diumenge, 23 de febrer de 2014

Resposta a Job II - Jahveh i el pensament de dubte



Chagall 1960

Segon capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung


Com que l’Omniscient examina tots els cors, i els ulls de Jahveh "recorren tota la terra" ("Perquè la seva orella atenta ho sent tot, no se li escapa la murmuració més lleu." (Saviesa I, 10)), el millor que pot fer l'interlocutor del Salm 89 és no tenir consciència de la seva secreta superioritat moral sobre el Déu inconscient, o amagar-se-la a si mateix, perquè a Jahveh no li agraden els pensaments crítics, que podrien minvar en certa manera el corrent de reconeixement exigit per ell. Tot i que el poder de Jahveh ressona en els espais còsmics, la base del seu ser és molt estreta, ja que necessita un reflex conscient per existir realment. Naturalment, l'ésser només és autèntic quan algú és conscient d'ell, aquesta és la raó que el Creador necessiti l'ésser humà conscient, tot i que Déu, per la seva inconsciència, preferiria impedir que l'ésser humà es tornés conscient. Per això Jahveh necessita que l’aclami un petit grup d'humans. És fàcilment imaginable el que passaria si a aquest petit grup se li ocorregués alguna vegada cessar d'aclamar al Creador: s'originaria un estat d'excitació, acompanyat d'un cec desig de destrucció, i després un enfonsament en una solitud infernal, en un no- ser torturant, seguit d'una nostàlgia inexpressable, que despertaria a poc a poc, d'allò que li feia sentir-se a si mateix. Per això totes les coses originàries -i també l'ésser humà abans d'esdevenir canaille-, posseeixen una bellesa commovedora, encantadora, ja que in statu nascendi "cada cosa en la seva espècie" representa el més preciós, el més desitjat, el més germinalment delicat: representa una imatge de l'infinit amor i de la infinita bondat del Creador.

A la vista de la indubtable terribilitat de la còlera divina i en un temps en què encara se sabia el que significava "temor de Déu", era natural que la humanitat, superior a Déu en certs aspectes, romangués inconscient. La poderosa personalitat de Jahveh, que a més no tenia cap antecedent biogràfic -ja que la seva antiquíssima relació amb els elohim s'havia enfonsat feia molt temps en l'oblit- havia elevat a Jahveh per sobre dels numina dels gentils, i amb això l’havia immunitzat contra l'influx de la destrucció, iniciada ja alguns segles abans, de l'autoritat dels déus pagans. Als déus pagans els detalls de la seva biografia mitològica –la seva incomprensibilitat i escàndols es coneixien cada vegada més clarament i amb més força- els van ser funestos. Però Jahveh no tenia origen ni passat, a excepció de la seva creació del món, amb la qual va començar la història, i de la seva relació amb aquella part de la humanitat el primer pare de la qual, Adam, Déu havia creat a la seva imatge en un acte especial de creació, com l’anthropos, com el primer humà en veritat. Els altres humans que ja llavors existien, i entre els quals van triar les seves dones Caín i Abel, cal suposar que havien estat formats abans en el torn del terrissaire diví, juntament amb les "diverses espècies d'animals i bestiars". Si no s'accepta aquesta conjectura, no quedaria una altra possibilitat que la molt més escandalosa d'acceptar que Caín i Abel es van casar amb les seves germanes -encara que les Sagrades Escriptures no diuen que ho fossin-, tal com creia encara, a finals del segle XIX , el filòsof de la història Karl Lamprecht.

