dimarts, 16 de setembre de 2014

Amorosa llàstima







"Ah, tot és ja impossible, impossible del tot.
Ho sé i no puc plorar, ni quasi penedir-me.
Mire senzillament, mire i calle. Et recorde.
Vull en tu tot allò que signifiques, clara,
amb una vida esvelta, com una font dempeus
on l'aire es pot rentar com em rente jo l'ànima.
Tin-me llàstima, tin-me una pobra, una trista,
una amorosa llàstima! He arribat al més alt
de la vida; voldria que el teu record em fos
la pau, ara ja sí. Déu meu, que el seu record
ara em done la pau, em signifique pau
i em deixe tendrament en aquest lloc on sóc.
Àngels que em voleu tant que he arribat a sentir-vos
agafant-me de sobte la monyica quan jo
anava a escriure coses que no devia escriure!
No em deixeu. No em deixeu! I Tu, Déu meu, i Tu,
Tu que em volies fort i vencedor i clar,
no vull que em mires ara, que estic potser caigut:
m'he d'aixecar, ho sé, i he d'ésser com volies
que fos, com vols, encara!, dia a dia, que siga.
He d'ésser com Tu em vols. He d'ésser com Tu vols.
M'he aturat una mica. Em suava la mà.
La mà se m'apegava, escrivint, al paper.
No escriu ara el veí. Ara s'ou el soroll
de l'aigua en una pica. No ho he dit: estic sol;
estic sol en ma casa. Mire un moment els mobles;
he passat una mà suaument per la taula;
he recordat que tinc, dins un caixó, en un sobre,
un grapat de papers, les factures dels mobles.
Les cadires, la taula, el llit, l'aparador,
una taula petita per a la cuina... Anàvem
a poc a poc comprant-ho, vacil·lant, calculant,
renunciant... ¿Recordes? Començàrem llavors
a anar renunciant, ara açò, demà allò...
Devia d'estar trist mentre ho vaig recordant,
però no ho estic gens. Puntualment, recorde,
ho considere, ho pense. Fou, només, el principi.
Havem renunciat, després, tantes vegades
a tantes, tantes coses que eren nostres, ben nostres!"


Vicent Andrés Estellés, Coral romput (1957, fragment)