Sobreprotecció

Picasso 1957

"¡Esas abuelas de pie en un autobús atiborrado, donde los niños ocupan los asientos mientras sus madres montan guardia para que nadie dispute a sus retoños el lugar que usurpan y que no pagan!"

Gregorio Morán a La Vanguardia del 25.02.2017

Pregar

"Prier, c'est penser à Dieu en l'aimant."


Charles de Foucauld



Possible traducció:

"Pregar és pensar en Déu estimant-lo."

Millors persones

Vermeer 1656

"Del que es tracta és d'ajudar els altres a ser millors persones."


Josep M. Lozano a Poblet el 25.02.2017

Anys llum

Voleu dir que hi ha prou consciència del que vol dir "40 anys llum"?

Un any-llum són 9.460.730.472.581 km. (gairebé 9,5 bilions de km.).

(arrel de l'enrenou mediàtic produït pel descobriment de set planetes al voltant de l'estel Trappist-1)

Martí i Pol: Tenim la veu cansada

Hernández Pijuan 1985

"Tenim la veu cansada de pregar
i un mur de vent i llum davant dels ulls;
defallim sota el pes de tants principis.

Tenim les mans cansades de l'esforç
i tu restes encara inassolible
molt més enllà del nostre desgavell.

No ens allibera el camp ni la ciutat
de la teva presència feixuga,
perquè l'espai ets tu; tu, la remor
del vent i de la llum i de les paraules.

Vindrà un jorn, és ben cert que vindrà un jorn
creat només per oblidar-te.
Ens deus aquest instant de llibertat
com un perdó per tot el que hem sofert.

Després ja tot serà llunyà i absurd,
i la vida i la mort i tu i tot,
com un vent de record,
que amb prou feines arriba a insinuar-se."


Miquel Martí i Pol, Si esbrineu d'un sol gest (1954-1957)

Stefan Zweig: El món de la seguretat

En el brillant text que figura a continuació, Stefan Zweig (1881-1942) descriu molt bé la sensació de seguretat que donava el món occidental d'abans de la Primera Guerra Mundial. I és molt útil i bonic tenir descripcions tan coherents d'un ambient, d'una època. Cal tenir present, però, sense que això desmereixi en res el text, que en el moment en que aquest món segur existia, la percepció subjectiva de la gent (i probablement del propi Zweig) no era ben bé aquesta; cal una certa perspectiva per veure aquestes panoràmiques, quan hi ets a dins tens massa a prop els problemes i limitacions com per tenir la vivència de seguretat apuntada. És després que ho veus, semblantment a com ara quan parlem del món abans de la crisi del 2007: el veiem com un món fantàstic i sense problemes, però quan hi érem no el vivíem així, sinó com un món normal, amb les dificultats i limitacions corresponents. A posteriori idealitzem i donem coherència a coses que quan les vivíem no semblaven tan ideals ni tan coherents. I cal tenir també present, per acabar d'accentuar aquest enfocament, que quan Zweig escriu això ho fa des d'un món en plena crisi, on tot s'ha ensorrat; enmig de la Segona Guerra Mundial, la més gran de les guerres de la humanitat, i en plena experiència del nazisme, que per Zweig era la derrota de tots els seus ideals. Zweig se suïcida al Brasil el 22 de febrer de 1942, quan el resultat de la guerra és incert i sembla que el nazisme pot acabar resultant vencedor. Recordar el món de la seguretat des de la total inseguretat enforteix encara la idealització, que és però una afortunada idealització que permet a Zweig de dibuixar en pocs paràgrafs un panorama ben travat i consistent de tot un món que, des del record i la total inseguretat, sembla encara més segur.

Educats en silenci, tranquil·litat i austeritat,
se’ns llança de cop al món;
cent mil ones ens envolten,
tot ens sedueix, tot de coses ens agraden,
moltes d'altres ens enutgen, i d’hora en hora
titubeja el sentiment fàcilment inquiet;
sentim, i allò que sentim
la bigarrada confusió del món ho esbandeix.

Goethe

"Si busco una fórmula pràctica per a definir l'època d'abans de la Primera Guerra Mundial, l'època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l'edat d'or de la seguretat. A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària tot li semblava creat per a durar i el mateix Estat semblava la garantia suprema d’aquesta estabilitat. Els drets que atorgava als seus ciutadans eren garantits pel Parlament, representació del poble lliurement elegida, i tots els deures tenien uns límits ben fixats. La nostra moneda, la corona austríaca, circulava en peces d'or brillant i se'n garantia així la invariabilitat. Tothom sabia quant tenia o quant li corresponia, què li era permès i què prohibit. Tot tenia la seva norma, la seva mesura i el seu pes determinats.

Qui posseïa una fortuna podia calcular exactament quin interès li donava anualment; el funcionari o el militar, al seu torn, podien trobar amb tota seguretat al calendari l'any que ascendirien i que es jubilarien. Totes les famílies tenien un pressupost fix, sabien quant havien de gastar en la casa i el menjar, en vacances i ostentació i, a més, reservaven sens falta i amb tota cura una petita quantitat per a imprevistos, malalties i metges. Qui tenia una casa, la considerava una llar segura per als fills i els néts, terres i negocis passaven de generació en generació; mentre un nadó encara era al bressol, ja li dipositaven un òbol a la guardiola o a la caixa d'estalvis per al camí de la vida, una petita «reserva» per al futur. En aquell vast imperi tot ocupava el seu lloc, ferm i immutable, i el lloc més alt de tots, l'ancià emperador; i si aquest moria, se sabia (o es creia saber) que en vindria un altre i res no canviaria el ben calculat ordre. Ningú no creia en guerres, revolucions ni daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó.