La providentia specialis, que donava als jueus, pertanyents als humans fets a imatge de Déu, un caràcter d'elegits, els imposava per endavant una obligació, a la qual, comprensiblement, ells procuraven escapar sempre que podien, com se sol fer sempre amb aquestes hipoteques. Com que aprofitava totes les ocasions que se li presentaven per eludir la seva obligació, i com que per Jahveh era d'importància vital unir definitivament amb ell aquell objecte que li era indispensable, al qual per a aquest fi l’havia creat "a la seva imatge", ja en els primers temps va proposar al patriarca Noé fer una "aliança" entre ell, d'una banda, i Noé, els seus fills i els seus animals mansos i ferotges, d'una altra. Aquesta aliança prometia ser avantatjosa per a ambdues parts. Per confirmar-la, i per mantenir-la fresca a la memòria, Jahveh va enviar a l'arc de Sant Martí com a signe d'aliança. Quan Jahveh congrega els núvols, que porten en el seu si el llamp i la pluja, apareix també l'arc de Sant Martí, que li recorda a ell i al seu poble l'aliança que hi ha entre ells. La temptació d'aprofitar l'aglomeració dels núvols per fer un experiment del diluvi no era petita; per això era bo afegir-hi un senyal que previngués a temps d'una possible catàstrofe.

Malgrat aquestes mesures de previsió, l'aliança amb David va ser trencada. Per angoixa d'algunes persones pies, que s'imaginaven una altra cosa, aquest esdeveniment va deixar la seva empremta literària a les Sagrades Escriptures. I no va poder menys de succeir que alguns humans reflexius, en llegir freqüentment el salteri, ensopeguessin amb el Salm 89 (que és considerat com un cant comunitari, compost a l'exili; s’atribueix a David). En qualsevol cas, la veritat és que la impressió fatal de la violació de l'aliança no s'esborrarà ja de la memòria. Cronològicament, és possible que l'autor del Llibre de Job fos influït per aquest tema.

El Llibre de Job presenta a l'ésser humà piadós i fidel, però castigat per Jahveh, en un ampli escenari, des del qual pot exposar el seu problema davant els ulls i les orelles del món. Jahveh s'havia deixat influir sense cap motiu, i amb una facilitat extraordinària, per un dels seus fills, pel pensament de dubte (Zweifelsgedanken) (Satanàs és sens dubte un dels fills de Déu, que ve "de fer voltes per la terra i recórrer-la." ( Job I, 7 ). En la tradició persa, Ariman brolla d'un pensament de dubte d'Ahura-Mazda) i havia perdut la seva seguretat pel que fa a la fidelitat de Job. Com que era tan susceptible i tan desconfiat, la simple possibilitat del dubte el va excitar i el va portar a adoptar aquella conducta tan peculiar seva, de la qual ja havia donat mostres al paradís; el va portar a adoptar una manera equívoca d'obrar, formada per un sí i un no. Jahveh va cridar l' atenció dels primers pares sobre l'arbre de la vida, i alhora els va prohibir menjar d'ell. Amb això va provocar el pecat original, en el qual Adam i Eva no havien pensat. Ara el fidel servent Job ha de ser sotmès, sense motiu ni profit de cap mena, a una prova moral, encara que Jahveh està convençut de la seva fidelitat i perseverança. A més, Jahveh, per raó de la seva omnisciència, hauria pogut tenir una seguretat exempta de tot dubte referent a això, si hagués consultat a aquella. Per què, doncs, fer aquesta prova, i concertar una aposta sense garantia, a costa de la impotent criatura, amb un calumniador desvergonyit? És, en efecte, depriment contemplar la rapidesa amb què Jahveh lliura al seu fidel servent a l'esperit dolent, i la indiferència i la manca de misericòrdia amb que permet que Job s'enfonsi en l'abisme dels patiments físics i morals. Considerada des del punt de vista humà, la conducta de Jahveh és tan indignant, que un es veu obligat a preguntar-se si darrere de tot això no s'oculta un motiu més important. És que Jahveh abrigava una secreta hostilitat contra Job? Això podria explicar la seva condescendència envers Satanàs. Però què pot tenir l'ésser humà que no tingui Déu? Per la seva petitesa, debilitat i impossibilitat de defensar-se contra el Poderós, l'ésser humà posseeix, com ja hem indicat, una consciència una mica més viva, basada en l'autoreflexió. Per poder subsistir, l'ésser humà no pot oblidar mai la seva impotència davant del Déu Totpoderós. Déu no necessita fer ús d'aquesta mesura, perquè enlloc ensopega amb l'obstacle invencible que l’inciti al dubte i, amb això, a l'autoreflexió. És que Jahveh havia concebut la sospita que l'ésser humà era una llum infinitament petita, per descomptat, però més concentrada que la que ell, Déu, posseïa? Un recel d'aquest tipus podria explicar potser la conducta de Jahveh. És comprensible que aquesta desviació -només sospitada, però no entesa- , de la definició de la simple criatura excités la desconfiança divina. Havia ocorregut ja amb força freqüència que els humans no es comportessin d'acord amb el previst. Al capdavall, també el fidel Job podria maquinar alguna cosa dins de si mateix..., d'aquí la sorprenent disposició de Jahveh a accedir, en contra de la seva pròpia convicció, a les insinuacions de Satanàs.

