Fragmentació

Gris 1918

"Avui pluralisme vol dir que cadascú, simultàniament i al llarg d'una mateixa jornada, pot ser -posem per cas- autoritari en la professió, amable amb els amics, esquerp amb els veïns, controlat en la presa de decisions o descontrolat en les activitats del lleure; o manifestar-se progressista en idees polítiques, liberal amb referència a la conducta sexual, conservador davant d'iniciatives dels fills, crític davant de l'autoritat eclesiàstica, comprensiu davant l'autoritat política amb la qual s'identifica... i així podríem seguir. Hom ofereix habitualment diversos rostres de si mateix; hom no té una identitat ideològica, sinó que aplega -seguint criteris ben diversos, o sense cap criteri- fragments de diverses identitats que abans s'assumien de manera compacta. Aquesta fragmentació practicada i interioritzada ha esdevingut una manera estable de ser i de viure. Manifestem aspectes diversos de nosaltres mateixos en diverses situacions i relacions, i no hi ha cap situació o relació en la qual manifestem la totalitat dels nostres aspectes. No orientem la nostra vida amb la brúixola, en la recerca d'un Nord que és la nostra referència, sinó amb un radar: ens anem movent en funció de com es va movent el que ens envolta."

Josep M. Lozano a Recerca de la felicitat a la nostra cultura (març de 1992)

Les Mases dels Vels

Sobre el riu Tastavins, un testimoni d'un temps passat...

Tot mereix ser viscut

Chardin 1768

"Todo merece ser vivido en la vida: no hay nada que sea inexpresivo, que sea opaco, que sea vulgar a los ojos de un observador. (...) Hay ya una nueva belleza, un nuevo arte en lo pequeño, en los detalles insignificantes, en lo ordinario, en lo prosaico; los tópicos abstractos y épicos que hasta ahora los poetas han llevado y traído ya no nos dicen nada; ya no se puede hablar con enfáticas generalidades del campo, de la Naturaleza, del amor, de los hombres; necesitamos hechos microscópicos que sean reveladores de la vida, y que, ensamblados armónicamente, con simplicidad, con claridad, nos muestren la fuerza abrumadora del Universo, esta fuerza eterna, profunda, que se halla lo mismo en las populosas ciudades y en las Asambleas donde se deciden los destinos de los pueblos, que en las ciudades oscuras y en las tertulias de un Casino modesto, donde don Joaquín nos cuenta su prosaico paseo de esta tarde."

Azorín, a Los pueblos (1905)

(recollit per José María Valverde a Breve historia de la literatura española (1969))

Heine sobre la música

Klee 1932

"Però què és la música? Aquesta pregunta em va tenir ocupat durant hores ahir abans d'anar a dormir. La música té una explicació insòlita; podria dir que és un miracle. Se situa a mig camí entre el pensament i el fenomen; com una mena de nebulós mediador, se situa entre l'esperit i la matèria;  és alhora semblant i diferent de les coses entre les que intermedia: és esperit, però esperit que requereix manifestar-se en el temps; és matèria, però matèria que pot prescindir de l'espai."

Heinrich Heine, a Über die Französische Bühne, Neunter Brief (1837)


Text original:

"Aber was ist die Musik? Diese Frage hat mich gestern abend vor dem Einschlafen stundenlang beschäftigt. Es hat mit der Musik eine wunderliche Bewandtnis; ich möchte sagen, sie ist ein Wunder. Sie steht zwischen Gedanken und Erscheinung; als dämmernde Vermittlerin steht sie zwischen Geist und Materie; sie ist beiden verwandt und doch von beiden verschieden: sie ist Geist, aber Geist, welcher eines Zeitmaßes bedarf; sie ist Materie, aber Materie, die des Raumes entbehren kann."

Llum a la runa

A costat del Matarranya, a Vall-de-roures...

Present i passat

Twombly 1982

Com viure el passat des del present?

- amb un intens agraïment per tot allò que de bo hem rebut.

