Vinyoli: La mà del foc

Tàpies 1973

"Sóc un alt forn tot ple de mineral
que es torna líquid foc, ardència viva,
La sang de gel, adés muda i captiva,
corre bullent cantant el seu cabal.

L'astre ja mort i l'arbre i l'animal
que sóc en u la mà del foc separa.
L'escòria amunt, la resta s'ha fet clara,
rica matèria per allò més alt

que jo no sé però que em torna a fer
començament, obscur sanglot primer,
pas inexpert al cor de la tenebra.

Tentinejant encara amb ulls de nit,
pel negre bosc la meva veu celebra,
fulgura el meu silenci ple de crit."


Joan Vinyoli, a A hores petites (1981)

Programacions

Jawlensky 1936

"La nostra vida es converteix en un embolic perquè prenem per realitat el que no són més que programacions que no ens serveixen de res i ens agafem a elles perquè no sabem descobrir una altra cosa. En el fons, tenim una enorme inseguretat i per sentir-nos millor, anem a consultar als que creiem saben més que nosaltres, creient que ells ens solucionaran els problemes."

"Tota programació i condicionament et porten a ser un robot. Els hàbits serveixen per a coses pràctiques (caminar, conduir...) però en l'àmbit de veure les coses amb profunditat, en l'amor i la comunicació, els hàbits són com anestesiar la creativitat, la novetat, i no desitjar viure el risc del present."

"Estem indoctrinats i ens deixem arrossegar per les programacions. Viure lliurement, essent senyor de tu mateix, és no deixar-se portar ni per cap persona ni per cap situació. Saber que res ni ningú no té poder sobre tu ni sobre les teves decisions. Això és viure millor que un rei, i saber sentir la formosa simfonia de la vida i fruir-ne."


"Canvia la teva programació i tot canviarà. Renuncia a les teves exigències: el més important per viure el present, tant amb tu mateix com amb els altres, és renunciar a les exigències.

Les exigències són la font de tot problema de relació i convivència. Exigeixes que l'altre no sigui egoista, que no sigui indiferent, i et convences a tu mateix que ho fas pel seu "bé". ¿Que ho fas pel seu bé? Llavors, perquè et molesta la seva actitud? No serà que t'està reflectint quelcom que no et permets a tu mateix? No t'enganyis, digues les coses pel seu nom. No siguis exigent amb tu mateix i començaràs a no exigir als altres. Surt d'aquesta programació que et té agafat a l'arbre "del bé i del mal" i començaràs a acceptar la realitat sense judicis ni crítiques.

Quan t'empipa que el teu amic sigui exigent, és que tu ho ets també. Quan t'empipa que no reaccioni, no siguis exigent i no li demanis el que no està disposat a fer en aquest moment. Però pots comprendre'l i no jutjar-lo, sinó esperar que ell sabrà sortir per si mateix de la seva passivitat. Això pot ajudar-lo, i en canvi l'exigència no.

No et correspon a tu accelerar els resultats, perquè tu no ets aquí per arreglar el món, sinó per estimar-lo i comprendre'l. No et dones compte que quan busques un resultat i lluites per ell, el que fas és buscar-te a tu mateix? Vols, en el fons, tenir raó i demostrar-ho. Oblides que, per a cada persona, la vida té reservat un ritme i una ocasió. Mira les persones tal com són, respecta-les, accepta-les i mira de comprendre-les allà on són i dóna'ls-hi la resposta que a tu et correspon: la de l'amor i la comprensió."


"M'enfado. Per què m'enfado? Perquè soc exigent. Ets capaç de deixar anar aquestes exigències? Adonar-te de tot això. El conflicte ve de les insatisfaccions i intoleràncies que tens amb tu mateix. Si no t'acceptes a tu mateix, com toleraràs els altres? Aniràs pel món exigint-te a tu i als altres contínuament, i sempre insatisfet. Si tu no canvies, ai de tu i dels que t'envolten!, ja que et convertiràs en un fariseu intolerant.  El secret de l'alliberament t'arribarà quan t'afartis de patir. Necessites trobar el "tresor amagat" que només és dins teu."


"Si em vull canviar a mi mateix haurà de ser a base de comprensió, intuïció, consciència, tolerància, sense violència. Doncs això mateix necessiten els altres. Totes les repressions tenen un sol motiu: la insatisfacció de tu mateix, la teva intolerància. No es pot donar llibertat si tu no ets lliure. No pots estimar si no t'estimes. I no podràs fingir-ho, ja que la teva boca pot dir una cosa, però la teva veu, la teva actitud i tot el teu cos n'estaran dient una altra. Hi haurà una contradicció que contaminarà l'ambient. És preferible mostrar la teva veritat als altres mostrant l'estadi en el que estàs amb senzillesa i la teva capacitat real en aquest moment.

Quan fas el bé des de tota la teva persona, com una expressió natural del teu ésser, no ets conscient de fer-ho. Quan n'ets conscient i te n'enorgulleixes, és que ha entrat en tu el "jo" que tot ho complica, i des d'aquí el creure't més que els altres. El pitjor de tot és la hipocresia dels pares i mestres fent de models que després no són capaços de complir i d'aquí sorgeix el desconcert i la desconfiança dels infants quan l'ídol s'ensorra. D'aquesta desil·lusió dels infants sorgeix després l'odi."


"Només cal distanciar-se de si mateix -com Santa Teresa- i adonar-se de quan actua la programació en tu i quan ets tu mateix. En adonar-te de la teva programació i de com actua a través teu, ja t'has dissociat d'ella, i ja no té força sobre tu, ja no et domina, perquè tu ets quelcom molt diferent de la teva programació; ella no és més que una forma d'expressió que fas servir per hàbit, però no té res a veure amb tu. Llavors, quan observes aquests hàbits, te'ls prens amb humor: "Ja em passarà!" I llavors ja no estàs molest, perquè al teu jo veritable no l'afecta.

La vida s'escapa i cal aprofitar-la fins al fons. És important fixar-se en la ofensa, per aprendre, però no en l'ofensor, que actua per la seva programació."


"Abans de canviar als altres, canvia tu. Neteja la teva finestra per a veure-hi millor. Posa l'atenció en la causa negativa que t'ha fet patir, no el qui t'ha ofès. La causa és la programació. Aquesta programació te la van posar des de petit, tu no en tens la culpa, com tampoc la té l'altre.

En arribar a aquest estadi, veuràs que tot el que et passa és bo. Com l'agricultor que té pous d'aigua i que està tranquil perquè ja no depèn de si plou o no. Tot ho veuràs bé i amb calma."


"Les persones programades van buscant sempre fer les coses "millor". Van ansiosos de victòries, de les seves conquestes, dels seus assoliments i mai estan satisfets, per això pateixen tant quan no assoleixen els objectius que la seva exigència els imposa. Són éssers que no viuen i gaudeixen amb el real.

Aquests éssers estenen la seva exigència als altres i per això estan incapacitats per estimar. Busquen la felicitat on no és.

Només en la llibertat s'estima. Quan estimes la vida, la realitat, amb totes les teves forces, estimes molt més lliurement a les persones. Si tu gaudeixes amb mil flors no t'agafes a cap, però si t'agafes només a una, no gaudeixes de cap."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

Les Benaurances

Rouault 1937

Aquest és el text de les Benaurances a l'Evangeli de Mateu (5, 3-12):

"Benaurats els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel.
Benaurats els qui ploren: Déu els consolarà.
Benaurats els humils: ells posseiran la terra.
Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà.
Benaurats els compassius: Déu se'n compadirà.
Benaurats els nets de cor: ells veuran Déu.
Benaurats els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus.
Benaurats els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel.

Benaurats vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit."

I aquest és el comentari de Marià Corbí al respecte (no disposem de la data d'elaboració d'aquest text):

"Els pobres en l'esperit són benaurats perquè, pel despreniment de la seva ment i el seu cor, ni el seu esperit es recolza en res ni res s'adhereix al seu esperit. Qui està així de nu, té la ment i el cor lliures per conèixer i sentir la realitat que realment hi ha i no el que li dicten que vegi els seus desigs.

Només el qui no posseeix res, el que està buit de sí mateix, pot ser humil. I és humil perquè no té res pel que lluitar ni que defensar.

Són benaurats els que ploren i els que tenen fam i set de justícia. Són beneïts perquè no es lamenten per sí mateixos sinó per la veritat i la justícia. Qui estima apassionadament la veritat i la justícia, s'oblida de sí mateix.

Els compassius són feliços perquè amb la seva compassió mostren que no viuen per a ells. Qui viu per a ell, no pot ser compassiu. Fomentar la compassió és allunyar-se de sí mateix.

Només els que no empren el seu sentir en ésser i en tenir disposen d'un cor net. Tenir el cor net és disposar d'un sentir i d'uns perceptors lliures, frescos i nous, sense adherències ni obstacles per copsar, veure i estimar.

Els qui treballen per la pau son benaurats perquè la seva pau és el testimoni inequívoc que ni busquen res ni defensen res.

També els perseguits pel fet de ser justos sense motiu són benaurats perquè han defensat la justícia amb la seva vida.