Aquest sentiment de seguretat era la possessió més preuada per a milions de persones, l'ideal comú de vida. Tan sols amb aquesta seguretat pagava la pena de viure la vida i cercles cada vegada més amplis cobejaven la seva part d'aquest bé. Primer van ser només els hisendats, que gaudiren d'aquest privilegi, però de mica en mica s'hi van abocar les grans masses; el segle de la seguretat esdevingué l'edat d'or de les assegurances. La gent assegurava la casa contra el foc i els robatoris, els camps contra les pedregades i les tempestes, el cos contra accidents i malalties, subscrivia rendes vitalícies per a la vellesa i dipositava al bressol de les filles una pòlissa per al futur dot. Finalment, els obrers i tot es van organitzar, van aconseguir un sou estable i seguretat social; el servei domèstic estalviava per a una assegurança de vellesa i es pagava per endavant, a terminis, l'enterrament. Tan sols qui podia mirar el futur sense preocupacions assaboria el present amb bon ànim.

En aquesta entendridora confiança de poder parapetar la vida fins a l'última bretxa contra qualsevol irrupció del destí, s'hi amagava, malgrat tota la solidesa i la modèstia de la seva concepció de la vida, una gran i perillosa arrogància. El segle XIX, amb el seu idealisme liberal, estava convençut d'anar pel camí dret i infal·lible vers «el millor dels mons». Hom mirava amb menyspreu les èpoques anteriors, amb les seves guerres, fams i revoltes, com si fossin temps en què la humanitat encara era menor d'edat i no prou il·lustrada. Ara, en canvi, només era qüestió de dècades superar definitivament les últimes restes de maldat i violència, i aquesta fe en el «progrés» ininterromput i imparable tenia per a aquell segle la força d’una veritable religió; la gent ja creia més en aquell «progrés» que en la Bíblia, i el seu evangeli semblava irrefutablement provat pels nous miracles diaris de la ciència i de la tècnica.

De fet, cap a la darreria d'aquell segle pacífic, un progrés general s'anà fent cada vegada més visible, més ràpid, més variat. Als carrers, de nit, en comptes de llums tristos, hi cremaven fanals elèctrics; les botigues de les capitals duien el seu nou llustre seductor fins als suburbis; una persona ja podia parlar amb una altra a distància gràcies al telèfon; l'home ja podia recórrer grans distàncies en cotxe sense cavalls i amb noves velocitats; ja s'elevava pels aires realitzant així el somni d'Ícar. El confort sortí de les cases senyorívoles i entrà a les burgeses, ja no calia anar a buscar aigua a les fonts o als pous, ni encendre foc amb penes i treballs a la llar, la higiene es propagava, la brutícia desapareixia. Les persones es feren més belles, més fortes, més sanes, des que l'esport els trempà els cossos, cada vegada es veieren menys esguerrats, golluts i mutilats pels carrers, i tots aquests miracles eren obra de la ciència, l'arcàngel del progrés.

També en l'àmbit social s'avançà: any rere any l'individu obtenia nous drets, la justícia procedia amb més suavitat i humanitat i fins i tot el problema dels problemes, la pobresa de les grans masses, ja no semblava insuperable. S'atorgà el dret de vot a cercles cada cop més amplis i, amb ell, la possibilitat de defensar legalment els seus interessos; sociòlegs i catedràtics rivalitzaven en l'afany de fer més sana i àdhuc més feliç la vida del proletariat... ¿Què té d'estrany, doncs, que aquell segle s'adelités en les seves conquestes i considerés cada dècada acabada com un simple esglaó d’una altra de millor? Es creia tan poc en recaigudes en la barbàrie –per exemple guerres entre els pobles d’Europa– com en bruixes i fantasmes; els nostres pares estaven plenament imbuïts de la confiança en la força infal·liblement aglutinadora de la tolerància i la conciliació. Creien honradament que les fronteres de les divergències entre nacions i confessions es fondrien a poc a poc en un humanisme comú i que així la humanitat aconseguiria la pau i la seguretat, aquells béns suprems.

Per als d'avui, que ja fa temps vam esborrar del vocabulari la paraula «seguretat» com un fantasma, ens és fàcil de riure'ns de la il·lusió optimista d’aquella generació, encegada per l'idealisme, per a la qual el progrés tècnic havia d'anar seguit necessàriament d’un avenç moral igual de ràpid. Nosaltres, que en el nou segle hem après a no sorprendre'ns de cap nou esclat de brutalitat col·lectiva, nosaltres, que cada dia esperàvem una atrocitat pitjor encara que la del dia abans, som força més escèptics respecte a la possibilitat d’educar moralment l'home.

Vam haver de donar la raó a Freud quan afirmava que en la nostra cultura i la nostra civilització tan sols hi veia una capa prima que a cada moment pot ser perforada per les forces destructores de l'infern; hem hagut d'avesar-nos de mica en mica a viure sense terra sota els peus, sense drets, sense llibertat, sense seguretat. Ja fa temps que, per salvaguardar la nostra pròpia existència, vam renegar de la religió dels nostres pares, la seva fe en un avenç ràpid i durador de la humanitat; als qui hem après amb horror, ens sembla banal aquell optimisme precipitat davant d’una catàstrofe que, d’un sol cop, ens ha fet recular mil anys d'esforços humans. Però, malgrat que fos tan sols una il·lusió, era una il·lusió magnífica i noble, aquella a la qual els nostres pares servien, més humana i profitosa que les consignes d'avui."

