Sobre Jesús
Nota inicial
Sembla ser que, pel que fa a la figura de Jesús i la seva vida, no és possible destriar el que són fets històrics i el que són construccions mitològiques.
Fins i tot seria possible que tot el que sabem sobre Jesús de Natzaret fos construcció simbòlica, encara que potser fonamentada en alguns fets històrics (que poden ser més o menys deduïts, però que desconeixem amb precisió).
Per exemple, hi ha consens sobre el caràcter simbòlic del que es diu sobre la infantesa de Jesús, però hi ha reticències a tractar de la mateixa manera la seva mort i resurrecció, quan podria ser també construcció simbòlica.
Això sí, cada generació es forma una visió de Jesús, i tendeix a veure certes dimensions més aviat com a fets i altres més aviat com a símbols elaborats al voltant de la seva figura.
Vida de Jesús
Jesús (Yeishu, diminutiu de Yeishua, o també potser Joshua ben Joseph), jueu de Galilea, de parla aramea, d’uns trenta anys (edat de maduresa atribuïda a molts herois mitològics), fill d’un fuster, Josep, i fuster ell mateix, vivint a Natzaret amb la seva mare i els seus germans i germanes a principis del segle I, sota l’ocupació romana d’Israel.
D’alguna manera li arriben notícies de Joan (de vegades considerat cosí de Jesús), un ardent predicador a la vora del riu Jordà, que qüestiona les consciències i la societat del seu temps. Jesús va a sentir-lo. La commoció que la predicació de Joan devia produir en Jesús degué ser molt intensa, ja que el porta a prendre la decisió de canviar de vida i esdevenir ell mateix també un predicador ambulant. Això queda expressat en un gest simbòlic potent: Jesús demana a Joan que el bategi al Jordà.
Per pair aquesta commoció, Jesús se’n va a meditar al desert (durant un període simbòlic de 40 dies). Després es materialitza el canvi de vida: Jesús deixa la feina, la família i el poble on vivia i es posa a caminar i predicar per tal de commoure ell també els qui l’envolten. Demana a la gent que canviï (“convertiu-vos”, canvieu) i que vegi que l’experiència de Déu és a l’abast, és accessible per a tothom (“el Regne de Déu és a prop”, és proper, tot i que sovint es farà una interpretació més cronològica que existencial d’aquesta consideració evangèlica). I demana que es visqui com una experiència joiosa, com una bona notícia (Marc 1, 15: “S’ha complert el temps, deia, i és a prop el Regne de Déu; convertiu-vos i creieu en el missatge joiós.”).
Jesús va amunt i avall, explicant la seva manera de veure la vida i la religió i generant l’adhesió d’alguns deixebles que s’afegeixen al seu anar amunt i avall, de vegades més nombrosos, de vegades menys. Els germans Simó i Andreu i els germans Jaume i Joan semblen formar part d’un nucli inicial de deixebles que romandrà força estable en el temps (la sèrie nord-americana “The Chosen”, tot i la seva interpretació literalista dels evangelis, ofereix una visió prou viva i acurada d’aquest nucli de deixebles i la seva experiència).
L’impacte de Jesús en els qui l’escolten sembla ser notable. Perceben en ell veracitat i autoritat a l’hora d’explicar la tradició religiosa jueva (Marc 1, 22: “I es meravellaven de la seva doctrina, perquè els ensenyava com qui té autoritat, i no com els escribes.”). S’escampa la seva notorietat (Marc 1, 28: “De seguida es va estendre arreu la seva fama per tota la regió de Galilea.”) Aquesta autoritat carismàtica es tradueix també en la capacitat de perdonar els pecats i d’enfrontar-se amb la malignitat (Marc 1, 23-27: "En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne, que es posà a cridar: —Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu! Però Jesús el va increpar dient: Calla i surt d’aquest home! Llavors l’esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren tan sorpresos que es preguntaven entre ells: —Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dona ordres als esperits malignes i l’obeeixen!") i amb les malalties (fet compartit amb altres “sanadors” del seu temps; Marc 1, 29-31: "Tan bon punt sortiren de la sinagoga, anaren a casa de Simó i Andreu, acompanyats de Jaume i Joan. La sogra de Simó era al llit amb febre, i de seguida ho digueren a Jesús. Llavors ell s’hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los."). Jesús lliga sovint el perdó i les curacions amb la sinceritat i el desig de canvi de l’afectat o amb la fermesa de la seva convicció sobre el poder de la paraula dita amb autoritat.
