Resposta a Job I - L'ésser humà i Jahveh

Chagall 1939

Primer capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

A les paraules de Jahveh, Job respon (Job 40, 4-5) :

"Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar?

Amb la mà em tapo la boca!
He parlat massa i no vull respondre.
No hi afegiré res més. "

En efecte, davant la visió immediata de la potència infinita del Creador, aquesta és l'única resposta possible per a un testimoni que encara porta dins seu el terror de ser gairebé totalment aniquilat. Quina altra resposta podria donar en aquestes circumstàncies un cuc humà, que està gairebé triturat i s'arrossega per la pols? Malgrat la seva llastimosa petitesa i de la seva debilitat, aquest home sap que s'enfronta a un ésser sobrehumà, i que aquest és extraordinàriament susceptible pel que fa a la seva persona. Per això en qualsevol cas el millor és prescindir de tota consideració crítica i no esmentar certs drets morals que un esperaria tenir també davant Déu.

La justícia de Jahveh és exalçada. Job voldria presentar davant d'ell, el jutge just, la seva queixa i la protesta de la seva innocència. Però Job dubta d'aquesta possibilitat: "Com pot l’home ser just contra Déu? I si volia tenir raó, Déu li faria mil preguntes..." "Per més que sóc innocent..." Jahveh "m’omple de ferides sense cap motiu." "Ell aniquila tant culpables com innocents. Quan un flagell causa la mort, ell encara es riu de la desgràcia dels innocents" "Sé - diu Job - que no em declararà innocent. A mi em toca ser culpable!" Ni que Job es purifiqués, Jahveh el "capbussaria en la brutícia." "Jo tan sols sóc un home. Ell no ho és pas. Per això no li puc replicar, no puc anar amb ell a judici." (Job 9, 2-3, 15, 17, 22-23, 28-29, 31, 32) . Però Job vol deixar clar a Jahveh el seu punt de vista, vol elevar la seva queixa, i li diu que sap que ell, Job, no és impiu i que "ningú no m’arrencarà de tu." (Job 10, 7). Job volia raonar amb Déu, "és amb Déu que desitjo discutir." (Job 13, 3). Job diu "vull defensar-me a la seva presència." (Job 13, 15). Job sap que "serà justificat"; Jahveh l'hauria de citar i donar-li una resposta, o almenys permetre-li presentar la seva queixa. Valorant exactament la desproporció entre Déu i l'ésser humà, Job li fa aquesta pregunta: "¿Vols atrapar la fulla que cau, la palla seca que el vent s’emporta?" (Job 13, 25) . Déu "ha violat el seu dret", li "nega la justícia", Déu "no es preocupa de la injustícia". "Defensaré la meva innocència mentre visqui. M’aferro fermament a la meva justícia." (Job 27, 5-6). El seu amic Elihú no creu en la injustícia del Senyor: "Certament, Déu no fa el mal, el Totpoderós no viola mai el dret." (Job 34, 12), i fonamenta aquesta opinió, de manera il·lògica, fent referència al "poder". "Ell que diu a un rei: «Malvat!», i als grans senyors: «Criminals!», no té preferències pels nobles, ni fa passar el ric davant el pobre." (Job 34, 18-19). Però Job no es deixa acovardir, i diu aquestes significatives paraules: "Ara tinc al cel un testimoni, un que parla allà dalt a favor meu. Els meus amics m’escarneixen, però jo ploro davant de Déu perquè em defensi contra ell mateix que m’ataca, com un amic en defensa un altre." (Job 16, 19-21), i en un altre passatge diu: "Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi s’alçarà de la pols." (Job 19, 25) .

Les paraules de Job deixen veure clarament que, encara que dubta que l'ésser humà pugui tenir raó contra Déu, li costa abandonar el pensament d'enfrontar a Déu en el pla de la justícia i, amb això, en el de la moral. A Job li costa entendre que el capritx diví violi la justícia; malgrat tot, no pot abandonar la seva fe en la justícia divina. Però per altra banda ha de concedir-se a si mateix que no és un altre, sinó Jahveh mateix qui li fa injustícia i violència. Job no pot negar que es troba davant d'un Déu a qui no li importa el judici moral, i que no reconeix cap ètica que l'obligui a ell. En això resideix sens dubte la grandesa de Job: en no dubtar, davant d'aquesta dificultat, de la unitat de Déu, sinó veure clarament que Déu es troba en contradicció amb ell mateix, i això, a més, de manera tan total, que Job està segur de trobar en Déu un protector i un advocat contra Déu mateix. La bondat de Jahveh se li presenta a Job amb la mateixa certesa que la seva maldat. D'un ésser humà que ens fa mal no podem esperar que alhora ens ajudi. Però Jahveh no és un ésser humà, Jahveh persegueix i ajuda alhora, tan real és en un aspecte com en l'altre. Jahveh no està dividit, sinó que és una antinòmia, una total contradicció interna, aquest és el pressupòsit necessari del seu tremend dinamisme, de la seva omnipotència i de la seva omnisciència. A aquest coneixement s'aferra Job per "defensar els seus camins" davant Jahveh, és a dir, per deixar-li clar el seu punt de vista; doncs, a despit de la seva còlera, el Senyor és també, enfront de si mateix, l'advocat de l'ésser humà que té alguna cosa de què queixar-se.

