divendres, 4 de setembre de 2015

D'Ors al Prado I: Poussin







El 1922, Eugeni d'Ors publica el text Tres horas en el Museo del Prado, on fa una tria d'obres a veure en un recorregut curt del Museu. Més enllà de l'encert de la seva tria, subjectiva com totes, i fonamentada en criteris discutibles, com tots, té gràcia acompanyar-lo en aquest recorregut, aprofitant els mitjans que les noves tecnologies ens permeten. Recollirem alguns dels seus comentaris.

D'Ors fa servir un esquema ordenador bipolar, contraposant "valor arquitectural / valor espacial / classicisme" i "valor formal / valor expressiu / musicalitat / poesia / barroquisme - romanticisme - impressionisme". Podríem dir també "estructura, racionalitat, lògica, ordre, línia, contorn" versus "vitalitat, sensualitat, sentiment, lirisme, aire, llum, brillantor".

A partir d'aquests extrems, que mai no es donen en estat pur, ell situa alguns grans autors amb obra al Museu del Prado. Més propers a l'extrem espacial hi situa a Poussin i Mantegna. Més propers a l'extrem expressiu hi situa a El Greco i Goya. Al centre, en una mena d'equilibri, Velázquez. La resta s'anirà ubicant sobre aquest eix...

Comencem el recorregut; com si fóssim al museu, es tracta més de contemplar les obres i fer-hi les nostres reflexions que de tenir en compte els comentaris, és clar...



I. Poussin


Poussin 1639 La cacera d'Atalanta i Meleagre


D'Ors subratlla el veïnatge amb l'escultura que mostra aquesta pintura, tractada com un relleu, com un fris. És una desfilada, una processó, que en grec s'anomena théoria. I d'Ors fa notar amb encert la qualitat escultòrica del cavall central.

D'Ors afegeix: "A d'altres Poussin, l'ordre, l'arquitectura reposada, s'han hagut d'imposar filosòficament a un assumpte tumultuós; llavors la geometria ha vençut a la vida, però la vida encara bombolleja. Així a la Bacanal."


Poussin 1625 Bacanal

La tercera obra de Poussin a la que d'Ors fa referència és aquesta:


Poussin 1631 El Parnàs

Diu d'Ors: "Heus aquí, a El Parnàs, la temptació dels arbres. Hi ha el grup dels grans poetes: Homer, Virgili, Horaci; el Dant, Petrarca, Ariosto; hi ha un nou poeta, rebut per Apol·lo, a qui cenyeix les temples Cal·líope, entre les altres muses; hi ha, al centre, Castàlia, a les aigües de la qual acostumen a beure els poetes. Molt bé. Això es composa en arquitectura perfectament. Però aquí no estem entre columnes i graderies, com a l'Escola d'Atenes de Raffaello; som al Parnàs, hi ha arbres; què fer dels arbres? Convertir-los en columnes. Tant pitjor per a la natura. Les seccions verticals, gairebé regulars com les empremtes d'una graella, amb que ratllen els troncs el cel del Parnàs, de Nicolas Poussin, em semblen una de les victòries més sumptuoses i inequívoques de l'esperit, en la història universal de les arts."

Em sembla que aquí d'Ors exagera, aquests arbres són més naturals i menys arquitectònics del que ell diu, però exagerar - i pontificar - és un dels trets del personatge...