Això genera una reacció negativa de l’estament religiós oficial (escribes, fariseus) que consideren que només Déu té la potestat, la capacitat d’alliberar les persones de la càrrega de la història personal que porten al damunt. L’animadversió envers Jesús creix també en constatar la seva tendència a relacionar-se (“menjar amb ells”) amb gent socialment mal vista, com ara els recaptadors d’impostos (“publicans”) i gent de mala vida (“pecadors”, incloses prostitutes): Mateu 1, 19: "Ha vingut el Fill de l’home, que menja i beu, i diuen: “Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors.”". Jesús ho explica dient que ell s’adreça als que necessiten reconduir la seva vida (Marc 2, 17: “No són pas els qui estan bons els qui tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts.”).
Jesús també relativitza la normativa religiosa del seu temps, la qual hauria de ser una eina al servei de les persones i no al revés: qüestiona per exemple les normes sobre el dejuni (si treu l’alegria de viure, no val), o sobre el no treball en dia de descans, que si es porta a l’absurd, no val (Marc 2, 27: “El Sàbat està fet per als humans, i no pas els humans per al Sàbat.”), o sobre la puresa ritual (rentar-se les mans abans de menjar, per exemple; Marc 7, 1-5). La resposta de Jesús a aquest darrer punt, especialment dura i contundent, és clarificadora de la seva crítica a la hipocresia religiosa imperant (Marc 7, 6-23).
Tot plegat incrementa l’animadversió dels estaments religiosos oficials cap a ell. Jesús s’hi enfronta obertament, amb enuig i tristor (Marc 3, 5: “I mirant-se’ls al voltant amb ira, entristit per l’enduriment del seu cor.”). Es posa al servei totalment a la seva tasca, deixant enrere compromisos familiars i socials per dedicar-se als que “facin la voluntat de Déu” (Marc 3, 31-35). Utilitza sovint dites i imatges populars i narracions metafòriques (“paràboles”) per tal d’explicar més clarament la seva pretensió, com ara la paràbola del sembrador, imatge de les diverses maneres d’acollir l’anunci joiós de la proximitat de Déu (la “paraula”, Marc 4, 3-8), la imatge del portallànties per indicar que aquest anunci ha de ser transmès al màxim (Marc 4, 21-22), la paràbola de la germinació de la llavor (cal tenir paciència per esperar que la paraula dita doni els seus fruits, Marc 4, 26-28), la paràbola del gra de mostassa (la llavor més petita dóna un resultat gran, Marc 4, 31-32).
Les posicions de Jesús són radicals, conseqüents fins al final. És conscient del risc que comporta el que està fent (Marc 8, 15: “I els recomanava: Vigileu, guardeu-vos del llevat dels fariseus i del llevat d’Herodes”), i del risc que correran els que vulguin continuar el que ell està fent (Marc 13, 9: “Vetlleu per vosaltres mateixos; us lliuraran als sanedrins i us assotaran a les sinagogues, i compareixereu davant dels governadors i dels reis per causa meva, per donar testimoni davant d’ells.”). Jesús és exigent, i les seves exigències s’expressen sovint de manera extrema (Marc 9, 42-49: “Si la mà t’és ocasió de pecat, talla-te-la”; “si l’ull t’és ocasió de pecat, llença’l.”). És dur amb els rics (Marc 10, 21: “Ves, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel.”; Marc 10, 23: “Que difícilment que entraran al Regne de Déu els qui tenen riqueses!”; Marc 10, 25: “És més fàcil que una corda gruixuda passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.”) . Alhora, és tendre amb els infants (Marc 10, 13-16). Insisteix en la necessitat de disponibilitat total i una màxima alerta pel que fa a la manifestació de la divinitat.
