dijous, 23 de novembre del 2023

La mort de Jesús



Rouault 1931


"Crec que podem concloure que Jesús no va preveure la seva mort violenta com un fet necessari per a la seva missió, sinó -i simplement amb previsió humana- com un fet contingent, que podia esdevenir-se a causa del caire que prenia l'oposició jueva. D'aquí que, seguint W. Marxsen, podem dir que les profecies de la passió són literàriament postpasquals. No es troben en la font de les logia (Q), sinó solament en Marc d'una manera original. Les profecies de la passió i la resurrecció  no sols són detallades en la descripció dels esdeveniments -cosa que fa pressuposar una redacció postpasqual-, sinó que la clara asserció de la resurrecció xoca amb les narracions pasquals, que la descriuen com un fet sorprenent i inesperat. Dels passatges on es manifesta la pretensió de poder de Jesús (com Mc. 8, 38) es desprèn que aquest es pensava que seria confirmat en la seva missió, ja en vida, pel fill de l'home o, en darrer terme, per Déu mateix. Aquest pensament, que s'inclou en un marc apocalíptic, pressuposa que Jesús no comptava amb la mort, ni per a la seva missió, ni en si. En constatar en la creu el fracàs d'aquesta esperança, se sent abandonat de Déu."


"Hem de dir que la mort de Jesús, si bé no fou expiatòria, sí que fou i és salvadora, com a mort per fidelitat a Déu i per fidelitat als homes. Ho fou, com ho és tota mort dels homes que moren per un ideal just, per a alliberar els seus germans."


"Déu no va decretar la mort de Jesús -ni, com diu el Nou Testament, del seu Fill. Tot això és literatura mitològica. Déu no decreta la mort de ningú, ell decreta la vida. Jesús no va fugir davant del risc, però no va voler la mort, no l'acceptà n si ni va morir perquè va voler. Si morí fou a contracor. Allò que va voler foren la missió a complir, els fets de la seva vida i les paraules que pronuncià. Va acceptar, o millor dit assumí, les conseqüències del seu obrar, però no la mort com a tal."


"Crec que és probable, i fins diria segur, que Jesús no va pensar a morir. La seva mort no entrava dins dels seus càlculs. Efectivament, Jesús pretenia actuar de tal manera que es forcés, que es precipités la vinguda del regne de Déu. Ell confiava que el fill de l'home el confirmaria en aquesta acció.  Que Jesús creia que el fill de l'home donaria suport a la seva missió i la confirmaria queda palès en Marc 8, 38 i en Lluc 12, 8-9. Igualment, per contraposició, el plany per sentir-se abandonat quan tot era un fracàs dóna a entendre que havia previst una altra situació, en la qual ell no havia de conèixer ni la creu ni la mort. Hom hi pot entrellucar que havia esperat una alliberació i una confirmació in extremis."


"La mort de Jesús no fou una bella mort, serena, com la de Sòcrates, la d'Akiba o la dels màrtirs estoics o cristians. Fou una mort plena d'angoixa i de temor. Però, temor de què? No de la mort com a tal, car creia en la resurrecció i tenia una personalitat prou madura per a assumir la mort. Sinó el temor de la llunyania de Déu. En aquell moment de fracàs, de dolor i de soledat, per ventura va ser tenallat pel dubte sobre si allò que havia cregut i predicat, la proximitat de Déu i el seu perdó universal, era realment cert. Potser va sentir la fiblada de pensar que Déu l'abandonava per causa de la seva temeritat. El crit de Jesús, que mencionen Marc i Mateu, podria haver estat un crit de rebuig d'aquest dubte, un clam terrible i gairebé desesperat, exacerbat, contra aquest pensament d'haver-se equivocat, un xiscle contra la manca de fe en la pròpia fe. Va ser un no definitiu al poder de les tenebres, un no a l'última temptació. És possible que només pronunciés a la creu aquest crit, potser fins i tot inarticulat, que després els evangelistes interpretaran de diversa manera, en una dimensió d'angoixa i d'abandó en Marc i Mateu, dins una atmosfera serena i humaníssima en Lluc, en una perspectiva de glorificació i partint de dalt, del Verb que plantà la tenda entre els homes, en Joan. Però el crit és aquí, com una incògnita, com un misteri. L'abandó de Jesús i el seu crit s'ordenen més a Déu que als homes. La seva angoixa i el seu temor "sols són comprensibles a la llum d'allò de què i per a què visqué." (J. Moltmann). Orientat a Déu, se sent abandonat per Déu en el moment suprem, sent trencada la seva confiança en la testificació de Déu. Aquesta no vingué, va venir la mort. El drama de la creu fou principalment un esdeveniment entre Jesús i Déu viscut com a Pare. Jesús confiava que Déu l'alliberaria, i Déu va guardar silenci. Davant d'aquest silenci sols se sent el crit de Jesús. El clam trenca el silenci, el penetra fins a l'infinit, però no troba resposta."


Jordi Llimona Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 158-159, 165-166, 174-175 i 192-193).