El coneixement que Job té de Déu ens sorprendria encara més si fos aquesta la primera vegada que sentíssim parlar de la amoralitat de Jahveh. Però els imprevisibles capricis i els devastadors atacs d'ira de Jahveh eren ja coneguts des d'antic. Jahveh es manifestava com un gelós guardià de la moral, i era especialment primmirat pel que fa a la justícia. Per això calia sempre enaltir-lo com a "just", ja que, pel que sembla, això li importava molt a Jahveh. A causa d'aquesta circumstància, és a dir, d'aquesta peculiaritat, Jahveh posseïa una personalitat diferent, la qual es diferenciava de la personalitat d'un rei més o menys arcaic únicament en la grandària. La gelosia i la susceptibilitat de Jahveh, que investigaven desconfiadament els infidels cors dels humans i els seus pensaments ocults, van obligar a entaular una relació personal entre ell i l'ésser humà; aquest no podia fer res més que sentir-se cridat personalment per Jahveh. En això es diferenciava essencialment Jahveh del totpoderós Pare Zeus; aquest permetia, des de certa distància, que l'economia del món caminés per les vies consagrades, i només castigava el que s'apartava de l'ordre. Zeus no moralitzava, sinó que governava d'una manera instintiva. De l'ésser humà, Zeus no volia altra cosa que els sacrificis que se li devien, i, amb l'ésser humà, no hi volia tenir res a veure, ja que no tenia plans per a ell. El Pare Zeus és una figura, però no una personalitat. Per contra, a Jahveh li importaven molt els humans, més encara, eren per a ell un assumpte de primer ordre. Jahveh necessitava els humans de la mateixa manera que aquests el necessitaven: peremptòriament i personalment. És veritat que també Zeus llançava de tant en tant els seus llamps, però únicament ho feia contra certs grans criminals, perquè no tenia res a oposar a la humanitat com a tal, que, d'altra banda, tampoc li interessava massa. Jahveh, en canvi, es podia irritar desmesuradament contra els humans com a genus i com a individuum, si no es portaven com ell volia i esperava. En irritar-se d'aquesta manera, Jahveh no s'adonava mai que, en la seva omnipotència, podia haver creat alguna cosa millor que "aquests mals gots de fang".

Aquesta intensa relació personal de Jahveh amb el seu poble havia de portar, com a conseqüència necessària, aliances autèntiques, les quals es referien a persones particulars, per exemple, David. El salm 89 ens explica que Jahveh va dir de David (Salms 89, 34-36):

"Però a ell no li prendré el meu amor,
no em desdiré de la meva fidelitat;
no trencaré la meva aliança,
no violaré les meves promeses.
D'una vegada per sempre,
juro per la meva santedat de no enganyar David."

No obstant això, després va passar que aquest Déu, que vigilava tan gelosament el compliment de la llei i de l'aliança, va trencar el seu jurament. Davant d'això, a l'humà modern, tan sensible, el món se li hauria ensorrat, el sòl se li hauria enfonsat sota els peus, ja que el mínim que podia esperar del seu Déu era que aquest fos superior als mortals en tots els aspectes, és a dir, en l'aspecte de ser millor, superior, més noble, però no en l'aspecte de la mobilitat i informalitat morals, ja que la mateixa informalitat moral té en compte la violació d'un jurament.

Naturalment, no és lícit enfrontar un Déu arcaic amb les exigències de l'ètica moderna. Per a l'ésser humà dels primers temps les coses eren una mica diferents, els seus déus posseïen tots els vicis i totes les virtuts. Als déus se'ls podia castigar, obligar, enganyar, fustigar entre si, sense que per tot això perdessin el seu prestigi, almenys de moment. L'ésser humà d'aquells eons estava tan acostumat a les inconseqüències divines que, quan aquestes tenien lloc, no s'espantava en excés. Però amb Jahveh les coses eren diferents, ja que en la relació religiosa amb ell el factor de la unió moral personal va tenir ja molt aviat una funció preponderant. En aquestes circumstàncies, el trencament de l'aliança havia de tenir un efecte traumàtic, no només personal sinó també moralment. El primer es palesa en la manera com David respon a Jahveh. Diu David (Salms 89, 47-48, 50):

"Senyor, fins quan estaràs amagat, 

i el teu enuig cremarà com el foc?
Recorda com n’és, de breu, la meva vida.
Són no res els homes que has creat.

On són, Senyor, els favors d’altre temps,
que havies jurat a David per la teva fidelitat?"

Si això mateix s'hagués hagut de dir a un humà, en lloc de a Jahveh, les paraules haurien estat aproximadament aquestes: "Presta atenció per fi al que fas, i deixa d'enfadar-te absurdament. És realment grotesc que t'irritis tant contra les pobretes plantes, que, si no creixen, és també per culpa teva. Podries haver estat abans més intel·ligent i haver cuidat bé el jardinet que tu mateix vas plantar, en lloc de trepitjar-lo."

Però l'interlocutor de Jahveh no pot atrevir-se a exigir al Déu totpoderós comptes pel trencament de l'aliança. L'ésser humà sap el que li diria, si hagués estat ell el deplorable violador de la justícia; però l'ésser humà ha de retirar-se al nivell més alt de la seva raó, si no vol que la seva vida corri perill; amb això, sense saber-ho ni voler-ho, es mostra com un ésser ocultament superior a Déu tant en l'aspecte intel·lectual com en el moral. Jahveh no s'adona que l'ésser humà "juga" amb ell, ni entén tampoc per què l'ésser humà ha d'enaltir-lo constantment com a "just". Però Déu exigeix ​​ineludiblement del seu poble que l'"enalteixi" (i fins i tot que el "beneeixi", cosa que és certament molt més contradictòria) i el propiciï de totes les formes possibles, evidentment per tal de tenir-lo content a qualsevol preu.