Finalment, al cap d’un temps de recórrer Palestina (alguns parlaran de tres anys, però això pot ser també una xifra simbòlica), Jesús es decideix a anar a predicar a Jerusalem mateix, la capital. És ben rebut per una part de la població, potser aquells que n’havien sentit parlar i s’havien sentit atrets pel que havien sentit dir, i potser per una part de pelegrins que havien anat a Jerusalem a celebrar la Pasqua i que havien sentit a Jesús predicar en altres llocs (Marc 11, 8-11).
A Jerusalem manté la seva dura crítica a la corrupció, insensibilitat i hipocresia de la religiositat que l’envolta (Marc 11, 15-19: "Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a expulsar-ne els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins el recinte del temple. I els instruïa així: —¿No diu l’Escriptura: El meu temple serà anomenat “casa d’oració per a tots els pobles”? Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres! Ho van sentir els grans sacerdots i els mestres de la Llei i buscaven com podrien fer-lo morir; però li tenien por, perquè tota la gent estava admirada de la seva doctrina. I quan es va fer fosc, Jesús i els seus deixebles van sortir de la ciutat."). És conscient que la reacció serà dura. Celebra la Pasqua amb els seus amics, convençut que serà la darrera.
Després se’n va a pregar a l’hort de Getsemaní, a la muntanya de les Oliveres, on expressa el seu neguit (Marc 14, 35-36: “S’avançà un tros, es deixà caure en terra i pregava que, si era possible, passés lluny d’ell aquella hora. I deia: “Abba, tot us és possible, allunyeu de mi aquest calze: però que no es faci el que jo vull, sinó el que Vós voleu.”). El deté un escamot enviat per les autoritats religioses, amb la complicitat d’un dels deixebles, Judes Iscariot. Jesús manté les seves posicions davant dels que el jutgen, i és considerat mereixedor de la mort. Cal demanar permís i col·laboració al poder romà per a la seva execució. L’autoritat romana, representada per Ponç Pilat, mira si amb el càstig de flagel·lació n’hi ha prou, però les autoritats religioses i els seus seguidors no es donen per satisfets i insisteixen en la seva mort. Pilat cedeix i un destacament romà crucifica Jesús a la muntanya del Gòlgota, on mor unes hores després. Un cop mort, els romans autoritzen que el cos de Jesús sigui baixat de la creu i enterrat (Marc 15, 42-47: "Arribat ja el capvespre, com que era el dia de preparació, el dia abans del repòs del dissabte, Josep d’Arimatea, membre distingit del Sanedrí, que esperava també l’arribada del Regne de Déu, va gosar entrar a veure Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat es va estranyar que ja fos mort i feu cridar el centurió per preguntar-li si això era cert. Informat pel centurió, va permetre a Josep que s’endugués el cadàver. Josep va comprar un llençol, va baixar Jesús de la creu, l’embolcallà amb el llençol i el va dipositar en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una pedra davant l’entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven.").
Impacte de Jesús
Un cop mort, alguns dels que havien acompanyat Jesús, començant per Maria Magdalena, constaten que l’impacte de Jesús en les seves vides no s’esvaeix. Progressivament, fins i tot veuen més clar el que Jesús volia d’ells i la seva disposició per fer-ho. La commoció arriba a ser tan intensa que l’eix de la seva vida passa a ser la reflexió sobre el que havien experimentat a prop de Jesús (la seva persona i el que deia) i es mobilitzen per donar a conèixer la seva persona i el seu missatge. La vivència d’aquest impacte és tan intensa que l’han de formular en termes religiosos: Jesús ha d’estar estretament vinculat amb Déu (imatges de Fill de Déu, de Messies, de ressuscitat d’entre els morts seguint una antiga tradició mitològica). I la vivència que ells tenen, que els hi sembla com a rebuda de fora, com a més forta que ells mateixos, com a provinent de més enllà de la seva capacitat de reflexió, també ha d’estar lligada a la divinitat (imatge de l’Esperit Sant, Pentecosta).