- amb una gran acceptació del condicionament que el passat ens suposa sempre. Tots els pesos que portem a sobre, totes les pèrdues que hem patit. Hem de ser capaços de perdonar el passat.

- amb un serè remordiment per tot allò que hem fet malament i que ja no podrem mai arreglar.

Possessió

"Tot home religiós sent que si és fidel a Déu, aquest el va posseint, i a la fi ja no és ell qui viu sinó que és Déu el qui viu en ell."

Carles Comas, abril de 1980

Filadora

Mestre de Sorpe, mitjans del segle XII

Explica Louis Réau que el capítol V de l'Evangeli armeni, un dels Evangelis apòcrifs, fa una curiosa presentació de l'Anunciació a Maria, segons la qual quan Maria sortia de casa amb un càntir per anar a buscar aigua a la font, va ser saludada per un àngel invisible. Creient que es podia tractar d'una estratagema del dimoni, Maria es va posar a resar, dient: "Déu d'Israel, no em lliuris a les temptacions de l'enemic i a l'assetjament del Seductor; allibera'm de les trampes i de l'astúcia del caçador." En tornar a casa, es va posar a filar la porpra pel vel del Temple. L'àngel Gabriel  es va posar per segona vegada al seu costat passant a través d'una porta tancada, i tot i ser incorpori se li va presentar amb l'aparença d'un ésser de carn per anunciar-li que quedaria embarassada i pariria al Messies. Com que no podia creure que concebria, ja que no havia estat amb cap home, l'àngel li va explicar que l'Esperit Sant baixaria sobre ella sense desflorar la seva virginitat. Ella va acabar per consentir. En el mateix instant la Paraula de Déu va penetrar en ella per l'orella i immediatament va començar el seu embaràs.

Iconogràficament, aquesta conversa de Maria amb Gabriel ("Déu que parla") es plasma en dos gestos diferents de Maria: un primer gest de refús, movent la mà, i un segon d'acceptació, posant-se la mà sobre el pit. Les imatges de Maria amb el càntir o filant apareixen més aviat en la iconografia bizantina, i d'aquí poden passar a imatges del nostre romànic, com la del fresc de Sant Pere de Sorpe (Alt Àneu, Pallars Sobirà) que es troba al MNAC i que il·lustra aquest post. A banda de Gabriel, Maria i l'Esperit Sant, hi apareix també un criat de Maria, freqüent en les representacions bizantines, que l'ajuda a filar i contempla l'escena.

És interessant aquesta variant de l'Anunciació, on l'encarnació es produeix a través de la Paraula, la qual lògicament penetra per l'orella. Mantenint-nos dins del llenguatge simbòlic, podríem dir que aquesta Paraula divina ens canvia per dins, infanta en nosaltres un nou ésser que caldrà gestar i fer néixer. Tothom pot escoltar la paraula i incorporar l'esperit diví a la seva vida, esdevenint així una nova persona.

Madurar

Ellsworth Kelly 1949

Es tracta d'anar madurant sense amargar-se ni amargar els altres...

Dos poemes de Palau i Fabre

"Vaig com les aus quan han perdut el fill,
que giravoltem sense haver consol,
amb crits de sang alerten son estol
com si lo món entrés en gran perill.

E giravolten sens defalliment
entorn del lloc on lo fill han deixat
e no els esparvera la veracitat
perquè els daria molt major turment.

Des del matí fins que s'ha post lo jorn,
amb son rodar inquieten l'espai,
diuen que en ells dolor no es pondrà mai,
puix que mai més no hauran lo fill entorn.

Sols a la nit, vençuts per l'enderroc,
tornen al niu com a desert castell,
senten lo cor de sobta fosc i vell
e s'adormissen amb la son del roc.

L'ensendemà, amb un volar penós,
abandonant lo niu, l'arbre i el riu,
van a l'encalç d'un indret més galdós:
però en cap lloc lo seu infant no viu.

Així jo vaig, perdut de mi mateix,
a mi mateix cercant-me eternament.
Mes jo só mut e mut lo meu lament,
car gorja endins lo meu dolor se peix."


- - -


"Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes".