Stefan Zweig a El món d'ahir. Memòries d'un europeu (1942)

Modernitat

Picasso 1909

"La modernitat no és el refús del passat, com molts imaginen, sinó l'acord de no rebre sense control l'imperialisme cultural del passat i la reivindicació de la llibertat d'inventar enfront de la força de la inèrcia de la repetició."

Joseph Moingt a Théologie en recherche, revista Esprit abril-maig de 1986.

Kavafis: Tant com puguis

"I si no pots configurar la teva vida tal com voldries,
al menys procura tant com puguis
no degradar-la
amb massa contacte amb el món,
amb massa activitat i xerrameca.

Procura no degradar-la arrossegant-la,
portant-la per tot arreu i exposant-la massa sovint
a la bestiesa diària
dels esdeveniments socials i les festes,
fins que arriba a semblar un avorrit lloc comú."


Konstantinos P. Kavafis




Versió anglesa utilitzada (traducció de Edmund Keeley/Philip Sherrard):


As much as you can


And if you can’t shape your life the way you want,
at least try as much as you can
not to degrade it
by too much contact with the world,
by too much activity and talk.

Try not to degrade it by dragging it along,
taking it around and exposing it so often
to the daily silliness
of social events and parties,
until it comes to seem a boring hanger-on."


Traducció de John Cavafy:

"Even if you cannot have the life you would,
endow the life you have with this at least:
do all you can to avoid debasing it
in the continuous contact with the world,
in the continuous restlessness and talk.

Do not debase it by walking it about —
by going often and exposing it
amid the daily trivialities
of your acquaintance and their gatherings,
till like some hanger-on it pesters you."


Traducció de Stratis Haviaras:

"And if you can’t make your life as you’d wish it,
try, at the very least, to accomplish this much:
do not make it less than what it already is
by mixing too excessively with the masses,
by hanging around and endlessly chattering.

Don’t cheapen your life by parading it around,
hauling it everywhere and laying it out there
for the dreary humbug of familiars and fellowship,
until it comes to feel like a curious dead weight."


I per si algú coneix el grec, aquest és el text original:


Όσο Mπορείς

Κι αν δεν μπορείς να κάμεις την ζωή σου όπως την θέλεις,
τούτο προσπάθησε τουλάχιστον
όσο μπορείς: μην την εξευτελίζεις
μες στην πολλή συνάφεια του κόσμου,
μες στες πολλές κινήσεις κι ομιλίες.

Μην την εξευτελίζεις πηαίνοντάς την,
γυρίζοντας συχνά κ’ εκθέτοντάς την
στων σχέσεων και των συναναστροφών
την καθημερινήν ανοησία,
ώς που να γίνει σα μια ξένη φορτική. 

Afirmació buida

El gener de 1979 en Joan Casañas, també gran persona i gran cristià, publicava a Sabadell un abrandat i radical escrit titulat "La tasca de fer que Déu sigui", títol que formula bé una intuïció primordial en el marc del pensament mític/simbòlic: Déu no és només un Creador, un punt d'origen, un preexistent totalment acabat, sinó que és també una tasca, quelcom a construir, una utopia de ens fa d'horitzó motivador i que és a les nostres mans fer que esdevingui realitat.

Dins d'aquest escrit Casañas esmenta, gairebé de passada, que en una reunió de militants feien esquemes gràfics i en alguns punts claus uns hi posaven paraules com "Revolució" o "Déu", i que un d'ells "hi posava simplement un signe admiratiu -!- fet d'un traç fort i un cop de guix a la pissarra". Em sembla una magnífica manera de fer referència a la divinitat: afirmació contundent i alhora buida de contingut.

Jaume Sisa

És curiosa i interessant aquesta entrevista a Jaume Sisa, feta el 27 de desembre de 2016 per Luís Hidalgo a El País...

Jaume Sisa és, amb els seus seixanta-vuit anys, un senyor gran, i com a tal mira enrere, quan la vida era una estrena plena de propòsits i ideals. Ho fa a Malalts del cel, un disc malenconiós i emocional que ens mostra un Sisa satisfet amb si mateix, amb el que va ser i sense por de saber qui serà demà. Sembla estar en pau. Àgil conversador, les seves reflexions també arriben a un present socialment i políticament imprevisible. A velocitat de patinet, la màxima que tolera.

Pregunta. És el seu disc malenconiós i crepuscular perquè evoca temps que no tornaran?

Resposta. Pot ser. És que als seixanta no només es va intentar fer la revolució, sinó que es va voler canviar l'home, es va voler canviar la vida.

P. Potser això el fa gran, creure que els joves han d'actuar com quan vostè ho era.

R. El que m'interessa és la substància espiritual de la qüestió. Crec que les coses que passen són més o menys les mateixes que abans, però canvien les formes, amb el que això suposa per a la substància dels fets. Hi ha alguna cosa, però, que no comprenc i no puc assumir: la velocitat amb què passen aquestes coses. La meva generació caminava, avui tothom va en un fórmula 1 sempre.

P. Per això ha fet un disc lent i llarg que necessita repòs i atenció?

R. Sí senyor, per això. Jo vaig créixer escoltant discos amb tota la meva atenció posada en aquests, sense fer res més al mateix temps, sense distraccions. Avui això és una raresa, la música és un soroll ambiental de fons.

