Vint-i-un haikus

"Flor que ha caigut
i torna a la branca:
la papallona."


Arakida Moritake (1473-1549)




"Vell estany tranquil.
La granota fa un bon salt:
soroll de l'aigua."


"Branca ja seca.
Un corb s'hi està, reposant.
Vespre de tardor."


Matsuo Basho (1644-1694)




"Bufa un vent d'hivern.
El mestre està d'esquena,
com si s'allunyés."


Hattori Ransetsu (1654-1707)




"Força i bastedat:
l'espoló d'un gran faisà.
Plomes precioses."


Takarai Kikaku ((1661-1707)




"Un bonic jardí.
Dia de primavera.
Ocells fent el boig."


Uejima Onitsura (1661-1738)



"Vell estany tranquil.
La granota s'allunya.
Fulla caiguda."


"La pinta freda.
El peu hi ensopega.
L'esposa morta!"


"Flor de cirerer,
estel de nit sens lluna,
cau al camp d'arròs."


"Formiga negra
sobre blanca peònia.
Un bonic contrast."


Yosa Buson (1716-1783)




"Ceguesa d'infant.
Tristesa a la veranda.
Les flors d'un malví!"


Kaya Shirao (1738-1791)




"Planta sense flors.
Em retorço com un tronc.
Salze ploraner!"


Txiyojo (1703-1775)




"Rosada fugaç.
Enyorança del fill mort.
Món també fugaç."


Kobayashi Issa (1763-1827)




"Al llarg de l'estiu,
el viatger reposa
damunt la pedra."


"Sovint pregunto
per l'espessor de la neu;
estic ben malalt."

Masaoka Shiki (1867-1902)




"La camèlia
quan està ben florida
ja s'ha fet lletja."


"A la part de baix
del crisantem ja marcit,
fulles seques!"


"Avança la mà:
papallona de tardor,
quedes ben presa!"


Takahama Kyoshi (1874-1959)




"La lluna de neu
la tenebra nocturna
fa tornar blava."


"Ningú no sap pas,
magnòlia ja caiguda,
el destí que tens!"

Kawataba Bosha (1900-1941)




"Neva abundantment.
Com a la cambra del mort,
tot és silenci."


Ishida Hakyo (1913-1969)

(A partir de les versions castellanes i comentaris de Ricardo de la Fuente Ballesteros, professor de la Universitat de Valladolid, publicats al "Pliego de poesía" n. 60 de la revista El Ciervo n. 479, l'any 1991. Hem mirat de preservar l'estructura sil·làbica 5-7-5 pròpia del haiku.)

D'Ors al Prado XIII: Bosch, Patinir, Brueghel

XIII. Els flamencs profans

D'Ors considera que la pintura flamenca, fins al moment relativament idealista - representada per Van Eyck, van der Weyden, Petrus Christus i Memling -, amb Bosch, Brueghel i Patinir es torna profana. Diu: "L'apropament a la natura agafa tres camins, respectivament, corresponents a la significació estètica d'aquests tres noms. El camí del Bosco s'anomena humor; el camí de Brueghel són els costums, el "gènere"; el camí de Patinir és el culte al paisatge."

Bosch 1503 El jardí de les delícies

D'Ors recomana fixar-se especialment en la part esquerre del tríptic, dedicada a la Creació:

Altres obres de Bosch al Prado:

Bosch 1495 L'adoració dels Mags

Bosch 1516 El carro de fenc

Bosch 1490 Les temptacions de Sant Antoni

Diu D'Ors: "Heus ací els paisatges de Patinir, en els que unes insignificants figures evangèliques no passen de pretext. Per primera vegada en la història de l'art les grans masses de vegetació, els cels pàlids, les llunyanies comencen a suggerir secrets inefables, dolços, misteriosos."

Patinir 1517 Paisatge amb Sant Jeroni

Patinir 1520 Descans de la fugida a Egipte

Patinir 1524 El pas de la llacuna Estígia

Brueghel 1562 El triomf de la mort

Brueghel 1568 El vi a la festa de Sant Martí

Josep Ametller a El Món

Ellsworth Kelly 1951

Del desembre de 1981 a l'octubre de 1988 es va publicar a casa nostra un setmanari anomenat "El Món" que per a nosaltres és una referència enyorada. Un dels seus col·laboradors era en Josep Ametller, que crec que treballava a la Diputació de Barcelona i escrivia reflexions amb les que sintonitzavem molt. Només en conservo un refregit de frases seves que vaig utilitzar no recordo ben bé perquè. El transcric...

"Les noves llibertats ens han il·luminat la realitat d'un poble el qual les circumstàncies han desmoralitzat profundament i li han pres les conviccions més íntimes i els principis més elementals."

