dimecres, 8 de gener de 2014

Resposta a Job - Lectori benevolo






Per Nadal la Lourdes Encinas ens va obsequiar amb la versió castellana del llibre "Resposta a Job" (Antwort auf Hiob, 1952), del gran psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961). Jung el va escriure quan tenia 76 anys, en plena maduresa, i tot i la seva densitat és un text molt ric i suggerent. N'anirerm comentant aspectes, però d'entrada voldríem reproduir la major part del pròleg del llibre, que dóna ja una idea de l'enfocament de Jung pel que fa al tema religiós. Un enfocament que ens sembla molt fecund.


(...) A les pàgines següents es parlarà d'objectes venerables de la fe religiosa, i tot el que parla d'aquests temes corre el perill de caure en un dels dos bàndols en pugna al voltant d'aquests objectes. Aquesta disputa té el seu fonament en el peculiar pressupòsit que alguna cosa és "veritable" únicament quan es presenta o s'ha presentat com a fet físic. Així, per exemple, els uns creuen, com a físicament veritable, i els altres neguen, com a físicament impossible, el fet que Crist nasqués d'una verge. Qualsevol pot veure que aquest dilema no té solució lògica; el millor seria, en conseqüència, deixar com a inútils les discussions. Ambdues parts tenen i no tenen raó, i podrien fàcilment arribar a un acord si renunciessin simplement a la paraula "físic". El que alguna cosa sigui una realitat "física" no és l'únic criteri de veritat. També hi ha veritats anímiques, les quals no es poden ni explicar ni provar, però tampoc negar-se físicament. (...) A aquest mateix tipus de veritats pertanyen les afirmacions religioses. Les afirmacions religioses es refereixen com a tals a fets que no són comprovables físicament. Si ho fossin, caurien inevitablement en el domini de les ciències naturals, i aquestes les negarien per no ser fets susceptibles d'experiència. Les afirmacions religioses no tindrien sentit si es referissin a fets físics. Aquests serien, en aquest cas, simples miracles, que ja per això estarien exposats al dubte, i que a més no podrien provar la realitat d'un "esperit", és a dir d'un sentit, ja que l'"esperit" es manifesta per si mateix. (...)

El fet que les afirmacions religioses estiguin sovint en contradicció amb fenòmens físicament comprovables prova la independència de l'esperit respecte de la percepció física, i manifesta que l'experiència anímica posseeix una certa autonomia enfront de les realitats físiques. L'ànima és un factor autònom, les afirmacions religioses són coneixements anímics, que, en darrer terme, tenen com a base processos inconscients, és a dir, transcendentals. Aquests processos són inaccessibles a la percepció física, però demostren la seva presència mitjançant les corresponents confessions de l'ànima. La consciència humana transmet aquestes afirmacions i les redueix a formes concretes; aquestes, per la seva banda, poden estar exposades a múltiples influències de naturalesa externa i interna . Això fa que , quan parlem de continguts religiosos , ens moguem en un món d'imatges, les quals assenyalen cap a alguna cosa que és inefable. No sabem fins a quin punt són clars o foscs aquests conceptes, imatges i metàfores en relació al seu objecte transcendental. Si, per exemple, diem la paraula "Déu", donem expressió a una imatge o concepte que ha sofert al llarg del temps moltes transformacions, però no podem indicar amb certa seguretat -si no és per la fe- si aquestes transformacions es refereixen únicament als conceptes i imatges, o si es refereixen també a la realitat inexpressable. Tant ens podem imaginar Déu com una acció eternament fluent, plena de vida, que s'encarna sense fi en figures, que ho podem fer com un ésser eternament immòbil i immutable. El nostre enteniment està segur només que posseeix imatges, representacions, les quals depenen de la fantasia i del seu condicionament, que és espacial i temporal, i per això, en la seva llarga història, aquestes imatges s'han transformat innombrables vegades. Però no pot dubtar-se que a la base d'aquestes imatges s'hi troba alguna cosa transcendent a la consciència, i això fa que les afirmacions no variïn caòticament i sense cap limitació; així, podem reconèixer que aquestes imatges es refereixen a uns pocs "principis" o arquetips. Aquests arquetips són incognoscibles per si mateixos, tal com ho són l'ànima o la matèria; l'únic que cal fer és dissenyar models dels que sabem per endavant que són insuficients; aquesta insuficiència es troba confirmada també per les afirmacions religioses.