El caràcter que es palesa en tot això és el caràcter propi d'una personalitat que només mitjançant un objecte pot sentir la seva pròpia existència. La dependència de l'objecte és absoluta quan el subjecte no posseeix autoreflexió, i, en conseqüència, no té tampoc cap visió de si mateix; sembla com si el subjecte només existís en tenir un objecte que li asseguri que existeix. Si Jahveh posseís realment consciència de si mateix -que és el mínim que es podria esperar d'un humà intel·ligent- s'hauria oposat, a la vista de les veritables circumstàncies, a què es lloés la seva justícia. Però Jahveh és massa inconscient per ser "moral". La moralitat pressuposa la consciència. Amb això no volem dir, naturalment, que Jahveh sigui imperfecte o dolent, com un demiürg gnòstic. Jahveh és tota propietat en la seva totalitat: és a dir, és, per exemple, la justícia absoluta, però també el contrari, i això igualment de manera total. Així hem de pensar almenys, si volem fer-nos una idea unitària de l'essència de Jahveh. Però no hem d'oblidar que, amb tot això, no hem fet més que dissenyar una imatge antropomòrfica, que no és tampoc especialment clara. La manera d'exterioritzar l'essència divina ens fa conèixer que les seves propietats individuals no estan referides les unes a les altres de manera suficient, i que, per això, es disgreguen en actes que es contradiuen mútuament. Així, per exemple, Jahveh es penedeix d'haver creat els humans, i, en canvi, la seva omnisciència sabia perfectament des del principi el que havia de passar amb els humans.

Utillatge rudimentari

Twombly 2005

Al seu bon article "Morals malgrat nosaltres mateixos" publicat a La Vanguardia el 29 de gener de 2014, en Ferran Requejo inclou dos paràgrafs que no estan a l'alçada de la resta. Diu:

"Les grans ideologies, religioses, polítiques o morals tracten de donar sentit a moltes coses diferents amb un utillatge conceptual que acostuma a ser molt rudimentari. Amb poc utillatge teòric es vol donar resposta a preguntes sobre el món, la justícia, les angoixes de saber que morirem, o sobre pretesos paradisos situats al principi o al final de la història. En aquest sentit, les ideologies són sempre barates: amb poc pretenen donar resposta a molt. I els humans som individus crèduls.

Les ideologies religioses, en particular, ofereixen un mapa mental molt simple del cosmos, físic i humà. Però malgrat que avui apareixen com unes concepcions bastant precàries en termes científics i racionals, segueixen oferint confort emocional i sentit de futur a molta gent del planeta. Ofereixen explicacions sobre el significat de la vida i calmen les ansietats davant dels perills, el dolor o la mort."

No comparteixo aquests comentaris, fruit potser d'allò tan humà de subvalorar el que no coneixem prou. Les religions tenen un extens utillatge conceptual acumulat durant molts segles que sembla arrelar en arquetips profunds de la ment humana. Les mitologies religioses són d'alguna manera una explicitació, una formulació verbal, un aparèixer a la superfície d'aquests arquetips mentals profunds. Potser per això les religions tenen capacitat de ser positivament significatives per a molta gent. Que aquestes ressonàncies arquetípiques siguin difícils d'avaluar en termes científics i racionals és possible, però això no permet inferir la seva insignificància. I que s'hagin derivat comportaments indesitjables de les visions religioses tampoc no és suficient com per invalidar-les. Val més situar cada cosa al seu lloc des del rigor, l'apropament comprensiu i el respecte per allò que potser no és racional però que té capacitat d'incidir en els registres vitals fonamentals.

Pete Seeger

L'1 d'agost del 2012 varem posar el post adjunt a l'Aglaia. Avui que en Pete Seeger ha mort, reafirmem el que hi deiem des de l'agraïment per una tan llarga, fecunda i coherent trajectòria vital.

Un dia d’aquests se’ns morirà en Pete Seeger. I el món perdrà alguna cosa més que un gran autor, un gran cantant –amb una veu, una dicció i una expressivitat magnífiques- i un gran difusor de la música popular nord-americana. Perdrà algú que era capaç de transmetre valors a través de les seves actuacions. No només a través de les lletres de les cançons que cantava, sinó a través de la seva manera de fer les coses, de la seva manera de vessar autenticitat en el que feia. Desconec la seva vida privada, la seva trajectòria personal, però el que ens arriba d’ell com a intèrpret són unes vibracions tan positives, tan netes, tan sinceres, que se’t fiquen dins del cor i et fan posar la pell de gallina.

Em temo que no hi ha capacitat de lluita ni justificació de lluita per una causa si no hi ha al seu darrera impulsors amb l’autenticitat humana de Pete Seeger. Gent com ell fan que una causa tingui sentit, sigui consistent, i sense gent com ell les causes queden sense ànima i moren. No n’hi ha prou amb situacions objectives, amb greuges i raonaments: les causes només tiren endavant quan desvetllen actituds generoses i compromeses com les que encarna en Pete Seeger. El seu exemple, el seu record i els seus enregistraments ens acompanyaran sempre.

Com dues galàxies

La fi del jorn

Flor de vesc

Resposta a Job - Introducció

Chagall 1960

La Introducció de Calr Gustav Jung al seu text "Resposta a Job" (1952)

El llibre de Job marca una fita en el llarg camí del desenvolupament d'un drama diví. Quan aquest llibre va ser escrit, preexistien molts testimonis que havien traçat una imatge contradictòria del Senyor: la imatge d'un Déu sense mesura en les seves emocions, i que patia precisament a causa d'aquesta desmesura. Aquest Déu es confessava a si mateix que la còlera i la gelosia l'esquinçaven, i que el donar-se compte d'això era per a ell una cosa dolorosa. La intel·ligència coexistia costat de la falta d'ella, la bondat estava al costat de la crueltat, i la força creadora al costat de la voluntat de destrucció. Totes aquestes coses existien juntes, i cap era obstacle per a les altres. Per a nosaltres, aquest estat només és imaginable quan no hi ha consciència reflexiva, o quan la reflexió representa simplement una realitat donada i configurada, impotent, sense sentit. Una situació tal només pot qualificar-se d'amoral.