"Patim una gran malaltia: el materialisme més egoista, l'individualisme consumista, la manca de civisme, la incapacitat per als projectes col·lectius i, en definitiva, la sedació de la consciència."

"Els símptomes del nostre malestar són gravíssims i explícits: una joventut fúnebre i terriblement silenciosa que es veu que no té res a dir ni escoltar; una manca total de fervor i entusiasme per part d'un poble cada dia més colonitzat pels mass-media; una vida política sense imaginació que amaga sistemàticament a l'opinió pública les raons profundes de la seva acció; una cultura trista i pobra, progressivament decantada cap a l'entreteniment."

"Valors que han presidit durant mil·lennis la vida i el pensament dels humans s'han evaporat ràpidament, i ha ocupat el seu lloc un paganisme sense transcendència, sense mites, i abocat totalment a la realitat científicament comprovable."

" Assistim a un enquistament de l'humanisme; els qui professen aquesta antiga saviesa ja no tenen cap engruna de poder; ja fa temps que han perdut la direcció veritable de la vida espiritual del poble."

"A Catalunya hi ha una formidable pèrdua d'empenta en tots els ordres de la vida social."

"De classe dirigent, no en tenim."

"Ni els partits polítics, ni la burgesia, ni les classes il·lustrades, ni les diferents institucions socials semblen interessades a intentar un diagnòstic de la situació moral del país per elaborar un projecte de regeneració cultural i moral."

"Els nostres intel·lectuals s'han reconvertit ràpidament al silenci, la gastronomia i la inactivitat política. La casta donadora de sentit s'ha pres unes llargues vacances en espera de temps millors. Van mobilitzar generacions senceres de joves cap a la porta de sortida del sistema, els passadissos del poder constituït es van buidar de joves; però de tot allò en queda només una renglera de llibres en algunes biblioteques i molta frustració. I la seva darrera sortida a la llum pública va resultar desastrosa; la joventut que volien alliberar del sistema ha acabat destruïda per la droga, les religions idiotitzadores o el terrorisme. La casta intel·lectual paga ara en silenci i desprestigi la frivolitat progressista dels darrers anys."

"Els polítics no han fet res per convidar els intel·lectuals a sortir de la seva present somnolència. I la penitència silenciosa i privada que estan fent els intel·lectuals és un error de conseqüències gravíssimes."

"Si els professionals de la cultura no participen, per exemple, en l'operació de sutura de les dues comunitats lingüístiques, és casi segur que es farà malament."

"La nova identitat catalana no la poden fer els gestors actuals de la nostra vida pública."

"Ens calen idees noves per a substituir les velles; ens cal construir una nova catalanitat; ens cal imaginar quina ha de ser la manera de ser catalans l'any 2000 a Europa. I per imaginar i programar aquesta nova realitat catalana cal, ja des d'ara, un formidable esforç cultural."

"La feina més urgent i necessària que ens cal fer, molt per sobre de l'activitat política, és la regeneració moral del país."

