dimecres, 8 de febrer de 2017

Anaximandre







Diu la Wikipèdia que "Anaximandre (grec: Αναξίμανδρος / Anaxímandros) va ser un filòsof, científic i alquimista grec, que va viure entre el 611 aC i el 546 aC aproximadament (és a dir, uns dos segles abans que Aristòtil); es va interessar per temes científics i filosòfics esperonat pel seu mestre Tales de Milet. Era fill de Praxíades i fou un dels primers filòsofs de l'escola jònica. Va néixer a Milet, a la península d'Anatòlia, a la rodalia de l'Imperi persa, quan aquest encara no l'havia conquerit (va ser conquerida pels perses l'any 546 aC, poc abans de morir Anaximandre). Va viatjar molt i fou autor d'un mapa del món conegut i se li atribueix la construcció d'una esfera celeste, el descobriment de la inclinació el·líptica i la introducció des de Babilònia d'un gnòmon amb el qual va estudiar el recorregut del sol en l'eclíptica i va fixar els solsticis i equinoccis. Fou el primer grec que va escriure un tractat sobre la natura. Posa com a principi de tot no pas un dels elements sinó quelcom indeterminat o il·limitat (àpeiron) del qual sorgeixen els elements per separació dels contraris (fred, calent; humit, sec...). Afirma l'origen natural de la vida i la formació de les espècies animals, inclòs l'ésser humà, mitjançant una evolució; i explica tots els fenòmens astronòmics, meteorològics i vitals per una acció recíproca dels elements. Admet la pluralitat de mons i l'etern moviment de les coses. Va ser el primer, almenys fins on se sap fins ara, a afirmar que la terra flotava en l'espai sense cap suport. El cel no estava només sobre la Terra: l'envoltava tota. Segons el físic Carlo Rovelli, amb aquesta idea va canviar la imatge que es tenia en el món antic del fet que la Terra havia d'estar sostinguda per alguna cosa. Davant de l'objecció de per què no queia, la resposta era, en paraules de Rovelli: «perquè les coses no cauen "cap avall", les coses cauen "cap a la Terra"». S'atribueix a Anaximandre l'ús del terme àpeiron com a principi i element de les coses existents, i que conté tota la causa del naixement i la destrucció del món" (el famós αρχή). Per a Anaximandre, aquest terme podria tenir un significat de "sens fi, indeterminat". Per tant, la realitat ha de ser una cosa indeterminada, imprecisa, com un fons originari que només es determina quan es concreta amb les múltiples aparences del món. Aquest concepte suposa un avenç en la història de la filosofia; fins llavors, es buscava l'αρχή de tot l'existent en un element ja existent, i ell entén que la causa d'una cosa no pot ser aquella mateixa cosa."

Anaximandre és considerat com el primer científic, el primer cosmòleg i el primer filòsof. Però potser això darrer és una mica abusiu, ja que ell no seria un especulador metafísic (pensant sobre la naturalesa de l'ésser en tant que ésser i coses així) sinó algú que va formular una intuïció genial i encertada (i corroborada per la física actual) sobre l'origen del cosmos, que emergiria d'una mena de buit o de no res amb potencial de generació (una mica com quan surt una bombolla de vapor quan escalfem aigua). D'aquí que això de l'àpeiron sigui tan interessant; en José Maria Valverde diu que l'àpeiron és l'indefinit, l'il·limitat, l'inconcret, però no l'infinit, concepte no agradable a la ment grega. L'àpeiron es converteix en tot, sortint d'una situació original d'indiferència o equilibri cap a un desequilibri, una desigualtat. A l'àpeiron sempre "hi havia un moviment etern en el que s'engendraven els cels", i des d'aquí el nostre món i les coses.


L'Enciclopèdia de Filosofia d'Internet fa consideracions ben interessants al respecte:

"According to Aristotle and Theophrastus, the first Greek philosophers were looking for the "origin" or "principle" (the Greek word "archê" has both meanings) of all things. Anaximander is said to have identified it with "the Boundless" or "the Unlimited" (Greek: "apeiron", that is, "that which has no boundaries"). Already in ancient times, it is complained that Anaximander did not explain what he meant by "the Boundless." More recently, authors have disputed whether the Boundless should be interpreted as spatially or temporarily without limits, or perhaps as that which has no qualifications, or as that which is inexhaustible. Some scholars have even defended the meaning "that which is not experienced," by relating the Greek word "apeiron" not to "peras" ("boundary," "limit"), but to "perao" ("to experience," "to apperceive"). The suggestion, however, is almost irresistible that Greek philosophy, by making the Boundless into the principle of all things, has started on a high level of abstraction. On the other hand, some have pointed out that this use of "apeiron" is atypical for Greek thought, which was occupied with limit, symmetry and harmony. The Pythagoreans placed the boundless (the "apeiron") on the list of negative things, and for Aristotle, too, perfection became aligned with limit (Greek: "peras"), and thus "apeiron" with imperfection. Therefore, some authors suspect eastern (Iranian) influence on Anaximander's ideas.

It seems that Anaximander not only put forward the thesis that the Boundless is the principle, but also tried to argue for it. We might say that he was the first who made use of philosophical arguments. Anaximander's arguments have come down to us in the disguise of Aristotelian jargon. Therefore, any reconstruction of the arguments used by the Milesian must remain conjectural. Verbatim reconstruction is of course impossible. Nevertheless, the data, provided they are handled with care, allow us to catch glimpses of what the arguments of Anaximander must have looked like. The important thing is, however, that he did not just utter apodictic statements, but also tried to give arguments. This is what makes him the first philosopher.

Aristotle reports a curious argument, which probably goes back to Anaximander, in which it is argued that the Boundless has no origin, because it is itself the origin. We would say that it looks more like a string of associations and word-plays than like a formal argument. It runs as follows: "Everything has an origin or is an origin. The Boundless has no origin. For then it would have a limit. Moreover, it is both unborn and immortal, being a kind of origin. For that which has become has also, necessarily, an end, and there is a termination to every process of destruction" (Physics 203b6-10, DK 12A15). The Greeks were familiar with the idea of the immortal Homeric gods. Anaximander added two distinctive features to the concept of divinity: his Boundless is an impersonal something (or "nature", the Greek word is "phusis"), and it is not only immortal but also unborn. However, perhaps not Anaximander, but Thales should be credited with this new idea. Diogenes Laërtius ascribes to Thales the aphorism: "What is the divine? That which has no origin and no end" (DK 11A1 (36)). Similar arguments, within different contexts, are used by Melissus (DK 30B2[9]) and Plato (Phaedrus 245d1-6).

Several sources give another argument which is somehow the other way round and answers the question of why the origin should be boundless. In Aristotle's version, it runs like this: "(The belief that there is something Boundless stems from) the idea that only then genesis and decay will never stop, when that from which is taken what has been generated, is boundless" (Physics 203b18-20, DK 12A15, other versions in DK12A14 and 12A17). In this argument, the Boundless seems to be associated with an inexhaustible source. Obviously, it is taken for granted that "genesis and decay will never stop," and the Boundless has to guarantee the ongoing of the process, like an ever-floating fountain."


Retem, doncs, homenatge a Anaximandre...