dilluns, 17 de març de 2014

Resposta a Job VII - Job i Crist



Chagall 1944


Setè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung


Al costat d'Abel, es presenta també, com a model del futur naixement del fill de Déu, la vida pròpia de l'heroi, registrada ja des de molt antic i transmesa per la tradició. El fill de Déu és concebut no només com a Messies nacional, sinó com a salvador universal dels humans. Per això cal tenir també en compte els mites pagans i les revelacions referents a la vida de l'ésser humà distingit pels déus.

El naixement de Crist està assenyalat i acompanyat pels fenòmens ordinaris en els naixements dels herois, com ara l'anunciació anticipada, la concepció divina d'una verge, la coincidència amb la triple conjunctio màxima sota el signe del peix -signe que serveix de pròleg precisament a un nou eó-, el coneixement per altres del naixement d'un rei, la persecució del nadó, la seva fugida i ocultació, la senzillesa del seu naixement, etc. El tema del creixement de l'heroi es pot reconèixer encara en la saviesa de Jesús als dotze anys, i també hi ha alguns exemples pel que fa a la separació de Jesús de la seva mare.

Fàcilment es comprèn que el caràcter i el destí del fill de Déu encarnat tenen un interès especial. A dos mil anys de distància és tremendament difícil reconstruir un quadre biogràfic de Crist a força de les tradicions conservades. No hi ha ni un sol text que s'acomodi a les modernes exigències de la historiografia. Són extraordinàriament escassos els fets la historicitat dels quals es pot comprovar, i tots els altres materials que es poden utilitzar biogràficament no són suficients per reconstruir una vida que estigui lliure de contradiccions o un caràcter versemblant en certa manera. Certes autoritats teològiques han dit que la raó principal d'aquest fet és que no és possible separar l'escatologia de la biografia i la psicologia de Crist. Per escatologia cal entendre essencialment l'afirmació que Crist no és simplement humà, sinó que és també al mateix temps Déu, i que per això posseeix també, amb el seu destí humà, un destí diví. Ambdues naturaleses estan de tal manera entrellaçades que l'intent de separar una de l'altra provoca una mutilació de les dues: la divinitat eclipsa l'humà, i aquest és a penes perceptible com a personalitat empírica. Tampoc n'hi ha prou aquí amb els mitjans cognoscitius de la psicologia moderna per aclarir tots els punts foscos. Tot intent de separar, per motius de claredat, un tret particular dels altres, violenta un altre tret que és igualment essencial, bé respecte de la divinitat, bé respecte de la humanitat. L'ordinari està de tal manera entrellaçat amb el miraculós i el mític, que no s'està mai segur dels fets ordinaris. El que més pertorba i confon és, sens dubte, la circumstància que precisament els escrits més antics, els de Sant Pau, semblen no tenir el menor interès per l'existència humana concreta de Crist. Tampoc els evangelis sinòptics són satisfactoris, ja que tenen més aviat el caràcter d'escrits de propaganda que de biografies.

Pel que fa a l'aspecte humà de Crist -si és que es pot parlar en absolut d'un aspecte només humà-, destaca de manera especialment clara la seva "filantropia". Aquest tret està ja insinuat en la relació de Maria amb la Saviesa, i a més, de manera especial, en la procreació de Crist per l'Esperit Sant, la naturalesa femenina del qual està personificada per la Saviesa, ja que ella és el model històric immediat del agton pneuma, el qual és simbolitzat pel colom, l'au de la deessa de l'amor. Però la filantropia de Crist es troba restringida de manera essencial per una certa tendència seva a la predestinació, tendència que de vegades li fa refusar la seva revelació salvadora als no elegits. Si es pren al peu de la lletra la doctrina de la predestinació, amb prou feines és possible entendre dins del marc del missatge cristià. Però si, per contra, se la interpreta psicològicament com un mitjà d'aconseguir un efecte determinat, és fàcil comprendre que la referència a la predestinació proporciona un sentiment de distinció. Quan un sap que ha estat predestinat des del començament del món per l'elecció i la intenció de Déu, se sent redimit de la debilitat i de la insignificança de l'existència ordinària, i és traslladat a un nou estat de dignitat i d'importància, propi d'aquell que participa en el drama diví del món. Amb això l'ésser humà és aixecat fins a la proximitat de Déu, el que correspon plenament al sentit del missatge evangèlic.

