dissabte, 1 de març de 2014

Resposta a Job III - La Saviesa



Chagall 1948


Tercer capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung


Abans d'estudiar la qüestió de com es va desenvolupar el germen de la inquietud, anem a fer una ullada a l'època en què va ser escrit el Llibre de Job. Malauradament, no coneixem la data amb seguretat. Se suposa que va ser escrit entre els anys 600-300 aC, és a dir, en una època no gaire distant cronològicament d'aquella en què van ser escrits els anomenats Proverbis de Salomó (escrits del segle IV al III aC). En aquests proverbis trobem símptomes d'influències gregues que, de ser anteriors, haurien arribat al regne jueu a través d'Àsia Menor, i de ser posteriors, ho haurien fet a través d'Alexandria. Aquest llibre es refereix a la idea de la Sofia o Sapientia Dei, un pneuma de naturalesa femenina, coetern amb Déu, preexistent a la creació i gairebé hipostasiat en Déu (Proverbis 8, 22-31):

“El Senyor em posseïa al començament,
abans de les seves obres, des de sempre.
Em va formar a l’inici del temps,
des de l’origen, des del primer moment de la terra.
Em va infantar quan els oceans no existien
ni brollaven les fonts d’aigua viva.
(...)
Jo hi era quan desplegava la volta del cel
(...)
i quan senyalava els fonaments de la terra.
Jo era al seu costat com un mestre d’obres
i feia les seves delícies cada dia,
jugant davant d’ell sense parar.
Jugava per la terra que ell havia creat,
i m’era deliciosa la companyia dels homes.”

Aquesta Saviesa, que posseeix ja algunes propietats del Logos joànic, té relació, d'una banda amb la Jojmà de la literatura sapiencial hebrea, i, d'una altra, es remunta tant per sobre d'aquesta, que no podem deixar de pensar en la Shakti índia. En aquella època (la dels Ptolomeus), existien, en efecte, relacions amb l'Índia. Una altra font per conèixer la Saviesa és la Col·lecció de proverbis de Jesús, fill de Sirac (composta aproximadament cap a l'any 200 aC). La Saviesa diu sobre si mateixa el següent (Siràcida o Eclesiàstic 24, 3-6, 9-11, 13-18):

“Jo he sortit de la boca de l’Altíssim
i com una boira he cobert la terra.
Jo habitava a les altures celestials,
tenia el tron dalt la columna de núvol.
Jo sola he seguit la volta del cel
i m’he passejat per les profunditats dels oceans.
El meu poder s’estenia sobre les ones de la mar i sobre tota la terra,
sobre tots els pobles i totes les nacions.
(...)
Abans que el temps comencés, em va crear,
i mai més no deixaré d’existir.
Oficiava a la tenda santa, davant de Déu;
per això m’he establert a la muntanya de Sió.
Així m’ha fet reposar a la ciutat estimada,
a Jerusalem, on exerceixo el meu poder.
(...)
Hi he crescut com un cedre del Líban,
com un xiprer de les muntanyes de l’Hermon.
M’hi he fet gran com la palmera d’Enguedí,
com el roser que brota a Jericó,
com la bella olivera de la plana;
com un plàtan hi he crescut.
He escampat el meu perfum com el cinamom i la ginesta,
com una planta de mirra finíssima
(...)
He eixamplat les meves branques com una alzina,
branques esplèndides i boniques.
Sóc com una vinya que treu brots plens de bellesa,
i els meus fruits són esplèndids i abundants.
Jo sóc la mare del bell amor i de la veneració de Déu,
del coneixement i de la santa esperança.
Jo ofereixo tots aquests dons als meus fills;
jo estic sempre amb els qui Déu ha escollit.”

Val la pena examinar una mica detingudament aquests textos. La Saviesa es designa a si mateixa com a Logos, com a Paraula de Déu. El mateix que la ruaj, que era l'Esperit de Déu, també ella es va incubar en el principi sobre els abismes. Té un tron al cel, el mateix que Déu. Com a pneuma cosmogònic, travessa el cel i la terra i totes les criatures. Es podria dir que cadascun dels trets del Logos de l'evangeli de Joan es correspon amb els trets de la Saviesa. Més tard veurem fins a quin punt aquesta relació té importància també pel que fa al contingut.

