dissabte, 8 de març de 2014

Resposta a Job IV - L'Encarnació



Chagall 1913


Quart capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung


Com que en la decisió d'encarnar-se Jahveh se serveix, pel que sembla, de l'antic model egipci, podem esperar també que el curs de l'encarnació s'ajusti en els seus detalls a certes prefiguracions. L'acostament de la Saviesa significa una nova creació. Però aquesta vegada no és el món el que ha de ser canviat, és Déu el que vol transformar la seva pròpia essència. Ara la humanitat no ha de ser aniquilada, com abans, sinó salvada. En aquella decisió d'encarnar-se es percep la influència, favorable als éssers humans, de la Saviesa. Ara no han de ser creats nous éssers humans, sinó només Un: l'ésser humà-Déu. Per aconseguir aquest fi s'ha d'aplicar un procediment oposat a l'anterior. El masculí Adam secundus no ha de brollar immediatament de les mans del Creador, com el primer Adam, sinó que ha de néixer d'una dona humana. Aquesta vegada és l'Eva secunda la que té la prioritat, i no només en un sentit temporal, sinó també en un sentit substancial. Segons el Protoevangeli, especialment Gènesi 3, 15, la segona Eva correspon a "la dona i la seva llavor", la qual "ferirà al cap" a la serp. De la mateixa manera que Adam era originàriament hermafrodita, també "la dona i la seva llavor" són considerats com una parella humana, és a dir, com la regina coelestis i mare de Déu, d'una banda, i el fill de Déu, que no té pare humà, de l'altra. Maria, la verge, és escollida com a receptacle immaculat del Déu futur que ha de néixer. L'autonomia i independència de Maria enfront de l’home són accentuades per la seva virginitat substancial. Maria és una "filla de Déu", que, com s'ha de fer constar més tard dogmàticament, va ser distingida des del principi amb el privilegi de la concepció immaculada, i alliberada així de la taca del pecat original. És evident, doncs, la seva pertinença al status ante lapsum. Això vol dir que s'introdueix un nou principi. El diví caràcter immaculat del seu estat evidencia que no només porta la imago Dei amb una puresa no minvada, sinó que, a més, com a esposa de Déu, és encarnació del seu prototip, la Saviesa. El seu amor pels humans, ja expressament en relleu en els documents antics, fa sospitar que el Senyor es va deixar determinar per la Saviesa en aspectes essencials d'aquesta la seva novíssima creació. Maria, la " beneïda entre les dones", és protectora i intercessora en favor de tots els humans, que són pecadors. Com la Saviesa, Maria és una mediatrix, que condueix cap a Déu, i assegura d'aquesta manera als humans la immortalitat. La seva assumptio és el model de la resurrecció corporal dels humans. Com a esposa de Déu i reina del cel, Maria ocupa el lloc de la Saviesa de l'Antic Testament.

Són dignes de notar les desacostumades mesures de prudència amb què s'envolta la creació de Maria: concenptio inmaculata, exclusió de la macula peccati, virginitat perpètua. Això demostra que es vol protegir la mare de Déu contra les jugades de Satanàs, el que ens permet suposar que el Senyor havia consultat la seva omnisciència, ja que aquesta coneix clarament les perverses inclinacions que abriga el fosc fill de Déu. Maria ha de ser protegida incondicionalment contra aquests corruptors influxos. La conseqüència inevitable d'aquestes radicals mesures de prudència és una cosa que no s'ha tingut prou en compte en la valoració dogmàtica de l'encarnació: el seu alliberament del pecat priva la verge de l'ordinari caràcter humà, el signe comú del qual és el pecat original i, en conseqüència, de la necessitat de la redempció. El status ante lapsum és el mateix que l'existència paradisíaca, és a dir, pleromàtica, divina. Mitjançant l'aplicació d'especials mesures de protecció, Maria és elevada, per dir-ho així, a l'estatus d'una deessa, i amb això perd el seu caràcter humà. Maria no concebrà al seu fill com el conceben totes les altres mares i per això el seu fill no serà mai un ésser humà, sinó un Déu. No s'ha vist mai -almenys que jo sàpiga- que això posa en dubte l'encarnació real de Déu, és a dir, evidencia que aquesta es va realitzar només de manera parcial. Ni la mare ni el fill són humans reals, sinó déus.

Tot això significa certament una elevació de la personalitat de Maria en el sentit masculí, ja que és aproximada a la perfecció de Crist. Però alhora té lloc una debilitació del principi femení de la imperfecció -o principi de la plenitud-, ja que aquest queda reduït, a causa del perfeccionament de Maria, a aquella petit resta que encara separa Maria de Crist -Phoebo propior lumina perdit! Com més s'inclini l'ideal femení en la direcció de l'ideal masculí, més perd la dona la possibilitat de compensar l'aspiració masculina cap a la perfecció, i així sorgeix un estat ideal de masculinitat, que, com veiem, està amenaçat de enantiodromia. Més enllà de la perfecció no hi ha cap camí que porti al futur, tret d'un retrocés, és a dir, una catàstrofe de l'ideal, la qual cosa hauria pogut evitar-se amb l'ideal femení de la plenitud. El perfeccionisme veterotestamentari de Jahveh s'ha continuat en el Nou Testament, i, malgrat tot el reconeixement i exaltació del principi femení, aquest no ha pogut fer-se valer contra el domini patriarcal. Més endavant parlarem encara sobre això.