Els que pateixen insults, persecucions i suporten injustament tota mena de calúmnies per causa de la veritat han après a estimar la veritat per sobre de sí mateixos.

Qualsevol que mereixi una sola d'aquestes benaurances, és algú que ha silenciat completament el seu interès, que ha sortit de si mateix fins arribar a ser com si no existís per al seu propi viure.

Qui s'ha silenciat fins aquest extrem, no ho ha aconseguit amb l'esforç de la seva voluntat; només un coneixement i un sentir als que no es pot donar nom engendren un silenci així. Aquesta és la causa de la benaurança que Jesús proclama.

Qui és digne d'una sola d'aquestes benaurances les mereixerà totes, perquè amb una de sola haurà arribat a la completa nuesa; i amb la nuesa, al coneixement que no es pot anomenar ni descriure, i des d'ell a totes les benaurances."

Maragall i Nietzsche

Casas 1893

El 15 de juliol de 1893 Joan Maragall, sota el pseudònim Panphilos, publica a l'Avenç un article titulat Nietzsche que resulta impactant tant pels paràgrafs del filòsof alemany que transcriu com pels comentaris que Maragall hi fa. És cert que poc després Maragall revisarà la seva visió de Nietzsche, com explica Norbert Bilbeny a ""L'enorme afirmació sense límits": Nietzsche en Maragall" http://www.raco.cat/index.php/Convivium/article/download/73353/98689 . Segur que Joan-Lluís Marfany, Ignasi Moreta i Joaquim Coll, entre altres, tindrien consideracions a fer sobre aquest text, el qual llegit fora de context, tot i ser de 1893, resulta impactant. Que Maragall avalués amb aquest entusiasme els paràgrafs esmentats de Nietzsche genera un cert desconcert.

"Que n'hi ha de maneres d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes d'avui, hem d'abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n'hi ha ni una on no s'hi trobi quelcom del gust, de l'aroma immortal que és el gran secret de les coses. És digne de nosaltres el deslliurar-nos de l’horrible besoin d’affirmer, que diu en Bourget, que per altres generacions podia no ser horrible, podia ser, i segurament era, necessari per la missió que duien en l'evolució humana; però avui… avui el nostro esperit, obert als quatre vents, és indulgent amb una indulgencia robusta i de bon ésser, més gran, més forta i més sanitosa que tots els dogmes i tots els axiomes i tots els exclusivismes, perquè té prou serenitat i prou altesa per a dir a cada un d'ells, an els més oposats, amb mitja rialla quasi divina: «Tu deus tenir raó, i tu també, i tu també, perquè tots en podeu tenir».

Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d'escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver certa grandesa d'època; però jo crec que la grandesa d'avui, la nostra, consisteix, no en morir per una idea, sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo que es pugui en extensió i en intensitat. Ja lo que abans eren afirmacions o negacions es van tornant simpaties o antipaties, i tota l'antiga escala de la persecució an el martiri se segueix amb les gradacions d'una mitja rialla, des de la d'extàtica beatitud fins a la de la ironia, i encara, aquesta, com més fonda més serena.

En aquesta disposició d'esperit hem hagut esment d'una teoria sobre l'home i la societat que és una cosa hermosíssima.

Per allà a l'Alemanya l'ha inventada un tal Frederic Nietzsche, ànima poètica i poderosa, que, després d'haver donat una gran resplendor, s'ha anat a pondre i apagar darrera les parets d'un manicomi. És dir, no s'ha apagat: Nietzsche s'ha tornat boig; però el se pensament ha quedat sospès en l'atmosfera intel·lectual, fanatitzant an el jovent alemany. És un furor el que està fent en els cercles de la gent jove; no tardarem gaire a saber-ne alguna cosa.

Nietzsche aixeca bandera davant de la idea determinista pessimista democràtica que avui està apoderada de tot; i afirmant la lliure voluntat humana, desencadena la Wille zur Macht (voluntat del poder) com a gran força impulsora de la vida, i diu:

«El fi de la vida és el goig, la satisfacció dels instints; el medi per a disfrutar-la, la força, el poder. Davant de la vida, davant del goig, davant del poder, els homes són essencialment desiguals: hi ha els senyors, forts de cos i d'ànima, lliures, irresistibles, que viuen la vida intensa, assedegats de goigs i de lluites, dominadors valents i brutalment ajogassats, egoistes sublims de la vida, lleons riallers que davallen de la selva impetuosos, atropellant i esbocinant tot lo que bé els escau sota les llurs urpes victorioses. Per ells viure és poder, poder és disfrutar, i el llur imperi és el de la força corporal florida i exuberant que s'esbrava en jocs i en festes, en crits i en guerres, en tot lo que és fort, lliure i alegre.

»Dessota d'aquests pocs (perquè excel·lent vol dir triat i escàs) hi ha la pasta humana, la massa dels esclaus, dels pobres de valer o de valer comú, dèbils, irreflexius, pobres d'instint, naturalment predestinats a servir d'objecte a la força dels forts, a ser el llur pedestal, a dalt d'on els hèroes absorbeixen, representin l'home i la vida, l'abracin i visquin tota en sí per tots els altros plegats.

»El malestar de les societats modernes prové de que s'ha pres la vida al revés: en nom d'una igualtat humana que no és més que un fantasma cerebral, una abstracció, es presenta i s'enlaira com a home-tipus, com a home-ideal, precisament a l'esclau, al dèbil, al de la majoria insignificant. En profit d'ell s'ha construït aquesta perniciosa moral que avui domina (moral d'esclaus), basada en un altruisme desastrosament nivellador que no va més sinó a fer tornar l'home de presa, l’hermosa blonde bestie, home domesticat: a convertir an els senyors en esclaus i a tractar an els esclaus com a senyors. Per'xò vénen aquestes qüestions socials, aquests estats democràtics i aquestes confusions i estrebades. És clar: els esclaus ensenyorits no saben lo que els passa, els han donat ales i tot són aspiracions que no tenen potència per satisfer, i tot és inquietud i desequilibri, perquè el món està descentrat i an els esclaus es fa falta al damunt el pes dels senyors, que, oprimint-los, els dongui consistència i els mantingui en el llur estat natural de massa: i an els senyors els cal despendre's d'aquesta massa on els té presos i inactius l'ensopidora moral altruista.

»De tot això la culpa ja ve de Sòcrates, i la té principalment el cristianisme, que no és més que un platonisme ad usum plebis, i que ha transformat el món en un hospital on no hi ha més que malalts i cuida-malalts, i la misèria i la mortificació són els que fan la llei.

»Com si, al contrari, la llei no l'haguessin de fer la salut, l'alegria, el noble egoisme de la força que sacrifica i anul·la tot lo que puga destorbar, entristir, enterbolir l'esplendor del goig de la vida. Quan la vida puja, felicitat és igual a instint, i l'instint la moral dels forts, dels que tenen receptivitat per la vida, dels únics que viuen. Això de que els instints han de combatre’s i domar-se és una deplorable fórmula de decadència. I ara hi vivim, en aquesta decadència, i és incurable. Per'xò convé no deturar-la ni apuntalar-la ni esmenar-la: la tenim massa dins de la sang i sempre rebrotaria: val més que la fomentem, que l'accentuem, que l'apressem, per arribar com més aviat millor an el daltabaix de tota la present organització social: vejam si aixís farem net d'una vegada.

»La humanitat va tenir un bon moment d'inspiració llavores del Renaixement, quan va estar a punt de refer l’home, de refer la civilització pagana. Llavores va poder sortir un Cèsar Borgia, encarnació de l'hèroe moral, de l'home de l'instint, ser superior d'aquells que justifiquen la llei del privilegi, l’hermosa llei del privilegi, natural i justíssima, ja que hi ha sers naturalment privilegiats. De seguida va venir la seca i austera Reforma, que ho va tirar tot a perdre amb el seu nivell neo-cristià trist i devastador. Però fins en mig dels deliris igualitaris de la revolució francesa va poder sortir Napoleó, l’inhumà sobrehumà, nou hèroe de la voluntat. La seva caiguda va tornar a enfonsar-nos en la llarga nit dels errors socials.

»Però ja hi ha senyals d'una nova albada, d'una albada guerrera d'homes forts, de cos sa i ànima sana; aristòcrates de la Natura, hèroes europeus de demà… de demà passat, més ben dit, que marcaran amb llur segell a les majories naturalment esclaves.»

Això és un torrent de poesia. Jo no sé si ho fa que li dóna relleu el contrast cru amb l'ambient democràtic i pessimista que avui es respira, i que, a còpia de ser respirat, ja hi ha pulmons que comencen a trobar-lo un xic impur i carregós; o bé que el poeta (en el sentit més gros de la paraula), concebeixi la vida com la concebeixi, sempre resulta que albira un tros del misteri immens, del qual la més lleugera revelació té la virtut de fer tremolar an els homes de cap a peus sense saber gaire per què. O siga qüestió de temperaments, o siga lo que es vulga, el cas és que el radicalisme brutal de Nietzsche, nihilista immediat i optimista transcendental, el seu immoralisme d’Anticrist, el seu aristocratisme grandiós, el seu naturalisme tot nu, ens dóna la mateixa sensació que si haguéssim pujat an el cim de la serra i allí respiréssim a grans pitrades l'aire lliure de les altures carregat d'oxigen i de fortor de pins.