La Saviesa és el numen femení de la "metròpolis" per excel·lència, de la Ciutat-mare Jerusalem. La Saviesa és la Mare-Estimada, és un transsumpte d'Ishtar, la deessa pagana de les ciutats. Això és confirmat per l'extensa comparació de la Saviesa amb arbres com el cedre, el palmell, el garrofer bord, l'olivera, el xiprer, etc. Ja des d'antic aquests arbres eren símbols de la deessa semítica de l'Amor, de la Deessa-mare. Al costat del seu altar, construït en un lloc elevat, es trobava un arbre sagrat. A l'Antic Testament les alzines i els terebints són els arbres dels oracles. Déu i els àngels s'apareixen en els arbres o al costat d'ells. David va consultar en una ocasió l'oracle d'una morera. També a Babilònia l'arbre representa Tammuz, el Fill-estimat, i Osiris, Adonis, Atis i Dionisios, que són els herois, morts joves, del Pròxim Orient. Tots aquests atributs simbòlics apareixen també en el Càntic dels Càntics, on caracteritzen tant al marit com a l'esposa. El cep, el raïm, la flor del cep i la vinya tenen una funció important. L'estimat és com una pomera. L'estimada baixa de les muntanyes (llocs de culte de la Deessa-mare), dels caus dels lleons i de les panteres; el seu si és un "camp de magraners, amb fruits suaus, càmfora... nard i safrà, canya aromàtica i canyella... mirra i àloe, amb els millor bàlsams". Les seves mans " degoten mirra " (també Adonis va néixer d'un arbre de la mirra). De la mateixa manera que l'Esperit Sant, també la Saviesa és regalada a tots els elegits de Déu, això fa més antiga encara la doctrina del Paràclit.

En el llibre apòcrif, molt posterior, titulat La Saviesa de Salomó (escrit l'any 100 al 50 aC), la naturalesa pneumàtica de la Saviesa i el seu caràcter de modeladora del món, de maia, apareixen de manera més clara encara: "La Saviesa és un esperit amic de l’ésser humà" (Saviesa 1, 6). La Saviesa és "l'artífex de tot" (Saviesa 7, 22). "La Saviesa té un esperit intel·ligent, sant" (pneuma noeron Agion), és "una exhalació (atmiz) del poder de Déu", una "irradiació (aporroia) puríssima de la glòria del Totpoderós", un "reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu" (Saviesa 7, 22-26), un ésser format d'una manera molt subtil i que traspassa totes les coses. La Saviesa té un tracte íntim amb Déu, i el Senyor de totes les coses l'estima (Saviesa 8,3). "Qui més actiu que ella, artífex de que existeix?" (Saviesa 8, 6). La Saviesa és enviada des del tron de la glòria com un "esperit sant" (Saviesa 9, 10 i 17). Com si fos un psicopomp, la Saviesa porta cap a Déu i assegura la immortalitat (Saviesa 6, 18 i 8, 13).

El Llibre de la Saviesa recalca amb èmfasi la justícia de Déu, i s'atreveix a dir, sens dubte amb una finalitat pragmàtica, aquestes paraules (Saviesa 1, 15-16): "La terra no és el reialme de la mort, i els justos són immortals. En canvi, els impius conviden la mort de paraula i amb les obres." Els infidels i els injustos diuen (Saviesa 2, 10-14, 19):

“Oprimim el pobre, per just que sigui; no planyem les viudes ni respectem els cabells blancs de l’ancià. Just, per a nosaltres, ho és que qui té la força té la raó. La feblesa no porta enlloc. Posem paranys al just; ens fa nosa. Està contra tot el que fem, ens retreu que faltem a la Llei, ens tira en cara les nostres accions com si fossin contràries a l’educació que vam rebre. Es gloria de conèixer Déu i s’anomena fill del Senyor. És una acusació viva de les nostres idees.
(...)
Ultratgem-lo i turmentem-lo sense miraments per veure si es manté serè; comprovem si suporta els mals.”

