dimarts, 1 de setembre de 2015

Esberlat



Tàpies 1951


Aquesta nota no vol descriure el que passarà després del 27S. Això no es pot predir, i els polítics són mestres en resoldre situacions complicades i trobar camins de sortida on sembla que no n'hi ha. El que ara ens poden semblar escenaris dramàtics, fins i tot apocalíptics, mai ho acaben sent, i la quotidianitat sempre s'obre pas, amb la seva gran inèrcia, enmig de qualsevol escenari. Aquestes notes només volen descriure la visió i vivència subjectives d'un ciutadà abans d'aquestes eleccions, ser testimoni d'un estat d'ànim.



És possible que tinguem un país esberlat, i això no canviarà sigui quin sigui el resultat del 27S. Durant 40 anys, com a societat, tot i meritòries iniciatives, que inclouen rellevants partits polítics, associacions i personalitats, d'alguna manera, sovint implícita, va predominar la impressió que l'"ascensor social", que de fet s'identificava amb el progrés econòmic, seria suficient per a integrar la immigració; que n'hi hauria prou amb que la gent es guanyés bé la vida. Però ara constatem que això sol no ha generat prou adhesió emocional al país, ni en prou gent ni amb prou intensitat.

Davant d'aquesta situació, uns optem per la calma: caldrà fer ara el que no varem saber fer abans, tornar al "més que mai, un sol poble" i trobar camins operatius per fer-ho real. Altres opten per la sortida radical, pel "tenim pressa": "accelerem, ja seguiran", o bé "la integració només és possible en un marc d'independència". Però, per pressa que tinguem, potser no tenim prou poder social i polític per assolir la independència precisament a causa d'aquest dèficit d'integració, que no ens permet aplegar el consens social suficient (en termes de poder real).

Tot plegat és difícil i delicat. Amb el risc que el país, a nivell polític i ideològic -afortunadament només a aquests nivells, que són una part de la realitat, una part important, però només una part-, s'esberli encara una mica més i la manca de perspectives polítiques i ideològiques es faci més patent. A partir del 27S caldrà obrir nous camins amb molta paciència. Per exemple, caldrà trobar la manera d'integrar millor els posicionaments polítics amb l'actitud vital, l'estil, la manera de fer; caldrà deixar enrere concepcions on les posicions ideològiques són l'única cosa rellevant i la manera de fer política pot ser qualsevol (o sigui: que es pot mantenir la manera tradicional, amb els seus secretismes i manipulacions, per dir-ho senzill). Potser haurem de tenir més present que fer país no s'identifica exclusivament amb fer política, i que fer país és sempre imprescindible. I que fer política té les seves normes específiques que cal tenir en compte. Potser serà necessari crear noves entitats per a la promoció del coneixement i apreciació del país (territori, llengua, cultura) per part de tots els que hi viuen. I moltes iniciatives modestes més, amb voluntat de fer camí. Seran nous temps, i poden acabar sent també engrescadors i potser més ben fonamentats que els que hem viscut darrerament.

Aquest és l'estat d'ànim d'algú que el 27S votarà en blanc, perquè cap de les moltes opcions presentades no li sembla prou encertada, i no li agrada optar per mals menors o per vots útils. Un país es construeix amb propostes identificadores, engrescadores, mobilitzadores, i si en un moment determinat una persona no les troba, doncs vota en blanc (mai l'abstenció!) per manifestar aquesta manca d'identificació política, i continua treballant pel país i la seva cultura. En moments de polarització com l'actual això és molt mal vist ("no contribueixes a l'hora decisiva"!) però crec que cap situació justifica mancar al respecte a les opcions que no coincideixen amb la pròpia.

Massa trist que és veure com gent bona i intel·ligent es deixa emportar per la rauxa i acaba dient coses d'una ingenuïtat políticament inconsistent, d'un sectarisme impropi de la seva trajectòria o d'una mediocritat generadora d'incertesa. Massa trist que és veure com les posicions han anat evolucionant de tal manera que el diàleg ha esdevingut gairebé inexistent, i que serà difícil reprendre'l en el futur, des del moment en que hi està havent un alt nivell d'agressivitat fins i tot a nivell personal que pot generar ressentiments duradors si no s'obren escenaris de reconciliació per part de tothom (estem acumulant un gran estoc de ressentiment a totes bandes, que després caldrà gestionar d'alguna manera per fer-lo desaparèixer).

Massa trist que és veure la confusió que pot generar trobar en una mateixa llista gent admirada i gent que pertanyen a una manera de fer política que semblava que deixàvem enrere. Hi ha qui diu que el fet d'aplegar en una mateixa llista gent tan diferent és una mostra de l'excepcionalitat del moment i de la transversalitat de la proposta que suposa aquesta llista, però aquesta confluència pot acabar essent una mala contribució al panorama polític del país; una cosa és ser molt diferents i l'altra representar maneres de fer política contradictòries.

El 27S no serà per a mi un dia de joia, sigui quin sigui el resultat (la meva previsió, que segur que acaba essent llunyana de la realitat, és 60 escons per "Junts pel sí", 25 per "Catalunya sí que es pot", 13 pel PP, 13 per Ciutadans, 10 pel PSC, 9 per UDC i 5 per la CUP). Crec que serà necessari anar més enllà d'aquesta confrontació esberladora i bastir ponts, guarir ferides, obrir nous camins, fer molta autocrítica, crear noves complicitats.