Josep Palau i Fabre (1917-2008)

Deures de la política

Delaunay 1912

"Si el primer deure que ens imposa la política és un esforç creador, imaginatiu, per a concebre els fins globals de la societat i concebre'ls d'una manera que no sigui imatge i semblança del passat i del present limitant-nos a buscar uns mitjans que ens puguin satisfer demà les necessitats d'avui, el segon deure que ens imposa és fer que aquesta opció de nous fins, aquestes noves necessitats, emergeixi del conjunt de participants d'una societat."

Roger Garaudy a Paraula d'home (1975)

"La política, en el veritable sentit de la paraula, és la voluntat de crear un món amb perspectives més humanes."

"Una veritable revolució és per a una societat com una conversió per a l'individu; això és, un canvi dels objectius i del sentit de la vida i de la història."

Roger Garaudy a Crida als vivents (1979)

Aquest any també

Aquest any també han florit els ametllers...

Present i futur

Twombly 2000

Tenim clara la necessitat de viure a fons el present. Però és també clara la importància del futur, del projecte, de l'aspiració, de l'horitzó. De fet, el futur és la dimensió del present que mira més enllà, més endavant.

No és fàcil l'equilibri entre la vivència del present i l'obertura al futur: l'un tendeix a menjar-se l'altre, és fàcil prioritzar l'un en detriment de l'altre. Si oblidem el futur, el present pot quedar ofegat en ell mateix, i nosaltres amb ell. Si oblidem el present, la nostra vida pot caure en la irrealitat, perdre's pels camins dels somnis i no assaborir el valor, la riquesa del que tenim. Aquest equilibri és fonamental per a un bon tarannà vital.

L'esfera altra

De Staël 1951

"Hi ha una esfera "altra", és a dir una esfera incommensurable amb l'empiria [el món empíric]: una esfera on, per exemple, no té sentit dictaminar si el que allí hi ha és o no és "persona".

Aquesta esfera no és un pur sentiment que s'hagi d'entendre des de l'empiria (és a dir, un producte de les meves necessitats sentimentals) sinó que té "realitat" independentment de mi, ja que se m'imposa contra la meva voluntat, i tracta imperiosament de conduir la meva vida (...).

La "realitat" d'aquesta esfera misteriosa, que normalment només es manifesta "imperant-me", en algunes rares i afortunades ocasions es manifesta amb tot el seu esplendor (...); això passa poques vegades, però l'experiència recollida a la història de les religions mostra que si ests fidel això es fa cada vegada més freqüent; per dir-ho d'una altra manera, l'"imperar-te des de la foscor" cada vegada es va traient més vels, se't va fent llum, fins a manifestar-se com el teu aliment i la companyia que t'omple: es pot arribar a "tocar" cada vegada més la seva "realitat" (la seva iniciativa... i qui sap què! - només ho sap qui hi arriba -).

(...)

La història de les religions ens mostra que si hom és fidel a Déu, l'esfera "altra" no sols "t'impera" i a més a més de vegades se't revela esplendent (com "la" Bellesa, etc.) sinó que cada vegada l'"imperatiu fosc" que ella és se't va fent més familiar, els ulls se t'hi van acostumant, i ho vas descobrint com un món inefable i ple de meravelles (cada vegada més "realment real"). Aquestes meravelles s'expressen amb les úniques paraules que es tenen, les tretes del món quotidià: es parla de Pare, de resurrecció, etc. Però aquestes paraules serien mal enteses si no fóssim conscients que volen indicar quelcom que només es pot saber què és si ho tastes personalment, si t'endinses personalment en el món misteriós de l'esfera "altra" i "t'ho trobes".

(...)