On hem llegit fa poc que Jahveh va dir a Satanàs: “¿T’has fixat en el meu servent Job? No hi ha cap home com ell en tota la terra: és íntegre i recte, em reverencia i s’aparta del mal. M’has incitat a arruïnar-lo i no has aconseguit res: encara es manté ferm en la seva integritat.” (Job 2, 3)? "Millor és la Saviesa que la Fortalesa", diu l’Eclesiastès (9, 16).

No és, sens dubte, per inconsciència o per falta d'advertència, sinó per un motiu més profund, que el Llibre de la Saviesa toca aquí aquest punt tan delicat, però això només ens resultaria totalment intel·ligible si aconseguíssim esbrinar la relació en que el Llibre de Job es troba amb la transformació, cronològicament propera, de l'estatus de Jahveh, que va tenir lloc precisament amb l'aparició de la Saviesa. No es tracta aquí de fer reflexions històrico-literàries, sinó més aviat de la destinació de Jahveh que és present en cada moment en l'ésser humà. Els llibres antics ens diuen que el drama diví té lloc entre Déu i el seu poble; el poble està entregat a Jahveh, la força masculina, com una dona, i Jahveh vetlla gelosament sobre la seva fidelitat. Job, la fidelitat del qual és sotmesa a una prova cruel, és un cas particular d'aquesta relació. Ja vam indicar abans que Jahveh accedeix amb una facilitat sorprenent a les insinuacions de Satanàs. Si és veritat que Jahveh es fia totalment de Job, res seria més lògic que prendre’l sota la seva protecció, desemmascarar al maligne difamador i fer-li pagar amb escreix la seva difamació del fidel servent de Déu. Però Jahveh no pensa en això, ni tan sols després d'haver quedat demostrada la innocència de Job. No se'ns diu res que Jahveh reprengui o desaprovi a Satanàs. Per això no podem dubtar de la connivència de Jahveh amb ell. La seva prestesa per lliurar a Job a l'atac criminal de Satanàs demostra que Jahveh dubta de Job perquè projecta sobre ell, fent-lo servir de "boc expiatori", la seva pròpia tendència a la infidelitat. Podem sospitar que Jahveh concep la seva aliança amb Israel com alguna cosa no massa rígida i que l'obligui, però s'oculta a si mateix aquesta intenció. Per això la infidelitat, barruntada d'una manera indeterminada en algun lloc, l'incita a buscar l’infidel per mitjà de Satanàs, i ho va a trobar justament en el més fidel de tots els fidels, al qual sotmet a una prova penosíssima. Jahveh ha perdut la seguretat en la seva pròpia fidelitat.

Però simultàniament, o una mica més tard, es fa públic què ha passat: Jahveh ha recordat un ésser femení, en el qual es complau tant com en l'ésser humà; ha recordat una amiga i companya seva des dels primers temps, una primícia de totes les criatures de Déu, un reflex immaculat de la seva glòria des de tota l'eternitat, un artífex de la creació, més proper i lligat al seu cor que els descendents del protoplast creat en segon lloc i segellat amb la imago de Déu. És sens dubte una dira necessitas la que obliga a aquesta anàmnesi de la Saviesa. Les coses no podien seguir marxant de la mateixa manera que fins ara. El Déu "just " no podia continuar cometent iniquitats, i l’Omniscient no podia continuar comportant-se com un humà que no preveu ni pensa res. L'autoreflexió passa a ser una necessitat peremptòria, i per a ella és necessària la Saviesa. Jahveh ha, doncs, de recordar el seu saber absolut. Si Job coneix Déu, aquest també ha de conèixer-se a si mateix. Seria impossible que tothom conegués la doble naturalesa de Jahveh, i que només a aquest li continués romanent oculta. Qui coneix Déu influeix sobre ell. El fracàs de l'intent de pervertir a Job ha transformat a Jahveh.