Job és privat immediatament dels seus ramats; els seus servents, els seus fills i filles són morts, i ell mateix és atacat per una malaltia que el posa a la vora de la tomba. Per treure fins a l'últim assossec, són incitats contra ell la seva dona i els seus amics, que diuen només impertinències. La seva justificada queixa no és escoltada pel jutge, que és lloat precisament a causa de la seva justícia. Se li nega el seu dret, perquè Satanàs no sigui pertorbat en el seu joc.

Cal adonar-se que, en un termini brevíssim, s'amuntega una gran quantitat de fets funestos: robatori, assassinat, intencionada vulneració del cos, denegació de dret... A això s'afegeix, per agreujar-ho, que Jahveh no dóna senyals de dubte, penediment o compassió, sinó només de crueltat i desconsideració. Jahveh no pot acudir aquí a l'excusa de la inconsciència, ja que viola de manera flagrant almenys tres dels manaments que ell mateix havia promulgat al Sinaí.

Per al seu turment, els amics de Job fan tot el possible per procurar-li tota mena de penes morals; en comptes de consolar Job, infidelment abandonat per Déu, almenys amb una mica d'afecte, moralitzen sobre ell d'una manera massa humana, és a dir, estúpida, i li treuen fins a l'últim consol de la compassió i la comprensió humanes. Això ens fa sospitar que potser hi hagi en ells una connivència amb Déu.

Tampoc és fàcil comprendre la raó per la qual, de sobte, arriben a la seva fi els turments de Job i l'aposta divina. Mentre Job no morís, el seu absurd sofriment podria ser prolongat. Però no podem perdre de vista el rerefons de tota aquesta història: no seria impossible que en aquest rerefons alguna cosa s'hagi anat fent cada vegada més clara. Això seria una compensació a l’immerescut sofriment de Job, i no podia deixar indiferent Jahveh, tot i que només ho hagués pressentit de lluny. Sense saber-ho ni voler-ho, l'innocent turmentat havia aconseguit amb tota tranquil·litat un grau tal de coneixement de Déu, que no el posseïa ni Déu mateix. Si Jahveh hagués preguntat a la seva omnisciència, Job no hauria estat gens superior a Jahveh. Però en aquest cas res del que va passar hauria tingut lloc.

Job s'adona de la interna antinòmia de Déu; amb això, la llum del seu coneixement assoleix una numinositat divina. Cal suposar que la possibilitat d'aquest desenvolupament de Job es basa en la seva semblança amb Déu, semblança que difícilment pot buscar-se en la morfologia de l'ésser humà. Jahveh va conjurar aquest possible error mitjançant la prohibició de les seves imatges. Però Job, en no renunciar a presentar el seu cas davant de Déu, fins i tot sense esperances de ser escoltat, s'ha enfrontat a Déu i ha constituït així l'obstacle al xoc amb el qual s’havia de revelar l'essència de Jahveh. En aquest suprem moment dramàtic s'interromp el cruel joc. Qui esperés que la còlera de Déu es dirigís ara contra el calumniador, es trobarà greument defraudat. Jahveh no pensa en exigir responsabilitats al seu fill, pel qual es va deixar enganyar, ni pensa tampoc a donar a Job almenys una certa compensació moral, aclarint el seu comportament envers ell. Déu dirigeix la seva paraula a Job enmig d'un remolí, i acovardeix el pobre cuc humà amb recriminacions (Job 38, 2):

“Qui és aquest que enfosqueix els meus plans
amb paraules d'ignorant?"