"Trobar-se amb la Bellesa" és quelcom que cal cultivar, de manera que en humil fidelitat aquesta esfera "altra" creixi i creixi fins a presentar-se amb tot el seu esplendor, adquirint densitat, "realitat". A tots els que creuen perdre la fe, se'ls hauria de dir que han fet bé de deixar de creure en aquest Déu "omnipotent", i que ha estat una sort per a ells que això els hagi obligat a madurar fins arribar a l'amor desinteressat a tota cosa; però ara que ja no escolten amb ànsia "a orillas del gran silencio" han de continuar esperant però d'una manera diferent: han de continuar esperant no l'"omnipotent" sinó aquesta "vaga tendresa" que "purifica de tot recel i fins de la més lleu desesperança"; és a dir, s'han de continuar endinsant en el terreny de l'esfera "altra"... perquè aquesta esfera pot donar molt de si.

(...)

L'esfera "altra" que ara ja experimentem com a "real" (ja que "m'impera" i a més  a més en alguna rara i afortunada ocasió se'm presenta "per ella mateixa", "en tot el seu esplendor") si hi soc fidel se'm pot anar tornant més i més lluminosa, com ho testimonia la història de les religions. Però els mestres de la història de les religions em parlen d'aquesta llum i d'aquestes riqueses amb fórmules que resulten molt perilloses avui, ja que poden ajudar a l'home a "fabular" un Déu "omnipotent" (amb la qual cosa mai arribarà a "empassar.se la Mort" i per tant a accedir a l'esfera "altra", o al menys li poden fer creure que a les riqueses del misteri s'hi pot arribar llegint llibres en lloc d'arribar-hi caminant..."

(...)

Existeix una esfera "altra": vg. de la bellesa no es pot dir ni que sigui "personal" ni que sigui una força "impersonal" (com la gravetat), la bellesa és "altra" que aquest món, li és incommensurable. Aquesta esfera "altra" és real: regeix la vida... Aquesta "realitat" de vegades surt de la "foscor" des d'on ens "impera", i es presenta "cara a cara" amb tot el seu esplendor: veiem no sols "coses belles", sinó que "hi ha Bellesa" (toquem els ciments del sentit, i ens aclaparem reverencialment). La història de les religions mostra que si som fidels a la crida de nla "realitat altra", aquesta cada vegada se'ns farà més lluminosa, i arribarem a veure-hi riqueses insospitades. Però les riqueses de l'esfera "altra" no convé dir-les amb fórmules... sense afegir ràpidament que aquestes fórmules no eliminen pas la Mort (al menys no ens estalvien el "dol per la mort del pare omnipotent") i ni tan sols serveixen per a enriquir-nos religiosament (hom no té altre sistema d'enriquiment religiós que "caminar": no hi ha "informació" que pugui suplir la maduració personal)."

Carles Comas, abril de 1980

Martí i Pol: Atur de tardor

Hernández Pijuan 1983

"Avui el cor es perdrà pels camins més incerts
i al capvespre farem com qui ja no es recorda
dels mesos càlids.
Collirem flors marcides i una mica
de vent a cada marge.

Del poble enllà hi haurà una quietud
densa de pluges i prodigis
i haurem envellit molt
sense ni saber com.

Avui el cor es perdrà pels camins més incerts
pels vells camins del record i del somni,
íntims i acollidors com una cambra.
Serà un temps de silenci i desencís.
No hi haurà ocells i les vores del riu
tindran un aire de malenconia.

Avui el cor es perdrà pels camins més incerts
i, essent de nit, una vaga tendresa
ens purificarà de tot recel
i fins de la més lleu desesperança."


Miquel Martí i Pol, a El fugitiu (1952-1957)

Badar

"Badar. Passejar la mirada.
Espurnes d'atenció, fugisseres.
La por de l'abisme; l'esforç per allunyar-se'n."


Li Migara

Esplendor hivernal

En cada moment

Vermeer 1657

"En cada moment hi ha tot el que hi ha d'haver."


Josep M. Lozano a Poblet el 25.02.2017

Summertime

Jawlensky 1912

Qui li havia de dir a George Gershwin (1898-1937) que un parell de minuts de la seva òpera Porgy and Bess (1935) es convertirien en un tema musical mundialment conegut i cantat generació rere generació!