Al costat del seu amor als humans, és també perceptible en el caràcter de Crist una certa tendència a la violència, i també, com sol passar en les naturaleses emocionals, una falta d'autoreflexió. Enlloc es troba cap detall que pugui fer-nos creure que Crist es va estranyar alguna vegada de si mateix. Crist sembla no haver-se enfrontat mai amb ell mateix. D'aquesta regla hi ha només una excepció notable, el crit desesperat de Crist a la creu: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?" La divinitat arriba aquí a la seva essència humana, és a dir, en el moment en què Déu té la vivència de l'humà mortal, experimenta allò mateix que ell va fer patir al seu fidel servent Job. Aquestes paraules de Crist són una resposta a Job, i com fàcilment es veu, aquest moment és igualment diví i humà, "escatològic" i "psicològic". També en aquesta ocasió, en què és possible percebre plenament l'humà que hi ha en Crist, el mite diví hi és impressionantment present. Ambdós aspectes són una i la mateixa cosa. Com es pot voler "desmitologitzar" la figura de Crist? Aquest intent racionalista aniquilaria tot el misteri de la personalitat de Crist, el que sobreviuria a aquest intent no seria ja el naixement i el destí d'un Déu en el temps, sinó simplement un mestre religiós sobre el qual no hi ha testimonis històrics massa seriosos, un reformador jueu, que ha estat interpretat a la manera hel·lenística, i amb això falsejat, és a dir, una mena de Pitàgores, de Buddha o de Mohammed, però de cap manera un fill de Déu o un Déu encarnat. Sembla, a més, que no s'han tingut prou en compte les reflexions a què donaria lloc un Crist alliberat de tota escatologia. Existeix avui una psicologia empírica -i existeix tot i que la teologia fa tot el possible per ignorar-la-, i aquesta psicologia podria examinar detingudament certes afirmacions de Crist. Si aquestes afirmacions se separessin del seu enllaç amb el mite, llavors només seria possible explicar-les de manera personal. Però a quines conseqüències caldria arribar si es reduís a una psicologia personal, verbigràcia, l'afirmació de Crist "Jo sóc el camí, i la veritat, i la vida: ningú ve al Pare sinó per mi?" (Joan 14, 6). Caldria arribar evidentment a la mateixa conclusió a què van arribar els parents de Jesús en el seu desconeixement de l’"escatologia" (cf. Marc 3, 21). Què pot significar una religió sense mite, sent així que la religió, si té alguna funció, és precisament la de posar-nos en contacte amb el mite etern?


Per aquestes raons s'ha acceptat, com amb certa impaciència davant el difícil material dels fets, que Crist és únicament un mite, és a dir, en aquest cas, una ficció. Però el mite no és una ficció; el mite consisteix en fets que es repeteixen constantment i que sempre poden ser observats. El mite esdevé en l'ésser humà, i els humans tenen destinacions mítiques, com els herois grecs. El fet que la vida de Crist sigui en gran mesura un mite, no prova res contra la seva realitat. Jo diria que passa al contrari, ja que el caràcter mític d'una vida expressa precisament la seva validesa general humana. Psicològicament és totalment possible que l'inconscient o un arquetip s'apoderin completament d'un humà i determinin el seu destí fins en els detalls més petits. També en aquests casos es presenten fenòmens objectius paral·lels, és a dir, no psíquics, els quals representen igualment l'arquetip. En aquests casos no només sembla, sinó que passa en realitat, que l'arquetip no es realitza només psíquicament en l'individu, sinó també objectivament, fora d'ell. Jo sospito que Crist va ser una d'aquestes personalitats. La vida de Crist és tal com ha de ser la vida d'algú que és Déu i humà a la vegada. És un símbol, una unió de naturaleses heterogènies, més o menys com si s'haguessin ajuntat Job i Jahveh en una personalitat. La intenció de Jahveh de fer-se humà, que va sorgir del seu xoc amb Job, es realitza en la vida i en la passió de Crist.