Per expressar aquesta naturalesa divina de Jesús i de l’experiència que ells viuen, aquells que han rebut l’impacte directe de Jesús (o fins i tot indirecte, com ara Pau) fan servir, potser ajudats per algun expert en tradicions mitològiques, una combinació de les mitologies a les que tenen accés : la tradició jueva, la tradició mesopotàmica-persa-babilònica, la tradició egípcia, la tradició grega... Combinant aquests elements mitològics i la seva vivència de Jesús creen una nova narració mitològica, primer transmesa oralment o amb petits fragments escrits (amb la multiplicitat de versions que això pot comportar) i després fixada per escrit globalment en els diversos evangelis (diferents versions de la narració de la bona notícia, de la gran notícia, del missatge joiós, de les que s’oficialitzen les de Mateu, Marc, Lluc i Joan), uns quaranta anys després de la mort de Jesús (el de Joan molt més tard). En la narració, els elements històrics i els mitològics es van barrejant amb gran llibertat i creativitat, esdevenint hegemònics aquests segons sobre els primers: per als implicats devia ser molt més important la vivència i la narració mitològica, fins i tot podríem dir la creativitat mitològica, que no pas la referència als fets històrics, que els hi devien semblar menys transcendents. El Jesús mitològic que es construeix acabava sent més important que el Jesús històric, encara que el fonament de tot plegat es trobi en el Jesús històric...
La narració resultant acaba plena de trets que incorporen elements i referències de l’Antic Testament (la Bíblia jueva), a la història de Jesús i de trets mitològics d’altres orígens (com ara les referències a l’anunciació -concepció i naixement virginal de Jesús- o a la seva resurrecció al cap de tres dies de la seva mort, seguint antigues tradicions lligades al solstici d’hivern). Es forma així un teixit en el que esdevé molt difícil destriar els components històrics dels mitològics i l’origen de cada element.
El resultat d’aquest procés creatiu és un personatge mítico-històric de gran potència al voltant del qual cristal·litza una nova reflexió religiosa de gran abast, donant així lloc al sorgiment d’una nova tradició religiosa, el cristianisme (un fet que Jesús no havia previst ni desitjat: ell era un jueu fidel a la seva tradició).
Nota final
Un mite és una mena d’obra d’art. Sabem que és creació humana, però igualment ens commou. No tots els mites commouen per igual a tothom: en això hi influeixen factors de situació emocional personal i factors d’educació. Quan des de petit t’eduquen en un mite, aquest et pot commoure més fàcilment (o bé et pot provocar un rebuig violent, lligat a les circumstàncies educacionals, o bé en un cert moment et pot deixar de commoure en una determinada conjuntura emocional personal). Però si se’ns ha educat en un determinat mite és perquè aquest ha commogut profundament generacions anteriors.
En el cas de Jesús no és fàcil diferenciar si la commoció inicial va ser de caràcter personal, recoberta i formulada després en construccions mítiques, o ja inicialment el que commou és la construcció mítica feta sobre la persona de Jesús. La tradició i la nostra impressió és la d’una commoció personal transmesa a través dels deixebles, però també seria possible que la commoció s’hagués produït ja des del principi a partir de l'esmentada cristal·lització mítica en base a materials diversos, tant històrics com mitològics.
La diferencia entre una pintura o una escultura qualsevols i una obra d’art està en la seva capacitat de commoció. Dues pintures sobre el mateix tema ens poden impactar molt diferentment: l’impacte va molt més enllà del tema. I la capacitat de commoció depèn tant de l’obra com de l’espectador: el que a un el commociona, a un altre el pot deixar indiferent. La nostra exposició sobre Jesús mira d’incorporar imatges que ens commocionen, i que per tant són per a nosaltres com obres d’art. També la figura de Jesús ens commociona, sabent que això depèn d’ella, del testimoniatge dels seus seguidors i de nosaltres (de la nostra educació, de la nostra estructura emocional i de la nostra conjuntura emocional).
Entrades
