dissabte, 31 de gener del 2026

Elogi



Dufy 1933


Elogi del dia a dia (amb infinitius en "a")


"Endreçar la casa,
mirar quin dia fa,
preparar el menjar.

Sortir a donar un tomb,
sigui per passejar
o per anar a comprar.

Llegir una miqueta;
no ho podem pas deixar,
que encara ens fa vibrar.

Prendre la medicació;
no te'n pots oblidar,
pel que pugui passar.

Dormir una miqueta
després de dinar,
i potser berenar.

Alguna manualitat
va bé per pensar
sense neguitejar.

Una mica de música
et pot facilitar
el teu deixar-te anar.

Menjar poca cosa
a l'hora de sopar,
per poder descansar.

Tenir algun record
del temps que va passar
i no rondinar

si la memòria ens fuig
i ens costa d'evocar
el que no tornarà.

I, no gaire sovint,
pensar en el demà
però no gaire enllà.

El temps passa, gentil,
i aquest seu dolç passar
ens vol acompanyar."


Cardedeu, 31 de gener de 2026




divendres, 30 de gener del 2026

Capgrossos I











Esquitxos als murs del Mas de la Punta de Vallibona, fotografiats per Li Migara.



dijous, 29 de gener del 2026

Engany



Tàpies 1990


"De vegades ens diuen coses que sabem que són certes però no ens agraden. Llavors callem, les ignorem, fem veure que no existeixen. Preferim el nostre engany. Ah, els humans..."


(tuit d'en Rai de 08.01.2026)




dimecres, 28 de gener del 2026

Icones de Rothko



Rothko 1969


"Moltes obres de Rothko són insòlites i esplèndides icones, que s'emmarquen en la iconoclasta tradició jueva en la que es va formar de nen. Rothko aconsegueix imatges de la divinitat que poden ser acceptades pels que consideren, amb raó, que de Déu no se'n poden fer imatges."


(tuit d'en Rai de 28.01.2026)



Rothko 1970


Rothko 1969


Rothko 1968


Rothko 1967


Rothko 1963


Rothko 1962


Rothko 1962


Rothko 1962


Rothko 1960


Rothko 1959


Rothko 1959


Rothko 1958



dimarts, 27 de gener del 2026

Gracián: Diligència




Rembrandt 1657


"Diligente y inteligente. La diligencia ejecuta presto lo que la inteligencia prolijamente piensa. Es pasión de necios la prisa, que, como no descubren el tope, obran sin reparo. Al contrario, los sabios suelen pecar de detenidos, que del advertir nace el reparar. Malogra tal vez la ineficacia de la remisión lo acertado del dictamen. La presteza es madre de la dicha. Obró mucho el que nada dejó para mañana."


Baltasar GraciánOráculo manual y arte de prudencia, 53 (1647).



dilluns, 26 de gener del 2026

Sempre present



Kandinski 1911


"I de cop - m'enganya el vent? - unes veus, sordes, que creixen, no com unes veus que comencen, que entonen un cant, sinó com veus preses de dins d'un cant que seria sempre allà i no seria perceptible en la seva totalitat sinó per aquells que saben fer silenci d'ells mateixos; i jo sento: "Glòria a Déu a dalt del cel". Llavors he entès que aquest cant mateix que sembla enlairar-de de graó en graó és sempre present, i que nosaltres en prenem consciència quan veiem uns perfils cantaires aparèixer netament sobre la nit estelada."


Rainer Maria Rilke, 03.10.1900, Diari de Worpswede, un dels Diaris de joventut.



diumenge, 25 de gener del 2026

La batalla més dura



Miró 1974


"To be nobody but yourself -in a world which is doing its best, night and day, to make you like everybody else- means to fight the hardest battle which any human being can fight; and never stop fighting."


E.E. Cummings (1958)


Possible traducció:

"No ser ningú més que tu mateix —en un món que fa tot el possible, nit i dia, per fer-te com tothom— significa lluitar la batalla més dura que qualsevol ésser humà pot lluitar; i cal no deixar mai de lluitar."



dissabte, 24 de gener del 2026

divendres, 23 de gener del 2026

Raó i passió



Lorenzetti 1340


“La ragione non ha luogo contro la forza della passione.”