Miró: Constel·lacions

01 Miró 1940 21 gener Le lever du soleil

02 Miró 1940 31 gener L'échelle de l'évasion

03 Miró 1940 12 febrer Personnages dans la nuit guidés par les traces phosphorescentes des escargots

04 Miró 1940 15 febrer Femmes sur la plage

05 Miró 1940 5 març  Femme à la blonde aisselle coiffant sa chevelure à la lueur des étoiles

06 Miró 1940 16 març L'étoile matinale

07 Miró 1940 27 març  Personnage blessé

08 Miró 1940 13 abril Femme et oiseaux

09 Miró 1940 27 abril Femme dans la nuit

10 Miró 1940 14 maig Danseuses acrobates

11 Miró 1940 4 setembre Le Chant du rossignol à minuit et la pluie matinale

12 Miró 1940 14 octubre Le 13 l'échelle a frôlé le firmament

13 Miró 1940 2 novembre Nocturne

14 Miró 1940 31 desembre La poétesse

15 Miró 1941 27 gener Le réveil au petit jour

16 Miró 1941 11 març Vers l'arc-en-ciel

17 Miró 1941 26 abril Femmes encerclées par le vol d'un oiseau

18 Miró 1941 14 maig Femmes au bord du lac à la surface irisée par le passage d'un cygne

19 Miró 1941 26 maig L'Oiseau-migrateur

20 Miró 1941 12 juny Chiffres et constellations amoureux d'une femme

21 Miró 1941 23 juliol Le Bel oiseau déchiffrant l'inconnu au couple d'amoureux

22 Miró 1941 14 agost Le crepuscule rose caresse les femmes et les oiseaux

23 Miró 1941 12 setembre Le passage de l'oiseau divin

"[Les Constel·lacions] es basaven en reflexos sobre l'aigua. No d'una manera naturalista - objectiva , és clar. Però eren formes suggerides per aquells reflexos. En elles, la meva intenció primordial era assolir un equilibri en la composició. Va ser una feina molt llarga i extremadament àrdua. Ho disposava sense cap idea preconcebuda. Unes quantes formes suggerides aquí, demanaven altres formes qualssevol per a equilibrar-les. Aquestes, al seu torn, en demanaven d'altres. Semblava interminable. Vaig tardar, almenys, un mes a fer cada aquarel·la, i també el trigaria, dia rere dia, a pintar-hi altres petites taques, estrelles, remolins diminuts, punts de colors incalculablement menuts per tal d'aconseguir l'equilibri total i complex."

"Em sembla que és una de les coses més importants que hauré fet, i encara que siguin formats petits, fan l'efecte de ser grans frescos."

(...) la troballa del fons va ser el punt de partença que em va suggerir tota la resta. La cosa va anar així: havia comprat a París un àlbum per a netejar els pinzells, i quan vaig fer-ho per primera vegada, em vaig quedar parat del resultat. A partir d'aleshores, quan acabava una Constel·lació netejava en una pàgina nova els pinzells, i d'aquesta manera quedava preparat el fons per a la següent."

"(...) Vaig posar-hi títols molt poètics perquè havia escollit aquesta línia i perquè ja no em quedava al món altra cosa que la poesia."

Joan Miró

(cites tretes de les pàgines 374-375 del catàleg de l'exposició feta per la Fundació Joan Miró el 1993 celebrant el centenari del naixement de l'artista).

Gil de Biedma: No volveré a ser joven

De Staël 1952

"Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
- como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
- envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra."


Jaime Gil de Biedma (1929-1990), a Poemas póstumos (1968)


Aquí podeu sentir el poema recitat per l'autor:

https://www.youtube.com/watch?v=w6BhEIv4YC0

D'Ors al Prado XII: Van der Weyden

Van der Weyden 1435

XII. El Descendiment de Van der Weyden

Prescindim de comentaris, i recollim la recomanació d'Eugeni d'Ors respecte a l'Anunciació de Fra Angelico: que el visitant contempli aquesta obra tot el temps possible.

Compromís

Friedrich 1807

"Fins que un no es compromet,

hi ha dubte, la possibilitat de fer-se enrere,

sempre ineficàcia.

Pel que fa a tots els actes d'iniciativa i creació,

hi ha una veritat elemental

la ignorància de la qual mata innombrables idees

i plans esplèndids:

que en el moment en què un es compromet clarament,

llavors la Providència es mou també.

Tot tipus de coses útils ocorren

que si no no haurien passat.

Tot un seguit d'esdeveniments brollen de la decisió,

elevant a favor d'un tota mena d'incidents imprevists,

trobades i ajuda material que ningú podria haver somiat

que es produirien.

Qualsevol cosa que puguis fer o somiar,

comença-ho.

L'audàcia té geni, poder i màgia en ella.

Comença-ho ara."

Text habitualment atribuït a J.W. Goethe (1749-1832)

Identitat

Tàpies 1984

"La identitat té a veure amb el que som, el que volem ser, el respecte que tenim pels altres, quin país volem construir, quins valors compartim. Sense identitat no hi ha subjectes, no hi ha ciutadans, no hi ha sentit de comunitat i encara menys sentit de nació. Sense identitat, les polítiques públiques de proximitat i de cohesió són banal retòrica. La política ha passat més d'un quart de segle equivocant-se respecte a la identitat i ara estem pagant-ne les conseqüències. Els uns van posar l'accent en una idea d'identitat tancada i romàntica, més feta des dels símbols i banderes que des dels valors i les fites col·lectives, més d'exclusió que no pas d'integració. Els altres van ser incapaços de fer altra cosa que amagar el cap sota l'ala, deixar-se arrabassar el camp de la identitat i finalment ignorar-la. Amb el temps, tots, els uns i els altres, van anar deixant de pensar-hi. Per uns la identitat dels catalans ja estava construïda. Pels altres, la identitat era una cosa que era millor parlar-ne poc. El resultat és obvi. Els ciutadans, la gent de carn i ossos, no acaba de saber on viu, no comparteix cap imaginari, no té clares quines són les regles del joc, no entén cap a on va col·lectivament.  Per això la gent es percep, encara més ara en temps de crisi global, socialment dislocada, fràgil i incerta.