Si s'atén al que Jahveh diu a continuació, cal preguntar-se: Qui és el que enfosqueix els plans, i de quins plans es tracta? El fosc és precisament que Déu concerti una aposta amb Satanàs. Job no ha enfosquit certament aquesta aposta, ni tampoc ha enfosquit cap pla, doncs d' ell no se n'havia parlat abans ni se’n parlarà tampoc més tard. Pel que es pot veure, en l'aposta de Jahveh no hi ha cap "pla"; va haver de ser, doncs, Déu mateix qui provoqués a Satanàs, per enaltir finalment a Job. Naturalment a l'omnisciència estava previst aquest procés, i potser la paraula "pla" es refereixi a aquest saber etern i absolut. Si així fos, el comportament de Jahveh apareixeria tant més inconscient i incomprensible, ja que podria haver aclarit a Job aquestes coses, la qual cosa, vista la injustícia que s'havia fet amb ell, hauria estat just i equitatiu. Per això cal considerar aquesta possibilitat com a inversemblant.

Quines són les «paraules d’ignorant»? Jahveh no es refereix sens dubte a les paraules dels amics de Job, sinó que és a Job a qui recrimina. Però, en què consisteix la culpa de Job? L'únic que se li podria tirar en cara seria el seu optimisme, que li fa creure que pot apel·lar a la justícia divina. En pensar així, Job no té, en efecte, raó, com ho mostren clarament les paraules següents de Jahveh. Déu no vol ser just, Déu fa gala del seu poder, i es burla de la justícia. Però Job no volia comprendre això, perquè considerava que Déu era un ésser moral. Job no ha dubtat mai de l'omnipotència de Déu, però, per sobre d'ella, ha esperat en la seva justícia. Però Job s'ha retractat ja d'aquest error, en adonar -se de la naturalesa antinòmica de Déu, i al poder assignar així el seu lloc propi a la justícia i a la bondat de Déu. Certament, en tot això no es pot parlar d'una manca de saviesa per part de Job.

La resposta a la pregunta de Jahveh és, doncs, la següent: Jahveh mateix és el que ha enfosquit els seus plans i el que és ignorant. Jahveh posa les coses a l'inrevés, per dir-ho d’alguna manera, i culpa a Job d'allò que ell mateix fa: a l'ésser humà no se li ha de permetre tenir cap opinió sobre Déu, i sobretot cap idea que no tingui Déu mateix. Al llarg de vint versos el creador del món proclama el seu poder davant la seva víctima, la qual està asseguda a les cendres gratant les seves úlceres, i fa molt de temps que està profundament convençuda d'estar lliurada a una violència sobrehumana. No hi ha cap necessitat de tornar a convèncer Job, fins a la saturació, d'aquest poder. Per la seva omnisciència, Jahveh podia naturalment saber que el seu intent d'acovardir a Job en aquestes circumstàncies era inadequat. Jahveh hauria pogut veure fàcilment que Job creu, ara com abans, en la seva omnipotència, que mai ha dubtat d'ella, i que mai li ha estat infidel. Però Jahveh presta tan poca atenció a la persona de Job, que hom pot justificadament sospitar que té altres motius, més importants per a ell, i que Job no és altra cosa que l'ocasió externa d'un diàleg intern de Déu amb si mateix. Quan parla, Jahveh presta tan poca atenció a Job, que no és difícil veure que està totalment ocupat amb si mateix. L’emfàtica insistència sobre la seva omnipotència i la seva grandesa no té cap sentit davant Job, a qui no és possible convèncer encara més d'elles, i només és intel·ligible pel que fa a algú que dubta d'elles. Aquest pensament del dubte és Satanàs, el qual, després d'haver realitzat la seva mala acció, va tornar al si del seu pare per prosseguir allí les seves intrigues. Jahveh ha hagut de veure que no és possible trencar la fidelitat de Job, i que Satanàs ha perdut l'aposta; també ha hagut de comprendre que, en accedir a l'aposta, va fer tot el possible per provocar al seu servent fidel a la infidelitat, i fins i tot va arribar a permetre tot un seguit de crims. No és penediment, ni de bon tros consternació moral, sinó més aviat un fosc pressentiment que la seva omnipotència es troba posada en dubte, el que fa a Jahveh prendre consciència de si mateix. (En aquest aspecte es dóna en Jahveh una susceptibilitat especial, ja que el "poder" és el seu gran argument. Però la omnisciència sap que el poder no pot disculpar res.) Aquest pressentiment es refereix naturalment al fet, altament significatiu, que Jahveh es ha deixat enganyar per Satanàs. Però aquesta debilitat seva no apareix en la seva consciència de manera clara, ja que Satanàs és tractat amb sorprenent condescendència i consideració. Sens dubte les intrigues de Satanàs han de ser dissimulades a costa de Job.