Els testimonis de les Sagrades Escriptures ens diuen com sentien a Déu els humans de l'Antic Testament. Però no anem a tractar d'això, sinó de la manera com un ésser humà dels nostres dies, culte i educat cristianament, s'enfronta a les tenebres divines que apareixen en el Llibre de Job, és a dir, estudiarem com aquestes tenebres operen sobre l'ésser humà d'avui. No tractem de fer una exegesi freda i ponderada, que tingui en compte cadascun dels detalls, sinó de presentar una reacció subjectiva. Amb això donem expressió a una veu que parla per molts que senten de la mateixa manera, el que intentem és deixar que parli el sotrac provocat per la visió gens encoberta de la ferocitat i desconsideració divines. Encara coneguem l'antinòmia i el sentiment existents a la divinitat, aquests són tan irreflexius, i per això tan ineficaços moralment, que no provoquen una simpatia comprensiva, sinó un efecte igualment irreflexiu i persistent; aquest efecte s'assembla a una ferida que només cicatritza lentament. De la mateixa manera que correspon una ferida a l'arma que fereix, correspon un efecte a l'acte de violència.

El Llibre de Job ens servirà únicament com a paradigma d'una manera d'experimentar a Déu que té una significació especial per al nostre temps. Les experiències d'aquest tipus irrompen en els humans tant des de dins com des de fora, no té sentit interpretar-les de manera racional i voler minimitzar-les per defensar-nos així d'elles. El millor és lliurar-se a la passió, cedir a la seva violència, i no pretendre lliurar-se d'ella per mitjà de tota mena d'operacions intel·lectuals o de fugides sentimentals. Tot i que al lliurar-nos a la passió ens fem culpables de les mateixes faltes pròpies de l'acte de violència que la provoca, passa, però, que el que es pretén és precisament que la passió irrompi en els humans i que aquests sucumbeixin a la seva acció. Ells han de ser afectats perquè l'acció de la passió els hi arribi. Però ells han de saber, o millor, han d'aprendre, què és el que els afecta, ja que tant la ceguesa de l'acte de violència com la de la passió es transformaran així en coneixement.

Per aquesta raó, en les pàgines que segueixen no tindré cap inconvenient a deixar que parli la passió, a respondre a la injustícia amb la injustícia, per aprendre així a comprendre per què o per a què va ser ferit Job, i quines van ser les conseqüències que d'aquest fet es van seguir tant per a Jahveh com per als humans.

El Greco i Courbet

El Greco 1588

Courbet 1850

Fragments del Dhammapada

El Dhammapada ("La sendera de la perfecció") és un conjunt de breus aforismes del buddhisme hinayana, escrit en llengua pali fa uns 2.300 anys.

Aquests són alguns dels aforismes que ens resulten més significatius (traducció de Joaquim Torres i Godori, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1982):

"Allò que som avui prové dels nostres pensaments d'ahir, i els nostres pensaments actuals construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment." (1)

"La vigilància és la sendera de la immortalitat; la negligència és la sendera de la mort. Aquells qui estan vigilants no moren mai; aquells qui no estan vigilants ja són morts." (21).

"Mitjançant l'elevació en la fe i en la vigilància, mitjançant el control de si mateix i l'harmonia amb si mateix, l'home savi construeix una illa per a la seva ànima a recer de les tempestes." (25)

"La ment és inconstant i inquieta, difícil de guardar i de contenir: que l'home savi adreci la seva ment així com el constructor de fletxes fa rectes les seves fletxes." (33)

"Així com l'abella recull l'essència de la flor i se n'allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així el savi peregrini en aquesta vida." (49)

"No pensis en les faltes dels altres, en el que han fet o en el que han deixat de fer. Més aviat pensa en les teves pròpies faltes, en el que has fet o en el que has deixat de fer." (50)

"Com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l'ànima del savi quan escolta les paraules del Dhamma." (82)

"Ell és calm com la terra impassible; constant com la columna ferma; pur com el llac cristal·lí; és lliure del Samsara, la sèrie inacabable de naixements i morts." (95)

"En la claredat de la seva visió, ell ha trobat la llibertat: els seus pensaments són pau, les seves paraules són pau i el seu treball és pau." (96)

"Ara t'he vist, constructor! Mai més no tornaràs a construir aquesta casa. Totes les teves bigues han estat trencades i el sostre derruït. La meva ment s'ha despullat de tot allò que produeix l'existència i ha assolit la destrucció del desig." (154)

"És fàcil veure les faltes dels altres, però és difícil veure les pròpies faltes. Un hom escampa les faltes dels altres com plomes llançades al vent, però amaga les pròpies faltes com el jugador astut amaga el seu joc." (252)

"No hi ha sendera en el firmament, i el monjo ha de trobar la sendera interior. El món gaudeix amb els plaers que són obstacles en la sendera; però els il·luminats han creuat el riu del temps i han vençut el món." (254)

"Deixa el passat endarrere; deixa el futur endarrere; deixa el present endarrere. Aleshores estaràs a punt per anar-te'n a l'altra riba. Mai més no retornaràs a una vida que acaba amb la mort." (348)