Intentarem reconstruir ara, en base a les indicacions de les Sagrades Escriptures i de la història, les conseqüències d'aquesta transformació de Déu. Amb aquesta finalitat hem de remuntar-nos als primers temps del Gènesi, al primer ésser humà (protoplast) ante lapsum. Amb el concurs del Creador, aquest ésser humà, Adam, va treure del seu costat a Eva com a correspondència femenina seva, de la mateixa manera que Déu havia creat, de la matèria primitiva, a l’Adam hermafrodita, i amb ell a la part de la humanitat segellada amb la imatge de Déu. Per una analogia misteriosa, a Adam li havia de succeir que el seu primer fill fos, igual que Satanàs, un malfactor i un criminal als ulls de Jahveh. D'aquesta manera es va reproduir a la terra el pròleg ocorregut en el cel. No és difícil suposar que una de les raons profundes per les quals Jahveh va prendre sota la seva especial protecció al malmès Caín va ser perquè Caín era un fidel retrat, en miniatura, de Satanàs. Però no se'ns diu que existís un model per a Abel, el germà que va morir jove, i a qui Jahveh estimava més que a Caín, el pagès progressista (i que, per això, probablement havia estat instruït per un àngel de Satanàs). Potser va existir un altre fill de Déu, dotat d'un caràcter més conservador que Satanàs, i que no era un vagabund, seguidor de pensaments nous i pecaminosos, com aquest, sinó un fill unit al seu pare amb un amor filial, sense altres pensaments que els del seu pare, i que va romandre en el cercle intern de l'economia divina. Aquesta pot ser també la raó que la seva imatge terrenal, Abel, "escapés tan aviat del mig de la maldat", per parlar amb el Llibre de la Saviesa, i tornés al seu pare, mentre que Caín va haver de patir, en la seva existència terrenal, d'una part la maledicció del seu caràcter progressista i, d'una altra, la de la seva inferioritat moral.