Petrarca (1304-1374)


Possible traducció:

"La raó no té cabuda contra la força de la passió."



dijous, 22 de gener del 2026

No jutjar



Malèvitx 1911


"No ser mai violent amb el germà; no jutjar-lo mai. Convèncer per la dolcesa i per l'amor.

Orgull i duresa treuen la pau. Estima el qui no t'estima i prega per ell; així la teva pau no serà pertorbada."


"No hem de jutjar els altres. Massa sovint parlem del que no coneixem o del que coneixem malament, quan potser aquell germà és, espiritualment, semblant a un àngel."


Silvà del Mont Athos (1866-1938)




dimecres, 21 de gener del 2026

Martí i Pol: Més comprendràs



Hernández Pijuan 1989


"Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix,
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.
Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu, i accepta totes
les solituds i totes les mancances
sense neguit.
Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni."


Miquel Martí i Pol Els Bells Camins (1987)



dimarts, 20 de gener del 2026

Síntesi



Morris Louis 1960


"El Camí del mig abraça les contradiccions, ofereix una visió global, ens dóna la possibilitat de fer la síntesi i anar més enllà."


Taisen Deshimaru L'esprit du ch'an, Albin Michel, Paris 2000




dilluns, 19 de gener del 2026

Acollir el que és



Botticelli 1485


"He d'insistir sobre el fet que totes les obres d'art autèntiques tenen un aire de família i que només a partir d'elles caiem en el compte de si hi ha o no obra d'art; davant l'obra d'art, si us és molt propera, pensarem molt menys en l'artista que no pas acollirem simplement, amb agraïment, el que és." 


Rainer Maria Rilke, 27.09.1900, Diari de Worpswede, un dels Diaris de joventut.




diumenge, 18 de gener del 2026

Progrés i evolució



Vallotton 1924


"Podem dir que el progrés és una categoria pròpiament axiològica, de la mateixa manera que l'evolució és una categoria física o biològica. Però és impossible, com es pretén fer, d'aconseguir que se solapin. Perquè l'evolució només evoca un canvi de naturalesa, però no de qualitat, una diferència de complexitat, però no de perfecció, l'altre o el més, però no el millor. No hi ha cap progrés en les coses o en la natura, sinó només un progrés interior o espiritual al que les coses o la natura serveixen només de suport, de testimoni o d'instrument."


Louis LavellTraité des valeurs (1951), pp. 401-402.



Text original:


"On peut dire que le progrès est une catégorie proprement axiologique, comme l’évolution est une catégorie physique ou biologique. Mais il est impossible, comme on cherche à le faire, d’obtenir qu’elles se recouvrent. Car l’évolution évoque seulement un changement de nature, mais non point de qualité, une différence de complexité, mais non point de perfection, l’autre ou le plus, mais non pas le mieux. Or, il n’y a point de progrès dans les choses ou dans la nature, mais seulement un progrès intérieur ou spirituel auquel les choses ou la nature servent seulement de support, de témoignage ou d’instrument."




dissabte, 17 de gener del 2026

Núvols i lluna













Els núvols i la lluna generen sovint una gran bellesa. És preciós contemplar els seus canvis subtils i constants.



divendres, 16 de gener del 2026

La més bella creació




Cézanne 1899


"Déu, ens ve a dir Rilke, no és enlloc i és a tot arreu, perquè és una creació dels humans. Això sí, una creació preciosa i necessària, potser la més bella creació que hagi donat la humanitat. En aquest sentit, tot i dinamitar les bases de la teologia, la idea que té Rilke de Déu no podria estar més allunyada de la de Nietzsche. I cal dir que cent anys després hem de donar raó al primer: Déu no ha mort, sinó que continua viu, amb la mateixa força de sempre, en la consciència de la humanitat. La llàstima és que no s'hagi imposat la visió que en tenia Rilke, perquè és l'antídot més eficaç contra qualsevol fonamentalisme religiós."


Ramon Farrés a la presentació del llibre Històries del bon Déu, de Rainer Maria Rilke (escrit entre el 10 i el 21 de novembre de 1899), Lleonard Muntaner Editor, Mallorca 2021




dijous, 15 de gener del 2026

Imperis



De Chirico 1925


Potser hi ha algun paral·lelisme entre l'Imperi romà i l'actual Imperi americà. 

