dissabte, 18 de febrer de 2017

El món altre




De Staël 1951



"Al "món altre" hi ha una Realitat inefable ("realitat = quelcom d'autònom, diferent de l'home mateix) que s'imposa a l'home, que se li fa Presència, una Presència admirable, que corprèn, i alhora Presència terriblement exigent, però que mereix l'entrega total: haver viscut això és el que han fet les religions.

Les religions assenyalen el "món altre", perquè es tasti que val la pena d'escometre el difícil camí per arribar-hi i viure-hi, i ensenyen aquest camí.

(...)

Les riqueses del "món altre" són variades, i seran certs continguts d'"aquest món" (i no d'altres) els qui faran adreçar la mirada a certs aspectes determinats del "món altre".  Un exemple que pertany a un altre terreny: tampoc els sons acústics que un home escolta no són per ells mateixos música ni bellesa (vg. els pot escoltar un home no educat musicalment i no "entendrà" res), però seran uns determinats sons (vg. els de les simfonies 2, 4 o 6 de Beethoven) els capaços d'adreçar la mirada entesa vers l'aspecte acollidor, amable i ple de gràcia de la bellesa, i seran uns altres determinats sons (vg. els de les simfonies 3, 5, 7 o 9 de Beethoven) els adequats per fer adreçar la mirada vers l'aspecte desafiant, audaç i fort de la bellesa.

(...)

Malgrat la "variabilitat cultural" del simbolisme religiós, els símbols religiosos de cultures ja depassades encara poden enriquir religiosament:

- perquè el "paradigma" del passat potser encara subsisteix com una part subordinada del "paradigma" present. Vg. quan l'agricultura es fa de rec, la transformació mort-vida subsisteix com a moment subordinat a "autoritat que vivifica", i per això pot haver-hi el mite d'Ishtar, que havent davallat als inferns per obediència és entronitzada al costat del déu suprem celestial.

- si hom s'adona de la relativitat dels símbols (i no se sent obligat a agafar un símbol del passat com a símbol suprem, i menys a entendre'l com a "notícies interessants des del punt de vista profà"), i si ensems hom s'endinsa al món cultural del passat (fent-se així sensible al seu "paradigma" i per tant al tipus de relació amb l'"exigència de vida o mort profana" que expressa el contingut "profà" de cada símbol religiós), llavors la rica herència de símbols religiosos de la humanitat pot resultar encara "aliment religiós"; més encara, pot haver-hi "paradigmes" del passat capaços d'assenyalar determinades regions del "món altre" que els "paradigmes" d'avui no puguin assenyalar... i que amb l'herència del passat podrem assolir. Cada religió accentua determinats aspectes del sagrat; en un altre nivell, la música gregoriana, la de Vivaldi i la de Beethoven assenyalen aspectes diferents - i àdhuc pregoneses diferents - de la bellesa, i ens enriquirem si ens fem capaços de comprendre-les totes."

(...)

Per a qui "ha arribat i tastat", la Realitat misteriosa és quelcom que "venç la mort", "és personal", i "és U amb el mestre" (que per això "ens ha pogut engendrar) - però com sigui vençuda la mort, què vulgui dir personal, què sigui la divinitat i àdhuc una possible definitivitat absoluta del mestre, són coses que no es poden explicar amb paraules d'aquest món, sinó que només ho sap qui "ha arribat" - i per tant, la "gent d'aquest món" no pot saber si això coincideix amb el contingut "d'aquest món" que hi ha a fórmules tals com "una vida rera la mort", "l'eixugament de tota llàgrima vessada a l'adolorida història de la humanitat", "el salvament respecte de la solitud glaçada del cor", "el cim definitiu de la revelació divina", etc. (una comparança d'un altre nivell: qui no assaboreix la música no pot saber si Bach "és millor que" els Beatles; cal "tastar", i "tastant" potser se li reveli que uns mestres éren presència de Déu... però només preparació d'una revelació decisiva).

(...)

Caldria estudiar a fons què pot voler dir "accedir amb relativitat" a la simbologia cristiana. Si hi hagués alguna mena d'"accés amb relativitat" que pogués ésser realment cristià, llavors caldria cercar un tipus d'expressió de la simbologia que evités l'absolutització del seu "contingut tret del món profà" (tipus d'expressió que ell mateix fos capaç d'assenyalar la seva pròpia relativitat... sense que amb això es perdés ni un bri de l'absolutesa de les realitats del "món altre" que s'assenyalen mitjançant aquesta simbologia).

(...)

Si als potencials "agnòstics de formulacions" que tots som... la simbologia cristiana pot arribar a ser dificultosa d'acceptar "segons el seu contingut d'aquest món" i malgrat tot pot enriquir-nos religiosament si sabem "accedir amb relativitat", llavors ¿per què voler començar el creixement cristià per una "acceptació de formulacions"... en lloc d'alimentar aquest creixement amb els "símbols relativitzats" (i la mort del desig que porta a l'escolta silenciosa, i el testimoniatge de vida de la comunitat creient)... fins que arribi a l'adultesa religiosa interior i llavors es capeixi el sentit "altre" del símbol, i hom s'hi adhereixi ara ja d'una manera absoluta... perquè hom s'adhereix al seu sentit "altre" que al començament no es podia "entendre"?


Carles Comas, a la presentació de la 13ª sessió teològica per a professors universitaris sobre "Mite i fe cristiana" celebrada a Barcelona el 13.03.1982 i organitzada per la Facultat de Teologia, la Delegació Diocesana de Pastoral Universitària i el Centre d'Estudis Francesc Eiximenis. La discussió del tema es va fer sota la direcció de Marià Corbí)