P. Podria semblar un anacronisme només per a anacrònics com vostè.

R. Pot ser, però crec que les coses no han canviat tant perquè només interessi a gent “anacrònica” com jo.

P. Sense plans de futur...

R. En efecte, estic pensant què faré. I m'és igual, estic tranquil i segur, a gust amb mi mateix, com no m'havia sentit mai. Estic fins i tot punky, i si no hi ha futur? Doncs m'és igual. I si n’hi ha, ja arribarà.

P. No se sent com un eremita?

R. Una mica, sí, sí, però m'és igual. Ara puc estar hores mirant per la finestra i no em provoca neguit, no tinc necessitat de buscar coses fora… estic vivint un moment dolç.

P. Algú li havia explicat que fer-se gran podia ser això?

R. No, ni puta idea. Però sé que la vida és un temporal que sacseja la miserable barqueta que tu pilotes creient posar proa a l'Arcàdia. Ara sé que el que és important és no naufragar. Ja ni parlo de política, i no voto perquè no sé a qui fer-ho.

P. Però ho deixa en un moment interessant, passen coses que fa uns anys eren impensables. Es parla de copes menstruals, una alcaldessa vol posar límit al turisme, hi ha utopies en marxa…

R. La revolució sempre és possible i sempre és impossible. Potser d'aquí tres anys explota una revolució inesperada. Ara sabem que no sabem què pot passar. Quan era jove somiava que passessin una sèrie de coses, ara no somnio res ni espero res.

P. No deu ser que la realitat ha ultrapassat els seus deliris?

R. No, tota aquesta política recent em produeix tendresa, perquè veig que són gestos, no realitats. En el fons aquestes proclames no canvien la realitat, són gestos, interpretacions, samarretes, discursos, paraules… Barcelona és una ciutat devorada pel turisme i ho serà cada dia més, i els revolucionaris de la CUP són com pastorets, no tenen ni la decisió de sortir al carrer a fer un acte de força, cosa que els anarquistes dels anys trenta sí que van fer. Així doncs, miro aquesta realitat amb tendresa.

P. Potser és que el marc ha canviat. Abans hi havia esperança, existia el futur… avui hi ha parlaments, però es pot treballar i ser pobre alhora. Potser no es pot fer política com abans.

R. És lògic que quan no hi ha res l'esperança sigui màxima. Pot ser que anem cap enrere, però partim d'un cert nivell. Ara un pobre pot tenir una pantalla de plasma, mòbil i cotxe, però jo, que sóc de família humil, no recordo tenir res a casa i tota la societat era pobra, i si ens situem als anys trenta encara hi havia més pobresa. Els obrers treballaven 12 o 14 hores i eren pobres , i la poli els pelava a les manifestacions. Tots aquests de la CUP i del 15-M em semblen gent benintencionada, petits burgesos que no han passat gana, persones amb formació… res a veure amb pobres de solemnitat.

P. Materialment cap endavant, espiritualment cap enrere.

R. No hem avançat gens, només sento discursos buits, tòpics, demagògics... i es compren aquests discursos sense saber quant costen. La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”. Hi ha tres formes de pagar el viatge, i cap és del grat del català: que li toquin la cartera, que li toquin la cara o que li toquin el Barça.

P. I per què creu que ha pres força? Per la il·lusió que desprèn el seu sentit poètic?

R. Exactament, la independència s'ha convertit en una idea poètica. La poesia omple els buits de la realitat ordinària i ajuda a suportar-la, però a Catalunya es parla des de la poesia de la realitat ordinària, que té altres lleis que s'han de considerar. Un cantautor pot prometre la lluna, un polític, no, i si ho fa, enganya. Un polític ha de tenir una part lírica, però cal treballar dia a dia en coses molt avorrides com papers, lleis, normes, etc. Els polítics ens han ocupat l'espai poètic. Per què una gran part del poble català ha comprat aquesta idea sabent que és impossible? Aquesta és la pregunta. Sense una guerra o una revolució això de la independència no és possible.

P. No es desobeirà?

R. No. Bé, algun sí que ho farà, i quan li caigui la primera hòstia, tothom a menjar a casa i al llit aviat que demà obrim la botiga. Qui són els nostres herois? El Sr. Esteve, el mossèn i el caganer, es pot anar amb això a algun lloc? Per contra, quins herois té Espanya? Un boig que volta volent canviar el món anomenat Quixot. El Sr. Esteve no va sortir de la seva botiga. Espanya ha actuat sense contemplacions: si s'ha hagut d'expulsar jueus, matar moros i aniquilar indis, s'ha fet. En canvi, aquí, no, som pacífics i democràtics, aquí, sang, no. Llavors, de què ens queixem per no pintar res al món? La violència ens repugna, i amb raó, però si el que de debò ens agrada és la “botiga”, la parcel·la i la parròquia, no cal que ens queixem, som el que som i ens donen pel sac. Els altres no van així. Agafem les armes, fem la guerra i si hem de morir, morim, però això no ens surt fer-ho.

El món altre

De Staël 1951

"Al "món altre" hi ha una Realitat inefable ("realitat = quelcom d'autònom, diferent de l'home mateix) que s'imposa a l'home, que se li fa Presència, una Presència admirable, que corprèn, i alhora Presència terriblement exigent, però que mereix l'entrega total: haver viscut això és el que han fet les religions.

Les religions assenyalen el "món altre", perquè es tasti que val la pena d'escometre el difícil camí per arribar-hi i viure-hi, i ensenyen aquest camí.

(...)

