Circumstància

Jawlensky 1912

"Arriba un temps, i és ben lògic que així sigui

-potser hauria de dir ben “inevitable”-

que t’endinses en l’ahir, com marxant del món.

Els noms d'actualitat et són desconeguts

-músics, actors, novel·listes, periodistes-;

els que t'eren familiars ja no saps on són.

És clar que potser no és això el que s’esdevé,

-el món no se’n va pas enlloc, segueix aquí-

sinó que és la teva memòria la que es fon.

Sigui com sigui, les coses són diferents

- ets ben fora del temps, no és la teva època-

et sembla més aviat que sures no saps on.

No et queda res per fer, res per tirar endavant

-tot s'ha acomplert, ha fet el seu recorregut-

i no tens clar si és d'agrair o deplorar.

El temps segueix passant, només faltaria

-qui més ho nota és el teu cos, que es va afeblint-

però és fora d’aquest temps que t’ha tocat quedar.

No és cap queixa, mentre tingui seny el dolor,

-cert que seria pitjor no poder viure-ho-,

però hi ha un lament, no el podem evitar.

De veure-les venir és del que es tracta

-“amatent i a l'aguait”, t'agradava de dir-

i contemplar el procés, que tot s'ha d’aturar.

Estem fets per morir, tots acabem caient

-així som els humans, ens agradi o no-

però quan t'hi apropes, ben cert, ho vius tristament.

Era bell gaudir del món, ser part del moment

-o si més no, pàmfil, pensar-te que era així-;

no pots deixar de viure-ho nostàlgicament.

Hi ha dies que sap greu, vius revoltadament

-revolta ben ximple, les coses són com son-

i cal asserenar el neguit del pensament.

Agradi més o menys, tot això és evident

-“més val saber-ho i dir-ho”, deia el poeta-;

ens correspon d'entomar-ho senzillament."

Li Migara