Ja sol passar que darrera d'excessos d'intel·lectualisme, de cansament cerebral, de quintessencialment de les idees i les sensacions, ve tot plegat una reacció, un retorn sobtat a la grossa simplicitat de la Natura. Aixís, a Grècia, van sortir els cínics, els estoics i estoics-cínics a Roma imperial, Rousseau darrera de Voltaire, i ara Nietzsche després de Darwin i Schopenhauer. Són moviments naturals de la humanitat, canvis de posició, reposadors del pensament, que una hora o altra transcendeixen a l'acció.

Però tant si hi transcendeixen com si no hi transcendeixen, el cas és que la teoria nietzschana és una cosa hermosíssima i presentada d'una manera meravellosa. L'estil de Nietzsche, el color i vida que dóna a les idees, la plasticitat de la frase, són veritablement encisadors: com a escriptor és genial.

Veritat és que en els seus llibres hi ha conceptes d'una obscuritat profètica, d'oracle, de vident; però no hi fa res: ell mateix ho diu: «La gent sempre se'n va darrera de lo que no entén». I, realment, si un s'hi fixa, observa que, en matèria d'idees, els que no s'han deixat entendre gaire són els que han fet la feina.

I, si no, ¿qui són avui els que encarnen el pensament nou, els que s'emporten els jovents entusiasmats de cap a cap d'Europa? ¿No són (ara no parlem dels dii minores, d'influència, per'xò, més aparent i directa moltes vegades) Ibsen, Tolstoi i aviat Nietzsche? Doncs bé: d'Ibsen cadascú en diu la seva en preciós desacord; a Tolstoi, els que no el tenen per sant el volen fer passar per boig; i Nietzsche és comprès d'una manera tant estranya, que els alemanys de la Sozialdemokratie l'han pres per ídol i profeta. Quin contrasentit, eh?

Els contrasentits són l'única lògica forta i fonda de la vida. Resignem-nos a no entendre. Disfrutem, disfrutem la bellesa dels absurdos, l'anguniós delit d'avançar a les palpentes, per obscuritats cor-prenedores, envers el filet de llum puríssima, eterna, que brilla en l'infinit fons del fons. La caritat sublim de Nietzsche, el voler immens de vida de l'Ibsen, tot és lo mateix. Deixem fer, deixem fer."

Perdó

Bissier 1949

"No som només animals evolutius que es consoliden o extingeixen per la llei del més fort, ni bestioles que funcionen només pels instints. El perdó, per exemple, surt d'un altre lloc que no té res a veure amb els instints. Quan jo perdono desencadeno dins meu una creativitat que no esperava, que no té una justificació racional. Aquesta força surt perquè la gran dimensió de l'esperit és l'amor."

Raimon Panikkar al seu llibre de converses amb Antoni Bassas El matí amb Raimon Panikkar, Edicions Proa 2008.

Llum i bellesa

Rouault 1958

"Lo difícil es presentar un vivir que no se ilumine a sí mismo, que quien lo capte se experimente consolado, iluminado en profundidad; que experimente la belleza de su propia vida, la belleza que le aguarda, la belleza a la que se le llama."

Francisco Cuervo, a la introducció de ¡Yo creo en Jesús de Nazaret! (1975)

No imitar

Jawlensky 1935

"No imiteu a ningú, ni tan sols a Jesús. Jesús no era còpia de ningú. Per ser com Jesús, has de ser tu mateix, sense copiar a ningú, ja que tot l'autèntic és el real, com real era Jesús."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

Vinyoli: Pollets

Picasso

"És encara de nit. Demà
serà el nou dia, que és un dir.
Ja tot és enterrat encara que fem veure
que vivim. No vivim. Som uns pollets
vagament escalfats per la bombeta roja
del sol, una mica de cosa que es va fent no res,
piulant mentre s’acosta
la nit encesa de la mort,
                                     prou adorable."


Joan Vinyoli, a Cercles (1979)

La brisa de la Meva Presència

"La penetrant olor del meu Estimat
fa que el meu cor s'extraviï.
Quan un raig de llum colpeix el Seu rostre
la meva ànima queda corpresa.

Per què tant de goig omple la Terra
i els éssers vivents?
És que una gota de la Copa
ha anat a parar a terra.

Glaçat i pansit es troba
qui es perd en els seus propis afers.
No t'hi perdis,
perd-te en els Meus!

La primavera revela els secrets de la terra,
la Meva primavera revela tots els secrets de l'ànima.

Les roses de la terra
només amaguen espines i esbarzers.
Quan les Meves roses floreixen,
fan caure les espines del cor.

Què és el vent glaçat de l'hivern
sinó l'alè del Teu refús ?
Què és la càlida brisa de la primavera
sinó l'alè que em deixa entrar a la Teva vida?"



Rumí (1207-1273) a Als braços de l’Estimat

Superficialitat

Bissier 1960

"L'epidèmia de la vida moderna és la superficialitat; no penetrem el misteri de cada moment."

"Quan dic que ens distraiem vull dir que no sabem trobar en la mateixa vida l'alegria de la vida."

"La paraula clau és contemplació, veure cada instant com etern."

"L'esperança de la nostra vida no hauria d'estar posada en el paradís, en un futur fantàstic, sinó en l'invisible. Vol dir que l'esperança és el present, vol dir que el Regne de Déu està entre nosaltres."

"La mort és un fet, però l'amaguem, ens distraiem i no ens adonem que la mort és el gran secret per viure la vida en tota la seva profunditat. Però no gaudim del present, no vivim amb intensitat cada moment. No pensem en les paraules que diem ni en el que estem fent. La mort ens fa por perquè no vivim el present amb més realitat. Aquesta és la superficialitat de la nostra vida moderna. Vivim en el futur. Estem projectant contínuament. L'alienació consisteix en això. Hauríem de viure cada instant com si fos el primer i l'últim. Si ho féssim, gaudiríem de la veritable vida humana."

Raimon Panikkar al seu llibre de converses amb Antoni Bassas El matí amb Raimon Panikkar, Edicions Proa 2008.

Contra la realitat

Jawlensky 1932

"Anar contra la realitat, fent problemes de les coses, és creure que "tu" tens importància, i el cert és que tu, com a personatge individual, no tens cap importància."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

Haikus d'un amic

Preciosos haikus i il·lustracions del nostre bon amic Lluís Trabal.




De nou brolla el verd;

reneixo, volo lleuger.

La saba, la sang.                                                            


- - -


Fulles de tardor

batec de vida, encara.

Glaçarà demà?


- - -


Rovell fosc al mur,

petja de sentit incert.

Memòria que fuig.


- - -


Llisca la vida,

els dies, tendres brins verds:

en recollim poms.                                                              


- - -


S'afua el matí.

L'ara, grumoll d'inquietuds.

Hi haurà cap demà?


- - -


Aire, llum. El verd.

Fora, la fosca, el plom.

Vull un lleuger res.

D'Ors al Prado XX: Rubens

XX. Rubens

D'Ors etiqueta a Rubens com a "genialitat impura i impotent", i considera que converteix la pintura en teatre, en escena. De la Adoración de los Reyes en diu: "obra de gran espectáculo, profundamente cálida, lujosa, triunfal. Fanfarria y apoteosis." 

Rubens 1628 Adoración de los Magos

Considera que Las tres gracias són possiblement el Rubens més important del Prado, el més italià i net. També el considera el psicològicament més complicat.

Rubens 1639 Las tres gracias

D'Ors també inclou aquesta obra al seu text, sense comentari:

Rubens 1635 Diana y Calisto

Algunes altres obres de Rubens al Prado:

Rubens 1639 El juicio de Paris

Rubens 1640 Danza de aldeanos

Rubens 1629 La Inmaculada Concepción

Rubens 1624 Ceres y dos ninfas

Rubens 1620 Diana cazadora

Rubens 1617 Muerte del cónsul Decio

Rubens 1617 Aquiles descubierto

Rubens 1607 Lucha de San Jorge y el dragón

Rubens 1606 El juicio de Paris

Als peus del Mestre

Hodler 1909

Aquest text és una adaptació i traducció al català de la versió castellana de "A los pies del Maestro" ("At the feet of the Master"), primera obra de Jeddu Krishnamurti escrita encara sota el nom d'Alcyone. El text es va publicar el 1910, quan Krishnamurti només tenia 15 anys. Hi ha qui diu que el text són les notes que Krishnamurti prenia dels ensenyaments del mestre Mahatma Kuthumi. També és possible que l'autor del text sigui Charles Webster Leadbeater (1854-1934), membre de la Societat Teosòfica des de 1883; Krishnamurti tot just havia començat a aprendre l'anglès el 1909. Es diu que el títol el va suggerir Annie Besant, en aquella època Presidenta de la Societat Teosòfica. Posteriorment, Krishnamurti es va desmarcar d'aquest text, així com de la Societat Teosòfica, però si se'l situa correctament segueix tenint el seu interès.