Les riqueses del "món altre" són variades, i seran certs continguts d'"aquest món" (i no d'altres) els qui faran adreçar la mirada a certs aspectes determinats del "món altre".  Un exemple que pertany a un altre terreny: tampoc els sons acústics que un home escolta no són per ells mateixos música ni bellesa (vg. els pot escoltar un home no educat musicalment i no "entendrà" res), però seran uns determinats sons (vg. els de les simfonies 2, 4 o 6 de Beethoven) els capaços d'adreçar la mirada entesa vers l'aspecte acollidor, amable i ple de gràcia de la bellesa, i seran uns altres determinats sons (vg. els de les simfonies 3, 5, 7 o 9 de Beethoven) els adequats per fer adreçar la mirada vers l'aspecte desafiant, audaç i fort de la bellesa.

(...)

Malgrat la "variabilitat cultural" del simbolisme religiós, els símbols religiosos de cultures ja depassades encara poden enriquir religiosament:

- perquè el "paradigma" del passat potser encara subsisteix com una part subordinada del "paradigma" present. Vg. quan l'agricultura es fa de rec, la transformació mort-vida subsisteix com a moment subordinat a "autoritat que vivifica", i per això pot haver-hi el mite d'Ishtar, que havent davallat als inferns per obediència és entronitzada al costat del déu suprem celestial.

- si hom s'adona de la relativitat dels símbols (i no se sent obligat a agafar un símbol del passat com a símbol suprem, i menys a entendre'l com a "notícies interessants des del punt de vista profà"), i si ensems hom s'endinsa al món cultural del passat (fent-se així sensible al seu "paradigma" i per tant al tipus de relació amb l'"exigència de vida o mort profana" que expressa el contingut "profà" de cada símbol religiós), llavors la rica herència de símbols religiosos de la humanitat pot resultar encara "aliment religiós"; més encara, pot haver-hi "paradigmes" del passat capaços d'assenyalar determinades regions del "món altre" que els "paradigmes" d'avui no puguin assenyalar... i que amb l'herència del passat podrem assolir. Cada religió accentua determinats aspectes del sagrat; en un altre nivell, la música gregoriana, la de Vivaldi i la de Beethoven assenyalen aspectes diferents - i àdhuc pregoneses diferents - de la bellesa, i ens enriquirem si ens fem capaços de comprendre-les totes."

(...)

Per a qui "ha arribat i tastat", la Realitat misteriosa és quelcom que "venç la mort", "és personal", i "és U amb el mestre" (que per això "ens ha pogut engendrar) - però com sigui vençuda la mort, què vulgui dir personal, què sigui la divinitat i àdhuc una possible definitivitat absoluta del mestre, són coses que no es poden explicar amb paraules d'aquest món, sinó que només ho sap qui "ha arribat" - i per tant, la "gent d'aquest món" no pot saber si això coincideix amb el contingut "d'aquest món" que hi ha a fórmules tals com "una vida rera la mort", "l'eixugament de tota llàgrima vessada a l'adolorida història de la humanitat", "el salvament respecte de la solitud glaçada del cor", "el cim definitiu de la revelació divina", etc. (una comparança d'un altre nivell: qui no assaboreix la música no pot saber si Bach "és millor que" els Beatles; cal "tastar", i "tastant" potser se li reveli que uns mestres éren presència de Déu... però només preparació d'una revelació decisiva).

(...)

Caldria estudiar a fons què pot voler dir "accedir amb relativitat" a la simbologia cristiana. Si hi hagués alguna mena d'"accés amb relativitat" que pogués ésser realment cristià, llavors caldria cercar un tipus d'expressió de la simbologia que evités l'absolutització del seu "contingut tret del món profà" (tipus d'expressió que ell mateix fos capaç d'assenyalar la seva pròpia relativitat... sense que amb això es perdés ni un bri de l'absolutesa de les realitats del "món altre" que s'assenyalen mitjançant aquesta simbologia).

(...)

Si als potencials "agnòstics de formulacions" que tots som... la simbologia cristiana pot arribar a ser dificultosa d'acceptar "segons el seu contingut d'aquest món" i malgrat tot pot enriquir-nos religiosament si sabem "accedir amb relativitat", llavors ¿per què voler començar el creixement cristià per una "acceptació de formulacions"... en lloc d'alimentar aquest creixement amb els "símbols relativitzats" (i la mort del desig que porta a l'escolta silenciosa, i el testimoniatge de vida de la comunitat creient)... fins que arribi a l'adultesa religiosa interior i llavors es capeixi el sentit "altre" del símbol, i hom s'hi adhereixi ara ja d'una manera absoluta... perquè hom s'adhereix al seu sentit "altre" que al començament no es podia "entendre"?

Carles Comas a la presentació de la 13ª sessió teològica per a professors universitaris sobre "Mite i fe cristiana" celebrada a Barcelona el 13.03.1982 i organitzada per la Facultat de Teologia, la Delegació Diocesana de Pastoral Universitària i el Centre d'Estudis Francesc Eiximenis. La discussió del tema es va fer sota la direcció de Marià Corbí)

Martí i Pol: Amb sorra i vent ens lligues...

Hernández Pijuan 1987

"Amb sorra i vent ens lligues al teu freu
i ja no som res més que vent i sorra.
Hem perdut la duresa de la veu
i la força del gest se'ns mig esborra
perquè tu tot ho xucles lentament
i ets com un bosc immens, com una absència
de tot que no limita el sofriment
d'aquest delir la teva alta presència.

Quan ens deslliuraràs no hi haurà res
que puguem estimar per companyia.
De tant lluitar cercant-te en el no res
haurem perdut el do de l'alegria."