A Roma, hi havia una tensió social important amb els "sense terra". També als Estats Units d'Amèrica hi ha pobresa, analfabetisme, presons plenes, un fort increment de la desigualtat... Potser la projecció exterior dels dos imperis és una via de sortida davant de la incapacitat de resoldre la tensió social interior.

A Roma hi havia una forta dependència de l'energia provinent de l'esclavatge, i es deixava de banda, en canvi, l'energia hidràulica (poca utilització del molí d'aigua). La situació energètica actual als USA es caracteritza per la incapacitat de canviar el seu model de consum energètic (dependència del petroli) i el poc desenvolupament d'energies alternatives. Potser la dependència del petroli és com la dependència dels esclaus: com que n'hi ha, el seguim utilitzant, tot i els seus inconvenients, i no avancem cap a un model energètic més consistent.



dimecres, 14 de gener del 2026

Màrius Torres: L'estel del nord



Van Gogh 1889


"Si m'haguessis fet néixer gra de blat,  
que seria senzill d'arribar a ser una espiga!  
Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat,  
entre olivers, en una terra antiga.

Si m'haguessis fet néixer raig de llum,  
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,  
m'hauria estat donat de no triar el meu rumb:  
el meu destí fóra una recta eterna.

Però m'has creat home, fecund, fort.  
Has obert un camí a la meva mesura,  
i a cada instant he de buscar l'estel del nord  
en la nit nostra, viva, però obscura.

Tinc por —tinc confiança. Servitud  
no hi hauria més dura que la de l'home lliure  
si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,  
pogués perdre el repòs del teu somriure."


Màrius Torres, 26 de desembre de 1939 - 3 d'abril de 1941.




dimarts, 13 de gener del 2026

Tria



Chagall 1971


“Entre l'acceptació i l'ansietat, tria l'acceptació."


Rabí Nachman de Breslau (1772-1810) a La cadira buida, J.J. de Olañeta, Els petits llibres de la saviesa, 12




dilluns, 12 de gener del 2026

Déu és perillós



Gerhard Richter 2008


"Les religions creen un abisme particular entre les persones: creients i no creients. Tornem a viure'l en els nostres dies. L'amenaça d'una nova era obscurantista és l'altra cara del fracàs de la secularització. La temptació totalitària és inherent a l'humanitarisme de la religió. De l'universalisme de la religió en neix la fraternitat entre classes socials i nacions, però també l'odi. Déu pot civilitzar els homes i igualment convertir-los en bàrbars. Aquí van quatre tesis per il·lustrar-ho.

Primera tesi: la religió instaura la fe com a distintiu absolut. Al costat, totes les desigualtats i diferències socials són moderades i de poca importància. El Nou Testament diu: “Tots som iguals davant Déu”. Aquesta igualtat, aquesta supressió de les fronteres que divideixen els homes, els grups, les societats i les cultures és el que sustenta socialment les religions cristianes. No obstant això, la conseqüència és que amb la mateixa radicalitat amb què se suprimeixen les diferències socials i polítiques, s'estableix una nova distinció fonamental i una nova jerarquia al món: entre els creients i els no creients. Amb això, es priva generalment els no creients de la categoria de persones. Les religions poden construir ponts entre les persones allà on hi ha jerarquies i fronteres, però caven alhora nous abismes allà on abans no existien.

L'universalisme humanitari de les persones creients descansa en la identificació amb Déu i en la satanització dels qui s'hi oposen, que són els "servents de Satanàs", segons Pau i Luter. La violència religiosa té el seu origen en l'universalisme de la igualtat entre els creients, que priva els no creients o els que tenen altres creences, d'allò que se'ls promet: dignitat i igualtat.

Els déus monoteistes i les seves veritats eternes estableixen categories mereixedores de condemna: "heretge", "pagà", "supersticiós", "idòlatra", etcètera. El "malament", a favor del qual hi ha els "fills de les tenebres", fa referència a accions i pensaments que van més enllà de l'imaginable, més enllà del justificable, més enllà d'allò que es pot defensar. Aquesta preocupació s´està estenent: l'amenaça d´una nova era obscurantista és l'altra cara del fracàs de la secularització. La història del colonialisme és un exemple indiscutible de crims i atrocitats inimaginables comesos i "legitimats" en nom de la categoria de l'infidel per intentar salvar-lo.

