dimecres, 1 de juliol de 2015

Bach/Huxley: Suite en Si menor







L'estimulant interpretació que Aldous Huxley fa de la Suite en Si menor de Bach per a flauta i cordes BWV 1067 (1739) a la seva novel·la Contrapunt (1928), en traducció de Maria Teresa Vernet:


"En el largo introductori, Johann Sebastian (...) havia fet una afirmació: al món hi ha coses grans, coses nobles; hi ha homes que són com reis de naixença; hi ha conqueridors reials, senyors intrínsecs de la terra. Però Bach havia seguit la seva meditació, en l'allegro fugat, sobre una terra que és complexa i multitudinària, ai las! Sembla que ja haguem trobat la veritat; els violins l'anuncien, clara, definida, inconfusible; la tenim, la prenem triomfalment. Però se'ns esmuny de les mans, per a presentar-se en un nou aspecte entre els violoncels i, després, altre cop en la columna d'aire vibrant [de la flauta]. Cada part viu la seva vida per separat; es toquen, llurs rutes es creuen, es combinen per un moment i creen això que sembla una harmonia final i perfecta, però només per a separar-se altre cop. Cadascuna està sempre sola i roman separada i individual. "Jo soc jo", afirma el violí, "el món gira al meu voltant. "Al voltant meu", crida el violoncel. "Al voltant meu", insisteix la flauta. I tots tenen raó i no en tenen; i cap d'ells no vol escoltar els altres.

A la fuga humana hi ha set-cents milions de veus. El soroll que en resulta significa potser quelcom per a l'estadístic, però no diu res a l'artista. Només considerant una o dues veus alhora pot l'artista comprendre quelcom. Aquí, per exemple, hi ha una veu individual, i Johann Sebastian Bach planteja el cas. El rondó comença exquisidament i senzillament melodiós, gairebé com una cançó popular. És una noia que canta per a ella mateixa, que canta l'amor, i que està sola i que és tendrament planyívola. Una noia que canta entre les muntanyoles, mentre els núvols volen damunt la seva testa. Però, solitari com un dels núvols flotants, un poeta ha escoltat la seva cançó. Els pensaments que ha desvetllat dintre seu són la sarabanda que segueix el rondó. Els seus pensaments són una lenta i bella meditació sobre la beutat (a despit de la immundícia i de l'estupidesa), sobre la bondat profunda (a desgrat de tot el mal), sobre la unitat (malgrat la torbadora diversitat) del món. És una beutat, una bondat, una unitat
que cap recerca intel·lectual no pot descobrir, que l'anàlisi dissipa,  però de la realitat de la qual l'ànima se sent irresistiblement convençuda, de sobte, de tard en tard. Una noia que canta, sola, sota els núvols, basta per a crear la certesa; àdhuc n'hi ha prou amb un matí clar. ¿És una il·lusió, o bé és la revelació de la veritat més profunda? Qui ho sap!

(...)

I que n'era, de bella, aquella música, i que trista, i com reconfortava encara. La sentia dintre seu, com un fluir d'exquisit sentiment, que lliscava, suaument però irresistible, a través de totes les laberíntiques complicacions del seu ésser. El seu cos i tot s'agitava i es gronxava al compàs, amb el batec i l'ondulació de la melodia. (...) La música era infinitament trista; i, malgrat tot, consolava. La música ho acceptava tot, per dir-ho així. (...) Expressava tota la tristesa del món, i, partint de les profunditats d'aquesta tristesa, era capaç d'afirmar - deliberadament i quieta, sense protestar massa - que tot era acceptable, que tot estava bé, en certa manera. Incloïa la tristesa dins d'una felicitat més vasta i més comprensiva."



La versió de Karl Richter:

https://www.youtube.com/watch?v=smLuSZ12YeY



La versió de Jordi Savall:

https://www.youtube.com/watch?v=CQRA8_rg2Fs