Per sort seva, Job s'ha adonat, durant l'al·locució de Jahveh, que en ella es tracta de tot menys del seu dret. Job ha vist que ara no és possible discutir la qüestió del dret, ja que és prou clar que Jahveh no té cap interès pels assumptes de Job, sinó que està ocupat amb els seus propis problemes. Satanàs ha de desaparèixer d'alguna manera, per això el millor és fer sospitós a Job de sentiments rebels. Amb això el problema és desviat cap a un pla diferent, i l'incident amb Satanàs no és al·ludit i queda en l'inconscient. Certament l'espectador no veu clarament la raó per la qual Jahveh li mostra a Job seva omnipotència amb tants llamps i trons; aquesta exhibició és prou grandiosa i impressionant per si mateixa com per convèncer de l'intocable poder de Jahveh no només a un públic més ampli que Job, sinó també, en primer lloc, a Jahveh mateix. No sabem si Job s'adona de la violència que amb això fa Jahveh a la seva omnisciència; el seu silenci i la seva submissió poden interpretar-se de diverses maneres. Job no pot fer cosa millor que revocar de ple les seves exigències de justícia; per això respon amb aquestes paraules, ja citades al principi: "Amb la mà em tapo la boca."

Job no deixa sospitar ni el més mínim rastre d'una possible reservatio mentalis. La seva resposta no deixa cap dubte que ha sucumbit totalment, com era natural, a la poderosa impressió produïda per l'exhibició divina. El tirà més exigent s'hauria donat per satisfet amb aquest èxit, i estaria segur que el seu servent no s'atreviria durant molt de temps a abrigar ni un sol pensament torçat, encara que només fos per por (fins i tot prescindint totalment de la seva indubtable lleialtat).

Però, sorprenentment, Jahveh no s'adona de res d'això. Jahveh no veu en absolut la situació de Job ni a aquest mateix. Sembla més aviat com si, en lloc de Job, Jahveh tingués davant de si un ésser poderós, un ésser al qual valgués la pena provocar. Això es mostra en la repetida imprecació a Job (Job 38, 3):

“Vinga! Prepara’t com un home,
que jo et preguntaré i tu m’instruiràs!