Molta gent en fa reculls, i nosaltres també. A Spotify hi trobareu la playlist Summertime de "merceirai": Hi ha la primera versió de l'òpera, la d?Ella Fitzgerald amb Louis Armstrong de 1957, la interpretació d'Ella Fitzgerald de 1958, les interpretacions de Charlie Parker i Oscar Peterson, tres versions de Janis Joplin, dues de Nina Simone, les versions de Renée Fleming, Kiri Te Kanawa, Kathleen Battle i Leontine Price i algunes altres.

I a continuació trobareu unes quantes adreces de You Tube. Entre una cosa i l'altra tindreu una certa panoràmica...



Versió en òpera com la original

http://www.youtube.com/watch?v=O7-Qa92Rzbk


Maria Callas

http://www.youtube.com/watch?v=alrBe2XF0IA


Kiri te Kanawa

http://www.youtube.com/watch?v=DWUe7cXm6ok


Kathleen Battle

http://www.youtube.com/watch?v=UYlIHI35oak


Renée Fleming

https://www.youtube.com/watch?v=RKfgou8vK2I


Leontyne Price

http://www.youtube.com/watch?v=mm4--XgFk8s


Louis Armstrong / Ella Fitzgerald 1957

http://www.youtube.com/watch?v=h3kQt14_5OQ


Ella Fitzgerald 1968

http://www.youtube.com/watch?v=u2bigf337aU


Ray Charles / Cleo Laine 1976

https://www.youtube.com/watch?v=yKgunC9fDpg


Sam Cooke 1957

http://www.youtube.com/watch?v=vWFJLUBwpSY


Billie Holiday 1936

https://www.youtube.com/watch?v=Y2c855pZxgQ


Norah Jones 2003

http://www.youtube.com/watch?v=xJOtaWyEzaI


Nina Simone

http://www.youtube.com/watch?v=jM_Nb6dpnys


Oscar Peterson

http://www.youtube.com/watch?v=uPlU9xYmWKI

http://www.youtube.com/watch?v=1Vlrh8V2J6Y


Charlie Parker 1949

http://www.youtube.com/watch?v=j1bWqViY5F4


Joe Pass 1992

https://www.youtube.com/watch?v=t4Iw5cgL53E

Jimmy Smith

http://www.youtube.com/watch?v=5bd-9Ocm2pI


Billy Preston

http://www.youtube.com/watch?v=YlxxmNP2MKw


Doc & Merle Watson

https://www.youtube.com/watch?v=CPpf3FLjuMs


Keith Jarrett

http://www.youtube.com/watch?v=L9CjfpWq3M8


Janis Joplin

http://www.youtube.com/watch?v=guKoNCQFAFk


Janis Joplin / Jimi Hendrix

http://www.youtube.com/watch?v=7Vsk6WLUFkk

Ser cristià

Rouault 1941

Anomenem cristianes aquelles persones que, en llegir els evangelis, troben en la figura de Jesús un referent vital de primer nivell que esdevé el referent central de la seva identitat.

Moments

De Staël 1949

"Hi pot haver tres menes de moments:

1) Quan instint i admiració viuen barrejats; és el normal de la vida.

2) Quan l'admiració sura sobre els instints, i la cosa ens embadaleix.

3) Quan ja no és la bellesa de la cosa la que ens embadaleix, sinó que la cosa es transfigura i esdevé presència lluminosa de "la bellesa mateixa"; "la bellesa mateixa" està ací donant sentit al nostre viure, fonamentant-lo, exigint-nos, etc.; per així dir-ho, hem "tocat" el sentit de totes les coses, el fonament mateix de l'existència, la raó de viure..."

Carles Comas, abril de 1980

Martí i Pol: Som pelegrins

Hernández Pijuan 1985

"Som pelegrins cap al teu alt silenci
per recobrar, Senyor, la veu perduda.
Tenim les mans d'ortigues i de boira
i els ulls malalts de tant combatre l'ombra.
Som pelegrins, Senyor, perquè el prodigi
de la veu ens retorni a la puresa
del primer gest august de criatures,
perquè en la lluita hi hagi la nostra arma
de carn i de neguit, car no perdura
res més que allò que alcem per damunt nostre
fins a assolir la teva placidesa.
Tot és incert, com escrit en la sorra,
i volem esculpir damunt la pedra.
Torna'ns l'antiga quietud o encisa'ns
per sempre més amb el teu gest altíssim."


