dimarts, 26 de maig del 2015

La pregària segons Bernanos



Rouault 1936


"Nous nous faisons généralement de la prière une si absurde idée! Comme ceux qui ne la connaissent guère -peu ou pas- osent-ils en parler avec tant de légèreté! Un trappiste, un chartreux travaillera des années pour devenir un homme de prière, et le premier étourdi venu prétendra juger de l'effort de toute une vie! Si la prière était réellement ce qu'ils pensent, une sorte de bavardage, le dialogue d'un maniaque avec son ombre, ou moins encore -une vaine et superstitieuse requête en vue d'obtenir les biens de ce monde,- serait-il croyable que des milliers d'êtres y trouvassent jusqu'à leur dernier jour, je ne dis pas même tant de douceurs -ils se méfient des consolations sensibles- mais une dure, forte et plénière joie! Oh! sans doute les savants parlent de suggestion. C'est qu'ils n'ont sûrement jamais vu de ces vieux moines, si réfléchis, si sages, au jugement inflexible, et pourtant tout rayonnants d'entendement et de compassion, d'une humanité si tendre. Par quel miracle ces demi-fous, prisonniers d'un rêve, ces dormeurs éveillés semblent-ils entrer plus avant chaque jour dans l'intelligence des misères d'autrui? Étrange rêve, singulier opium, qui loin de replier l'individu sur lui-même, de l'isoler de ses semblables, le fait solidaire de tous, dans l'esprit de l'universelle charité!"


Georges Bernanos a Journal d'un curé de campagne (1936)



Possible traducció:


"Ens fem generalment de la pregària una idea tan absurda! Com aquells que no la coneixen gaire -poc o gens- gosen parlar-ne tan a la lleugera! Un trapenc, un cartoixà treballarà durant anys per esdevenir un home de pregària, i el primer descurat que arriba pretendrà jutjar l'esforç de tota una vida! Si la pregària fos realment el que pensen, una mena de xafarderia, el diàleg d'un maníac amb la seva ombra, o menys encara - una vana i supersticiosa demanda per tal d'obtenir els béns d'aquest món -, seria creïble que milers d'éssers hi trobessin fins al seu darrer dia, no dic ni tan sols tanta dolçor - ells són cautelosos amb els consols sensibles - sinó una dura, forta i plena joia! Oh, certament, els savis parlen de suggestió. És que probablement no han vist mai aquests vells monjos, tan reflexius, tan correctes, de judici inflexible, i tot i això irradiant comprensió i compassió, amb una humanitat tan tendre. Per quin miracle aquests mig bojos, presoners d'un somni, aquests dorments desperts, semblen entrar cada dia més en la intel·ligència de la misèria dels altres? Estrany somni, singular opi, que lluny de replegar l'individu sobre si mateix, d'aïllar-lo dels seus semblants, el fa solidari de tothom, en l'esperit de la caritat universal!"