Així com el primer pare, Adam, porta la imatge del creador, el seu fill Caín porta sens dubte la imatge del fill de Déu, Satanàs; per això es podria fonamentadament sospitar que també va existir una imatge corresponent al favorit de Déu, Abel. Els primers incidents problemàtics que van esdevenir ja al principi en una creació que aparentment havia resultat bé i a satisfacció del Creador, fan que ens posem en guàrdia. Sense voler-ho, un es veu obligat a pensar que la situació primigènia, és a dir, la situació existent quan l'Esperit de Déu es covava encara sobre el desert abisme, feia difícil esperar un resultat absolutament perfecte. Tampoc el Creador, que d'altra banda va trobar bé cada un dels dies de la seva obra, va donar una bona qualificació al succeït el dilluns. El creador no va dir res sobre això, i aquesta circumstància dóna suport a un argumentum ex silentio. El que va passar aquest dia va ser la separació definitiva de les aigües superiors de les inferiors per mitjà de la terra ferma que es troba entre elles. És clar que aquest dualisme inevitable no podia encaixar bé, ni llavors ni més tard, en una concepció monoteista, ja que fa referència a una divisió metafísica. Com sabem per la història, al llarg dels segles aquest estrip serà recosit una i altra vegada, o serà dissimulat i encara negat. Però, malgrat tot, aquest dualisme es va posar de relleu ja al començament, en el mateix Paradís, amb la introducció -en desacord amb el programa del Creador, que volia fer aparèixer l'ésser humà l'últim dia de la creació com l'ésser més intel·ligent i com a senyor de les altres criatures- d'una estranya circumstància: la creació de la serp, la qual va mostrar ser més intel·ligent i sàvia que Adam, i a més havia estat creada abans que ell. Difícilment podem suposar que Jahveh es fes a si mateix aquesta jugada; molt més probable és suposar que aquí va intervenir el seu fill Satanàs. Satanàs és, en efecte, un entabanador i un esgarriacries, que es complau en organitzar incidents desagradables. És cert que Jahveh va crear els rèptils abans que Adam, però es tractava de serps ordinàries sense cap intel·ligència. Entre elles Satanàs va triar una serp enfiladissa per introduir-se en la seva figura. Des d'aquest moment s'escampa el rumor que la serp és l'animal més espiritual. La serp es converteix després en el símbol més popular del nous (l'esperit, l'enteniment), assoleix d'aquesta manera grans honors, i fins serveix de símbol al segon fill de Déu, ja que aquest fill és concebut com el Logos redemptor del món (Logos que en diverses ocasions apareix com idèntic al nous). Una llegenda sorgida més tard ens diu que la serp del paradís va ser Lilit, la primera dona d'Adam, amb la qual aquest va engendrar la legió dels dimonis. Aquesta llegenda suposa igualment l'existència d'una estratagema, que és difícil suposar que estigués en la intenció del creador del món. També per a la Sagrada Escriptura, Eva és l'única dona legítima d'Adam. Però el curiós és que, en la tradició, el primer home, que és imatge de Déu, té igualment dues dones, el mateix que el seu prototip celestial. De la mateixa manera que aquest estava legítimament unit amb la seva dona Israel, però des de l'eternitat també va tenir com a íntima companya un pneuma femení, també Adam va tenir com a primera dona a Lilit (filla o emanació de Satanàs), que és la correspondència (satànica) de la Saviesa. Eva seria, en canvi, la correspondència del poble d'Israel. Naturalment no coneixem la raó per la qual el món va trigar tant a assabentar-se que la "ruaj Elohim", l’"Esperit de Déu", no només és femenina, sinó que té una independència relativa respecte a Déu, i que molt abans del seu matrimoni amb Israel, Jahveh va tenir relacions amb la Saviesa. Tampoc coneixem la raó per la qual en les més antigues tradicions es va perdre el coneixement d'aquesta primera aliança. Igualment es va trigar molt temps a conèixer l’escabrosa relació d'Adam amb Lilit. Tampoc sabem si Eva va ser per Adam una esposa tan incòmoda com ho va ser per Jahveh el poble d'Israel, el qual, per dir-ho així, coquetejava constantment amb la infidelitat. En tot cas, la vida familiar dels primers pares no va ser pura felicitat: els seus dos primers fills són el tipus dels germà-enemics, ja que en aquell temps existia encara, pel que sembla, el costum de convertir en realitats els motius mitològics. (Avui dia això és considerat com una cosa indecent, i per això es nega quan esdevé realment.) Els factors que pesen sobre l'herència dels seus fills poden repartir entre els dos pares. Adam no pot oblidar la seva princesa demoníaca, i Eva no pot oblidar que ella va ser la primera que va cedir a la insinuació de la serp. El mateix que el pecat original, també l'episodi de Caín i Abel pot ser col·locat en la llista dels casos no previstos a la creació. Podem treure aquesta conclusió, ja que el mateix Jahveh va semblar no estar assabentat per endavant d'aquests dos incidents. També ja ara, com més tard, hi ha la sospita que Jahveh no treu conclusions de la seva omnisciència, és a dir, que no reflexiona sobre ella, i en conseqüència es troba més tard sorprès pels resultats. Aquest fenomen pot ser observat en l'ésser humà, quan no pot resistir a la temptació de lliurar-se al gaudi de les seves pròpies emocions. Cal concedir que tot atac d'ira o de tristesa té les seves motivacions secretes. Si no fos així, la majoria dels humans haurien aconseguit ja certa saviesa.