Miquel Martí i Pol, El fugitiu (1952-1957)

Expressió i vida

Rouault 1939

"Només podem viure humanament si som capaços d'expressar allò que ens fa viure i d'expressar-nos en allò que ens fa viure."

Josep M. Lozano a Recerca de la felicitat a la nostra cultura (març de 1992)

Inutilitat del sagrat

Rothko 1961

""Sagrado" es lo real en cuanto se manifiesta simultáneamente como intrínsecamente misterioso y supremamente valioso.

"Religión" es la apertura intelectual y afectiva a lo sagrado.

Lo sagrado es esencialmente inútil y esencialmente valioso. Quien intenta interpretar lo sagrado en clave instrumental, por ello mismo destruye su sacralidad."

Miguel Benzo Mestre al Foro sobre el Hecho Religioso, Majadahonda setembre de 1979

Idealisme

Que diferentment que opera el terme "idealisme" quan el fem derivar d'"idea" de quan el fem derivar d'"ideal"!

Focalitzant Simone Martini

Personal i impersonal

Rothko 1955

"Tots els problemes de la religió van a parar finalment a un de sol: el Déu que es revela en mi és diferent del que endevino a l'univers. Ell es revela en mi com a voluntat ètica, mentre que a l'univers m'apareix com una força creadora meravellosa i misteriosa; en mi es revela com a personalitat, mentre que en l'univers actua com una força impersonal."


Albert Schweitzer (1875-1965)

Subjectivitat i objectivació

De Staël 1953

"L'home és "subjectivitat", és "passió per", o "ganes de", és "dinamisme intern". Això es manifesta a nivells molt diferents: l'home té curiositat científica, l'home vol donar la vida per una societat més justa, l'home vol trobar l'amor de la seva vida, l'home cerca Déu...

La "subjectivitat" ha d'acabar en "objectivació": s'ha de trobar l'"objecte" al que consagrar la vida. És a dir, la "subjectivitat" porta a la "racionalitat" o "formulació": cal mirar al voltant i cercar quina teoria científica concreta fer, a quin programa social concret engatjar-se, a quina persona determinada estimar, quin és el Déu que ens crida."

Carles Comas, febrer de 1980

Martí i Pol: He pregat des del fons

Hernández Pijuan 1986

"He pregat des del fons més obscur de les paraules
on la veu ja no és so sinó gest solament.

He pregat vençudíssim a l'hora de l'amor,
sense esforç ni neguit,
elemental i pur com una criatura.

Tots els camins m'han estrafet la veu
i el vent glaçava la sang de les roses.

He gravat el teu nom a l'escorça dels arbres
i he fugit mar endins
amb nàufrags torbadors,
agosarats i savis com profetes antics."


Miquel Martí i Pol, a Si esbrineu d'un sol gest (1954-1957)

Trobament

Rouault 1927

"Perquè el cristianisme no és simplement un teisme. Perquè el cristianisme no és un sistema ideològic centrat en Déu. Perquè el nucli del cristianisme no és afirmar que Déu existeix. El problema de Déu no és de coneixement -en el sentit estricte del terme- sinó de trobament."

Josep M. Lozano, a Sense ànim de molestar..., abril de 1981.

Anaximandre

Diu la Wikipèdia que "Anaximandre (grec: Αναξίμανδρος / Anaxímandros) va ser un filòsof, científic i alquimista grec, que va viure entre el 611 aC i el 546 aC aproximadament (és a dir, uns dos segles abans que Aristòtil); es va interessar per temes científics i filosòfics esperonat pel seu mestre Tales de Milet. Era fill de Praxíades i fou un dels primers filòsofs de l'escola jònica. Va néixer a Milet, a la península d'Anatòlia, a la rodalia de l'Imperi persa, quan aquest encara no l'havia conquerit (va ser conquerida pels perses l'any 546 aC, poc abans de morir Anaximandre). Va viatjar molt i fou autor d'un mapa del món conegut i se li atribueix la construcció d'una esfera celeste, el descobriment de la inclinació el·líptica i la introducció des de Babilònia d'un gnòmon amb el qual va estudiar el recorregut del sol en l'eclíptica i va fixar els solsticis i equinoccis. Fou el primer grec que va escriure un tractat sobre la natura. Posa com a principi de tot no pas un dels elements sinó quelcom indeterminat o il·limitat (àpeiron) del qual sorgeixen els elements per separació dels contraris (fred, calent; humit, sec...). Afirma l'origen natural de la vida i la formació de les espècies animals, inclòs l'ésser humà, mitjançant una evolució; i explica tots els fenòmens astronòmics, meteorològics i vitals per una acció recíproca dels elements. Admet la pluralitat de mons i l'etern moviment de les coses. Va ser el primer, almenys fins on se sap fins ara, a afirmar que la terra flotava en l'espai sense cap suport. El cel no estava només sobre la Terra: l'envoltava tota. Segons el físic Carlo Rovelli, amb aquesta idea va canviar la imatge que es tenia en el món antic del fet que la Terra havia d'estar sostinguda per alguna cosa. Davant de l'objecció de per què no queia, la resposta era, en paraules de Rovelli: «perquè les coses no cauen "cap avall", les coses cauen "cap a la Terra"». S'atribueix a Anaximandre l'ús del terme àpeiron com a principi i element de les coses existents, i que conté tota la causa del naixement i la destrucció del món" (el famós αρχή). Per a Anaximandre, aquest terme podria tenir un significat de "sens fi, indeterminat". Per tant, la realitat ha de ser una cosa indeterminada, imprecisa, com un fons originari que només es determina quan es concreta amb les múltiples aparences del món. Aquest concepte suposa un avenç en la història de la filosofia; fins llavors, es buscava l'αρχή de tot l'existent en un element ja existent, i ell entén que la causa d'una cosa no pot ser aquella mateixa cosa."