(Traducció feta per Raimon Ribera el desembre de 1990)

"En el Camí es requereixen quatre qualitats: discerniment, absència de desigs, recte comportament i amor.

I.- Discerniment

Denominarem discerniment la facultat de distingir el real de l'il·lusori. Es la facultat que guia  les persones per entrar al Camí. Però és més que això i cal utilitzar-la no tan sols al començament del Camí, sinó a cada una de les seves etapes, diàriament, fins al final.

S'entra en el Camí perquè hom veu que només en ell es troben les coses dignes de ser assolides. Els que no saben això treballen per assolir riqueses i poder, però hi ha béns més grans, reals i perdurables; quan s'assoleixen, ja no es pensa més en aquells altres.

Al món hi ha dues menes d'éssers: els savis i els ignorants. Aquesta saviesa és el que ens interessa. Els savis saben quin és el seu destí, allò que els és propi, que els pertoca de fer; saben quina és la seva missió i procuren portar-la a terme. Els ignorants no saben encara què han de fer; persegueixen l'irreal en lloc del real, els cal aprendre a diferenciar l'un de l'altre. Per fer-ho, el discerniment - la lucidesa, la clarividència - és el primer pas. Ell ens permetrà diferenciar-los i diferenciar-ne les moltes varietats: discernir entre el que és just i el que és injust, entre l'essencial i l'accessori, l'útil i l'inútil, el veritable i el fals, l'altruista i l'egoista.

Aquells que, desitjant seguir el Mestre en el Camí, han decidit servir el que és just costi el que costi, no troben dificultat a l'hora de triar entre el just i l'injust. Però el cos és diferent de la persona i la voluntat de la persona no sempre coincideix amb el desig del cos. Quan el vostre cos desitgi alguna cosa, pareu-vos a pensar si vosaltres ho desitgeu de veritat. Perquè vosaltres sou Déu i voleu només el que Déu vol; heu de buscar a fons dins vostre per trobar-hi el Déu intern i escoltar la seva veu, que és la vostra veu. El cos és el cavall damunt el qual cavalquem. Per tant, l'heu de tractar bé; sense cansar-lo, donant-li bons aliments, tenint-lo ben net. Sense un cos net i sa no podreu portar a terme el dur treball de preparació, suportar l'esforç constant. Heu de governar sempre el vostre cos, no que el cos us governi a vosaltres.

També heu d'aprendre a controlar la còlera, l'injuria, l'enveja, l'avarícia, el desig dels béns dels altres, la depressió. El vostre cos desitja totes aquestes coses i moltes d'altres perquè li agraden les vibracions intenses i el canvi constant de vibracions. Però vosaltres no necessiteu aquestes coses i per això heu de saber distingir entre els vostres desigs i els del vostre cos.

A la nostra ment li agrada de pensar orgullosament que està separada  de la resta del món, pensar donant-se molt de valor a ella mateixa i poc a les altres coses. Encara que l'haguem apartat de la frivolitat, la ment insisteix a especular sobre ella mateixa, a incitar-vos a pensar en els vostres propis progressos, en comptes de pensar en la tasca dels Mestres i en ajudar als altres. Quan mediteu, ella procurarà fer-vos pensar en les diverses coses que ella desitja, en comptes de pensar en el que vosaltres voleu. Vosaltres no sou aquesta ment, sinó que ella està al vostre servei i per tant també respecte a ella cal el discerniment. Heu de vigilar constantment, si no voleu fracassar.

No hi ha terme mig entre el que és just i el que no ho és. Heu de fer el que és just i deixar de fer el que és injust, sense que us pesi el que pensin o diguin els ignorants. Heu d'estudiar a fons les lleis profundes de la Natura; quan les conegueu, organitzeu la vostra vida d'acord amb ella, utilitzant sempre la raó i el sentit comú.

Heu de saber distingir l'important del secundari. Ferms com una roca quan es tracti del que és just i el que és injust, doneu sempre la raó als altres en qüestions de poca importància. Perquè heu de ser amables i gentils, raonables i condescendents; heu de donar sempre als altres la mateixa llibertat que necessiteu per a vosaltres mateixos.

Mireu de veure què és el que més convé que feu i recordeu que no heu de jutjar les coses per la seva grandesa aparent. Té molt més mèrit fer una cosa mínima però útil per a la tasca del Mestre que fer-ne una altra de més gran aparença de les que el món anomena bones.

No tan sols heu de distingir entre l'útil i l'inútil, sinó entre el més útil i el menys útil. Alimentar  un pobre és bo, útil i noble; però alimentar el seu esperit és encara més noble i més útil que alimentar el seu cos. Qualsevol ric pot alimentar el cos d'un necessitat, però només els savis poden alimentar el seu esperit. Si sou savis, el vostre deure és ajudar els altres a atènyer la saviesa.

No obstant, per savis que sigueu, us queda molt per aprendre en aquest Camí i per això també en ell cal el discerniment. Heu de pensar amb cura què és el que val més la pena que aprengueu. Tot coneixement és útil i algun dia l'assolireu; però mentre només en tingueu una part, vigileu que aquesta sigui la més útil.

Déu tant és Saviesa com Amor i quanta més saviesa assoliu, més bé podreu manifestar  Déu. Estudieu, doncs, però, en primer lloc, estudieu el que us ajudi a ajudar els altres. Estudieu pacientment, no perquè els homes us anomenin savis, ni tampoc per tenir la joia de ser-ho, sinó perquè només el savi pot ajudar sàviament. Per molt que vulgueu ajudar, si sou ignorants podeu fer més mal que bé.

Heu de saber distingir el que és fals del que és veritable. Heu d'aprendre a ser fiables en totes les circumstàncies, en pensament, paraula i obra.

Primer en pensament; això no és fàcil, perquè al món hi ha molts pensaments falsos, moltes supersticions i ningú que estigui esclavitzat per elles pot progressar. Així, doncs, no heu de sostenir una idea precisament perquè altres la sostenen, ni perquè s'hagi cregut en ella durant segles, ni perquè estigui escrita en algun llibre que els homes tinguin per sagrat. Heu de pensar sobre cada qüestió per vosaltres mateixos i jutjar si és raonable. Recordeu que l'opinió de mil homes sobre un tema que no coneguin no té cap valor. Els que vulguin anar pel Camí han d'aprendre a pensar per ells mateixos, perquè la superstició és un dels mals més grans del món, un dels lligams dels que us heu de desempallegar del tot.   

Pel que fa als altres, els vostres pensaments han de ser fiables; no heu de pensar sobre ningú allò que no sapigueu. No suposeu que els altres estan sempre pensant en vosaltres. Si algú fa alguna cosa que sembla perjudicar-vos, o diu alguna cosa que us sembli referit a vosaltres, no penseu: "Em vol ofendre". Probablement ni tan sols pensa en vosaltres, perquè cada ànima té les seves pròpies tribulacions i pensaments, que floten principalment al seu voltant. Si un home us parla empipat, no penseu :"M'odia, mira de ferir-me". Potser algú altre  o alguna cosa l'han fet empipar i com que us troba casualment a vosaltres, descarrega en vosaltres el seu mal humor. Ell obra imprudentment, perquè tota mena d'empipament és prova d'insensatesa; però vosaltres no us heu de formar d'ell una opinió equivocada.

Fins i tot quan expliqueu coses heu de ser fiables, exactes i sense exageracions. No feu mai processos d'intencions; l'altre pot estar obrant per raons que us són desconegudes. Si sentiu dir alguna cosa contra algú, no ho repetiu; podria no ser cert i, ni que ho fos, és caritatiu callar. Penseu bé abans de parlar, no sigui que digueu coses inexactes.

Sigueu fiables en l'acció; no pretengueu mai ser diferents del que sou, perquè tota disfressa serveix d'obstacle a la pura llum de veritat que ha de brillar a través vostre com la llum del sol brilla a través d'un vidre transparent.

Heu de distingir entre l'egoisme i el desinterès; perquè l'egoisme es presenta sota moltes formes i quan us penseu que finalment l'heu destruit en algun aspecte, sorgeix en un altre tan fort com sempre. Però de mica en mica us anirà entrant tant per tot arreu la idea d'ajudar els altres que no us quedarà lloc ni temps per pensar en vosaltres mateixos.

També heu de distingir en un altre sentit. Heu d'aprendre a reconèixer Déu en tots els éssers i totes les coses, prescindint del mal que puguin presentar a la superfície. Podeu ajudar els vostres germans a través del que teniu de comú amb ells, o sigui la Vida Divina. Apreneu a despertar-la i a vivificar-la en ells, així us salvareu del que és fals.

 II.- Absència de desigs

Hi ha molta gent per a qui la qualitat "absència de desigs" és molt difícil, perquè els sembla que els seus desigs són ells mateixos i que si rebutgen els seus desigs peculiars, els seus gustos i disgustos, desapareixerà el seu jo. Però és possible, si es vol, aconseguir aquesta qualitat.