Potser des d'aquesta perspectiva podem comprendre millor el que ha passat amb Job. En l'estat pleromàtic, o estat de bard (com diuen els tibetans), regna en el món un joc perfecte, però amb la creació, és a dir, amb l'entrada del món en l'esdevenir distanciat en l'espai i en el temps, els esdeveniments comencen a fregar i a xocar entre ells. Satanàs, ocult i protegit per l'orla del mantell del seu pare, introdueix aquí i allà insinuacions unes vegades falses i altres vertaderes, amb la qual cosa s'originen confusions que, pel que sembla, no estaven prefigurades en el pla del creador i que per això ocasionen sorpreses. Mentre que, segons sabem, les criatures inconscients, com els animals, les plantes i els minerals, funcionen de manera satisfactòria, en l'ésser humà hi ha sempre alguna cosa que va malament. És cert que al principi la seva consciència s'eleva tot just sobre la dels animals, i per això la llibertat de la seva voluntat és extraordinàriament limitada. Però Satanàs s'interessa per l'ésser humà i, a la seva manera, fa experiments amb ell, el sedueix perquè faci inconveniències, els seus àngels li ensenyen ciències i arts que estaven fins aleshores reservades a la perfecció del pleroma. (Ja llavors va merèixer Satanàs el nom de "Llucifer"!). Les sorprenents i imprevistes extravagàncies dels humans exciten les passions de Jahveh i el fan implicar-se en la seva pròpia creació. Les intervencions de Jahveh es converteixen en alguna cosa d’ineludiblement necessari. Però aquestes intervencions no aconsegueixen, per enuig de Jahveh, sinó èxits provisionals, ja que el mateix càstig draconià d'ofegar tots els éssers vius (amb excepció dels elegits), càstig al qual, segons l'opinió de Johann Jakob Scheuchzer, no van escapar ni els mateixos peixos (com proven les restes fossilitzades), no va tenir efectes duradors. Tant abans com després la humanitat mostra estar infectada per alguna cosa. Però, de manera estranya, Jahveh busca sempre la causa d'això en els humans, que pel que sembla no volen obeir, però no la busca en el seu fill, el pare de tots els entabanadors. Aquesta desorientació de Jahveh no pot menys que exacerbar encara més la seva inestable naturalesa, de manera que el temor de Déu és considerat per l'ésser humà com a origen i com a principi de tota saviesa. Mentre que els humans, sota aquesta dura disciplina, s'apliquen a eixamplar la seva consciència mitjançant l'adquisició de certa saviesa, és a dir, mitjançant l'adquisició, en primer lloc, de prudència i circumspecció, aquest mateix procés històric fa palès que Jahveh ha perdut de vista, des dels dies de la creació, la seva coexistència pleromàtica amb la Saviesa. En el seu lloc apareix l'aliança amb el poble escollit, que, d'aquesta manera, passa a exercir una funció femenina. El " poble " d'aquells temps es basava en una societat patriarcal d'homes, en la qual la dona només tenia una importància secundària. El matrimoni de Déu amb Israel era, per tant, un assumpte essencialment masculí, més o menys com fundació de la " polis" grega (que va tenir lloc gairebé pel mateix temps). La inferioritat de la dona era cosa convinguda. La dona era considerada més imperfecta que l'home, com ja s'havia vist per la debilitat d'Eva davant les insinuacions de la serp al paradís. La perfecció (Vollkommenheit) és un desideratum masculí, mentre que la dona, per la seva mateixa naturalesa, s'inclina cap a la plenitud (Vollständigkeit). En efecte, encara avui l'home pot suportar millor i per més llarg temps una relativa perfecció, mentre que, generalment, a la dona la perfecció no li ve bé, i fins i tot pot resultar-li perillosa. Quan la dona aspira cap a la perfecció, oblida la seva funció complementadora, la seva funció de plenitud, la qual és en si imperfecta, però per això mateix constitueix el necessari contrapol de la perfecció. De la mateixa manera que la plenitud és sempre imperfecta, la perfecció és sempre incompleta, i per això representa un estadi final, que és estèril i no pot deixar de ser-ho. Ex perfectio nihil fit, deien els antic mestres; per contra, l'imperfectum porta dins de si els gèrmens del perfeccionament futur. El perfeccionisme acaba sempre en un carreró sense sortida, mentre la plenitud només està mancada dels valors selectius.

L'aliança amb Israel es fonamenta en un propòsit perfeccionista per part de Jahveh. Aquesta circumstància exclou la relació anomenada "eros". La manca d’"eros", és a dir, d'una relació de valor, apareix clarament a Job: el gran paradigma de a creació és un monstre, no es tracta de l'ésser humà. No ho oblidem! Jahveh no té "eros", no té relació amb els humans, sinó relació amb una finalitat i l’ésser humà l'ha d'ajudar a aconseguir aquesta finalitat. Tot això no impedeix que Déu sigui gelós i desconfiat com un marit, però aquesta gelosia i aquesta desconfiança es refereixen al seu propòsit i no als humans.

