dissabte, 5 de novembre de 2016

Ni doctrina ni moral




De Staël 1952



El març de 1979 en Carles Comas presentava així els resultats de l'estudi que en Marià Corbí i ell estaven fent en el marc de l'Institut Científic Interdisciplinar sobre les religions:


"Per una part, hem constatat que en gairebé totes les èpoques la religió realitzava la doble intromissió esmentada: tenia "doctrines" sobre Déu i el món, i impulsava a una determinada "moral" (subratllava uns determinats valors). Però per altra part les doctrines i la moral de les diverses religions resultaven del més dispar, i amb prou feines es podia trobar un sol element sempre present qualsevol que fos la religió: les doctrines i la moral depenien de la cultura de cada grup humà (la qual, al seu torn, estava connectada amb la tecnologia laboral i amb l'organització social a través de les quals el grup humà s'adaptava al seu medi ambient), i variaven amb ella.

De totes maneres, per sota de la diversitat de doctrines i valoracions de les diferents religions, es podia apreciar un intent comú a totes elles: llançar a una invisible esfera de realitat, més enllà de les preocupacions d'aquest món. Totes les doctrines i totes les valoracions no eren més que instruments inadequats per parlar d'aquesta esfera inefable. Per tant, l'ús que les religions feien de les doctrines i dels valors era purament simbòlic: és a dir, no tenien pretensions de traçar una imatge científica del món o de descobrir els valors més útils per al grup en aquell moment; sinó que, agafant els valors i la imatge del món de la seva època, se'n servien per a suggerir una esfera que estava més enllà, i que en ella mateixa era inefable. Precisament perquè l'esfera sagrada resultava inefable, podia ser suggerida amb les paraules més diverses... perquè no hi havia cap paraula privilegiada que la pogués dir adequadament, i que hagués de ser utilitzada necessàriament.

Aquestes conclusions a les que hem arribat no poden resultar massa noves per a una persona que tingui "experiència" religiosa. Ara bé, avui ens veiem obligats a treure fèrriament totes les conseqüències d'aquest fet: avui en dia, davant de la consciència que de la seva pròpia autonomia han agafat la ciència i els valors, la religió ha d'explicitar que ni les seves doctrines tenen pretensions científiques ni la seva moral té pretensions valorals, sinó que únicament són recursos expressius per introduir a l'experiència personal del sagrat. Això té greus conseqüències: les doctrines religioses no serviran per a resoldre els greus interrogants humans davant de la mort, el dolor, la soledat, la història, etc.; i la moral no ens estalviarà l'esforç i la responsabilitat per a trobar la conducta més adequada a cada època. Però tampoc tindrem el perill d'instal·lar-nos en aquesta pseudocomoditat doctrinal i moral, sinó que copsarem la veritable crida religiosa: ens deixarem introduir a la transformació interior, fins a arribar a experimentar personalment una profunditat de vida nova... a la llum de la qual els onerosos interrogants humans i la dura responsabilitat de crear camins incerts, sense deixar d'existir, perden virulència, es fan suportables, i fins i tot adquireixen un cert sentit."



El setembre de 1978, a Santiago de Compostela, en Marià Corbí i en Carles Comas ho havien formulat així:

"El símbol religiós no pot ser escoltat d'acord amb la seva significació literal (propi del pulsional biològico-vital) i per tant no pretén imposar-nos ni una "imatge operativa del món" ni el seu "imperatiu valoral" (és a dir, no ens demana ni "acceptar una dogmàtica" ni "conduir-nos segons una moral"); sinó que el discurs religiós és una "crida", un toc d'alerta per tal que despertem en nosaltres una sensibilitat profunda capaç de rebre la irrupció del sagrat, de respondre a la seva exigència, i de viure interiorment en una esfera diversa de la habitual. Mitjançant símbols inapropiats el discurs religiós fa arribar fins a nosaltres l'"inefable"... però "experimentable interiorment"."



I l'abril de 1979 a Alcobendas en Marià Corbí deia:

"[La religió] haurà de tematitzar, per tant, que no pretén proporcionar una manera d'interpretar la realitat ni un sistema per a reconciliar-se amb ella, amb un mateix, amb el dolor i la mort, sinó un procediment directament i explícitament orientat a provocar una transformació interior, un procediment per a despertar o crear una sensibilitat d'ordre superior i insospitat i, fent servir terminologia dels Sants Pares, oferir els mitjans per a la "deificació de l'home". La religió haurà d'orientar-se explícitament a obrir els homes a l'experiència del sagrat, de Déu, i abandonar explícitament tot intent d'indoctrinació mitjançant una dogmàtica i una moral."