Segona tesi: la simple pregunta sobre què és la religió ja té un biaix eurocentrista. La religió és entesa com a substantiu. Només s'hi pot creure o no creure i si un pertany a una comunitat religiosa no pot formar part d'una altra. En aquest sentit és raonable i necessari establir una diferència entre la "religió" i "allò religiós", entre la religió com a substantiu i la religió com a adjectiu. El substantiu "religió" ordena el terreny religiós segons la lògica de "això o allò". En canvi, l'adjectiu “religiós” ho fa segons la lògica de “això com allò”. Ser religiós no descansa en la afiliació a un grup o organització. Defineix més aviat una orientació concreta respecte a qüestions existencials.

Amb això es planteja la pregunta següent: en principi, el dualisme de l'amor i de l'odi és vàlid per a la "religió", però ho és per a allò "religiós"? Aquest dualisme monoteista i portador de violència, no es pot relativitzar, evitar o ser desactivat mitjançant el sincretisme de la tolerància?

El subjecte autònom que crea el seu propi déu és l'autoritat màxima de la fe renascuda. El que això posa de manifest no és precisament la fi de la religió sinó el ressorgir d'un desordre religiós de nou encuny i subjectiu que traspassa totes les fronteres religioses, i que encaixa cada cop menys a les bastides dogmàtiques de les religions institucionals. La unitat entre la religió i allò religiós ha fet fallida. En efecte, la religió i allò religiós han entrat en pugna.

A les societats occidentals, que han convertit en un principi l'autonomia de l'individu, les persones cada cop construeixen amb més independència petits relats d'un "déu personal" que adapten a la "pròpia" vida i a la "pròpia" experiència. Però aquest "déu personal" no és el déu monoteista que ofereix la salvació mentre s'apodera de la història i consenteix la intolerància i la violència. Estem vivint una transformació del monoteisme de la religió al politeisme d'allò religiós sota el signe del “déu personal”?

Al Japó podem observar com aquesta tolerància del sincretisme s'estén no només al terreny ocult de la religiositat difusa, sinó que es practica amb gran naturalitat a l'àmbit de les formes institucionals. Les persones no tenen cap problema per visitar un altar sintoista en determinades èpoques de l'any, casar-se segons la cerimònia cristiana o ser enterrats per un monjo budista. El sociòleg de la religió Peter L. Berger cita el filòsof japonès Nakamura, el qual expressa perfectament aquesta idea: "Occident és responsable de dos errors fonamentals. Un és el monoteisme: només existeix un Déu. I l'altre és el principi de contradicció d'Aristòtil, segons el qual alguna cosa no pot ser alhora A i no A. ".

Tercera tesi: si les religions sempre han anat superant fronteres territorials i nacionals aparentment infranquejables, i cavant nous abismes entre els creients i els no creients, quina és aleshores la novetat? L'acostament a nivell global que resulta de l'entramat de les tecnologies de la comunicació condueix al fet que les grans religions entrin en contacte i es barregin, però també a un xoc d'universalismes, a disputes eternes sobre les veritats revelades així com sobre les maneres que tenen els uns i els altres de satanitzar els altres. El xoc d'universalismes significa el següent: estar obligat a justificar-se i a reflexionar tant a la vida íntima com als debats públics, allà on abans dominava l'absoluta certesa. Rebutjar aquestes obligacions bàsiques, o sigui tractar de reinstaurar amb tots els mitjans les veritats qüestionades de la religió, és la comesa primordial dels moviments fonamentalistes de totes les religions del món. Aquí es perfila una nova línia de conflicte potser d'extraordinària importància per al futur, és a dir, entre aquells corrents religiosos que atorguen un espai al dubte i aquells altres que, per defensar-se del dubte, s'escuden en la “puresa” fictícia de la fe.

En la seva lluita contra la "dictadura del relativisme", el papa Benet XVI defensa la jerarquia catòlica de la veritat, que segueix una lògica semblant a la d'un joc de cartes. La fe guanya la raó. La fe cristiana supera les altres creences (en concret l'islam). La fe catòlic romana és la sota de trèvols, que guanya les altres cartes de la fe cristiana. I el Papa tira el triomf més alt en el joc de la veritat de l'ortodòxia catòlica.