Anaximandre és considerat com el primer científic, el primer cosmòleg i el primer filòsof. Però potser això darrer és una mica abusiu, ja que ell no seria un especulador metafísic (pensant sobre la naturalesa de l'ésser en tant que ésser i coses així) sinó algú que va formular una intuïció genial i encertada (i corroborada per la física actual) sobre l'origen del cosmos, que emergiria d'una mena de buit o de no res amb potencial de generació (una mica com quan surt una bombolla de vapor quan escalfem aigua). D'aquí que això de l'àpeiron sigui tan interessant; en José Maria Valverde diu que l'àpeiron és l'indefinit, l'il·limitat, l'inconcret, però no l'infinit, concepte no agradable a la ment grega. L'àpeiron es converteix en tot, sortint d'una situació original d'indiferència o equilibri cap a un desequilibri, una desigualtat. A l'àpeiron sempre "hi havia un moviment etern en el que s'engendraven els cels", i des d'aquí el nostre món i les coses.

L'Enciclopèdia de Filosofia d'Internet fa consideracions ben interessants al respecte:

"According to Aristotle and Theophrastus, the first Greek philosophers were looking for the "origin" or "principle" (the Greek word "archê" has both meanings) of all things. Anaximander is said to have identified it with "the Boundless" or "the Unlimited" (Greek: "apeiron", that is, "that which has no boundaries"). Already in ancient times, it is complained that Anaximander did not explain what he meant by "the Boundless." More recently, authors have disputed whether the Boundless should be interpreted as spatially or temporarily without limits, or perhaps as that which has no qualifications, or as that which is inexhaustible. Some scholars have even defended the meaning "that which is not experienced," by relating the Greek word "apeiron" not to "peras" ("boundary," "limit"), but to "perao" ("to experience," "to apperceive"). The suggestion, however, is almost irresistible that Greek philosophy, by making the Boundless into the principle of all things, has started on a high level of abstraction. On the other hand, some have pointed out that this use of "apeiron" is atypical for Greek thought, which was occupied with limit, symmetry and harmony. The Pythagoreans placed the boundless (the "apeiron") on the list of negative things, and for Aristotle, too, perfection became aligned with limit (Greek: "peras"), and thus "apeiron" with imperfection. Therefore, some authors suspect eastern (Iranian) influence on Anaximander's ideas.

It seems that Anaximander not only put forward the thesis that the Boundless is the principle, but also tried to argue for it. We might say that he was the first who made use of philosophical arguments. Anaximander's arguments have come down to us in the disguise of Aristotelian jargon. Therefore, any reconstruction of the arguments used by the Milesian must remain conjectural. Verbatim reconstruction is of course impossible. Nevertheless, the data, provided they are handled with care, allow us to catch glimpses of what the arguments of Anaximander must have looked like. The important thing is, however, that he did not just utter apodictic statements, but also tried to give arguments. This is what makes him the first philosopher.

Aristotle reports a curious argument, which probably goes back to Anaximander, in which it is argued that the Boundless has no origin, because it is itself the origin. We would say that it looks more like a string of associations and word-plays than like a formal argument. It runs as follows: "Everything has an origin or is an origin. The Boundless has no origin. For then it would have a limit. Moreover, it is both unborn and immortal, being a kind of origin. For that which has become has also, necessarily, an end, and there is a termination to every process of destruction" (Physics 203b6-10, DK 12A15). The Greeks were familiar with the idea of the immortal Homeric gods. Anaximander added two distinctive features to the concept of divinity: his Boundless is an impersonal something (or "nature", the Greek word is "phusis"), and it is not only immortal but also unborn. However, perhaps not Anaximander, but Thales should be credited with this new idea. Diogenes Laërtius ascribes to Thales the aphorism: "What is the divine? That which has no origin and no end" (DK 11A1 (36)). Similar arguments, within different contexts, are used by Melissus (DK 30B2[9]) and Plato (Phaedrus 245d1-6).

Several sources give another argument which is somehow the other way round and answers the question of why the origin should be boundless. In Aristotle's version, it runs like this: "(The belief that there is something Boundless stems from) the idea that only then genesis and decay will never stop, when that from which is taken what has been generated, is boundless" (Physics 203b18-20, DK 12A15, other versions in DK12A14 and 12A17). In this argument, the Boundless seems to be associated with an inexhaustible source. Obviously, it is taken for granted that "genesis and decay will never stop," and the Boundless has to guarantee the ongoing of the process, like an ever-floating fountain."

Retem, doncs, homenatge a Anaximandre...

La paraula

Twombly 1982

Al principi, al començament, en l'origen, com a font, com a base de tot, hi ha la paraula, perquè els humans som paraula, sense la paraula no podem pensar el món, ni pensar-nos a nosaltres mateixos.

La paraula va anar apareixent lentament, gradualment, en una dansa entre parla i pensament que no podem conèixer en detall. Pensem perquè parlem, i parlem perquè pensem. El progrés en l'articulació del so va fer possible l'explosió de paraula i pensament.

A mesura que vam ser capaços d'anar donant nom a les coses, va anar apareixent el món, es va anar creant el món. El que no podem copsar i designar existeix, però no forma part del nostre món. El nostre món és un món de paraules.