La punyent incomoditat social que expressen els catalans -els vells i els nous- es fonamenta en la feblesa en els lligams d'identitat que comparteixen. És feble la memòria compartida, està difuminat el contracte de convivència que els relliga, està desnodrit el relat de futur. Memòria compartida, contracte cívic i projecte comú són els principals nutrients de la identitat. I d'això va el catalanisme. De com construir una memòria plural no unívoca, no dogmàtica, múltiple. De com afrontar el repte de la memòria múltiple i fragmentada que implica el món global. De com establir un nou contracte social que permeti compartir valors i democratitzar els coneixements de què disposem. De com es produeix convivència, progrés i llibertat. De com organitzem un sòlid projecte comú de futur."

Ferran Mascarell a l'Avui del 21.04.2009

Noblesa

Masaccio 1425

"La noblesa, aquesta rectitud elemental de la consciència, l'he trobada sempre, bé que en minoria, tant en els pagesos com en els obrers i en els aristòcrates. Llevat d'algun cas particular, gairebé mai entre buròcrates, polítics i, en general, en grups institucionalitzats.

La noblesa, per un instint natural, distingeix la veritat i la mentida, perquè té com a punt de referència el respecte a les persones i a les coses segons que ho exigeix cada situació històrica. La noblesa és imparcial, té el sentit de la lleialtat, de l'agraïment, i es manifesta amb senzillesa i discreció, perquè la seva força està en unes conviccions ben arrelades que no necessiten cap gesticulació."

Karl Jaspers (1883-1969)

"La veritable noblesa consisteix a refusar una vida fàcil i càlculs mesquins, evitant servir-se de qualsevol mitjà per adquirir influència i poder. La noblesa d'una persona farà que s'arrisqui quan calgui, defugint una prudència envilidora. Mai no recordarà els favors que ha fet. El grau de noblesa es mesura per l'ús que es fa de la llibertat, del poder, del benestar i, fins i tot, en casos molt excepcionals, del luxe. Més encara, per la capacitat d'aprofundir la vida en unes circumstàncies en les quals altres s'haurien degradat."

Gustave Thibon (1903-2001)

Al Cèsar el que és del Cèsar

Rouault 1935

És ben coneguda l'expressió que els evangelis posen en boca de Jesús: "Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu."

El context és el següent (Mateu 22, 15-21):

"Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. I van enviar els seus deixebles i els partidaris d'Herodes a dir-li:

- Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes de debò el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?

Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué:

- Per què em poseu a prova, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda del tribut.

Ells li portaren un denari. Jesús els preguntà:

- De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?

Li responen:

- Del Cèsar.

Jesús els diu:

- Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu."

Aquesta narració també es troba a Marc 12,13-17 i Lluc 20,20-26.

Com totes les imatges o metàfores religioses, aquests també pot ser objecte d'interpretacions prou diverses i compatibles. I com passa amb tot text religiós, val la pena l'esforç de mirar d'interpretar-lo, d'esbrinar què ens diu. Que dependrà de cada persona i de cada context, però on cada interpretació pot enriquir les altres.

Una possible interpretació d'aquest passatge evangèlic seria considerar que Jesús hi subratlla que els diners no són de Déu, o sigui que no són un instrument útil a l'hora de seguir un procés de maduració personal que inclogui una obertura a l'àmbit religiós, l'àmbit simbòlic que incorpora la referència a la divinitat com a una de les seves grans característiques.

Una interpretació més freqüent és la que hi veu una indicació per a diferenciar el món secular del món religiós, el món de la dinàmica quotidiana (feina, família, amics, entreteniments...) del moment de replegament interior. De la diferenciació entre el profà i el sagrat, per dir-ho en uns altres termes prou habituals.

També es veu habitualment com una simple resposta hàbil de Jesús per eludir la trampa dels seus interlocutors, que li volien fer dir que no s'havien de pagar impostos a Roma, sigui per poder-lo denunciar davant de les autoritats romanes sigui per confrontar-lo amb les posicions més nacionalistes i antiimperialistes jueves.

Reflexions obertes per obrir-ne d'altres...

L'obra ben feta

Delaunay 1910

"Nosaltres hem conegut l'exigència de l'obra ben feta. Durant tota la meva adolescència vaig veure adobar cadires amb la mateixa sol·licitud amb que aquest poble ha edificat les catedrals. Aquells obrers eren gent que tenien sentit de l'honor. L'exigència de l'obra ben feta no era pensant en el sou ni per a acontentar l'amo, era una exigència que sortia d'una tradició que venia de les arrels més profundes de la nostra història, era com un absolut, el mateix esperit d'absolut que havia edificat les catedrals."

Charles Péguy (1873-1914) a L'Argent (1913)