dimarts, 21 d’agost del 2018

Sheldrake




Franz Marc 1910



"Rupert Sheldrake, autor de la polèmica hipòtesi de la ressonància mòrfica, va estar a Barcelona com a convidat de la tercera edició d'Art Futura, el festival d'art electrònic codirigit per Montxo Algora i dedicat aquesta vegada al concepte de "ment global". La següent entrevista va tenir lloc unes hores abans de la conferència de Sheldrake al Centre d'Art Santa Mònica.

- La seva teoria planteja l'existència dels "camps" (morfogenètics) que organitzen la "memòria col·lectiva" de minerals, plantes i animals. Aquesta memòria seria heretada a través del temps i l'espai per un procés que vostè denomina "ressonància mòrfica". I aquí radica precisament la controvèrsia: es tracta d'un tipus de comunicació no material. Camps que organitzen la matèria, però que són immaterials. Com es conceben llavors?

- En realitat, podríem fer-nos la mateixa pregunta sobre els camps magnètics i gravitatoris; els camps són influències organitzatives invisibles; en física se'ls identifica com a regions d'activitat o d'interès. En el segle XIX es pensava que un camp havia de tenir algun tipus de matèria sutil (l'èter). No obstant, crec que aquesta idea s'ha tornat innecessària. Els camps són una modificació de l'espai-temps, no estan fets de matèria, sinó que la matèria està feta de "camps" i "energia". Com deia Karl Popper, "a través de la física moderna el materialisme s'ha transcendit a sí mateix ". La matèria ja no constitueix un principi d'explicació fonamental, mentre que els camps i l'energia sí que ho són. Els camps són patrons a l'espai-temps i això és així per als camps electromagnètics, per als gravitacionals o per als camps quàntics. Cap d'ells té una base material, un menys que es redefineixi el terme "matèria" per a incloure'ls. Tenen una existència física, però no material. Aquesta és la raó per la qual molts materialistes moderns s'anomenen a sí mateixos “fisicalistes”. Així, diria que els camps morfogenètics són diferents dels existents en física, però comparteixen la propietat de ser una modificació de l'espai-temps, influència en el “donar forma”, en el modelar. La millor manera d'entendre qualsevol camp és pensar en els camps magnètics, ja que són els més familiars. Els camps magnètics estan dins i al voltant de l'imant; no poden veure's, però es revelen pels seus efectes. De la mateixa manera, considero que els camps morfogenètics estan dins i al voltant del sistema que organitzen. Tenen una estructura probabilística, similar a la dels camps quàntics.

- Està proposant excloure el concepte de “matèria” o es tractaria de redefinir-lo?

- No podem excloure el concepte de “matèria”, el que sí que podem és alliberar-nos de les limitacions del materialisme. El materialisme és una filosofía de la naturalesa basada en la idea de matèria com a quelcom sòlid, dur i impenetrable, com són les roques o les pedres per al sentit comú.

- És un problema de llenguatge?

- Sí, és un problema de llenguatge, però també de conceptes. Resulta enganyós dir que no hi ha matèria, perquè la gent podria creure que tot és “esperit”, i com antany tornar a pensar en termes de la dicotomia matèria-esperit. La física moderna ens demostra que no existeix tal cosa “sòlida”, que els àtoms i electrons són patrons vibratoris d'activitat dins de camps. Aquesta activitat prové de l'energia i l'estructura del camp.

- La concepció tradicional del "buit" també ha sofert una transformació radical a les últimes dècades. És a dir, ja no és "el no-res", sinó un espai impregnat d'insinuacions, de camps... Quin és el seu enfocament?

- El buit, d'acord amb la física moderna, és un tipus de potencialitat en què les partícules virtuals poden aparèixer i desaparèixer. Podríem parlar del buit com una realitat física, però és important recordar que la paraula "física" prové del grec physis, que vol dir natura; el terme "matèria", en canvi, té un significat molt més restringit.

- Als seus llibres hi ha una particular insistència en les "proves" que recolzarien la seva hipòtesi. Sabem que hi ha molts experiments en curs, i que fins i tot existeix un Fons de Recerca per a la Ressonància Mòrfica. Per què aquesta necessitat imperiosa de demostració?

- Soc un científic, i els científics posen un èmfasi especial en la demostració empírica. La meva teoria posseeix moltes implicacions filosòfiques, per les quals també estic interessat, però el més important és la demostració empírica. El primer pas és descobrir si la ressonància mòrfica realment ocorre, si hi ha una "memòria" a la natura. El segon és saber alguna cosa més sobre com funciona, però per a això necessitem experiments pels que es pugui demostrar clarament les seves conseqüències.

- Quan vostè va publicar "Una nova ciència de la vida" hi va haver una forta reacció en contra de la seva hipòtesi, especialment a la revista Nature. ¿Quin sector de l'"establiment" científic ha estat més reticent a acceptar-la?

- Aquesta teoria planteja un desafiament radical als paradigmes científics vigents i qualsevol desafiament invariablement té resistències. Penso que és necessari que així sigui, ja que perquè hi hagi un reconeixement de les noves teories ha d'existir aquesta tensió dialèctica. El que no es pot fer és prescindir de discutir-la o negar-la completament. Quan l'editor de Nature va dir que el meu llibre hauria de ser cremat va cometre un gran error perquè va produir l'efecte oposat: la primera edició es va esgotar en poques setmanes. Òbviament, no hi ha diàleg possible amb persones els prejudicis de les quals són tan grans, perquè només s'enfaden. En realitat, l'oposició més forta va venir dels biòlegs. La biologia és l'àrea de la ciència que encara està més aferrada al paradigma mecanicista.

- La seva teoria s'emmarca dins del corrent evolucionista-organicista. Un univers en canvi permanent, en continu aprenentatge. ¿Significa un retorn a Heràclit?