Abans dels humans la realitat ja existia, enorme, immensa, esplendorosa. I seguirà existint quan desapareixem. Però el món ha nascut amb nosaltres i morirà amb nosaltres. La creació del món serà completada amb la descreació del món, amb la seva extinció. Que ningú no escriurà, ni veurà.

No hi ha experiència sense paraules, no hi ha un contacte amb la realitat que no passi a través de les paraules, no hi ha una vivència directa de res; fins i tot el silenci és perquè som capaços de designar-lo, de pensar-lo.

La paraula és la construcció cultural. Tot el nostre món és construcció cultural. Hem construït el món amb paraules, l'anem construint amb paraules. Per això és obert, inacabat, canviant. La paraula és la gran eina per construir el món.

Postveritat

Arp 1963

Que n'és de precisa la definició de postveritat que evoca en Rafael Jorba a La Vanguardia del 03.02.2017: "Relatiu o referit a circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents en l'opinió pública que les emocions i les creences personals."

Pontormo: Descendiment

Formulacions

De Staël 1950

El maig de 1979 en Carles Comas es preguntava amb quins mots es pressenteix avui el sagrat. Considerava que algunes formulacions tradicionals resulten "increïbles", com ara que hi ha un Déu personal que sol·licita el meu amor i a qui puc confiar les meves necessitats; que Déu "eixugarà tota llàgrima" després d'aquest món de dolor; que el Senyor de la Història aguanta la nostra esperança quan lluitem per un món millor; que el Creador no pot haver fet un món on les coses a la llarga no "encaixin"; que Déu trià lliurement un punt determinat de la història per oferir definitivament la seva intimitat a la humanitat, i que aquest punt és Jesús de Natzaret; que Jesús és el centre de l'Univers, per ell foren fetes totes les coses, i tot va vers ell.

En Carles Comas considerava que "perduts en un món que ens supera (som conscients de ser un planeta perdut en la pols de l'univers, i alhora ser joguets de lleis genètiques, socials o subconscients que ens estructuren a l'atzar) ens veiem massa petits com per a tenir paraules sobre el que és més gran que tot (no ens podem atrevir a dir si si és persona o no, etc.); les paraules més serioses sobre el sagrat són potser el "no saber", el "quedar muts", l'"estar perduts". Per tant, si volem proclamar "seguiu Jesús i trobareu el sagrat" no diguem "a Jesús hi trobareu el Déu personal", sinó "el misteri pot ser trobat i tastat si hom es posa a l'escola de Jesús i dels seus seguidors".

Certament, les formulacions esmentades són "increïbles" si ens les prenem literalment, com a expressions de realitats "objectives". Ara bé, si les agafem com a formulacions simbòliques, d'ús bàsicament intracomunitari en tant que expressió d'unes vivències compartides per la comunitat, algunes d'elles poden continuar essent útils, poden seguir fent-se servir (cada comunitat haurà de veure quines li resulten significatives, expressives). No serviran per al diàleg amb l'entorn social tan justament demanat per Habermas (a no ser que s'aconsegueixi traduir-les a un llenguatge socialment comprensible, com Habermas demana), però poden tenir una funció interna.

El mateix Carles Comas apunta cap aquí, em sembla, quan considera que les comunitats cristianes no poden posar als qui truquen a la seva porta la condició d'adherir-se "a una sèrie de formulacions que, sense una forta mística, tenen un sentit "mundà" avui totalment increïble. Al contrari: la comunitat cristiana ha d'acollir als neòfits només amb la condició que cerquin madurar interiorment." I afegeix: ¿És possible que el cristianisme es reestructuri de manera que accepti com a creients qui confessi "ací trobo el misteri", però encara no sigui capaç de confessar que creu "en el Pare, en el Fill i en l'Esperit Sant"? ¿Es podrà admetre al bateig a qui només "creu" que hi ha una vida divina a cercar i que aquesta vida divina es pot trobar sota el mestratge de Jesús? ¿És tan àgil el cristianisme que pugui passar de l'actual - i no originari! - "adherir-se a formulacions" a "madurar interiorment?"

Trenta-set anys després, no sembla que el cristianisme hagi fet gaires passos en aquesta direcció. Però ves a saber per on aniran les coses, el món dóna moltes voltes... tot i la manca actual d'indicis en aquest sentit.

Martí i Pol: La teva absència

Hernández Pijuan 1987

"La mateixa pregunta cent vegades
i el mateix tornaveu: la teva absència.

Tantes pluges m'inciten al neguit
perquè sóc sol, ben sol, i vagarejo
pels carrers quan la nit és fonda i clara.

Saber-te tan a prop m'angunieja.

Més et voldria inconegut, llunyà,
com un somni que a penes si es recorda,
perquè llavors estimar-te no fóra
res més que una inconcreta melangia."


Miquel Martí i Pol, a El fugitiu (1952-1957)

L'ànima és l'altre

Hammershoi 1898

"També podríem dir que "la nostra ànima" és l'altre. Cadascú, pres individualment, no pot saber res de la seva pròpia ànima. Mai no sabem si tenim ànima. L'ànima que sentim confusament, el vibrant punt focal darrera de la nostra suposada identitat, en una paraula, l'ànima que "tenim", està en l'altre. Si no fos així, no existiria la paraula ni la comunicació."

Françoise Dolto (1908-1988) a El evangelio ante el psicoanálisis (1979), citat per Josep M. Lozano, a Sense ànim de molestar..., abril de 1981.

Ull sense fondària

Què mires, ull sense fondària, atrapat a la fusta, immòbil però esplendorós?