dimarts, 9 de setembre de 2014

Una visió atea del món





Al primer capítol del seu llibre "El problema del dolor" (1940), C.S. Lewis resumeix admirablement el que ell considera la visió atea del cosmos:

"No fa gaires anys, quan jo era ateu, si algú m'hagués preguntat, “¿Per què no creieu en Déu?”, la meva resposta hauria estat més o menys la següent: "Observeu l'univers en què vivim. És majoritàriament un espai buit, completament fosc i increïblement fred. Els cossos que es mouen en aquest espai són tan pocs i tan petits en comparació amb l'espai mateix que, fins i tot si sabéssim que cada un d'ells està ple de criatures perfectament felices, seria difícil creure que la vida i la felicitat fossin alguna cosa més que un mer subproducte per al poder que va crear l'univers. Tanmateix, els científics creuen probable que molt pocs sols - potser cap a excepció del nostre- tinguin planetes; i, en el nostre sistema solar, és molt poc probable que hi hagi vida en algun planeta que no sigui la Terra. I la Terra mateixa va existir sense vida durant milions d’anys, i pot existir milions d’anys més quan la vida hagi desaparegut d’ella. I, com és la vida, mentre dura? Es dóna d'una manera tal que totes les seves formes poden viure només mitjançant la depredació. En les formes inferiors aquest procés només implica mort, però en les formes superiors apareix una qualitat diferent, anomenada consciència, que els permet ser afectades pel dolor. Les criatures produeixen dolor en néixer, viuen causant dolor i, majoritàriament, moren amb dolor. A la criatura més complexa de totes, l'home, es manifesta encara una altra qualitat, que anomenem raó, que li permet preveure el seu propi dolor, el qual per tant és precedit per un agut patiment mental, i també preveure la seva pròpia mort tot i que anheli ferventment seguir vivint. La raó també permet als humans, mitjançant un centenar de maquinacions enginyoses, infligir moltíssim més dolor del que sense ella es podrien haver causat els uns als altres i a les criatures irracionals. Aquest poder ha estat exercit al màxim. La història humana és en gran part un arxiu de crims, guerres, malalties i terror, amb només la interposició de suficients dosis de felicitat com per donar als humans, mentre dura, un angoixant temor de perdre-la, i, un cop que s'ha perdut, la terrible desgràcia de recordar. De tant en tant, els humans milloren una mica la seva condició i apareix allò que anomenem civilització. Però totes les civilitzacions desapareixen i, fins i tot mentre duren, produeixen sofriments que els són propis i que probablement excedeixen l'alleujament que puguin haver portat als sofriments habituals dels humans. Que la nostra civilització hagi fet això, no es pot discutir; que morirà igual que totes les anteriors, és certament probable. Fins i tot, si no fos així, què passaria? La raça està condemnada. Tota raça que neix a la existència en qualsevol lloc de l'univers està condemnada; ja que l'univers, segons se’ns diu, s'està debilitant i serà algun dia una uniforme infinitat de matèria homogènia a baixa temperatura. Tot acabarà en res: al final tota vida resultarà haver estat una ganyota transitòria i sense sentit de la faç idiota de la matèria infinita. Si em demaneu que cregui que això és obra d'un esperit benvolent i omnipotent, la meva resposta és que tota evidència apunta en sentit oposat. O no hi ha cap esperit darrera l'univers, o a aquest esperit el bé i el mal li són indiferents, o es tracta d'un esperit maligne "".


Per Lewis, la visió creient del cosmos es contraposa a aquesta. Però potser més que contraposar-s'hi el que hauria de fer la visió creient és construir a partir d'aquí, sense negar aquest fonament...