- És cert que la meva hipòtesi planteja un univers en evolució, però també es tractaria d'un univers ple d'"hàbits". El que suggereixo és que existeix una memòria de la natura i que les lleis naturals són alguna cosa així com hàbits o costums molt arrelades. Per tant, no es pot parlar d'un flux constant, sinó d'un canvi sobre el transfons d'aquests hàbits acumulats. L'hàbit és sempre un element estabilitzador, amb el que tenim un component de certa permanència. Pensem en les nostres pròpies vides: tots som en algun grau predictibles, especialment pels nostres amics o la nostra família. Ens coneixen bastant bé, perquè coneixen els nostres hàbits. Això no significa que hi hagi lleis permanents que regeixin les nostres conductes, i tampoc que canviem cada dia de forma irreconeixible. Per això, la dialèctica entre un món que canvia (Heràclit) i un món que es manté estàtic (Parmènides) pot resultar enganyosa. En el context evolucionista tot s'ha modificat...

- Podria explicar més detingudament la seva noció de "llei natural"?

- Fins l'aparició de la teoria del big bang, la idea de les lleis eternes tenia sentit. Ara tenim un univers en evolució, una naturalesa en evolució... Per què no haurien d'evolucionar també les lleis naturals? La idea de les lleis naturals eternes està basada en un concepte teològic: Déu és l'amo de l'univers, les seves lleis són per a tots i per sempre.

- El que anomenem lleis naturals són en realitat convencions humanes...

- En efecte. Són convencions humanes, però quan se les aplica a la natura, se'ls hi otorga un valor absolut degut a aquest concepte teològic. Avui dia, la majoria dels científics han apartat a Déu del seu discurs, però encara perdura el substrat teològic d'unes lleis eternes. En un univers en evolució, hauríem de parlar en termes de lleis que evolucionen, en lloc d'aquesta mena de codi còsmic napoleònic en el qual tot estava prefixat. A més, el propi concepte de "llei" ja no resulta adequat degut al seu caràcter antropocèntric. La noció d'"hàbit" em sembla més pertinent per entendre les regularitats de la natura.

- Passem a les implicacions ecològiques (i ecologistes) del seu pensament. En el seu últim llibre The rebirth of Nature tendeix ponts cap a altres teories, com la hipòtesi Gaia de James Lovelock. En canvi, hem llegit que Lovelock no està del tot d'acord amb el nexe que vostè estableix.

- Lovelock ha realitzat una crítica favorable del meu llibre, precisament per Nature (i tenint en  compte que és la mateixa publicació que havia condemnat meu primer llibre a la foguera, el fet que Lovelock fes la crítica, significa un canvi de postura). Ara bé, Lovelock és una persona ambigua i complexa. Per un costat, és bàsicament un animista -un místic de la natura-, però, per altre, és un científic partidari de mantenir la seva credibilitat en el món acadèmic. Això li impedeix parlar amb llibertat de les seves creences animistes, encara que bona part de l'atractiu de la seva hipòtesi, i fins i tot el mateix nom (Gaia) provinguin d'elles. Jo sóc més explícitament animista que en Lovelock. No només suggereixo que el planeta Terra és un superorganisme autoconscient, sinó que tot el cosmos està intrínsecament viu.

- Quina és la seva opinió del moviment ecologista?

- El moviment ecologista és molt ambigu. Hi ha marxistes reformats que parlen bàsicament en termes de lluita contra la natura, de problemes tècnics i econòmics... Una part de la retòrica verda es juga en aquests termes, però crec que la força motora de l'ecologisme prové d'un sentiment místic de la vida i la natura. Hi ha persones que parlen de no matar balenes o dofins, però mai han vist una balena o un dofí...

- No té por de l'ecofonamentalisme?

- Sí, però crec que aquest perill existeix perquè la postura oficial és encara excessivament mecanicista. La majoria dels ecologistes no estan en una posició com per enfrontar-se al punt de vista científic convencional. He passat molt de temps reflexionant sobre aquestes coses i he arribat a la conclusió que l'ortodòxia científica ha de ser enfrontada. Això és el que faig precisament en els meus llibres. No dic simplement que necessitem una visió més "animista", sinó que la pròpia avantguarda científica hauria de recuperar un enfocament animista de la natura. La visió mecanicista està desfasada. Es pensa que hem d'acceptar-la perquè és el que la ciència diu (però en realitat és el que la ciència solia dir). La ciència actual ha transcendit aquesta visió... Personalment em considero -al igual que Smuts, Whitehead o Bateson- un científic holista.

- El holisme, com a terme i com a concepte, ha provocat diversos malentesos. Alguns consideren que es tracta d'un enfocament regressiu i fins reaccionari. Per altra part, quan a The rebirth of Nature vostè parla d'una "ressacralització del món", podria interpretar-se com una postura en certa manera arcaitzant...

- M'agradaria aclarir aquests punts. Tant la dreta tradicional, amb la seva clàssica forma de veure la societat com un organisme -amb la monarquia com a cap i l'Estat com a cos- com les visions marxistes, són holístiques; però les ecològiques, les verdes, també ho són. De fet, totes les teories socials són holístiques, excepte la visió "atomista" del liberalisme burgès (no em refereixo al liberalisme racional entès com a llibertat i tolerància, sinó a la seva versió política doctrinaria encarnada en Margaret Thatcher). Així, no veig que l'holisme sigui necessàriament regressiu o reaccionari. És, crec, una necessitat econòmica i política. No proposo que ens tornem salvatges o primitius, sinó que admetem el que de fet experimentem per nosaltres mateixos."


Rupert Sheldrake, entrevistat per Juan Insúa i Agustí Pániker al suplement de Cultura i Art de La Vanguardia del 28.04.1992