dijous, 23 de gener de 2014

Resposta a Job - Introducció



Chagall 1960


La Introducció de Calr Gustav Jung al seu text "Resposta a Job" (1952)


El llibre de Job marca una fita en el llarg camí del desenvolupament d'un drama diví. Quan aquest llibre va ser escrit, preexistien molts testimonis que havien traçat una imatge contradictòria del Senyor: la imatge d'un Déu sense mesura en les seves emocions, i que patia precisament a causa d'aquesta desmesura. Aquest Déu es confessava a si mateix que la còlera i la gelosia l'esquinçaven, i que el donar-se compte d'això era per a ell una cosa dolorosa. La intel·ligència coexistia costat de la falta d'ella, la bondat estava al costat de la crueltat, i la força creadora al costat de la voluntat de destrucció. Totes aquestes coses existien juntes, i cap era obstacle per a les altres. Per a nosaltres, aquest estat només és imaginable quan no hi ha consciència reflexiva, o quan la reflexió representa simplement una realitat donada i configurada, impotent, sense sentit. Una situació tal només pot qualificar-se d'amoral.

Els testimonis de les Sagrades Escriptures ens diuen com sentien a Déu els humans de l'Antic Testament. Però no anem a tractar d'això, sinó de la manera com un ésser humà dels nostres dies, culte i educat cristianament, s'enfronta a les tenebres divines que apareixen en el Llibre de Job, és a dir, estudiarem com aquestes tenebres operen sobre l'ésser humà d'avui. No tractem de fer una exegesi freda i ponderada, que tingui en compte cadascun dels detalls, sinó de presentar una reacció subjectiva. Amb això donem expressió a una veu que parla per molts que senten de la mateixa manera, el que intentem és deixar que parli el sotrac provocat per la visió gens encoberta de la ferocitat i desconsideració divines. Encara coneguem l'antinòmia i el sentiment existents a la divinitat, aquests són tan irreflexius, i per això tan ineficaços moralment, que no provoquen una simpatia comprensiva, sinó un efecte igualment irreflexiu i persistent; aquest efecte s'assembla a una ferida que només cicatritza lentament. De la mateixa manera que correspon una ferida a l'arma que fereix, correspon un efecte a l'acte de violència.

El Llibre de Job ens servirà únicament com a paradigma d'una manera d'experimentar a Déu que té una significació especial per al nostre temps. Les experiències d'aquest tipus irrompen en els humans tant des de dins com des de fora, no té sentit interpretar-les de manera racional i voler minimitzar-les per defensar-nos així d'elles. El millor és lliurar-se a la passió, cedir a la seva violència, i no pretendre lliurar-se d'ella per mitjà de tota mena d'operacions intel·lectuals o de fugides sentimentals. Tot i que al lliurar-nos a la passió ens fem culpables de les mateixes faltes pròpies de l'acte de violència que la provoca, passa, però, que el que es pretén és precisament que la passió irrompi en els humans i que aquests sucumbeixin a la seva acció. Ells han de ser afectats perquè l'acció de la passió els hi arribi. Però ells han de saber, o millor, han d'aprendre, què és el que els afecta, ja que tant la ceguesa de l'acte de violència com la de la passió es transformaran així en coneixement.

Per aquesta raó, en les pàgines que segueixen no tindré cap inconvenient a deixar que parli la passió, a respondre a la injustícia amb la injustícia, per aprendre així a comprendre per què o per a què va ser ferit Job, i quines van ser les conseqüències que d'aquest fet es van seguir tant per a Jahveh com per als humans.