Miquel Martí i Pol, a Si esbrineu d'un sol gest (1954-1957)

Fins i mitjans

El 18.02.2017 Edgar Morin feia una piulada recordant que Aldous Huxley havia dit quelcom de fonamental i massa sovint oblidat: que el fi no pot justificar els mitjans per la raó evident que els mitjans determinen la naturalesa dels fins produïts per ells.

Heus ací dos fragments del llibre de 1937 Ends and Means (an Enquiry Into the Nature of Ideals and Into the Methods Employed for Their Realization) d'Aldous Huxley:


“Good ends, as I have frequently to point out, can be achieved only by the employment of appropriate means. The end cannot justify the means, for the simple and obvious reason that the means employed determine the nature of the ends produced.”

“And yet our personal experience and the study of history make it abundantly clear that the means whereby we try to achieve something are at least as important as the end we wish to attain. Indeed they are even more important. For the means employed inevitably determine the nature of the result achieved; whereas, however good the end aimed at may be, its goodness is powerless to counteract the effects of the bad means we use to reach it.”

Manchester by the Sea

Hopper 1914

La pel·lícula Manchester by the Sea, de Kenneth Lonergan, és una reflexió realista i matisada sobre el sofriment i la pèrdua, molt ben escrita, dirigida, interpretada i fotografiada. El nostre amic Lluís Trabal n'ha fet un comentari lúcid i precís:

"Mentre veia Manchester by the Sea em predominava la fredor i la duresa del relat, la seva contenció, lluny de l'efusió sensible. Després vaig veure que m'equivocava. La fredor segurament era la del clima de New England a l'hivern! La contenció hi és, no ho puc negar, però tan sols a nivell formal; el que omple tot el film, de cap a peus, és el dolor. Dolor fons, amagat, quasi sempre secret, però que va aflorant: és emoció, és sentiment, però soterrat, sense capacitat per part dels personatges de ser mostrat. Relacions dures però no fredes: la majoria dels personatges secundaris s'ofereixen, s'entreguen. Maldestres, poc capaços, però ho fan. És el dolor omnipresent el que tot ho modula: no és contenció, és la paràlisi del dolor."

Validesa

Rothko 1964

"[El concepte de] Déu és útil i veritablement vàlid si ens pot donar un esperit més obert, una personalitat més lliure i un cor cada dia més capaç d'estimar. Si el concepte de Déu no ens pot donar tot això, hora és de desembarassar-nos-en."

James Baldwin a The Fire Next Time (1963).

Citat per Jesús Martínez Gordo a El diàleg interreligiós i la justícia: algunes reflexions, dins de "Religions de la terra i sacralitat del pobre", novembre de 1997.

Immobilitat vertiginosa

Com recorda l'astrofísic Laurent Nottale (Télérama del 09.12.1998), quan estem immòbils, ho estem respecte a la Terra. Però la Terra gira a 30 quilòmetres per segon (km/s) al voltant del Sol, el qual corre a 20 km/s cap a Andròmeda. I aquest conjunt gira a 250 km/s dins de la Via Làctia, la qual es mou a 80 km/s en el nostre grup local de galàxies, el qual es dirigeix a 300 km/s cap a l'amuntegament de la Verge.

Vertiginós...

A La Vanguardia del 05.03.2017 l'astrofísic Kike Herrero respon a la pregunta "A quina velocitat viatja el Sol per l'espai?" amb una explicació més àmplia i més complexa:

"El sol és una de les aproximadament 200.000 milions d’estrelles que formen la nostra galàxia, la Via Làctia. Es troba, juntament amb els planetes del sistema solar, a la part interior del braç d'Orió, a uns 26.000 anys llum del centre de la galàxia, la qual cosa és més o menys a mig camí al llarg d’un dels seus braços espirals. El sistema solar està just en el que els astrofísics denominen la zona d'habitabilitat galàctica: la regió de la galàxia on la composició estel·lar i el ritme d'explosions de supernoves, entre altres factors, deixen més probabilitats al desenvolupament de la vida.