"Aquell per al qual no hi ha aquesta ni l'altra riba, que, més enllà de tot temor, és lliure, aquell jo l'anomeno un Brahman. Aquell qui viu en contemplació, que és pur i està en pau, que ha fet el que havia de fer, que és lliure de passions, que ha assolit la Suprema fi, aquell jo l'anomeno un Brahman. Aquell qui no fereix amb els seus pensaments, paraules o accions, que manté aquests tres sota control, aquell jo l'anomeno un Brahman. Aquell qui ha tallat la corretja, el fuet i la corda, amb tots els seus lligams, que ha aixecat la barra que tanca la porta, que està despert, jo l'anomeno un Brahman. Aquell la visió del qual és profunda, que és savi, que coneix la sendera i el que hi ha fora de la sendera, que ha assolit el fi més elevat, jo l'anomeno un Brahman. Aquell qui en aquest món ha anat més enllà del bé i del mal i que, lliure de sofriments, és lliure de passions i és pur, jo l'anomeno un Brahman." (385, 386, 391, 398, 403, 412)



La tria feta pels amics del CETR és la següent:

La condició humana està dirigida per la ment: la nostra vida és la creació de la nostra ment. Allò que som avui prové dels nostres pensaments d'ahir, i els nostres pensaments actuals construeixen la nostra vida de demà.

El savi que viu en vigilància la considera el seu més preciós tresor.

El savi redreça la seva ment, que és vacil·lant i inestable, com el constructor de fletxes fa rectes les seves fletxes.

Més mal que el que pot fer l'enemic a l'enemic, o els odis entre els homes, és el mal que et pot fer la ment mal dirigida.

Com l'abella recull l'essència de la flor i se n'allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així viu el savi entre els seus.

Prengui cadascú en consideració el que ell mateix fa i no el que els altres fan o deixen de fer.

Com la flor que sembla bella i té color però no té perfum, així de boniques i estèrils són les paraules d'aquell que parla però no fa.

Com la flor bella , amb color i també perfum, així són de fructíferes les paraules del que parla i fa el que diu.

El camí de les riqueses és un i el del Nirvana n'és un altre. Que el cercador tingui això ben present i que no s'escarrassi per assolir un nom sinó per assolir la vertadera llibertat.

Fins i tot els déus envegen a la persona que ha desfet l'orgull i l'autocomplaença, que ha aconseguit agafar les regnes dels sentits i trobar la calma.

Una persona així tot ho suporta, és calm com la terra ferma, cristal·lí com un llac pur, visqui allà on visqui, aquell lloc esdevé un lloc excel·lent.

Qui comprèn, entén com totes les coses són condicionades, comprèn la impermanència, veu l'arrel del sofriment. Amb la ment concentrada entén els condicionaments, entén la manca d'existència.

De la concentració de la ment brolla el coneixement, de la manca de concentració, la destrucció del coneixement. Un d'aquests dos camins porta a l'existència, l'altre a la no-existència.

És difícil d'obtenir la condició humana, difícil encertar amb la via de la Veritat. No facis el mal, treballa pel bé i purifica la teva ment: aquest és el missatge dels buddhes.

Abstenir-se de ferir ningú, abstenir-se de produir cap mal, buscar el bé de tots i guiar la pròpia ment amb la concentració, aquest és el missatge dels buddhes.

Qui es lliura a la dispersió i oblida la concentració, oblida el seu propi bé.

No us lligueu al plaer, no us lligueu al desig, deslligueu-vos de vosaltres mateixos i sereu lliures de la por i lliures del sofriment.

De l'aferrament prové el dolor, la por i l'angoixa. Del desig prové el dolor, la por i l'angoixa.

T'he descobert constructor! Ja mai més no em tornaràs a construir una casa. Les bigues són trencades, el sostre derruït. La meva ment s'ha alliberat d'allò que mou l'existència, la cadena del desig ha quedat desfeta!

Com un llac transparent, serè i profund, així esdevé el savi quan escolta les paraules de la via.

No hi ha millor camí que el del discerniment. Quan vaig saber com arrencar el fibló del desig, ja no vaig deixar de mostrar el camí.

Arrenca de tu mateix l'amor per tu mateix, dedica't al camí que condueix a la pau. Qui compren la gran felicitat que es deriva de la renuncia a una petita felicitat, si és sensat, abandona la petita felicitat.

Trobeu la vostra joia en l'alerta i la vigilància, vigileu la vostra ment. El desig creix com les plantes enfiladisses; la vida d'aquell que no ha desarmat el desig és com la del mico que no para de saltar d'arbre en arbre buscant les fruites.

De la mateixa manera que un arbre torna a créixer si l'arrel ha quedat intacta, de la mateixa manera el desig i el sofriment reapareix una i una altra vegada fins que no desenterris l'arrel.

Són fàcils de veure les mancances d'altri i difícils de veure les pròpies. Hi ha qui escampa les mancances d'altri com plomes llançades al vent mentre que amaga les pròpies com el jugador astut amaga el seu joc.

Millor que un miler de paraules inútils és una sola paraula que dóna pau.

Millor que un miler de versos inútils és un sol vers que dóna pau.

Millor que un centenar de poemes inútils és un sol poema que dóna pau.

Millor que cent anys viscuts en la ignorància, sense contemplació de la veritat, és un sol dia de vida viscut en la saviesa i en la pregona contemplació.

Millor que cent anys viscuts en la passivitat i en la fluixesa és un sol dia de vida viscut amb coratge i decisió.

Qui roman en silenci només per ignorància o niciesa no és un pensador silenciós. Qui considera els dos móns, pensa i valora, aquest sí es un buscador silenciós.

No s'és gran per ser guerrer i vèncer els altres; gran és qui no fereix cap criatura vivent.