El discerniment ja us ha mostrat  que les coses més desitjades pels homes, com la riquesa i el poder, no tenen cap valor. Quan això no tan sols es diu sinó que es viu, en desapareix el desig. Però hi ha qui deixa de perseguir els béns terrenals per tal de guanyar el cel o assolir l'alliberament personal: no heu de caure en aquest error. Si heu oblidat el jo, no podeu pensar en quan aquest jo serà lliure o en quina mena de cel tindrà. Recordeu que qualsevol desig egoista lliga, per elevat que sigui el seu objecte i fins que no us en hagueu alliberat  no estareu del tot preparats per dedicar-vos a la tasca del Mestre.

Quan desapareguin tots els desigs referits al jo, encara pot quedar- vos el desig de veure els resultats de la vostra obra. Si ajudeu algú, voldreu veure quant l'heu ajudat; fins i tot potser voldreu que aquell a qui haureu ajudat també ho vegi i us ho agraeixi. Això encara és desig i a més manca de confiança.

Quan feu tot l'esforç possible per ajudar, hi ha d'haver un resultat, tant si el podeu veure com si no; si reconeixeu la manera d'obrar de la Llei, sabreu que això és així. Per això, heu d'obrar rectament per amor al que és recte, no amb l'expectativa d'una recompensa; heu de treballar per amor al treball, no per l'esperança de veure'n el resultat; us heu d'integrar al servei del món perquè l'estimeu i no podeu deixar d'oferir-vos a ell.

Us heu de prevenir davant certs petits desigs freqüents en la vida diària. No desitgeu mai brillar o semblar superiors en algun sentit; no enraoneu gaire. Es millor parlar poc; és millor encara callar, fins que esteu segurs que el que aneu a dir és veritable, bo i pot ajudar els altres. Abans de parlar, penseu amb cura si el que aneu a dir posseeix aquestes tres qualitats; si no és així, no ho digueu.

El millor és acostumar-se des del primer moment a pensar curosament abans de parlar, perquè quan assoliu la Iniciació us heu de fixar en cada paraula, no sigui que digueu el que no s'ha de dir. Molta xerrameca vulgar és insensata i vana; quan és xafarderia, és maligna. Així, doncs, acostumeu-vos a escoltar, més que a parlar; no opineu si no us ho demanen directament. En resum, les qualitats són: saber escoltar, estimar i callar; i la darrera és la més difícil de totes.

Un altre desig habitual que heu de reprimir severament és el ficar-se en els assumptes dels altres. El que un altre faci o digui o cregui no és cosa vostra i heu d'aprendre a deixar-lo tranquil. Ell té tot el dret al pensament, la paraula i l'acció lliures, mentre no es fiqui amb un altre. Així com vosaltres reclameu la llibertat de fer el més convenient, heu de concedir-li la mateixa llibertat i quan la fa servir no teniu cap dret a ocupar-vos-en. Si penseu que obra equivocadament i podeu trobar l'oportunitat de dir- li en privat i amb la més gran delicadesa la vostra opinió, és possible que el convenceu; però hi ha molts casos en què, fins i tot així, la intervenció seria impròpia. Mai no heu de parlar a una tercera persona sobre la qüestió, perquè això és un comportament molt baix.

Si veieu un cas de crueltat contra un nen o un animal, el vostre deure és defensar-los. Si esteu encarregat d'instruir  una altra persona, és el vostre deure de reprendre afectuosament les seves faltes. Excepte en casos semblants, ocupeu-vos dels vostres propis assumptes i exerciteu la virtut del silenci.

III.- Recte comportament

Les sis regles de comportament que es requereixen són:

- primera, domini de la ment

- segona, domini de l'acció

- tercera, tolerància

- quarta, alegria

- cinquena, aspiració única

- sisena, confiança

Domini de la ment. La qualitat "absència de desigs" ens mostra que hem de dominar el nostre cos; ara parlem del mateix, però en relació a la ment. Això vol dir domini del temperament, de manera que no pugueu sentir còlera o impaciència; domini de la ment, de manera que pugueu assossegar-vos i tranquil·litzar el pensament i, a través de la ment, domini del sistema nerviós, per tal que s'exciti com menys millor.

Això darrer és difícil, perquè quan us prepareu per entrar al Camí no podeu evitar que el vostre cos es torni més sensible i així els nervis són pertorbats per qualsevol xoc o so i el cos sent agudament qualsevol pressió; però heu de fer el possible per evitar-ho.

La ment tranquil.la vol dir també coratge per afrontar sense por les proves i dificultats del Camí; vol dir, a més, fermesa per considerar serenament tot el que us passi en la vida quotidiana i evitar l'incessant tedi i inquietud que dimanen de certs detalls de la vida, en els que molts malgastem la major part del temps. El Mestre ensenya que a un home no li ha d'importar gens tot el que provingui de l'exterior: tristeses, disgusts, malalties, pèrdues; tot això no l'ha d'afectar gens, no ha de permetre que pertorbi la calma de la seva ment. Aquestes coses són el resultat d'accions passades i quan arribin les heu de suportar amb calma, recordant que tot mal és transitori i que el vostre deure és romandre sempre contents i serens. Allò no ho podeu canviar i per tant és inútil que us preocupi. Val més que penseu en el que feu ara, perquè això sí que podeu modificar-ho.

No us deixeu portar mai per la tristesa ni la depressió. La depressió és un mal, perquè s'encomana als altres i fa les seves vides més penoses, a la qual cosa no teniu cap dret. Per això, si mai us envesteixen, rebutgeu-les per sempre.

Encara heu de dominar el vostre pensament en un altre sentit: no li permeteu vagarejar a la ventura. Fixeu l'atenció en el que esteu fent, sigui el que sigui, per tal de fer-ho com més bé millor; no acostumeu la vostra ment a la lassitud o la dispersió, sinó que conserveu bons pensaments sempre en el seu fons, disposats a sortir en el moment en que quedi lliure.

Utilitzeu cada dia el poder del vostre pensament per a bons propòsits; penseu cada dia en algú que sapigueu que està trist, que pateix o que necessita ajuda i envieu-li pensaments d'amor. Aparteu la vostra ment de l'orgull, perquè l'orgull és fill de la ignorància. L'ignorant es creu gran, creu que ha fet una gran cosa; el savi sap que només Déu és gran i que només Ell fa totes les coses bones i perfectes.

Domini de l'acció. Si la vostra ment és tal com ha de ser, es pertorbarà molt poc amb la vostra acció. Recordeu que, per ajudar els homes, el pensament s'ha de convertir en acció. En aquesta tasca no hi caben tebieses, sinó una activitat constant. Però heu de dur a terme el vostre propi deure, no el dels altres, a no ser que sigui amb el seu permís i per tal d'ajudar-los. Deixeu que cadascú compleixi el seu propi deure, a la seva manera; estigueu sempre disposats a oferir el vostre suport quan sigui necessari, però mai no us entremeteu. Perquè per algunes persones el més difícil que hi ha és aprendre a complir els seus propis deures i precisament això és el que vosaltres heu de fer.

Encara que intenteu fer una tasca més elevada, no per això heu d'oblidar els vostres deures ordinaris, ja que fins que aquests no estiguin resolts no quedareu lliures per prestar altres serveis. No us comprometeu a noves obligacions habituals, però compliu perfectament les que teniu, o sigui amb tots aquells deures que us semblin evidents i raonables, no pas deures imaginaris que altres intentin imposar-vos. Si voleu estar al servei dels altres, heu de complir els vostres deures ordinaris  millor i no pitjor que els altres; perquè fent-ho així també els serviu.

Tolerància. Heu de sentir una tolerància perfecta envers tothom i un interès sincer pel pensament dels altres, que pot ser tan valuós com el vostre. Per ajudar els altres, els heu de comprendre. No caigueu en el fanatisme ni en la superstició. Sigueu indulgents i bondadosos en tot. Respecteu les creences dels altres, encara que a vosaltres ja no us serveixin. Sigueu bondadosos, amables, tolerants amb tothom, sense distinció del seu origen, raça o religió.

Alegria. Heu de suportar alegrement els vostres sofriments, agraint que no siguin encara més grans. Heu de refusar tota idea de possessió: podeu perdre les coses que més valoreu i fins i tot les persones que més estimeu. Fins i tot llavors heu de romandre alegres, disposats a separar-vos de tot. Si esteu deprimits, com podeu ajudar els altres ? L'alegria ha de ser la vostra norma.

Aspiració única. El vostre objectiu ha de ser seguir el Camí, seguint la crida del Mestre. No ho oblideu, siguin quines siguin les obligacions que us surtin al pas; cap altra tasca s'ha d'interferir en la vostra ruta. I us heu de fixar bé en cada pas del Camí, per tal de fer-lo com més bé millor. Feu el que feu, feu-ho de cor, tan bé com pugueu. Esforceu-vos tant com pugueu a fer allò que hagueu de fer.

Res no us ha de desviar ni un sol moment del camí en el que heu entrat. Ni temptacions, ni plaers, ni afectes no us han de separar d'ell. Us heu d'identificar amb el Camí, que ha de formar part de la vostra naturalesa, de manera que el seguiu sense haver-hi de pensar i sense plantejar-vos la possibilitat d'abandonar-lo. Vosaltres l'heu agafat; apartar-vos-en seria com apartar-vos de vosaltres mateixos.

