diumenge, 27 de març de 2011

Versemblants i inversemblants




Delacroix 1846


Maestro della Madonna Strauss 1390  



Hi ha narracions simbòliques versemblants, i n'hi ha d'inversemblants.

Les primeres són aquelles que podrien haver passat tal com s'expliquen, o en que si més no hi ha un nucli de la narració que podria haver passat. Per exemple, la crucifixió de Jesús: morts com la seva eren plausibles en el món romà.

Les altres són escenes totalment impossibles des del punt de vista dels fets històrics, com ara les narracions de l'Anunciació o la Transfiguració. Queda clar ja d'entrada que no pretenen ser més que narracions simbòliques, que miren de transmetre una idea, no descripcions de fets.

Les versemblants tenen l'avantatge de resultar més properes, més "verídiques" i el desavantatge de facilitar la seva identificació com a referències a fets històrics, de vegades fonamentada (sense que per això perdin el seu caràcter fonamentalment simbòlic), de vegades no tant.

Les inversemblants són narracions més estranyes, més remotes, però deixen més clara la seva funció de transmetre idees difícils d'explicar amb el llenguatge conceptual, idees necessitades d'imatges potents per a poder ser transmeses. Mostren més directament la rica i peculiar funció del símbol, la seva manera de transmetre continguts.


Nota: Com a contrapunt, hem il·lustrat aquesta reflexió amb una versió tirant a inversemblant de la Crucifició i una de tirant a versemblant de l'Anunciació...



1 comentari:

Mercè Sala i Raimon Ribera ha dit...

Un amic nostre ens fa aquest interessant comentari: "Les narracions simbòliques inversemblants, seguint la terminologia que tu has usat, donen lloc a representacions simbòliques inversemblants. Que al no correspondre a una realitat físicament ben definida poden donar lloc a imatgeries d’allò més estranyes. Com que sovint, i crec que aquests són els casos que tu tens més en ment, corresponen a la manifestació (o, durant segles, a l’ensenyament) d’una doctrina religiosa, les esglésies corresponents han procurat que es respecti un cànon determinat.

A mi m’interessa més el component històric que el lingüístic. Trobo d’allò més interessant, per exemple, la pugna dels segles XVI-XVII entre l’Església catòlica i les Esglésies reformades en quant a la representació d’escenes bíbliques: en l'òrbita catòlica es procurava oferir imatges historicistes, allunyades de la realitat quotidiana (quin escàndol, la mare de Déu com una burgesa de Gent!). En canvi els reformadors procuraven l’abolició de la distància temporal que separa als fidels d’una religió historiada: la mare de Déu, vegeu-la com la dóna d’un armador d’Amsterdam que podríeu freqüentar.

Però malgrat el control canònic, les narracions simbòliques inversemblants es presten a la transgressió, voluntària o involuntària. Com també és sistemàtica la voluntat de transgressió davant d’una estructura social potent com ara l’església. Està estudiada aquesta necessitat de transgressió davant del fet religiós?"