No és per la mera pràctica dels rituals, per molt d'estudi, per l'elevada concentració o per un llit de solitud que puc assolir aquella joia de la llibertat. Mendicant: no et rabegis en l'autocomplaença!

No hi ha sendera en el firmament, la sendera cal trobar-la en el propi interior.

Ningú no és brahmin [de casta superior] pel naixement o per les trenes. Aquell en el qual hi ha veritat i rectitud, a aquell sí que el podem anomenar brahmin.

Jo no anomeno brahmin a qui procedeixi de mare brahmànica, sinó a aquell que no posseeix res i que està lliure de tot desig.

Aquell per al qual no hi ha aquesta ni l'altra riba, que, més enllà de tot temor, és lliure, aquell jo sí que l'anomeno brahmin.

Aquell que viu en contemplació, que és pur i està en pau, que ha fet el que havia de fer, que és lliure de passions, que ha assolit la Suprema fi, aquell jo l'anomeno un brahmin.

És brahmin aquell que no posseeix res, que res no desitja ni d'aquest món ni de cap altre, aquell que medita amb serenitat i que per mitjà de la seva comprensió ha copsat la profunditat.

Aquell qui no fereix amb els seus pensaments, paraules o accions, que manté aquests tres sota control, aquell jo l'anomeno un brahmin.

Aquell la visió del qual és profunda, que és savi, que coneix el sender i el que hi ha fora del sender, que ha assolit el fi més elevat, jo l'anomeno un brahmin.

Fragments de la Bhagavad gita (Índia, 500 a. C.)

A. Prepara’t per a la guerra amb l’ànima en pau. Sigues en pau en el plaer i en el dolor, en el guany i en la pèrdua, en la victòria o en la derrota d’una batalla. En aquesta pau no hi ha pecat (2, 38).

B. Posa tot el teu cor en l’acció, però mai en la seva recompensa. No treballis per a un resultat, però mai no deixis de fer la teva feina (2, 47).

C. Fes la teva feina en la pau del Ioga, i lliure de desigs egoistes, no et commoguis per l’èxit o pel fracàs. El Ioga és l’equanimitat de la ment, una pau que sempre és igual (2, 48).

D. El treball fet per una recompensa és molt inferior al treball fet en el Ioga de la saviesa. Cerca la salvació en la saviesa de la raó. Com són de pobres els qui actuen per una recompensa! (2, 49)

E. Aquell qui arreu és lliure de tot lligam, que no es complau ni s’afligeix si la sort és favorable o si és adversa, aquell té una saviesa serena (2, 57).

F. De la passió ve la confusió de la ment, i d’aquí la pèrdua de la memòria, l’oblit del deure. D’aquest oblit ve la ruïna de la raó i la ruïna de la raó mena l’home a la destrucció (2, 63). Però l’ànima que es mou en el món dels sentits tot mantenint els sentits en harmonia, lliure de l’atracció i de l’aversió, troba repòs en tranquil·litat (2,64).

G. No hi ha saviesa per a un home sense harmonia, i sense harmonia no hi ha contemplació. Sense contemplació no pot haver-hi pau i, sense pau pot haver-hi joia? (2, 66).

H. Ja que l’home que s’aparta de tots els desigs i abandona tot sentit de possessió i de si mateix, arriba a la Pau Suprema (2, 71).

I. No per evitar l’acció l’home aconsegueix ésser lliure de l’acció. No per la mera renúncia arriba a la suprema perfecció (3, 4). Ja que ni per un moment pot un home estar sense acció. Inevitablement són tots conduïts a l’acció per les forces sorgides de la naturalesa (3, 5).

J. L’acció és superior a la inacció: realitza, per tant, la teva tasca en la vida. Ni la vida del cos no podria existir si no hi hagués acció (3, 8).

K. En les accions dels millors homes els altres troben un exemple a seguir. El camí que segueix un savi esdevé una guia per al món (3, 21).

L. Ofereix-me totes les teves accions i reposa la teva ment en el Suprem. Sigues lliure d’esperances inútils i de pensaments egoistes, i amb pau interior, esforça’t en la lluita (3, 30).

M. L’home que en la seva acció troba silenci, i que veu que el silenci és acció, aquest home en veritat veu la Llum i en totes les seves accions troba pau (4, 18).

N. Aquell les empreses del qual són lliures de passions i d’il·lusions i l’acció del qual és purificada pel foc de la saviesa, és anomenat savi per aquells qui comprenen (4, 19). En qualsevol acció que realitzi, un home així en veritat té pau: no espera res, no confia en res i sempre està ple de joia (4, 20).

O. Està content amb qualsevol cosa que Déu li enviï i és més amunt dels parells de contraris d’aquest món. No té gelosies i en l’èxit o en el fracàs ell és u: les seves accions no el lliguen (4, 22). Ha assolit l’alliberació: és lliure de tot lligam, la seva ment ha trobat pau en la saviesa i la seva acció és un sacrifici sagrat. L‘acció d’aquest home és pura (4, 23).

P. Ofereix totes les teves accions a Déu, abandona els lligams egoistes i fes la teva feina. Cap pecat no podrà així tacar-te, igual com les aigües no embruten la fulla del lotus (5, 10).

Q. Aquest home harmònic renuncia a la recompensa de la seva acció i així arriba a la pau final. L’home disharmònic, precipitat pel desig, és subjecte a la seva recompensa i roman lligat (5, 12).

R. Perquè la pau de Déu és amb aquells qui tenen la ment i l’ànima en harmonia, aquells qui són lliures del desig i de la ira, aquells qui coneixen llur pròpia ànima (5, 26).

S. Ja que la concentració és millor que la mera pràctica i la meditació és millor que la concentració; però superior a la meditació és renunciar amb amor als fruits de les pròpies accions ja que a la renúncia segueix la pau (12, 12).