Que quedi, doncs, ben clar, que quan a les pàgines següents parlo d'aquests objectes "metafísics", m'adono perfectament que em moc en un món d'imatges, i que cap de les meves reflexions arriba a tocar l'incognoscible. Conec massa bé la limitació de la nostra imaginació -per no parlar de l'estretor i pobresa del nostre llenguatge- com per poder imaginar-me que les meves afirmacions signifiquin més que el que signifiquen les afirmacions d'un ésser humà primitiu quan diu que el seu Déu salvador és un conill o una serp. Encara que tot el nostre món d'idees religioses està format d'imatges antropomòrfiques, les quals, com a tals, no podrien resistir una crítica racional, no podem oblidar que aquestes imatges es recolzen en arquetips numinosos, és a dir, en una base emocional, la qual és inexpugnable a la raó crítica. Aquests fets anímics poden ser no vists, però la seva no existència no pot ser demostrada. (...)

Jo vaig un pas més enllà, i considero que també les afirmacions de les Sagrades Escriptures són afirmacions de l'ànima, encara que amb això corri el perill de fer-me sospitós de psicologisme. Les afirmacions de la consciència poden ser enganyoses, mentideres i capritxoses, però això no passa amb les afirmacions de l'ànima. Les afirmacions de l'ànima són transcendents a nosaltres, ja que apunten cap a realitats transcendents a la consciència. Aquestes realitats són els arquetips de l'inconscient col·lectiu, els quals produeixen complexos d'idees en la forma de motius mitològics. Aquestes idees no són inventades, sinó que, en els somnis, per exemple, es presenten a la percepció interna com a productes ja acabats, són fenòmens espontanis, que se sostreuen al nostre caprici, per això és just atribuir-los certa autonomia. En conseqüència, aquests fenòmens no poden ser considerats com a objectes, sinó com a subjectes autònoms. Naturalment, des del punt de vista de la consciència, poden ser descrits i fins i tot explicats fins a cert grau com a objectes, de la mateixa manera que es pot descriure i explicar un ésser humà viu. Però quan es fa això cal prescindir de la seva autonomia. Des del moment en què es té en compte aquesta autonomia, cal necessàriament tractar-los com a subjectes, i en conseqüència cal concedir-los espontaneïtat i intencionalitat, és a dir, una espècie de consciència i de liberum arbitrium; cal observar el seu comportament i prestar atenció al que diuen. Aquest doble punt de vista, que cal adoptar davant tot organisme relativament independent, dóna naturalment un doble resultat: d'una banda, una descripció del que jo faig amb l'objecte, i d'una altra, el que el subjecte fa (també, eventualment, amb mi). Sens dubte aquesta inevitable duplicitat crearà certa confusió al cap del lector al principi, sobretot perquè en les pàgines següents parlarem de l'arquetip de la divinitat.

Si algú estigués temptat de dir que les imatges de Déu que nosaltres intuïm són "només" imatges, estaria en contradicció amb l'experiència, que posa fora de tot dubte l'extraordinària numinositat d'aquestes imatges. L'eficàcia ("mana") d'aquestes imatges és tan extraordinària que un no només té el sentiment d'apuntar amb elles cap a l'ens realissimum, sinó que arriba a estar convençut de denominar (auszusprechen) i fins i tot de "situar" (zu setzen), per dir-ho així, amb elles l’ens realissimum. Tot això dificulta extraordinàriament el tractament d'aquests temes, si és que no ho fa impossible. Però de fet no es pot fer palesa la realitat de Déu sinó fent ús d'imatges, les quals han sorgit la majoria de les vegades de manera espontània i han estat santificades per la tradició. Però l'enteniment ingenu no ha separat mai la naturalesa psíquica i la funció d'aquestes imatges del seu incognoscible fonament metafísic. L'enteniment ingenu identifica sense més la imatge que l'impressiona amb el X transcendental cap al qual aquesta imatge apunta. És ben evident l'aparent justificació d'aquesta manera de fer, i tot va bé fins que no es presenten serioses objeccions contra el que s'afirma. Però si hi ha motius per criticar una afirmació, cal recordar que les imatges i les afirmacions són processos psíquics diferents del seu objecte transcendental, no el situen (setzen), sinó que simplement fan al·lusió a ell. I en l'àmbit dels processos psíquics la crítica i la discussió no només estan permeses, sinó que són inevitables.

A les pàgines que segueixen m'he proposat de presentar una elucidació de certes idees religioses tradicionals. Ja que he de parlar de factors numinosos, no només necessito utilitzar del meu enteniment, sinó també el meu sentiment. No puc fer servir únicament una objectivitat freda, sinó que, per poder expressar el que sento quan llegeixo certs llibres de la Sagrada Escriptura o quan recordo les impressions que he rebut de la nostra fe, he de deixar parlar també la meva subjectivitat emocional. (...)