dimarts, 1 de novembre de 2016

Hermann Hesse: Elogi de la vellesa




Hesse 1921



- “Així com la joventut és bonica, el temps de l'efervescència i de les lluites, l'envelliment i la maduresa tenen la seva pròpia bellesa i felicitat” (p. 23)


- “És propi dels més vells actuar amb més llibertat, més lúdicament, amb més experiència, més benevolència que no pas ho poden fer els joves.” (p. 36)


- “La vellesa no és pitjor que la joventut, Lao Tse no és pitjor que Buda. El blau no és pitjor que el vermell. La vellesa es veurà limitada només quan es vulgui fer passar per joventut.” (p. 37)


- “Vénen de sobte, duren segons o minuts, aquestes vivències en què un fenomen en la vida de la natura ens parla i se'ns descobreix, i si un és prou vell, li sembla aleshores que tota la llarga vida amb les seves alegries i dolors, amb estimar i conèixer, amb amistats, amors, amb llibres, música, viatges i feines, no és altra cosa que una llarga marrada vers la maduresa d'aquests instants en què, en la imatge d'un paisatge, d'un arbre, d'un esperit humà, d'una flor, se'ns mostra Déu, se'ns ofereix la finalitat i el valor de tot el que és i del que esdevé.” (p. 43-44)


- “Ser vell és una tasca igual de bella i sagrada com la de ser jove, aprendre a morir i morir són funcions tan valuoses com qualsevol altra – suposant que s'hagin dut a terme amb gran respecte vers el sentit i caràcter sagrat de tota vida.” (p. 52)


- “Per acomplir el sentit de la vellesa i satisfer-ne la tasca, cal que estiguem d'acord amb ella i amb tot el que comporta, cal que hi diguem sí. Sense aquest sí, sense lliurar-nos al que ens exigeix la natura, perdem el valor i sentit dels postres dies –ja siguem vells o joves- i defraudem la vida.” (p. 52-53)


- “Quan algú s’ha fet vell i ha portat a terme la seva tasca, li correspon en el silenci familiaritzar-se amb la mort. No li calen els homes. Els coneix, n'ha vist prou. El que li cal és silenci. No convé visitar algú així, parlar-li, martiritzar-lo amb xerrameca. Pel portal del seu habitatge és convenient passar-hi de llarg, com si fos la casa de Ningú.” (p. 120)


- “Els que se n’han anat romanen vius en nosaltres amb la part essencial amb què ens han influït, mentre nosaltres mateixos visquem. De vegades, fins i tot, podem parlar-hi millor i prendre'n millor consell que dels vius.” (p. 126)


- “Dolor i lament són la nostra resposta primera, natural, davant la pèrdua d'una persona estimada. Ens ajuden en la primera tristor i afany, però no són suficients per a vincular-nos amb el difunt. Això fa, en un estadi primitiu, el culte als difunts: ofrenes, ornaments funeraris, monuments, flors. Però en el nostre estadi hem d'acomplir l'ofrena als difunts dins la nostra pròpia ànima, per mitjà de records, per mitjà de la memòria més exacta, per mitjà de la reconstrucció de l'ésser estimat en el nostre interior. Si som capaços d'això, el difunt segueix al nostre costat, la seva imatge queda salvada i ens ajuda a fer fructuós el dolor.” (p. 129)