Sobre la guerra

Dix 1917

Què fer davant de la guerra?

D'entrada, dues coses: no deixar-se desanimar per la incapacitat d'evitar-la i evitar la temptació de deixar-se arrossegar per l'eufòria del vencedor, del poderós.

Després, aprofitar la reflexió sobre la guerra per retornar a l'essencial.

Posar davant de tot el respecte i la solidaritat amb els que pateixen directament la tragèdia i el dolor.

Reprendre l'exercici de distinció entre el que és important i el que és secundari. Recordar què és el que ens fa viure una vida digna de ser viscuda i què és el que ens distreu d'aquesta tasca. Pensar sobre la guerra és útil en aquest sentit, ajuda a posar les coses al seu lloc, a tenir perspectiva. Ens ajuda a situar-nos bé.

Estar atents als nostres canvis personals, als processos de transformació personal que desencadenen les guerres, uns de positius (solidaritat, protesta...) i d'altres de negatius (indiferència, desànim, fatalisme...). Veure quins processos de canvi personal ens pot ajudar a desencadenar la guerra (com aprofitar-la per canviar-nos a nosaltres mateixos, per revisar com vivim i com voldríem viure. Estem disposats a canviar? Canviar el món potser comença per canviar un mateix...)

Subratllar l'absurd dels nostres sistemes de comunicació, capaços de barrejar la informació sobre la guerra amb banalitats, amb publicitat (fa mal trobar els anuncis de sempre enmig de les pàgines sobre la guerra, o les interrupcions publicitàries als telenotícies...).

No limitar-se a la protesta verbal. Així com no és només dient que els pobres han de deixar de ser pobres que els pobres deixen de ser pobres, no és només dient que no volem guerres que aturarem les guerres. El deure de tota persona amb ideals és portar a la pràctica aquests ideals. El problema és que en les societats actuals traduir en fets aquesta solidaritat i aquesta oposició a la guerra no és senzill, no hi ha canals de mobilització col·lectiva fàcilment accessibles, cosa que afavoreix la sensació d'impotència.

Recordar dos grans camins que afavoreixen la pau: la saviesa d'escoltar i la força del compromís, com es deia al Parlament Mundial de les Religions celebrat el 2004 a Barcelona.

Els nascuts a Catalunya després de 1945 tenim la sort de no haver patit directament ni viscut de prop cap guerra, cosa força insòlita si mirem la història de la humanitat. Pot ser una cosa excepcional, un estrany privilegi. Tan de bo les properes generacions puguin continuar gaudint d'aquest privilegi. Sap molt de greu sentir ara els timbals de la guerra, observar els processos de rearmament, contemplar com es dissol el dret internacional, com la ONU esdevé irrellevant i impotent davant d'agressions militars, veure reaparèixer la llei del més fort, la preeminència del poderós, veure cavalcar de nou els quatre genets de l'Apocalipsi...