diumenge, 25 de setembre de 2016

Maragall i Nietzsche




Casas 1893



El 15 de juliol de 1893 Joan Maragall, sota el pseudònim Panphilos, publica a l'Avenç un article titulat Nietzsche que resulta impactant tant pels paràgrafs del filòsof alemany que transcriu com pels comentaris que Maragall hi fa. És cert que poc després Maragall revisarà la seva visió de Nietzsche, com explica Norbert Bilbeny a ""L'enorme afirmació sense límits": Nietzsche en Maragallhttp://www.raco.cat/index.php/Convivium/article/download/73353/98689 . Segur que Joan-Lluís Marfany, Ignasi Moreta i Joaquim Coll, entre altres, tindrien consideracions a fer sobre aquest text, el qual llegit fora de context, tot i ser de 1893, resulta impactant. Que Maragall avalués amb aquest entusiasme els paràgrafs esmentats de Nietzsche genera un cert desconcert.


"Que n'hi ha de maneres d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes d'avui, hem d'abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n'hi ha ni una on no s'hi trobi quelcom del gust, de l'aroma immortal que és el gran secret de les coses. És digne de nosaltres el deslliurar-nos de l’horrible besoin d’affirmer, que diu en Bourget, que per altres generacions podia no ser horrible, podia ser, i segurament era, necessari per la missió que duien en l'evolució humana; però avui… avui el nostro esperit, obert als quatre vents, és indulgent amb una indulgencia robusta i de bon ésser, més gran, més forta i més sanitosa que tots els dogmes i tots els axiomes i tots els exclusivismes, perquè té prou serenitat i prou altesa per a dir a cada un d'ells, an els més oposats, amb mitja rialla quasi divina: «Tu deus tenir raó, i tu també, i tu també, perquè tots en podeu tenir».

Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d'escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver certa grandesa d'època; però jo crec que la grandesa d'avui, la nostra, consisteix, no en morir per una idea, sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo que es pugui en extensió i en intensitat. Ja lo que abans eren afirmacions o negacions es van tornant simpaties o antipaties, i tota l'antiga escala de la persecució an el martiri se segueix amb les gradacions d'una mitja rialla, des de la d'extàtica beatitud fins a la de la ironia, i encara, aquesta, com més fonda més serena.

En aquesta disposició d'esperit hem hagut esment d'una teoria sobre l'home i la societat que és una cosa hermosíssima.

Per allà a l'Alemanya l'ha inventada un tal Frederic Nietzsche, ànima poètica i poderosa, que, després d'haver donat una gran resplendor, s'ha anat a pondre i apagar darrera les parets d'un manicomi. És dir, no s'ha apagat: Nietzsche s'ha tornat boig; però el se pensament ha quedat sospès en l'atmosfera intel·lectual, fanatitzant an el jovent alemany. És un furor el que està fent en els cercles de la gent jove; no tardarem gaire a saber-ne alguna cosa.

Nietzsche aixeca bandera davant de la idea determinista pessimista democràtica que avui està apoderada de tot; i afirmant la lliure voluntat humana, desencadena la Wille zur Macht (voluntat del poder) com a gran força impulsora de la vida, i diu:

«El fi de la vida és el goig, la satisfacció dels instints; el medi per a disfrutar-la, la força, el poder. Davant de la vida, davant del goig, davant del poder, els homes són essencialment desiguals: hi ha els senyors, forts de cos i d'ànima, lliures, irresistibles, que viuen la vida intensa, assedegats de goigs i de lluites, dominadors valents i brutalment ajogassats, egoistes sublims de la vida, lleons riallers que davallen de la selva impetuosos, atropellant i esbocinant tot lo que bé els escau sota les llurs urpes victorioses. Per ells viure és poder, poder és disfrutar, i el llur imperi és el de la força corporal florida i exuberant que s'esbrava en jocs i en festes, en crits i en guerres, en tot lo que és fort, lliure i alegre.

»Dessota d'aquests pocs (perquè excel·lent vol dir triat i escàs) hi ha la pasta humana, la massa dels esclaus, dels pobres de valer o de valer comú, dèbils, irreflexius, pobres d'instint, naturalment predestinats a servir d'objecte a la força dels forts, a ser el llur pedestal, a dalt d'on els hèroes absorbeixen, representin l'home i la vida, l'abracin i visquin tota en sí per tots els altros plegats.

»El malestar de les societats modernes prové de que s'ha pres la vida al revés: en nom d'una igualtat humana que no és més que un fantasma cerebral, una abstracció, es presenta i s'enlaira com a home-tipus, com a home-ideal, precisament a l'esclau, al dèbil, al de la majoria insignificant. En profit d'ell s'ha construït aquesta perniciosa moral que avui domina (moral d'esclaus), basada en un altruisme desastrosament nivellador que no va més sinó a fer tornar l'home de presa, l’hermosa blonde bestie, home domesticat: a convertir an els senyors en esclaus i a tractar an els esclaus com a senyors. Per'xò vénen aquestes qüestions socials, aquests estats democràtics i aquestes confusions i estrebades. És clar: els esclaus ensenyorits no saben lo que els passa, els han donat ales i tot són aspiracions que no tenen potència per satisfer, i tot és inquietud i desequilibri, perquè el món està descentrat i an els esclaus es fa falta al damunt el pes dels senyors, que, oprimint-los, els dongui consistència i els mantingui en el llur estat natural de massa: i an els senyors els cal despendre's d'aquesta massa on els té presos i inactius l'ensopidora moral altruista.