Confiança. Heu de confiar en el Mestre; heu de confiar en vosaltres mateixos. Sense plena confiança no es pot establir la perfecta corrent d'amor i de poder.

Heu de tenir confiança en vosaltres mateixos. Dieu que us coneixeu bé ? Si us ho sembla, senyal que no us coneixeu; només coneixeu la vostra prima superfície. Vosaltres, el vostre Jo real, és una espurna del mateix Foc Diví i com que Déu, que tot ho pot, està en vosaltres, no hi ha res que no pugueu fer si voleu. La vostra voluntat ha de ser com el ferro forjat, si voleu trobar el Camí.

IV.- Amor

L'Amor és la qualitat més important, perquè quan és prou fort en una persona, l'estimula a revestir-se amb totes les altres qualitats, que sense l'amor mai no serien suficients.

L'amor és més que una aspiració; és voluntat, resolució, determinació. Per arribar-hi, la resolució ens ha d'omplir per tot arreu, fins a no deixar lloc a cap altre sentiment. L'amor és la voluntat de ser u amb Déu però no per escapar del sofriment i el cansament sinó perquè, a partir del vostre profund amor envers Déu, pugueu obrar amb Ell i com Ell... si Déu és Amor, per tal d'arribar a ser u amb Ell heu d'estar plens d'amor i d'altruisme perfecte.

A la vida diària, això vol dir dues coses: primera, que procureu atentament no fer mal a cap ésser vivent; segona, que estigueu sempre alerta per si es presenta l'oportunitat d'ajudar.

Primer, no fer mal. Hi ha tres comportaments que causen en el món més mal que tots els altres: la maledicència, la crueltat i la superstició, perquè són comportaments contra l'amor. Els heu de vigilar i combatre constantment.

La maledicència -dir mal dels altres- comença amb el mal pensament, que ja és en si mateix un crim. En totes les persones i en totes les coses hi ha bé i mal. Qualsevol dels dos podem reforçar-lo, pensant- hi, i així ser constructius o destructius; fer la voluntat de la Paraula o treballar contra ella.

 Si penseu malament d'un altre, cometeu tres iniquitats alhora: primera, ompliu l'ambient que us envolta de mals pensaments, augmentant així les tristeses del món. Segona, si en el ser en qui penseu hi ha el mal que li atribuïu, contribuïu a envigorir-lo i alimentar-lo i així feu pitjor al vostre germà en lloc de fer-lo millor; i si aquest mal no és en ell i només l'heu imaginat, llavors el vostre maligne pensament el pot temptar i el pot induir a obrar malament, convertint-lo en allò que d'ell heu pensat. Tercera, nodriu la vostra ment de mals pensaments en lloc de bons pensaments i així impediu el vostre propi desenvolupament i us feu, als ulls dels qui poden veure, un objecte lleig i repulsiu, en lloc de bonic i amable.

No content amb fer-se tot aquest mal i fer-lo a la seva víctima, el maldient procura amb totes les seves forces que els altres participin del seu crim. Els exposa amb vehemència la seva xafarderia, amb l'esperança que el creguin i llavors els convençuts cooperin amb ell, enviant mals pensaments al pobre pacient. Procureu, doncs, evitar del tot aquest comportament. No parleu mai malament de ningú; negueu- vos a escoltar  qui us parli malament d'un altre i digueu-li, afectuosament: "Potser això no sigui cert i, ni que ho fos, és millor no parlar-ne".

Pel que fa a la crueltat, aquesta és de dues menes: intencionada i sense intenció. La crueltat intencionada consisteix en causar, deliberadament, dolor a altres éssers vivents i aquest és el més greu dels mals comportaments. Direu que ningú no pot fer una cosa així, però el fet és que els homes l'han fet molt sovint i encara l'estan fent cada dia. Miren d'excusar la seva brutalitat amb el costum, però un crim no deixa de ser-ho perquè molts homes el cometin. I també hi ha crueltat en les paraules; una persona que digui una paraula amb la intenció de ferir-ne una altra és culpable del mateix crim.

I de vegades una paraula dita de passada fa tant de mal com una d'intencionada; és la crueltat sense intenció, contra la qual heu d'estar també sempre en guàrdia. En general, és fruit de la irreflexió. Hi ha gent tan ambiciosa i gasiva que ni tan sols s'adonen del sofriment que causen als altres. Hi ha gent que, pensant tan sols en la seva cobdícia, es preocupen poc dels cossos i les ànimes i els arruïnen per satisfer-la. Hi ha tant de sofriment fruit del descuit, d'oblidar com una acció afecta els altres ! Si voleu entrar al Camí, heu de pensar en les conseqüències dels vostres actes, per tal de no caure en la crueltat irreflexiva.

La superstició és un altre mal terrible, que ha causat grans crueltats  i engendrat despietades manques de consideració i respecte, fins i tot en els que coneixen el deure de la fraternitat. Quants crims s'han comès en nom del Déu de l'Amor per culpa de la superstició ! Vigileu que no en quedi ni rastre en vosaltres.

Heu, doncs, d'evitar aquests tres grans delictes, perquè són comportaments contra l'amor. Però no solament us heu de refrenar davant el mal, sinó que heu de ser actius per al bé. L'intens desig de servir ha d'arribar al màxim, fins al punt de tenir-lo sempre al punt de mira per aplicar-lo al vostre voltant i no tan sols a les persones, sinó també als animals i a les plantes. Heu d'oferir el vostre servei fins i tot en les petites coses de la vida diària, de manera que sigui un hàbit que us ajudi a l'hora d'emprendre coses de més importància. Ja que si desitgeu arribar a ser u amb Déu no és pel vostre propi benefici sinó per convertir-vos en canal per on flueixi el Seu amor per arribar als altres.

El qui està en el Camí no viu per a si mateix, sinó per als altres; s'oblida d'ell mateix per poder servir-los. Es com una ploma en mans de Déu, per la que circula el seu pensament i es manifesta al món. Es com un canal de foc vivent que vessa sobre el món l'Amor Diví que omple el seu cor.

La saviesa que us fa capaços d'ajudar, la voluntat que dirigeix la saviesa, l'amor que inspira la voluntat, aquestes són les vostres qualitats. Voluntat, Saviesa i Amor són els tres aspectes de la Paraula; i vosaltres, que voleu posar-vos al seu servei, els heu de manifestar en el món."

Vinyoli: El Callat

Hernández Pijuan 1986

"M’endinso pel teu àmbit, primavera
del càntic, una veu entre les veus
ofertes al Callat, que per les coses
m'envia el seu alè. Quina avinguda
secreta tot de sobte m'ha portat
a delitós paratge? Selva muda,
com els infants camino, lliure, lliure,
sentint la quasi veu que del Callat
arriba a mi, bevent el seu somriure."


Joan Vinyoli, a El Callat (1956)

Dependència

Jawlensky 1934

"Dependre d'una altra persona per a la teva pròpia felicitat és, a més de nefast per a tu, un perill, ja que estàs afirmant una cosa contrària a la vida i a la realitat.

Per tant, el tenir una dependència d'una altra persona per estar alegre o trist és anar contra corrent de la realitat, ja que la felicitat i l'alegria no poden venir-me de fora, ja que estan dins meu. Només jo puc actualitzar les potències d'amor i felicitat que estan dins meu i només el que jo aconsegueixi expressar, des d'aquesta realitat meva, em pot fer feliç, ja que el que em vingui des de fora podrà estimular-me més o menys, però és incapaç de donar-me ni una mica de felicitat.

Dins de mi sona una melodia quan arriba el meu amic, i és la meva melodia la que em fa feliç, i quan el meu amic se'n va em quedo ple amb la seva música, i no s'esgoten les melodies, ja que amb cada persona sona una altra melodia diferent que també em fa feliç i enriqueix la meva harmonia. Puc tenir una melodia o més, que m'agradin en particular, però no m'aferro a elles, sinó que em agraden quan estan amb mi o quan no hi són, ja que no tinc la malaltia de la nostàlgia, sinó que soc tan feliç que no enyoro res. La veritat és que jo no puc trobar-te a faltar perquè estic ple de tu. Si et trobés a faltar seria reconèixer que al marxar et vas quedar fora. Pobre de mi, si cada vegada que una persona estimada se'n va, la meva orquestra entrés a l'atur!

Quan et vull, et vull independent de mi, i no enamorat de mi, sinó enamorat de la vida. No es pot caminar quan portes a algú aferrat a tu. Es diu que tenim necessitats emocionals: ser estimat, apreciat, pertànyer a un altre, que se'm desitgi. No és veritat. Quan es sent aquesta necessitat és una malaltia que ve de la teva inseguretat afectiva.

Tant la malaltia - necessitat de sentir-me estimat - com la medicina que s'ansia - l'amor rebut - estan basats en premisses falses. Necessitats emocionals per aconseguir la felicitat a l'exterior, no n'hi ha. Ja que tu ets l'amor i la felicitat en tu mateix, i només mostrant aquest amor i gaudint en ell seràs realment feliç, sense agafadors ni desitjos, ja que tens en tu tots els elements per ser feliç.