Traducció de Joan Mascaró, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1988

Fulles de ferro

De l'absis de Sant Pere de Graudescales (Solsonès), una de les esglésies romàniques més ben proporcionades i més ben ubicades del país...

Recordem el que diu Mircea Eliade a El sagrat i el profà (Fragmenta Editorial 2012, p. 90 i 107):

"Les ciutats santes i els santuaris es troben al centre del món; els temples són rèpliques de la muntanya còsmica i, per consegüent, constitueixen el "vincle" per excel·lència entre la terra i el cel; i els fonaments dels temples s'enfonsen profundament en les regions inferiors."

"El temple resantifica contínuament el món, perquè el representa i alhora el conté. En definitiva, és gràcies al temple que el món és resantificat en la seva totalitat. Independentment del grau d'impuresa, el món està contínuament purificat per la santedat dels santuaris."

Lament de Schubert

Es pot cantar amb més força aquest Lament de Schubert que com ho fa la gran Gúndula Janowitz?

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-03-29T16_38_30-07_00

Facetes de pirita

Sobre la influència

"A un home predestinat a influir sobre la humanitat la contemplació del sentit diví de l'esdevenir universal li atorga els mitjans per a exercitar idèntics efectes. Per a això cal un recolliment interior com el que produeix la contemplació religiosa en homes grans i forts en la seva fe. Així contemplen ells les misterioses lleis divines de la vida i, mitjançant la màxima seriositat del seu recolliment interior, permeten que aquestes lleis es compleixin en la seva pròpia persona. En conseqüència, de la visió que ells presenten de si mateixos en sorgeix un misteriós poder espiritual que actua sobre els homes i els conquereix sense que ells prenguin consciència de com passa."

Richard Wilhelm (1873-1930), comentari del dictamen de l'hexagrama Kuan, la Contemplació, de l'Yi Jing.

Sorres del desert

Els plors

Aquí podem sentir en Jordi Savall a la pel·lícula "Touts les matins du monde" tocant "Les pleurs" de M. de Sainte Colombe.

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-03-29T16_26_43-07_00

Resposta a Job - Lectori benevolo

Per Nadal la Lourdes Encinas ens va obsequiar amb la versió castellana del llibre "Resposta a Job" (Antwort auf Hiob, 1952), del gran psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961). Jung el va escriure quan tenia 76 anys, en plena maduresa, i tot i la seva densitat és un text molt ric i suggerent. N'anirerm comentant aspectes, però d'entrada voldríem reproduir la major part del pròleg del llibre, que dóna ja una idea de l'enfocament de Jung pel que fa al tema religiós. Un enfocament que ens sembla molt fecund.

(...) A les pàgines següents es parlarà d'objectes venerables de la fe religiosa, i tot el que parla d'aquests temes corre el perill de caure en un dels dos bàndols en pugna al voltant d'aquests objectes. Aquesta disputa té el seu fonament en el peculiar pressupòsit que alguna cosa és "veritable" únicament quan es presenta o s'ha presentat com a fet físic. Així, per exemple, els uns creuen, com a físicament veritable, i els altres neguen, com a físicament impossible, el fet que Crist nasqués d'una verge. Qualsevol pot veure que aquest dilema no té solució lògica; el millor seria, en conseqüència, deixar com a inútils les discussions. Ambdues parts tenen i no tenen raó, i podrien fàcilment arribar a un acord si renunciessin simplement a la paraula "físic". El que alguna cosa sigui una realitat "física" no és l'únic criteri de veritat. També hi ha veritats anímiques, les quals no es poden ni explicar ni provar, però tampoc negar-se físicament. (...) A aquest mateix tipus de veritats pertanyen les afirmacions religioses. Les afirmacions religioses es refereixen com a tals a fets que no són comprovables físicament. Si ho fossin, caurien inevitablement en el domini de les ciències naturals, i aquestes les negarien per no ser fets susceptibles d'experiència. Les afirmacions religioses no tindrien sentit si es referissin a fets físics. Aquests serien, en aquest cas, simples miracles, que ja per això estarien exposats al dubte, i que a més no podrien provar la realitat d'un "esperit", és a dir d'un sentit, ja que l'"esperit" es manifesta per si mateix. (...)

El fet que les afirmacions religioses estiguin sovint en contradicció amb fenòmens físicament comprovables prova la independència de l'esperit respecte de la percepció física, i manifesta que l'experiència anímica posseeix una certa autonomia enfront de les realitats físiques. L'ànima és un factor autònom, les afirmacions religioses són coneixements anímics, que, en darrer terme, tenen com a base processos inconscients, és a dir, transcendentals. Aquests processos són inaccessibles a la percepció física, però demostren la seva presència mitjançant les corresponents confessions de l'ànima. La consciència humana transmet aquestes afirmacions i les redueix a formes concretes; aquestes, per la seva banda, poden estar exposades a múltiples influències de naturalesa externa i interna . Això fa que , quan parlem de continguts religiosos , ens moguem en un món d'imatges, les quals assenyalen cap a alguna cosa que és inefable. No sabem fins a quin punt són clars o foscs aquests conceptes, imatges i metàfores en relació al seu objecte transcendental. Si, per exemple, diem la paraula "Déu", donem expressió a una imatge o concepte que ha sofert al llarg del temps moltes transformacions, però no podem indicar amb certa seguretat -si no és per la fe- si aquestes transformacions es refereixen únicament als conceptes i imatges, o si es refereixen també a la realitat inexpressable. Tant ens podem imaginar Déu com una acció eternament fluent, plena de vida, que s'encarna sense fi en figures, que ho podem fer com un ésser eternament immòbil i immutable. El nostre enteniment està segur només que posseeix imatges, representacions, les quals depenen de la fantasia i del seu condicionament, que és espacial i temporal, i per això, en la seva llarga història, aquestes imatges s'han transformat innombrables vegades. Però no pot dubtar-se que a la base d'aquestes imatges s'hi troba alguna cosa transcendent a la consciència, i això fa que les afirmacions no variïn caòticament i sense cap limitació; així, podem reconèixer que aquestes imatges es refereixen a uns pocs "principis" o arquetips. Aquests arquetips són incognoscibles per si mateixos, tal com ho són l'ànima o la matèria; l'únic que cal fer és dissenyar models dels que sabem per endavant que són insuficients; aquesta insuficiència es troba confirmada també per les afirmacions religioses.

