dijous, 30 de juliol de 2015

Sibèria








Del patiment, a través de la compassió, a la dignitat.



Sento  el patiment.
Sento el patiment de la humanitat passada.
Sento la seva por, la seva gana,  el seu fred, la seva soledat, el seu desesper, la seva misèria moral.
Una catalana qualsevol del 2015 sent el seu patiment.
El de milions de persones empresonades als Gulags.
A la gèlida Sibèria, oblidada per tothom.

Sento el seu patiment, però ja no el puc portar sobre les meves espatlles. M'esclafaria.
Sento el seu patiment, però ja no el puc portar dins del meu cor. M'explotaria.
Veig els seus rostres, els seus ulls, les seves llàgrimes, els seus ossos.
Són tots morts. En el fred. A Sibèria.
Però els conec, els he vist, i això em permet viure amb dignitat.

Ara ha arribat el moment d'alliberar-me d'aquest pes.
No pas de la dignitat que m'han donat. Només del pes.
Ara, la meva neboda anirà a Sibèria i enterrarà el meu patiment, perquè els faci companyia.
Certament no la necessiten pas, la meva companyia.
Tots son ben morts i oblidats. Però jo sí que la necessito.
Ara vull que una altra generació agafi aquest patiment per a poder viure amb dignitat.

A Sibèria enterraré el patiment de tots els homes i el meu.


A Sibèria.



Mercè