dissabte, 9 de juliol de 2016

Inútil i indispensable



Rouault 1946


"Per mi té sentit un Déu inútil, ja que això porta a reconèixer l'autonomia de l'existència humana; és a dir, porta a que els cristians reconeguin que la vida de la gent té sentit sense Déu. Hi ha gent que no són cristians i la vida dels quals té sentit. Hi ha un radicalisme que diu "La vida sense Déu no té sentit". La vida de la gent té sentit fins i tot sense Déu. I fins i tot pels mateixos cristians. Hi ha una secularització progressiva de sectors de la pròpia vida, per als quals Déu no és immediatament útil i el discurs sobre Déu no és immediatament pertinent. Aquest procés es va donar en el segle XVII amb la Història, en el XVIII amb la ciència, en el XIX amb la Política i en aquest segle amb la Moral. I les autoritats eclesiàstiques encara no han entès que hi ha una secularització i que la gent, fins i tot la cristiana, té la seva vida ètica no vinculada de manera immediata amb l'Evangeli o amb Déu.

Però els que viuen l'experiència cristiana saben que Déu és indispensable per a ells degut al que la fe els dóna dins de l'experiència que viuen. No es tracta d'un discurs apologètic, sinó que és a l'interior de l'experiència que Déu apareix com a indispensable, tot i que no es pugui explicar al que no té fe que li falta alguna cosa. En aquest sentit no és una formulació paradoxal, perquè no es formula com a útil-inútil sinó com a inútil i indispensable. No hi ha contradicció. Per això poden fer-se variacions: sobre l'autonomia de la vida humana i sobre el que els cristians han descobert (que Déu és indispensable per a ells). Així com hi pot haver variacions sobre el fet que el discurs eclesiàstic continui utilitzant a Déu per a diverses funcions socials i això ens porta a una pregunta angoixant i difícil de contestar: és la de saber si el cristianisme ha tingut èxit en la història més pel que tenia de menys cristià que pel que tenia de realment cristià.

(...)

És la fecunditat humana, en mi, de la fe, allò que anomeno experiència cristiana. És a dir, una sèrie d'experiències positives, que puc fer i que són d'índole diversa. Algunes són relacionals, com ara el descobriment de la fraternitat cristiana; altres místiques, com ara la pregària; altres espirituals, com ara la pau a la pregària. Una altra riquesa [que em dóna la fe] és la possibilitat de plantejar la qüestió del mal (una qüestió que es fa més difícil en creure en Déu, ja que el mal mai ho és tant com quan hi ha un Déu, però també aquest  fa que no s'acabin les esperances i que es pugui dir una paraula positiva sobre el mal). També l'experiència sagramental de la pregària comunitària.  Així mateix, l'impacte en la vida ètica i social d'una paraula evangèlica que respecta la consistència de la vida humana; i el que jo anomeno cristianisme humanista -no humanisme cristià- que igualment contribueix a donar sentit a la vida de cada dia.

(...)

[Déu] no m'ha estat útil en un sentit utilitarista, però m'ha estat útil en quant m'ha permès la seva vivència. Però jo no li podria dir a algú altre que li falta alguna cosa. Perquè li falta i no li falta: per viure la seva vida humana no li falta alguna cosa, però, de tota manera, li falta en la mesura que he descobert quelcom més. Aquesta estructura és paradoxal. I és un problema antropològic. És a dir, el que visc jo ¿té un sentit per a la significació de la vida humana en general? Aquí hi ha un problema. Crec que situats en el món en que ens trobem i en la història de la nostra cultura, per a plantejar aquest problema de manera honesta cal plantejar-lo agafant com a punt de partença el de l'experiència dels cristians i no pretendre traçar camins en l'experiència dels humans com si es pugués dir que els falta alguna cosa."


Jean-Pierre Jossua a la revista El Ciervo, n. 370 de desembre de 1981

(en el marc d'una conversa amb Gianni Baget Bozzo, Mn. Josep Maria Bardés, fundador i consiliari del Centre d'Estudis Francesc Eiximenis, Antoni M. Güell, sociòleg i director d'aquest centre i Llorenç Gomis, director de El Ciervo,, que va tenir lloc en el marc de les celebracions del vintè aniversari d'aquesta entitat, la qual formava part del Moviment Internacional d'Intel·lectuals Catòlics (Pax Romana)).