Com la resta de les estrelles de la Via Làctia, el Sol descriu una òrbita més o menys circular al voltant del centre de la galàxia. A més, cada estrella pot tenir un moviment propi en relació amb les del seu voltant. En el cas del Sol, es desplaça uns 20 quilòmetres per segon (km/s) respecte al seu entorn, cap a un punt en la constel·lació d'Hèrcules denominat Àpex solar. A això cal sumar-hi el moviment orbital del Sol. La nostra estrella triga entre 225 i 250 milions d'anys a fer una volta a la Via Làctia (això és, un any galàctic), i a més oscil·la per sobre i per sota del disc unes 2,7 vegades cada volta. Es creu que el Sol ja ha completat entre 20 i 25 òrbites en tot el seu temps de vida. Amb tot, la velocitat del Sol respecte al centre de la galàxia és d'uns 251 km/s. Això significa que triga 1.190 anys a viatjar una distància d’un any-llum, o uns set dies en desplaçar-se una unitat astronòmica (la distància mitjana entre la Terra i el Sol, que és d'uns 150 milions de quilòmetres).

I aquí no s'acaba... La Via Làctia es mou respecte al fons còsmic de microones, en concret en direcció a la constel·lació d'Hydra, amb una velocitat de 550 km/s. En el cas del Sol, la velocitat resultant és una mica menor, d'uns 370 km/s, en direcció a la constel·lació del Lleó."

Marejador...

Religió de l'amor

Bissier 1961

"Jo dubto que el cristianisme o que cap altra religió, sobretot vistes de fora estant, pugui dir que és la religió de l'amor. "Pels seus fruits els coneixereu." La religió és un fenomen molt complex, alberga del millor i del pitjor de l'ésser humà."

Raimon Panikkar a El problema de la justícia en el diàleg hindú-cristià, dins de "Religions de la terra i sacralitat del pobre", novembre de 1997.

Misteriosa llum

De Staël 1955

""Bellesa", "generositat", "amor a tot", etc. són diferents colors en que es difracta una mateixa misteriosa llum."

Carles Comas, abril 1980

Martí i Pol: Deixeu-me dir

Hernández Pijuan 1986

"Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres."


Miquel Martí i Pol, El fugitiu (1952-1957)

Sagitari A i la Via Làctia

Sagitari A* és el nom donat al forat negre que hi ha al centre de la nostra galàxia, la Via Làctia (i sembla ser que cada galàxia té al seu centre un forat negre).

El nostre forat negre, que va ser descobert el febrer de 1974, ens queda a uns 25.800 anys llum de distància. El seu radi és de 12 milions de km (40 segons-llum). La seva massa és uns 4,1 milions de vegades més gran que la del nostre Sol...

Aquí hi ha indicada la posició del Sol en la Via Làctia. El Sol es mou a 217 Km. per segon al voltant de Sagitari A* (tarda 225 milions d'anys en donar tot el tomb...). I la Terra es mou a 30 Km. per segon al voltant del Sol... Però és que la Via Làctia es mou a 140 Km. per segon... cap a la galàxia Andròmeda, amb la que xocarà d'aquí entre 3.000 i 4.000 milions d'anys, o sigui abans que el Sol hagi acabat la seva durada (tot i que d'aquí uns 2.000 milions d'anys sembla que ja es començaran a notar els efectes de l'apropament). Heus ací una representació de la "trobada"...







Diu Josep Corbella, gran divulgador científic: "Els 8.479 estels visibles des de la Terra no són més que una part insignificant de tots els estels de la galàxia, que és només una part insignificant de totes les galàxies de l'Univers; per cada estel que es pot veure des de la Terra hi ha 20 milions d'estels de la galàxia massa poc brillants o massa llunyans com per ser vistos."