La resposta d'amor de l'exterior agrada i estimula, però no et dóna més felicitat de la que tu disposes, ja que tu ets tota la felicitat que siguis capaç de desenvolupar."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

Parlem dels joves?

Picasso 1910

No n'hauria de parlar, jo, dels joves. Tinc 65 anys, no tinc fills ni nets, no els conec prou de prop. A més, no tinc ganes de posar-me on no em demanen; no hi faig cap falta, en aquest debat, i em sabria greu ser considerat alarmista i reaccionari. En principi, una generació no s'hauria de ficar gaire amb una altra: són mons a part, dinàmiques diferenciades, heterogènies, desconnectades; són mons diferents amb referents diferents i difícilment mesurables amb uns mateixos paràmetres. No només per l'inevitable canvi cultural que la dinàmica social comporta (canvi accelerat en el nostre temps) sinó perquè el component de rebel·lió i transgressió que l'adolescència sembla portar associada, i que pot tenir beneficiosos efectes en àmbits com la creativitat, genera contínuament i inevitablement una tensió entre generacions, un cert enfrontament generacional, un trencament sovint dolorós (sobretot per a la generació gran), més enllà dels casos concrets en que això pugui no produir-se. Per això cada generació s'hauria d'estalviar al màxim els comentaris sobre els joves, que no coneix prou bé, que formen "un altre món" que no pot comprendre amb els seus paràmetres culturals i morals. "Deixeu-los tranquils, ja trobaran el seu camí" sembla que hauria de ser la consigna, tot i el sofriment callat que pugui comportar, sobretot per molts pares.

De tota manera, no puc evitar que els joves em preocupin, ni tenir ganes d'oferir-los la meva manera de veure la vida encara que no m'ho demanin. Així doncs, a pesar de tot el que he dit, proposo aquestes notes, contradictòries i injustificades, sense voluntat de crítica moral sinó com a modest intent d'anàlisi que pugui ajudar a ventilar i debatre qüestions probablement rellevants a nivell social i personal. Faig referència als joves com a concepte sociològic, com a entintat sociològica, que no s'identifica ni amb el sumatori dels individus joves reals ni menys encara amb cada jove real concret, existent, el qual és sempre més ric, positiu, interessant i matisat que qualsevol noció sociològica. I em centraré en els problemes dels joves. No parlaré de les seves virtuts i valors, d'allò que tenen de valuós. Això pot fer que es pugui considerar que el meu diagnòstic és massa dur, exagerat. Potser sí. Però em fa l'efecte  que cal evitar la condescendència a l'hora de parlar dels joves. Res de "pobrets", de sobreprotecció, de dissimular, d'excusar-ho tot; seria una actitud inútil, estèril. I tan de bo que m'equivoqui en el meu diagnòstic, tan de bo que els problemes dels joves siguin menys i menys greus que els que jo plantejo; això em plauria molt.

Quins em sembla que són, doncs, els grans problemes actuals dels joves? Considero útil aplegar-los en tres paquets. El primer paquet és els dels problemes lligats a la qüestió laboral/professional, a les possibilitats en l'àmbit del guanyar-se la vida i viure amb una certa comoditat. És el tema de l'atur juvenil -enorme-, de la manca de perspectives de futur professional, de la precarietat dels contractes, de la sobrepreparació, de la incertesa econòmica que no permet fer plans a mig i llarg termini, de la inestabilitat de les feines, de l'impacte de les noves tecnologies i la robotització en l'àmbit laboral. Tot això és real i és greu.

En aquest context sobresurt la problemàtica dels “ni-ni”, els joves que ni estudien ni treballen. És un grup quantitativament significatiu i és una situació qualitativament greu pel desànim vital que suposa, pel risc de progressiu tancament i enfonsament dels joves en aquesta situació. Se'n parla una mica, però se n'hauria de parlar més. I s'hauria de debatre a fons si realment hi ha mesures que puguin trencar, desencallar aquesta situació o no.

Això permet una reflexió addicional. Si algú ni estudia ni treballa, que fa? Alguns diran: vegeta. Sobreviu. Va passant dies. Mira d'oblidar la seva situació, s'evadeix. Però aquí apareix una possibilitat interessant: pot haver-hi joves que ni estudiïn, ni treballin, ni vegetin? Què es pot fer, que es fa, quan ni s'estudia (segons els paràmetres socialment reglats), ni es treballa (es té una activitat remunerada) ni es vegeta (es “perd el temps”)? Quin seria aquest quart àmbit d'activitats? És real? S'hi pot accedir? Potser aquí hi hagi indicacions de possibles portes de sortida, que no resolen el problema però pot obrir camins de maduració personal i d'innovació social. 

El segon paquet de problemes l'anomeno l'àmbit dels tabús, o sigui d'una sèrie de pràctiques vitalment molt rellevants però de les quals no se'n parla prou obertament ni àmpliament, ni per part dels joves ni per part dels grans (potser amb la vana esperança que a base de no parlar-ne els problemes siguin menys greus o deixin d'existir). Són situacions ben reals, quotidianes, però pràcticament silenciades; no hi ha prou debat al respecte.

En primer lloc tenim la possible pobra gestió de la sexualitat, que es viuria d'una forma excessivament banalitzada o que podria ser objecte de certa utilització instrumental, com a mitjà per a l'obtenció de determinats propòsits. No sé si és així, tan de bo sigui una falsa impressió, però hi ha indicis que hi apunten. Un concepte com el de “amics amb dret” és una innovació que mereixeria una discussió en profunditat. I la utilització potser massa generosa del terme "amic", uns amics sovint escampats per diverses latituds, hauria de ser analitzada. La vella problemàtica de la relació entre amor i sexe, o de l'acceptabilitat de la desconnexió entre ambdues realitats, plana pel rerefons d'aquest escenari.

En segon lloc la qüestió de les drogues. Sobretot de l'alcohol i la marihuana, però també la resta: tabac, cocaïna, heroïna, drogues de disseny. L'acceptació de la borratxera periòdica com a quelcom de normal sembla un fenomen prou generalitzat. La innocuïtat de la marihuana també. La indiferència respecte a les conseqüències del tabac per a la salut és prou present. Aquest volgut oblit de les indiscutibles conseqüències desastroses de les drogues és un fet desconcertant, tot un símptoma d'immaduresa col·lectiva, d'irresponsabilitat.

En tercer lloc hi trobem la qüestió del descontrol com a forma de diversió. Com si només hi hagués diversió real quan hi ha descontrol. Això va en part lligat a les drogues (sobretot a l'alcohol com a eina per assolir el descontrol) però acaba tenint certa entitat pròpia, perquè no és ja un subproducte no desitjat sinó un objectiu buscat. Fins i tot la música i el ball són utilitzats com a eines o excuses per potenciar aquest descontrol, com mostren determinats tipus de concerts. Una primera fase que facilita aquest descontrol és la rellevància donada a l'entreteniment, a la cerca de tot allò que ens distregui i ens faci passar una bona estona oblidant els problemes que tenim.

A aquest descontrol hi podem afegir aquelles pràctiques nocives i absurdes que es consideren acceptables. No es tracta tant de coses com la manera de vestir, els piercings o els tatuatges, amb un potencial negatiu en principi lleu, sinó de pràctiques absurdes com l'anorèxia (i la seva recent derivada l’”abcrack”, la fragmentació vertical de l'abdomen).

De tot això no se'n parla prou, ni entre els joves, ni entre els grans, ni entre els joves i els grans. Un cert aire de tabú sembla envoltar aquestes temàtiques. Però són qüestions molt rellevants per a l'orientació vital de les persones. En aquest marc reapareix un altre vell debat, el de les pràctiques i les aspiracions. Probablement en tots aquests àmbits les pràctiques de les diverses generacions s'assemblen més del que sembla. Però el tema està en que no només compten les pràctiques, sinó que també tenen un paper molt rellevant les aspiracions sinceres que cada generació o grup social es planteja, formula, desitja assolir. Encara que després a la pràctica els resultats siguin minsos. L'aspiració té un impacte a l'hora de modelar la cultura d'un grup social, de donar-li identitat, d'orientar-lo adientment en el seu camí vital. El problema dels joves en l'àmbit de la sexualitat, de les drogues, del descontrol, no només és què fan sinó quines són les seves aspiracions formulades. D'això és molt important discutir-ne.