Que quedi, doncs, ben clar, que quan a les pàgines següents parlo d'aquests objectes "metafísics", m'adono perfectament que em moc en un món d'imatges, i que cap de les meves reflexions arriba a tocar l'incognoscible. Conec massa bé la limitació de la nostra imaginació -per no parlar de l'estretor i pobresa del nostre llenguatge- com per poder imaginar-me que les meves afirmacions signifiquin més que el que signifiquen les afirmacions d'un ésser humà primitiu quan diu que el seu Déu salvador és un conill o una serp. Encara que tot el nostre món d'idees religioses està format d'imatges antropomòrfiques, les quals, com a tals, no podrien resistir una crítica racional, no podem oblidar que aquestes imatges es recolzen en arquetips numinosos, és a dir, en una base emocional, la qual és inexpugnable a la raó crítica. Aquests fets anímics poden ser no vists, però la seva no existència no pot ser demostrada. (...)

Jo vaig un pas més enllà, i considero que també les afirmacions de les Sagrades Escriptures són afirmacions de l'ànima, encara que amb això corri el perill de fer-me sospitós de psicologisme. Les afirmacions de la consciència poden ser enganyoses, mentideres i capritxoses, però això no passa amb les afirmacions de l'ànima. Les afirmacions de l'ànima són transcendents a nosaltres, ja que apunten cap a realitats transcendents a la consciència. Aquestes realitats són els arquetips de l'inconscient col·lectiu, els quals produeixen complexos d'idees en la forma de motius mitològics. Aquestes idees no són inventades, sinó que, en els somnis, per exemple, es presenten a la percepció interna com a productes ja acabats, són fenòmens espontanis, que se sostreuen al nostre caprici, per això és just atribuir-los certa autonomia. En conseqüència, aquests fenòmens no poden ser considerats com a objectes, sinó com a subjectes autònoms. Naturalment, des del punt de vista de la consciència, poden ser descrits i fins i tot explicats fins a cert grau com a objectes, de la mateixa manera que es pot descriure i explicar un ésser humà viu. Però quan es fa això cal prescindir de la seva autonomia. Des del moment en què es té en compte aquesta autonomia, cal necessàriament tractar-los com a subjectes, i en conseqüència cal concedir-los espontaneïtat i intencionalitat, és a dir, una espècie de consciència i de liberum arbitrium; cal observar el seu comportament i prestar atenció al que diuen. Aquest doble punt de vista, que cal adoptar davant tot organisme relativament independent, dóna naturalment un doble resultat: d'una banda, una descripció del que jo faig amb l'objecte, i d'una altra, el que el subjecte fa (també, eventualment, amb mi). Sens dubte aquesta inevitable duplicitat crearà certa confusió al cap del lector al principi, sobretot perquè en les pàgines següents parlarem de l'arquetip de la divinitat.

Si algú estigués temptat de dir que les imatges de Déu que nosaltres intuïm són "només" imatges, estaria en contradicció amb l'experiència, que posa fora de tot dubte l'extraordinària numinositat d'aquestes imatges. L'eficàcia ("mana") d'aquestes imatges és tan extraordinària que un no només té el sentiment d'apuntar amb elles cap a l'ens realissimum, sinó que arriba a estar convençut de denominar (auszusprechen) i fins i tot de "situar" (zu setzen), per dir-ho així, amb elles l’ens realissimum. Tot això dificulta extraordinàriament el tractament d'aquests temes, si és que no ho fa impossible. Però de fet no es pot fer palesa la realitat de Déu sinó fent ús d'imatges, les quals han sorgit la majoria de les vegades de manera espontània i han estat santificades per la tradició. Però l'enteniment ingenu no ha separat mai la naturalesa psíquica i la funció d'aquestes imatges del seu incognoscible fonament metafísic. L'enteniment ingenu identifica sense més la imatge que l'impressiona amb el X transcendental cap al qual aquesta imatge apunta. És ben evident l'aparent justificació d'aquesta manera de fer, i tot va bé fins que no es presenten serioses objeccions contra el que s'afirma. Però si hi ha motius per criticar una afirmació, cal recordar que les imatges i les afirmacions són processos psíquics diferents del seu objecte transcendental, no el situen (setzen), sinó que simplement fan al·lusió a ell. I en l'àmbit dels processos psíquics la crítica i la discussió no només estan permeses, sinó que són inevitables.

A les pàgines que segueixen m'he proposat de presentar una elucidació de certes idees religioses tradicionals. Ja que he de parlar de factors numinosos, no només necessito utilitzar del meu enteniment, sinó també el meu sentiment. No puc fer servir únicament una objectivitat freda, sinó que, per poder expressar el que sento quan llegeixo certs llibres de la Sagrada Escriptura o quan recordo les impressions que he rebut de la nostra fe, he de deixar parlar també la meva subjectivitat emocional. (...)