Felicitació

Sunyer 1912

A algú que feia vuitanta anys

"Quin goig, arribar als vuitanta anys !

És cert que el cos ja no respon com voldríem, i la memòria s’esvaneix, i molts amics han anat marxant, però... quin goig arribar als vuitanta anys!

Poder dir “he recorregut tot el trajecte, he fet tot el viatge, he viscut a fons tot el cicle, he assaborit la totalitat que m’ha estat donada, he complert el meu destí, he recorregut tot el camí”, peregrí per un paisatge ric i complex, canviant, imprevisible, de vegades acollidor, de vegades dur, però sempre interessant, fins i tot apassionant.

Un pelegrinatge que d’alguna manera és un retorn, un “tornar a casa”, un retrobar la nostra identitat bàsica. Un retorn que és també, en el nostre estimat llenguatge simbòlic, tornar al si del Pare, ser acollit en la Realitat bàsica. Imatges antigues? Imatges periclitades? De cap manera! Imatges plenament vigents, plenes de força, de capacitat d’il·luminar el camí. Les sabem imatges i no pas descripcions de no se sap quins mons. Imatges que parlen al nostre cor, encara que la raó no les copsi. 

La vida dels humans és com l’herba del camp, diu un dels nostres estimats salms. Té part de raó: el temps passa volant, i no deixem rastre. Però també té raó el Dhammapada quan ens proposa de viure com l’abella tracta la flor: gaudint del seu nèctar, però deixant-la intacta, sense fer-la malbé ni una mica. La gràcia és haver sabut viure des de la consciencia i l’atenció. No haver passat atabaladament, sense ni saber ben bé on érem, o bé atropellant els altres o la natura, sinó amb plena comprensió d’on som i de qui som.

I això tu ho has sabut fer perfectament. Has viscut amb plena consciència els moments bons, els dolents, els mediocres, sabent que tots tenien el seu lloc en un conjunt ple de gràcia i de sentit, aquest conjunt que en diem la vida humana, que quan es viu des de la fondària es mostra com a enormement valuosa, com a molt digna de ser viscuda.

Tu t’has mirat la vida, el món, la societat, l’Església, Catalunya, molt de prop, amb plena atenció i lucidesa, en detall. Per a tu el món no ha estat pla, ensopit, poc estimulant, sinó tot el contrari. Has sabut mirar la humanitat amb la màxima atenció i delicadesa, captant-ne les petites diferències, els matisos, els detalls subtils. Has valorat el coneixement rigorós, t’has fixat a fons en les dinàmiques de l’ànima humana i de les societats, has observat atentament, i així el món se t’ha fet ric i acolorit. Has estat molt fidel, a la teva comunitat de fe, al teu país, a la teva vila, als teus amics. Has trobat una manera encertada de viure, i això és el màxim al que podem aspirar.

Ara, la contemplació va agafant més i més pes, i l’acció es va replegant. Com aquests personatges que miren atentament i en silenci com surt la lluna, és temps per al recolliment. 

Friedrich 1821

Temps que la natura i els poetes anomenen tardoral. Cada cosa té el seu temps, diu l’Eclesiastès, i tots els temps tenen el seu propi encant i valor. Aquest temps tardoral no és temps de nostàlgies: és temps de pau i serenor, de dolça expectativa, de, com dèiem, retorn a casa. I temps de mantenir vigents les il·lusions que ens han omplert la vida. Com diu aquella vella cançó del mestre Lluís Millet que cantava l’Orfeó Català:

No us allunyeu, il·lusions que m’endolcireu la joventut,

de la vida tendra flor.

Jo us ho prec: no us allunyeu,

omplint mon pit d’ardent amor, bresseu-me en somnis.

Boirina d’or, resta amb mi fins a la mort.

Bressa la mar ses ones mirant-se en l’infinit;

Bressa l’oreig la branca que guarda amorós niu.

Tot canta i tot commou; tot canta i tot somriu!

No us allunyeu, il·lusions que m’endolcireu la joventut,

de la vida tendra flor.

Jo us ho prec: no us allunyeu,

omplint mon pit d’ardent amor, bresseu-me en somnis.

Boirina d’or, resta amb mi fins a la mort.

Bressen mon cor les ones del sentiment que hi viu,

Mogut per l’alenada d’amor que em fa captiu;

Ai, d’aire més aire, em dicta dolça cançó gentil!

No us allunyeu, il·lusions que m’endolcireu la joventut,

de la vida tendra flor.

Jo us ho prec: no us allunyeu,

omplint mon pit d’ardent amor, bresseu-me en somnis.

Boirina d’or, resta amb mi fins a la mort.

En celebrar els teus vuitanta anys, estem contents per tu i amb tu. Hem procurat compartir els teus mateixos ideals i ésser-hi fidels. Hem gaudit de la teva amistat. T’agraïm molt el teu testimoniatge i el teu guiatge. Que la fe i el coratge ens segueixin acompanyant a tots plegats.