Les orientacions culturals dels joves formarien el tercer paquet de problemes a considerar. No podem oferir una reflexió prou sistematitzada al respecte, però sí pinzellades que semblen dibuixar un panorama no gaire engrescador. Fa l'efecte d'haver-hi un cert buit ideològic entre els joves, una manca de paquets vertebrats d'idees que ajudin a entendre la vida i a orientar el comportament. Hi ha una mena de feblesa de les fonts de sentit, que arriba a comportar certa indiferència vital. Això s'arriba a mostrar fins i tot, per exemple, en una certa manca de sensibilitat davant de la natura i de l'art com a fonts de bellesa. També sembla haver-hi poca consciència del mal, del caràcter contradictori de la condició humana, que es dissimula sota una mena de tolerància general que ho fa tot acceptable. Sembla haver-hi un cert desprestigi de l'alta cultura, acompanyat i potenciat per un notable desinterès respecte al passat, a la història: només el futur és atractiu, una perspectiva potenciada pel pes notable de les noves tecnologies i les xarxes socials en la vida dels joves. Hi ha també un desconeixement pràcticament total de l'àmbit religiós, que no forma part dels horitzons interessants que es puguin tenir. I a nivell de cultura política més aviat es constata un baix nivell de mobilització i compromís, tot i que aquí la manca de perspectives polítiques engrescadores que ofereix actualment la societat poden ser un factor rellevant en aquest desinterès (tot i que no pot ser tampoc una excusa; si no t'ofereixen perspectives, és qüestió de mirar de trobar-les pel teu compte, no d'acceptar resignadament –o còmodament- la seva absència). Aquest desencís polític ve potenciat per un cert pessimisme  mediambiental que reforça, en contradicció amb l'atractiu abans esmentat, la por d'un futur catastròfic, que fa que aquest futur sense perspectives, sense horitzons porti a un presentisme amb aire d'escapatòria, d'excusa.

Qui té la culpa de tots aquests problemes? Aquesta qüestió de la culpabilitat mereix ser discutida. Hi ha dues grans respostes a la qüestió de la culpabilitat. Des de posicions liberals, s'acostuma a considerar, de forma més o menys explícita, que la culpa és dels mateixos joves, que no s'esforcen prou per tirar endavant, que s'estimen més la comoditat, la diversió i la disbauxa. Des de posicions progressistes, s'acostuma a dir allò de “la culpa és del sistema”: són les estructures socials les que porten els joves a patir els problemes als que estan sotmesos.

Això darrer és cert. No es pot desvincular la situació dels joves de la dinàmica del capitalisme que estem vivint aquestes darreres dècades. Les estructures econòmiques, socials i ideològiques que configuren el “sistema” i que el sistema mateix promou i difon per consolidar-se i perllongar la seva existència expliquen en bona mesura la situació dels joves a les nostres societats. Ara bé, aquí apareix un punt clau: dir que el culpable és el sistema és correcte, però no resol el problema. Dir que del que es tracta, si es vol resoldre la problemàtica juvenil, és de canviar el sistema és encertat, i els joves haurien de tenir com a una de les seves tasques prioritàries aquest “canviar el sistema”; ara bé, si l'única sortida, l'única cosa a fer, és “canviar el sistema”, el risc de cremar unes quantes generacions de joves és real. Hi ha d'haver altres coses a fer.

O sigui: no es pot culpar els joves de la seva situació, però tampoc se'ls pot excusar de no fer res, d'escudar-se davant de la dificultat de canviar el sistema. Els joves no són culpables, d'acord, però això no els eximeix d'assumir la responsabilitat de sortir de la situació. Encara que no l'hagin creat ells. La desresponsabilització és estèril, inútil, degradant. Sense perdre la consciència del paper i la responsabilitat del sistema, cal trobar què poden fer els mateixos joves per sortir d'aquesta situació. Què poden fer els joves a nivell col·lectiu, però també a nivell individual i sobre tot de petit grup. Aquesta és la gran tasca que els joves i aquells que es preocupen per la seva situació tenen actualment al davant.

Es tractaria, doncs, de mirar de canviar el sistema i alhora viure correctament "a pesar del sistema". Aquest és el punt clau. I els joves poden fer-ho si s'espavilen, si veuen que la simple queixa o resignació o acomodació no porten enlloc. Si assumeixen la conducció de la seva vida.

D'alguna manera, és com si el sistema enganyés els joves, i aquests n'han de prendre consciència. Com si el sistema mirés de comprar-los, d'oferir-los compensacions per la manca de perspectives que ell comporta. No et proposo horitzons, però et deixo divertir-te. No t'ofereixo res, però no et demano res. Et deixo fer el que vulguis mentre no m'emprenyis, em qüestionis, et queixis. I si el que fas et degrada, allà tu, és el teu problema.

Per tant, si els joves no fan res per sortir de la situació, poden ser objecte de crítica, han de ser objecte de crítica. Diguem-ho més col·loquialment: els joves són insultables per deixar-se comprar pel sistema, per acomodar-se al sistema, per no trobar camins de sortida a la seva situació a pesar del sistema. S'han de desvetllar, han de sortir del seu estupor i desconcert. Un desconcert trist, i que té el risc d'anar a parar a una certa comoditat o victimisme. Els joves no es poden lamentar, no es poden tractar a si mateixos de “pobrets”. Si alguna cosa ha de caracteritzar els joves és la seva capacitat de rebel·lia imaginativa, de trobar camins on no sembla haver-n'hi.

Per això seria oportú utilitzar el crit, l'insult, la “bronca”. Als joves no només se'ls ha de dir "indigneu-vos", com molt bé va fer Stéphane Hessel el 2010,  sinó també "no sigueu imbècils, estúpids, brètols, inútils, penques". Són ells que han de canviar el món o com a mínim la seva vida. No es poden excusar darrere dels grans. Han d'assumir el futur, el seu futur, deixant de fer l'idiota.

No es tracta d'espavilar-se en el sentit de buscar la manera de guanyar-se la vida, com es proposa sovint des de posicions liberals, sovint sota l'etiqueta de l'emprenedoria, que miren així de dissimular la incapacitat del sistema d'oferir feina per a tothom. Es tracta de no deixar-se anorrear pel sistema, ser-ne captiu, quedar atrapar en el seu joc d'entreteniments, toleràncies i compensacions a canvi de no posar-lo en qüestió ni buscar alternatives vitals viables que permetin viure adientment "a pesar del sistema". Es tracta de ser emprenedors, sí, però no només en l'àmbit laboral, en la creació de noves empreses: es tracta de saber emprendre iniciatives vitals i socials alternatives que ofereixin il·lusió i perspectives a nivell de la vida de cada dia.

Quines alternatives? No ho sé, tot i que podria tenir les meves opinions davant de propostes concretes. Són els mateixos joves els que han de proposar, imaginar, crear, des de l'autenticitat i la transparència, des del rigor i el compromís, des de l'esforç generós i les ganes de compartir camins nous. Aquesta és la recomanació d'un vell. Que és predicar en el desert? Potser sí. Els joves sabran el que es fan.

El títol d'aquest text porta un interrogant. Dir “Parlem dels joves?” pot ser una invitació a parlar-ne. Pot voler dir també que no parlem dels joves, o que no en parlem prou, i seria un sentit també adient. També hauria pogut fer servir com a títol “Parlem dels joves” sense interrogant, fent-ne una invitació a parlar-ne, una petició de parlar-ne. Tots aquests sentits serien encertats. Crec que hem de parlar més dels joves, i crec que ells haurien de parlar més d'ells mateixos, de què els passa, de com es veuen i com veuen les coses.

Un altre títol d'aquest escrit hauria pogut ser "Sexe, droga i descontrol". Però hagués estat un recurs a la facilitat "comercial", a cridar l'atenció fent servir el paral·lelisme amb el conegut lema "sexe, droga i rock and roll" que es va utilitzar en una determinada època. I sobretot hauria donat una imatge distorsionada del meu propòsit, que no és fer una "avaluació moral" dels joves, dir si van o no pel "bon camí". No pretenc jutjar el seu comportament des d'un pretès referent ètic, sinó assenyalar els seus problemes, aquells aspectes de la seva manera de ser i de fer que els hi poden acabar complicant la vida, portant-los a situacions desagradables, indesitjables, que poden fer que la seva experiència vital no sigui tot el reeixida i plaent que podria ser. Potser trobareu aquesta distinció massa forçada, però la crec rellevant: no es tracta de confrontar els joves a un  model de comportament extern que permeti avaluar-los sinó d'assenyalar allò que, per la seva mateixa dinàmica, pot menar a situacions tristes o sense sortida. El desànim davant del panorama laboral no és quelcom de moralment reprobable, sinó una font potencial d'una passivitat existencial destructora. Determinades maneres d'enfocar les relacions sexuals poden portar a solitud, desànim vital, manca d'il·lusions, indiferència. Les potencials conseqüències físiques de les drogues (alcoholisme, càncer, dificultat de concentració, afebliment de determinats circuïts nerviosos, etc.) són prou evidents tot i que es pretengui ignorar-los en nom d'un presentisme mal entès, d'un carpe diem utilitzat com a excusa o justificació i no en la seva profunda i positiva significació com a orientador vital. El descontrol és un menysteniment de la raó i la lucidesa, eines fonamentals per a desenvolupar una vida humana en tota la seva amplitud. I el menyspreu d'importants dimensions culturals porta a un empobriment de la sensibilitat, de la capacitat d'anàlisi i orientació, de la connexió amb altres temps i altres cultures que resulten en una vivència empobrida de la vida. No és en nom de determinats principis que volem avaluar els joves (tot i el risc de fer-ho sense voler); és en nom de determinades conseqüències pràctiques pel seu futur.

Tenia encara dos altres títols més per a aquest escrit: "No sigueu estúpids!" i "No us deixeu enganyar!" No he gosat fer-los servir, però potser és el que hauria estat més adient, el que respondria millor al que vull dir.