dilluns, 13 d’agost del 2018

Cos i ànima




Bronzino 1555


"No és correcte entendre el cos i l'ànima com dos ens o realitats que es donarien en l'ésser humà, ni tampoc com dos estrats dintre de l'ésser humà. L'ésser humà total forma una única realitat i un sol ésser, en el qual la unitat ha de ser ontològicament concebuda com a anterior a la dualitat. Cos i ànima, per tant, no formen l'ésser humà ajuntant-se com si fossin dues coses, sinó que són dos principis ontològics de l'ésser humà únic, que sols poden separar-se metafísicament. El cos no és pura matèria, sinó una matèria informada ja per l'esperit, i l'ànima no és pur esperit, sinó un esperit que informa la matèria. (...) Amb altres paraules: hem d'afirmar l'esperit i la matèria no com a regions particulars i juxtaposades de la realitat humana total, sinó com a moments, diversos en la seva essència, però referits l'un a l'altre, constitutius de la realitat única de l'ésser humà. (...) D'aquí se segueix que tant el cos com l'ànima constitueixen no parts de l'ésser humà sinó tot l'ésser humà, sota diferents aspectes. Per això, hem de considerar tot l'ésser humà  únic i real com a espiritual i tot ell com a corporal. Més encara, qualsevol acció de l'ésser humà, des de la més humil fins a la més sublim, és tota ella corporal i tota ella espiritual. Això implica que l'esperit humà troba la plenitud de la seva espiritualitat precisament en la unitat amb el cos, de manera que l'esperit humà com a tal no resulta "més esperit" quant més se separa del cos, sinó quant més s'encarna en ell. Igualment, trobem la plenitud de la nostra corporalitat quan el cos es deixa penetrar i transformar per l'esperit."


Josep M. Coll (1934-2017) a La salvació cristiana, mite i realitat, Editorial Claret (1981)