»De tot això la culpa ja ve de Sòcrates, i la té principalment el cristianisme, que no és més que un platonisme ad usum plebis, i que ha transformat el món en un hospital on no hi ha més que malalts i cuida-malalts, i la misèria i la mortificació són els que fan la llei.

»Com si, al contrari, la llei no l'haguessin de fer la salut, l'alegria, el noble egoisme de la força que sacrifica i anul·la tot lo que puga destorbar, entristir, enterbolir l'esplendor del goig de la vida. Quan la vida puja, felicitat és igual a instint, i l'instint la moral dels forts, dels que tenen receptivitat per la vida, dels únics que viuen. Això de que els instints han de combatre’s i domar-se és una deplorable fórmula de decadència. I ara hi vivim, en aquesta decadència, i és incurable. Per'xò convé no deturar-la ni apuntalar-la ni esmenar-la: la tenim massa dins de la sang i sempre rebrotaria: val més que la fomentem, que l'accentuem, que l'apressem, per arribar com més aviat millor an el daltabaix de tota la present organització social: vejam si aixís farem net d'una vegada.

»La humanitat va tenir un bon moment d'inspiració llavores del Renaixement, quan va estar a punt de refer l’home, de refer la civilització pagana. Llavores va poder sortir un Cèsar Borgia, encarnació de l'hèroe moral, de l'home de l'instint, ser superior d'aquells que justifiquen la llei del privilegi, l’hermosa llei del privilegi, natural i justíssima, ja que hi ha sers naturalment privilegiats. De seguida va venir la seca i austera Reforma, que ho va tirar tot a perdre amb el seu nivell neo-cristià trist i devastador. Però fins en mig dels deliris igualitaris de la revolució francesa va poder sortir Napoleó, l’inhumà sobrehumà, nou hèroe de la voluntat. La seva caiguda va tornar a enfonsar-nos en la llarga nit dels errors socials.

»Però ja hi ha senyals d'una nova albada, d'una albada guerrera d'homes forts, de cos sa i ànima sana; aristòcrates de la Natura, hèroes europeus de demà… de demà passat, més ben dit, que marcaran amb llur segell a les majories naturalment esclaves.»

Això és un torrent de poesia. Jo no sé si ho fa que li dóna relleu el contrast cru amb l'ambient democràtic i pessimista que avui es respira, i que, a còpia de ser respirat, ja hi ha pulmons que comencen a trobar-lo un xic impur i carregós; o bé que el poeta (en el sentit més gros de la paraula), concebeixi la vida com la concebeixi, sempre resulta que albira un tros del misteri immens, del qual la més lleugera revelació té la virtut de fer tremolar an els homes de cap a peus sense saber gaire per què. O siga qüestió de temperaments, o siga lo que es vulga, el cas és que el radicalisme brutal de Nietzsche, nihilista immediat i optimista transcendental, el seu immoralisme d’Anticrist, el seu aristocratisme grandiós, el seu naturalisme tot nu, ens dóna la mateixa sensació que si haguéssim pujat an el cim de la serra i allí respiréssim a grans pitrades l'aire lliure de les altures carregat d'oxigen i de fortor de pins.

Ja sol passar que darrera d'excessos d'intel·lectualisme, de cansament cerebral, de quintessencialment de les idees i les sensacions, ve tot plegat una reacció, un retorn sobtat a la grossa simplicitat de la Natura. Aixís, a Grècia, van sortir els cínics, els estoics i estoics-cínics a Roma imperial, Rousseau darrera de Voltaire, i ara Nietzsche després de Darwin i Schopenhauer. Són moviments naturals de la humanitat, canvis de posició, reposadors del pensament, que una hora o altra transcendeixen a l'acció.

Però tant si hi transcendeixen com si no hi transcendeixen, el cas és que la teoria nietzschana és una cosa hermosíssima i presentada d'una manera meravellosa. L'estil de Nietzsche, el color i vida que dóna a les idees, la plasticitat de la frase, són veritablement encisadors: com a escriptor és genial.

Veritat és que en els seus llibres hi ha conceptes d'una obscuritat profètica, d'oracle, de vident; però no hi fa res: ell mateix ho diu: «La gent sempre se'n va darrera de lo que no entén». I, realment, si un s'hi fixa, observa que, en matèria d'idees, els que no s'han deixat entendre gaire són els que han fet la feina.

I, si no, ¿qui són avui els que encarnen el pensament nou, els que s'emporten els jovents entusiasmats de cap a cap d'Europa? ¿No són (ara no parlem dels dii minores, d'influència, per'xò, més aparent i directa moltes vegades) Ibsen, Tolstoi i aviat Nietzsche? Doncs bé: d'Ibsen cadascú en diu la seva en preciós desacord; a Tolstoi, els que no el tenen per sant el volen fer passar per boig; i Nietzsche és comprès d'una manera tant estranya, que els alemanys de la Sozialdemokratie l'han pres per ídol i profeta. Quin contrasentit, eh?

Els contrasentits són l'única lògica forta i fonda de la vida. Resignem-nos a no entendre. Disfrutem, disfrutem la bellesa dels absurdos, l'anguniós delit d'avançar a les palpentes, per obscuritats cor-prenedores, envers el filet de llum puríssima, eterna, que brilla en l'infinit fons del fons. La caritat sublim de Nietzsche, el voler immens de vida de l'Ibsen, tot és lo mateix. Deixem fer, deixem fer."