Quarta tesi: pressuposant que sigui fals l'ideal de la secularització, segons el qual més modernitat significa menys religió, cal plantejar-se amb urgència renovada la pregunta sobre la convivència civilitzada entre les grans religions: Serà possible un model de tolerància interreligiosa en què l'amor a uns no impliqui odi als altres? O sigui, un model de tolerància la meta del qual no sigui la veritat sinó la pau.

Mahatma Gandhi va fer de la seva experiència vital una política transformadora de repercussions mundials. Es tracta de ser capaç de veure el món, fins i tot el mateix univers religiós, a través dels ulls de l'altre. Sent jove, Ghandi va anar a Anglaterra a estudiar Dret. Aquest "tomb" per un important país de l'Occident cristià no el va allunyar de l'hinduisme, sinó que la seva comprensió i la seva adhesió s'hi van fer més profunds. Ja que va ser a Anglaterra, convidat per un amic, on Ghandi es va iniciar a la lectura tan reveladora per a ell de la Baghavad Gita, i en una traducció anglesa. Va ser només més tard quan va començar a estudiar a fons el text hindú en sànscrit. Gràcies a la mirada del seu amic occidental va ser mogut a descobrir la riquesa espiritual de la tradició hinduista.

Avui és decisiva per a la supervivència de la humanitat la pregunta sobre si es pot substituir la veritat per la pau."


Ulrich Beck El País de 12.01.2008




diumenge, 11 de gener del 2026

Felicitació



Sunyer 1912


A algú que feia vuitanta anys


"Quin goig, arribar als vuitanta anys !

És cert que el cos ja no respon com voldríem, i la memòria s’esvaneix, i molts amics han anat marxant, però... quin goig arribar als vuitanta anys!

Poder dir “he recorregut tot el trajecte, he fet tot el viatge, he viscut a fons tot el cicle, he assaborit la totalitat que m’ha estat donada, he complert el meu destí, he recorregut tot el camí”, peregrí per un paisatge ric i complex, canviant, imprevisible, de vegades acollidor, de vegades dur, però sempre interessant, fins i tot apassionant.

Un pelegrinatge que d’alguna manera és un retorn, un “tornar a casa”, un retrobar la nostra identitat bàsica. Un retorn que és també, en el nostre estimat llenguatge simbòlic, tornar al si del Pare, ser acollit en la Realitat bàsica. Imatges antigues? Imatges periclitades? De cap manera! Imatges plenament vigents, plenes de força, de capacitat d’il·luminar el camí. Les sabem imatges i no pas descripcions de no se sap quins mons. Imatges que parlen al nostre cor, encara que la raó no les copsi. 

La vida dels humans és com l’herba del camp, diu un dels nostres estimats salms. Té part de raó: el temps passa volant, i no deixem rastre. Però també té raó el Dhammapada quan ens proposa de viure com l’abella tracta la flor: gaudint del seu nèctar, però deixant-la intacta, sense fer-la malbé ni una mica. La gràcia és haver sabut viure des de la consciencia i l’atenció. No haver passat atabaladament, sense ni saber ben bé on érem, o bé atropellant els altres o la natura, sinó amb plena comprensió d’on som i de qui som.

I això tu ho has sabut fer perfectament. Has viscut amb plena consciència els moments bons, els dolents, els mediocres, sabent que tots tenien el seu lloc en un conjunt ple de gràcia i de sentit, aquest conjunt que en diem la vida humana, que quan es viu des de la fondària es mostra com a enormement valuosa, com a molt digna de ser viscuda.

Tu t’has mirat la vida, el món, la societat, l’Església, Catalunya, molt de prop, amb plena atenció i lucidesa, en detall. Per a tu el món no ha estat pla, ensopit, poc estimulant, sinó tot el contrari. Has sabut mirar la humanitat amb la màxima atenció i delicadesa, captant-ne les petites diferències, els matisos, els detalls subtils. Has valorat el coneixement rigorós, t’has fixat a fons en les dinàmiques de l’ànima humana i de les societats, has observat atentament, i així el món se t’ha fet ric i acolorit. Has estat molt fidel, a la teva comunitat de fe, al teu país, a la teva vila, als teus amics. Has trobat una manera encertada de viure, i això és el màxim al que podem aspirar.

