dilluns, 6 de gener de 2014

Jaspers i la grandesa







Les denses i suggerents consideracions del filòsof alemany Karl Jaspers sobre la grandesa [[1]] ens poden ser útils. Esperem no trair-lo dient que per a ell, els grans homes (o les grans dones, evidentment; com és obvi pel context, utilitzem aquí “home” com a equivalent d’ésser humà) són els que ens relliguen amb la claredat del saber, la fondària de la cosmovisió, la decisió moral, la profunditat del transcendent. El gran home és capaç de fer que la realitat esdevingui símbol de la totalitat. El gran home és com un reflex de la totalitat de l’ésser, un mirall o un representant de l’ésser, ésser que irromp en el món a través del gran home, sigui en forma d’un bonic espectacle de perfecció, un tràgic fracàs o una enigmàtica serenitat.

Només qui es relliga amb la totalitat de l’ésser pot assolir la grandesa. La grandesa inclou energia vital desbordant i indòmita, poder de creació espiritual, força intel·lectual abassegadora, però la vitalitat, la creació, la intel·ligència, l’eficàcia i la gran capacitat de treball no produeixen grandesa per elles mateixes, sinó només en ser transformades i penetrades per la totalitat. La grandesa és un tot universal incorporat a la realitat insubstituïble d’una figura històricament única i, per tant, aquesta figura (el gran home, el líder) conserva el fons darrer, pregon, d’aquest universal que en ell es realitza. I només això únic, insubstituïble, en què es plasma l’universal, posseeix grandesa (que no és una característica de l’universal, sinó de la seva plasmació concreta, única i insubstituïble).

La grandesa pressuposa, doncs, la incorporació del que és universalment vàlid en una figura personal històrica. Només la fusió d’una persona amb quelcom d’universal atorga grandesa. Per això, la grandesa té una dimensió de misteri. La captem, però no la identifiquem amb cap realització concreta del gran home. Una acció, un invent, una recerca, una quadre bonic, un poema: tot el que és susceptible de ser conegut i demostrat objectivament no té per ell mateix grandesa, aquesta és una característica lligada misteriosament i en exclusiva a la persona, al gran home que hi ha darrera d’aquestes obres. O sigui: ni el bé o la bellesa, ni l’acció bona o l’obra d’art tenen grandesa, és la persona que encarna el bé o la bellesa i fa l’acció bona o l’obra d’art qui en té. L’encarnació del valor atorga grandesa, una grandesa que no tenen ni el valor en si mateix, ni la persona separada del valor, ni els fruits de l’acció.

Dels grans homes (filòsofs, poetes, artistes, herois, sants, profetes) en surt la força que ens impulsa a créixer per virtut de la nostra pròpia llibertat. L’home a qui veig gran em revela el que sóc. La manera com veig la grandesa i em comporto davant d’ella em fa arribar al meu propi ésser. Qui capta grandesa queda enfrontat amb l’imperatiu de ser ell mateix. Només l’existència dels grans és una mena de garantia contra el no-res. Contemplar-los és en si mateix font d’incomparable satisfacció. D’aquí el magnetisme dels grans i la conveniència d’apropar-s’hi, de conèixer-los, de deixar-se influir per ells, d’impregnar-se d’ells. D’aquí la necessitat de connexió amb els clàssics, amb els grans homes del passat, i d’aquí la necessitat de poder gaudir de l’existència de grans homes en el present. Quan parlem preocupadament de “crisi de lideratge” devem estar (o hauríem d’estar) assenyalant en aquesta direcció.

Hem transcrit i comentat aquestes reflexions de Jaspers sobre la grandesa perquè ell hi fonamentava la seva apreciació dels grans filòsofs (dels “grans homes” de la filosofia en un sentit prou ampli del terme: recordem que els qui ell situava com els quatre més grans filòsofs, els homes que més havien influït en la marxa de la humanitat, eren Sòcrates, el Buddha, Kung Tsé –Confuci– i Jesús). Ofereixen alhora una base excepcional per a una certa visió, ni que sigui molt radical i extrema, però no per això menys orientadora, sobre el lideratge. Simplificant molt: només un gran home, un home amb qualitat humana, mereix assolir posicions de lideratge –fer líder algú mediocre o degenerat és un error de greus conseqüències, tal com constatem en diferents exemples històrics–-. I per ser un gran home cal tenir grandesa; i només es té grandesa si s’està connectat a la totalitat, a l’universal, al que depassa i emmarca la realitat objectiva que nosaltres podem aprehendre, a l’englobant de la realitat percebuda.

No tots els líders han de ser grans líders de relleu mundial i històric, però tots ells, per modest que sigui el seu àmbit d’irradiació, han de participar, en un grau o un altre, d’aquesta dimensió de grandesa i, per tant, d’aquesta connexió amb la totalitat. Totalitat que es presenta com una noció peculiar: d’una banda, com un dels fruits més alts del treball de la raó, de l’esforç filosòfic i, d’altra banda, com una noció potser més intuïtiva que raonada però que, si ens hi parem a pensar, captem d’una manera o altra.

En el líder el particular es fa universal i l’universal es fa particular; aquesta és la seva gràcia i aquí rau la seva grandesa. Si no va més enllà del particular, si no es transcendeix a si mateix, no pot assolir un veritable lideratge. Si no es dóna aquesta connexió amb la totalitat, no hi pot haver veritable grandesa ni lideratge en el sentit total i últim de la paraula.


[1] JASPERS, Karl: Los grandes filósofos. Los hombres decisivos: Sócrates, Buda, Confucio, Jesús Madrid: Editorial Tecnos, 1996, pp. 25-28