La fidelitat del poble és tant més important com més s'oblida Jahveh de la Saviesa. Però, tot i les nombroses mostres de bondat per part de Jahveh, el poble segueix caient en la infidelitat. Naturalment aquesta manera d'obrar del poble no pot calmar la gelosia i la desconfiança de Jahveh;, per això la insinuació de Satanàs, quan destil·la a l'oïda del seu Pare el dubte en la fidelitat de Job, troba un terreny abonat. Tot i estar convençut de la fidelitat de Job, Jahveh no dubta a accedir als pitjors turments contra ell. Aquí es troba a faltar, més que en cap altra part, l'amor de la Saviesa pels humans. El mateix Job anhela posseir la Saviesa, que és impossible de trobar.

Job és la culminació d'un incert procés: és el paradigma d'un pensament que ja havia madurat en la humanitat d'aquell temps, un pensament molt perillós que era molt exigent amb la saviesa dels déus i dels humans. Job és conscient d'aquesta exigència, però sens dubte no està prou informat sobre la Saviesa coeterna amb Déu. Com que els humans se senten lliurats al caprici de Jahveh, necessiten de la Saviesa, però no de Jahveh, a qui fins ara no hi ha res que s'hi oposi més que la petitesa dels humans. Però el drama de Job fa canviar aquesta situació des de les seves arrels. Jahveh ensopega aquí amb un ésser humà que se li enfronta, que s'aferra al seu dret fins que es veu obligat a doblegar-se davant un poder brutal. Job ha vist la cara i la inconscient duplicitat de Déu. Déu ha estat conegut, i aquest coneixement va influir en endavant no només en Jahveh, sinó també en els humans. Per això són els homes dels últims segles precristians els que, al lleu frec de la Saviesa preexistent, que serveix de compensació a Jahveh i a la seva actitud, realitzen simultàniament l'anàmnesi de la Saviesa. La Saviesa, que apareix altament personificada, i demostra així la seva autonomia, es revela als humans com amiga seva, com ajudadora i advocat davant Jahveh, i els mostra l'aspecte lluminós, bondadós, just i amable de Déu.

Quan la jugada de Satanàs va comprometre l'èxit del Paradís, per al qual s'havien traçat uns plans perfectes, Jahveh va expulsar Adam i Eva -als que havia creat com a imatge de la seva essència masculina i de la seva emanació femenina -al món extra-paradisíac, al món intermedi o dels embolcalls. No es veu clar fins a quin punt representa Eva a la Saviesa i fins a quin punt representa Lilit. Però Adam posseeix la prioritat en qualsevol aspecte. Eva va sortir secundàriament del costat d'Adam, i per això ve en segon lloc. Esmentem aquestes particularitats del Gènesi, perquè la reaparició de la Saviesa en l'àmbit diví té relació amb els posteriors esdeveniments de la creació. La Saviesa és l’"artífex", ella realitza els pensaments de Déu, donant-los forma material, la qual cosa és una prerrogativa absoluta de l'ésser femení. La seva coexistència amb Jahveh significa l'eterna hierogàmia, en la qual els mons són engendrats i procreats. Ens trobem ara davant d'una gran transformació: Déu vol renovar-se en el misteri de les noces celestials (com ho havien vingut fent els principals déus egipcis), i vol fer-se humà. Pel que sembla, Jahveh es val aquí del model egipci de l'encarnació de Déu en el faraó, model que, per la seva banda, és una simple imatge de l'eterna hierogàmia pleromàtica. Però no seria correcte suposar que aquest arquetip es repeteix d'una manera mecànica. La veritable raó de l'encarnació s'ha de buscar en el diàleg de Jahveh amb Job. Més tard parlarem amb tot deteniment d'aquest problema.