dimarts, 28 de juny del 2022

Balzac sobre Beethoven



Turner 1836


"Beethoven a reculé les bornes de la musique instrumentale, et personne ne l’a suivi. Ses ouvrages sont surtout remarquables par la simplicité du plan, et par la manière dont est suivi ce plan. Chez la plupart des compositeurs, les parties d’orchestre folles et désordonnées ne s’entrelacent que pour produire l’effet du moment, elles ne concourent pas toujours à l’ensemble du morceau par la régularité de leur marche. Chez Beethoven, les effets sont pour ainsi dire distribués d’avance. Semblables aux différents régiments qui contribuent par des mouvements réguliers au gain de la bataille, les parties d’orchestre des symphonies de Beethoven suivent les ordres donnés dans l’intérêt général, et sont subordonnées à des plans admirablement bien conçus.

Comparez les productions sublimes de l’auteur dont je viens de parler, avec ce qu’on est convenu d’appeler musique italienne : quelle inertie de pensées ! quelle lâcheté de style ! Ces tournures uniformes, cette banalité de cadences, ces éternelles fioritures jetées au hasard, n’importe la situation, ce monotone crescendo que Rossini a mis en vogue et qui est aujourd’hui partie intégrante de toute composition ; enfin ces rossignolades forment une sorte de musique bavarde, caillette, parfumée, qui n’a de mérite que par le plus ou moins de facilité du chanteur et la légèreté de la vocalisation. L’école italienne a perdu de vue la haute mission de l’art. Au lieu d’élever la foule jusqu’à elle, elle est descendue jusqu’à la foule ; elle n’a conquis sa vogue qu’en acceptant des suffrages de toutes mains, en s’adressant aux intelligences vulgaires qui sont en majorité. Cette vogue est un escamotage de carrefour. Enfin, les compositions de Rossini en qui cette musique est personnifiée, ainsi que celles des maîtres qui procèdent plus ou moins de lui, me semblent dignes tout au plus d’amasser dans les rues le peuple autour d’un orgue de Barbarie, et d’accompagner les entrechats de Polichinelle."


Honoré de Balzac a Gambara (1837)


Aquesta precisa reflexió sobre la música de Beethoven, contrastant-la amb la de Rossini, va ser escrita per Balzac només deu anys després de la mort de Beethoven. És admirable com alguns dels seu contemporanis havien, doncs, copsat la identitat beethoveniana!


Possible traducció:


"Beethoven va fer retrocedir els límits de la música instrumental, i ningú el va seguir. Les seves obres són sobretot destacables per la senzillesa del pla, i per la manera com es segueix aquest pla. Amb la majoria de compositors, les parts de l'orquestra boges i desordenades s'entrellacen només per produir l'efecte del moment, no sempre contribueixen a la totalitat de la peça per la regularitat de la seva marxa. A Beethoven, els efectes es distribueixen, per dir-ho d'alguna manera, per endavant. Com els diferents regiments que contribueixen, mitjançant moviments regulars, a la victòria de la batalla, les parts orquestrals de les simfonies de Beethoven segueixen les ordres donades en l'interès general, i estan subordinades a plans admirablement ben concebuts.

Compareu les produccions sublims de l'autor de qui acabo de parlar, amb el que convencionalment s'anomena música italiana: quina inèrcia del pensament! quina covardia d'estil! Aquests girs uniformes, aquesta banalitat de cadències, aquestes floridures eternes llançades a l'atzar, sigui quina sigui la situació, aquest crescendo monòton que Rossini va posar de moda i que avui forma part integrant de qualsevol composició; finalment aquestes rossinyolades formen una mena de música xerraire, quallada, olorosa, que no té cap mèrit sinó per la més o menys facilitat del cantant i la lleugeresa de la vocalització. L'escola italiana ha perdut de vista l'alta missió de l'art. En lloc d'aixecar la multitud cap a ella, ella va baixar cap a la multitud; només ha guanyat la seva moda acceptant vots de totes mans, dirigint-se a les intel·ligències vulgars que són majoritàries. Aquesta moda és un escamoteig de cruïlla. En fi, les composicions de Rossini en què es personifica aquesta música, així com les dels mestres que procedeixen més o menys d'ell, em semblen dignes com a molt d'aplegar la gent pels carrers al voltant d'un orgue de canó, i d'acompanyar els encreuaments de cames de Putxinel·la."