Ara, la contemplació va agafant més i més pes, i l’acció es va replegant. Com aquests personatges que miren atentament i en silenci com surt la lluna, és temps per al recolliment. 


Friedrich 1821


Temps que la natura i els poetes anomenen tardoral. Cada cosa té el seu temps, diu l’Eclesiastès, i tots els temps tenen el seu propi encant i valor. Aquest temps tardoral no és temps de nostàlgies: és temps de pau i serenor, de dolça expectativa, de, com dèiem, retorn a casa. I temps de mantenir vigents les il·lusions que ens han omplert la vida. Com diu aquella vella cançó del mestre Lluís Millet que cantava l’Orfeó Català:

No us allunyeu, il·lusions que m’endolcireu la joventut,
de la vida tendra flor.
Jo us ho prec: no us allunyeu,
omplint mon pit d’ardent amor, bresseu-me en somnis.
Boirina d’or, resta amb mi fins a la mort.

Bressa la mar ses ones mirant-se en l’infinit;
Bressa l’oreig la branca que guarda amorós niu.
Tot canta i tot commou; tot canta i tot somriu!

No us allunyeu, il·lusions que m’endolcireu la joventut,
de la vida tendra flor.
Jo us ho prec: no us allunyeu,
omplint mon pit d’ardent amor, bresseu-me en somnis.
Boirina d’or, resta amb mi fins a la mort.

Bressen mon cor les ones del sentiment que hi viu,
Mogut per l’alenada d’amor que em fa captiu;
Ai, d’aire més aire, em dicta dolça cançó gentil!

No us allunyeu, il·lusions que m’endolcireu la joventut,
de la vida tendra flor.
Jo us ho prec: no us allunyeu,
omplint mon pit d’ardent amor, bresseu-me en somnis.
Boirina d’or, resta amb mi fins a la mort.

En celebrar els teus vuitanta anys, estem contents per tu i amb tu. Hem procurat compartir els teus mateixos ideals i ésser-hi fidels. Hem gaudit de la teva amistat. T’agraïm molt el teu testimoniatge i el teu guiatge. Que la fe i el coratge ens segueixin acompanyant a tots plegats.




Bondat i veritat



Morris Louis 1960


"Actualment, procurar ser bona persona i defensar la veritat sembla ser revolucionari. Preconitzar la bondat i la veritat és una de les tasques més importants que podem assumir."


(tuit d'en Rai de 23.10.2024)




dissabte, 10 de gener del 2026

Tal com s'existeix



Nolde 1919


"S'estimaven tal com s'existeix, tal com es viu, sense dubtar-ne."


Denis Diderot (1713-1784) a "Les Deux Amis de Bourbonne" (1770).



Text original on figura la frase:


"Il y avait ici deux hommes qu’on pourrait appeler les Oreste et Pylade de Bourbonne. L’un se nommait Olivier, et l’autre Félix. Ils étaient nés le même jour, dans la même maison, et des deux soeurs ; ils avaient été nourris du même lait, car l’une des mères étant morte en couches, l’autre se chargea des deux enfants. Ils avaient été élevés ensemble, ils étaient toujours séparés des autres ; ils s’aimaient comme on existe, comme on vit, sans s’en douter ; ils le sentaient à tout moment, et ils ne se l’étaient peut-être jamais dit. Olivier avait une fois sauvé la vie à Félix, qui se piquait d’être grand nageur, et qui avait failli de se noyer. Ils ne s’en souvenaient ni l’un ni l’autre. Cent fois Félix avait tiré Olivier des aventures fâcheuses où son caractère impétueux l’avait engagé ; et jamais celui-ci n’avait songé à l’en remercier ; ils s’en retournaient ensemble à la maison, sans se parler, ou en parlant d’autre chose."




divendres, 9 de gener del 2026

Progressos





"Yan Hui deia: "Milloro". Confuci deia, llavors: "Per què ho dius?"; i l'altre: "Mira, ja m'he oblidat de la bondat i de la justícia". Llavors Confuci: "Prou bé - però encara no hi som".

