dimecres, 20 de maig de 2015

Treballant l'Anunciació



Mestre de Xàtiva segle XV


Explica en Xavier Antich que hi ha imatges que recorren els segles a partir d'esquemes relativament simples, i que això és així perquè aquestes imatges diuen coses importants, que afecten al qui les contempla, i ho diuen amb gran eficàcia (són un gran exercici de concentració i síntesi). És per tant la suma del tema i la potència i eficàcia de la forma emprada el que explicaria l'impacte d'una imatge d'aquesta mena. I aquestes imatges impactants són sempre una invitació al diàleg, a la participació, de manera que la resposta, la reacció, l'aportació del qui les contempla -ja no només espectador- esdevé fonamental. I una d'aquestes imatges d'alta potència és la de l'Anunciació.

De què parla l'Anunciació? Què expressa? A què fa referència? Amb què connecta d'antropològicament rellevant? Què hi ha més enllà de la seva literalitat (el diàleg entre Gabriel, portador d'un missatge celestial, i Maria, destinatària del missatge)? Imatges d'aquesta mena permeten interpretacions diverses. Per a alguns, parla de la fecundació, de l'aparició d'una nova vida humana, del miracle de la vida. Per a d'altres, potser més propers a la literalitat, parla de la irrupció insòlita de la Paraula en una realitat que es presenta com un cercle tancat. Per a d'altres parla del repte que representa "ser escollit", rebre una proposta insòlita, dura, arriscada, que et depassa, que no havies previst ni calculat, que et descol·loca.  D'altres hi subratllen el procés que va des del rebuig inicial d'aquesta proposta insòlita fins a la seva acceptació, fins a assumir-la des d'una submissió lliure. Per a alguns aquesta submissió no és lliure, i l'Anunciació esdevé una mena d'apologia de la dona submisa i sotmesa. D'altres hi veuen una manera d'explicitar la divinitat de Jesús, aplicant-li esquemes tradicionals de les mitologies precedents (els déus naixien de mares verges, a diferència dels humans normals i corrents). Amb cert sentit de l'humor, s'hi pot veure una violació divina (no oblidem que l'espant inicial de Maria pot venir del temor a un assetjament sexual, més clar en la tradició apòcrifa que situa aquest moment d'espant en el context de sortir fora de casa, d'anar a buscar aigua); o l'ús d'un úter de lloguer per part de la divinitat... D'altres hi veuen una invitació a estar atents al que rebem, al que se'ns anuncia, al que hem acceptat o rebutjat; apunta més aviat a una experiència íntima més que no pas a quelcom que puguem trobar al diari o al telenotícies. En aquesta línia també s'hi podria veure una referència a la possibilitat de canviar, de rebre un impacte que trasbalsi la pròpia vida, d'entrar en una dinàmica diferent de la que teniem i que potser consideràvem l'única possible; cal estar atents, escoltar la paraula que et pot impactar. L'Anunciació simbolitzaria així la irrupció inesperada de quelcom nou que afebleix qualsevol disseny preestablert, la materialització d'un esdeveniment entès com una cosa que irromp, traumàtica, pertorbadora, sobtada, nova; un esdeveniment transcendental. I també mostraria el caràcter irreversible de les decisions que prenem: un cop acceptes, ja no pots tornar enrere.

En Josep M. Lozano puntualitza alguns rellevants aspectes de context: només Lluc parla de l'Anunciació, i es considera que l'Evangeli de Lluc (que forma una unitat amb els Fets dels Apòstols) és el més sensible a la condició femenina, al protagonisme de la dona (de manera que a la explicació de la Pentecosta que fa Lluc, Maria està presidint la trobada dels apòstols). Fet que contrasta amb altres episodis evangèlics, potser anteriors en el temps, on més aviat s'apunta a una incomprensió de la tasca de Jesús per part de la seva família, mare inclosa. Aquesta perspectiva de Lluc quedaria subratllada pel seu paper d'intent de pont entre la comunitat de Jerusalem i les comunitats derivades de la predicació de Pau de Tars, d'aquí que tant recull la tradició mitològica del naixement virginal, comprensible per a les comunitats paulines, com fa referència a les profecies d'Isaïes, detall proper a la comunitat de Jerusalem (i que fonamentarà més tard la tradició de situar a Maria llegint un llibre: concretament llegia i meditava aquestes profecies d'Isaïes, que d'alguna manera la commouen i preparen a assumir el seu paper; la paraula no és només el missatge que porta Gabriel, ni l'Esperit sant que entra per la oïda de Maria i la fa concebre, sinó també el text d'Isaïes, el llibre).


Notes redactades a partir del Taller d'Humanitats d'ESADE del 18.05.15, portat per Xavier Antich i Josep M. Lozano. Recullen algunes de les aportacions dels participants. Els oblits i les males transcripcions són responsabilitat meva. La meva aportació al Taller, que no vaig saber formular in situ, podria ser més o menys la següent:

Una imatge com la de l'Anunciació, explica quelcom que va passar o "fa que passi"? Explica el missatge de Gabriel a Maria o és un missatge per a nosaltres? Crec que la gràcia de les imatges simbòliques, i d'aquí la seva importància, no està en que ens remetin a una història, a quelcom que va passar, per important que sigui, sinó que el que fan és "crear aquesta realitat", generar aquesta història, trencar el cercle hermètic. No ens expliquen que algú va trencar el cercle hermètic: elles el trenquen, elles ens porten la Paraula, són la Paraula. El símbol - tant la narració simbòlica com la imatge simbòlica que la pugui plasmar - no remet a quelcom extern a ell, sinó que crea quelcom d'extern a ell i de rellevant per a nosaltres; d'aquí el seu valor excepcional. Quan contemplem una Anunciació tenim al davant una porta oberta al "més enllà" - o al "més enquí" -, la imatge "és" la porta oberta, no la descripció d'un moment en el que es va obrir la porta. Una porta per la que podem passar, que ens convida a passar-hi.