dissabte, 4 de febrer de 2017

Formulacions





De Staël 1950


El maig de 1979 en Carles Comas es preguntava amb quins mots es pressenteix avui el sagrat. Considerava que algunes formulacions tradicionals resulten "increïbles", com ara que hi ha un Déu personal que sol·licita el meu amor i a qui puc confiar les meves necessitats; que Déu "eixugarà tota llàgrima" després d'aquest món de dolor; que el Senyor de la Història aguanta la nostra esperança quan lluitem per un món millor; que el Creador no pot haver fet un món on les coses a la llarga no "encaixin"; que Déu trià lliurement un punt determinat de la història per oferir definitivament la seva intimitat a la humanitat, i que aquest punt és Jesús de Natzaret; que Jesús és el centre de l'Univers, per ell foren fetes totes les coses, i tot va vers ell.

En Carles Comas considerava que "perduts en un món que ens supera (som conscients de ser un planeta perdut en la pols de l'univers, i alhora ser joguets de lleis genètiques, socials o subconscients que ens estructuren a l'atzar) ens veiem massa petits com per a tenir paraules sobre el que és més gran que tot (no ens podem atrevir a dir si si és persona o no, etc.); les paraules més serioses sobre el sagrat són potser el "no saber", el "quedar muts", l'"estar perduts". Per tant, si volem proclamar "seguiu Jesús i trobareu el sagrat" no diguem "a Jesús hi trobareu el Déu personal", sinó "el misteri pot ser trobat i tastat si hom es posa a l'escola de Jesús i dels seus seguidors".

Certament, les formulacions esmentades són "increïbles" si ens les prenem literalment, com a expressions de realitats "objectives". Ara bé, si les agafem com a formulacions simbòliques, d'ús bàsicament intracomunitari en tant que expressió d'unes vivències compartides per la comunitat, algunes d'elles poden continuar essent útils, poden seguir fent-se servir (cada comunitat haurà de veure quines li resulten significatives, expressives). No serviran per al diàleg amb l'entorn social tan justament demanat per Habermas (a no ser que s'aconsegueixi traduir-les a un llenguatge socialment comprensible, com Habermas demana), però poden tenir una funció interna.

El mateix Carles Comas apunta cap aquí, em sembla, quan considera que les comunitats cristianes no poden posar als qui truquen a la seva porta la condició d'adherir-se "a una sèrie de formulacions que, sense una forta mística, tenen un sentit "mundà" avui totalment increïble. Al contrari: la comunitat cristiana ha d'acollir als neòfits només amb la condició que cerquin madurar interiorment." I afegeix: ¿És possible que el cristianisme es reestructuri de manera que accepti com a creients qui confessi "ací trobo el misteri", però encara no sigui capaç de confessar que creu "en el Pare, en el Fill i en l'Esperit Sant"? ¿Es podrà admetre al bateig a qui només "creu" que hi ha una vida divina a cercar i que aquesta vida divina es pot trobar sota el mestratge de Jesús? ¿És tan àgil el cristianisme que pugui passar de l'actual - i no originari! - "adherir-se a formulacions" a "madurar interiorment?"

Trenta-set anys després, no sembla que el cristianisme hagi fet gaires passos en aquesta direcció. Però ves a saber per on aniran les coses, el món dóna moltes voltes... tot i la manca actual d'indicis en aquest sentit.