Un altre dia es van tornar a veure, i el noi li va dir: "Milloro". La resposta: "Com és, això?"; i ell: "M'he oblidat, ja, dels ritus i de la música". I el mestre que fa: "Ah, estupend - però encara queda".

I un altre dia que es van tornar a trobar, el jove expressa: "Milloro". Llavors: "Explica't", i ell: "m'he assegut i ho he oblidat tot". El reverend, tot astorat, se'l mira i diu "com dius? que t'has assegut i ho has oblidat tot?". I Yan Hui li deia: "Els músculs se m'han deslligat, i he deixat enrere el pensament; alliberant-me de cos i ment, he penetrat la gran unitat; és això, el que deia sobre asseure'm i oblidar-ho tot". Confuci digué: "Trobes aquesta unitat, i llavors ja no tens aferrament; t'hi transformes, i esdevens impermanent. I amb això ja te m'avances! El que és jo, demano poder seguir-te i anar rere teu."


Zhuangzi

(traducció de Ferran Berenguer)




dijous, 8 de gener del 2026

Sobre la guerra



Dix 1917


Què fer davant de la guerra?

D'entrada, dues coses: no deixar-se desanimar per la incapacitat d'evitar-la i evitar la temptació de deixar-se arrossegar per l'eufòria del vencedor, del poderós.

Després, aprofitar la reflexió sobre la guerra per retornar a l'essencial.

Posar davant de tot el respecte i la solidaritat amb els que pateixen directament la tragèdia i el dolor.

Reprendre l'exercici de distinció entre el que és important i el que és secundari. Recordar què és el que ens fa viure una vida digna de ser viscuda i què és el que ens distreu d'aquesta tasca. Pensar sobre la guerra és útil en aquest sentit, ajuda a posar les coses al seu lloc, a tenir perspectiva. Ens ajuda a situar-nos bé.

Estar atents als nostres canvis personals, als processos de transformació personal que desencadenen les guerres, uns de positius (solidaritat, protesta...) i d'altres de negatius (indiferència, desànim, fatalisme...). Veure quins processos de canvi personal ens pot ajudar a desencadenar la guerra (com aprofitar-la per canviar-nos a nosaltres mateixos, per revisar com vivim i com voldríem viure. Estem disposats a canviar? Canviar el món potser comença per canviar un mateix...)

Subratllar l'absurd dels nostres sistemes de comunicació, capaços de barrejar la informació sobre la guerra amb banalitats, amb publicitat (fa mal trobar els anuncis de sempre enmig de les pàgines sobre la guerra, o les interrupcions publicitàries als telenotícies...).

No limitar-se a la protesta verbal. Així com no és només dient que els pobres han de deixar de ser pobres que els pobres deixen de ser pobres, no és només dient que no volem guerres que aturarem les guerres. El deure de tota persona amb ideals és portar a la pràctica aquests ideals. El problema és que en les societats actuals traduir en fets aquesta solidaritat i aquesta oposició a la guerra no és senzill, no hi ha canals de mobilització col·lectiva fàcilment accessibles, cosa que afavoreix la sensació d'impotència.

Recordar dos grans camins que afavoreixen la pau: la saviesa d'escoltar i la força del compromís, com es deia al Parlament Mundial de les Religions celebrat el 2004 a Barcelona.


Els nascuts a Catalunya després de 1945 tenim la sort de no haver patit directament ni viscut de prop cap guerra, cosa força insòlita si mirem la història de la humanitat. Pot ser una cosa excepcional, un estrany privilegi. Tan de bo les properes generacions puguin continuar gaudint d'aquest privilegi. Sap molt de greu sentir ara els timbals de la guerra, observar els processos de rearmament, contemplar com es dissol el dret internacional, com la ONU esdevé irrellevant i impotent davant d'agressions militars, veure reaparèixer la llei del més fort, la preeminència del poderós, veure cavalcar de nou els quatre genets de l'Apocalipsi...



dimecres, 7 de gener del 2026

Llei per a tothom





"Actua de manera que el teu principi d'acció pugui amb seguretat ser convertit en una llei per a tothom."


Immanuel Kant (1724-1804)