Caldria triar exemples grotescs per explicar la desproporció que hi ha entre tots dos contendents. Jahveh veu en Job alguna cosa que nosaltres no atribuiríem a aquest, sinó més aviat a Jahveh mateix. Déu veu en Job una força igual a la seva, que l'obliga a desplegar davant seu interlocutor tot l'aparell del seu poder en una desfilada impressionant. Jahveh projecta sobre Job el rostre característic d'un ésser que dubta, rostre que a Jahveh no li agrada perquè és el seu propi, i perquè aquest rostre el contempla amb una mirada tremendament crítica. Jahveh tem aquest rostre, ja que només davant d'una cosa que provoca la nostra por fem ostentació del nostre poder, de la nostra força, del nostre valor, de la nostra inflexibilitat, etc. Però, quina relació té tot això amb Job? És digne d'un ésser fort espantar un ratolí?

Jahveh no s'acontenta amb aquest primer assalt victoriós. Ja fa molt temps que Job jeu a terra, però el seu gran adversari, que projecta els seus fantasmes sobre el pobre i sofert Job, es troba encara dret davant seu. Jahveh torna a la càrrega (Job 40, 8-9):

“Vols invalidar el meu judici?
Et vols justificar culpant-me a mi?
Tens la força del meu braç,
trona la teva veu com la meva?

L'ésser humà, desemparat, privat del seu dret, a qui la seva petitesa se li fa notar en tota ocasió propícia, se li presenta al Jahveh com una cosa tan perillosa que cal atacar amb l'artilleria pesada. En la seva imprecació al suposat Job apareix què és el que irrita Jahveh (Job 40, 11-14):

“Humilia els superbs amb la mirada!
Doblega’ls tots amb l’esguard,
ajup els malvats allà on es trobin!
Enfonsa’ls plegats a la pols,
tanca’ls a la presó de la mort!
Llavors jo mateix et lloaré
pel triomf de la teva mà!”

Job és increpat com si ell fos el mateix Déu. Però en la metafísica d'aquella època no existia un deuteros neos, no existia cap Altre, llevat de Satanàs, el qual era amo de l'oïda de Jahveh i podia influir sobre ell. Satanàs és l'únic que pot fer-li perdre peu al Jahveh, l'únic que pot encegar-lo a trencar en massa el seu propi codi penal. Satanàs és, certament, un adversari formidable, a més, per raó del seu parentiu proper, és tan comprometedor que cal ocultar-lo amb la màxima discreció. Jahveh ha d'encobrir davant la seva pròpia consciència a Satanàs, el qual es troba dins del seu propi pit, per a això ha de convertir el pobre servent de Déu en un espantall al qual fos necessari combatre, amb l'esperança de poder d'aquesta manera "desterrar la terrible mirada a un lloc ocult", i mantenir-se a si mateix en estat d'inconsciència.

L'organització d'aquest duel imaginari, els discursos tinguts en aquesta ocasió i la impressionant exhibició del poder de Jahveh no s'explicarien prou si volguéssim atribuir-los al factor purament negatiu de la por de Jahveh a fer-se conscient i a les conseqüències relativistes que aquesta presa de consciència comportaria. Per Jahveh la gravetat del conflicte brolla d'un fet nou, el qual, de tota manera, no restava amagat a la seva omnisciència. Però en aquest cas el seu coneixement no va treure cap conseqüència de si mateix. Aquest nou fet és la circumstància, inaudita fins ara en la història del món, que un mortal, sense voler ni saber-ho, sigui elevat fins als estels a causa de la seva conducta moral, i des d'allà pugui contemplar l'esquena de Déu, pugui veure l'abisme dels "embolcalls" (aquí es fa referència a una idea pròpia de la filosofia cabalística posterior).

Sap Job el que veu? En qualsevol cas és prou savi o astut per no trair-se. Però per les seves paraules es pot sospitar que ho sap (Job 42, 2):

“Reconec que tu ho pots tot,
que no t’és impossible cap projecte.”

En efecte, Jahveh ho pot tot, i s’ho permet a si mateix tot sense el més mínim inconvenient. Jahveh pot projectar, sense ni tan sols arrufar les celles, la seva faç d'ombres sobre l'ésser humà, i romandre inconscient a costa d'aquest. Jahveh pot fer gala del seu poder suprem, i donar lleis que per a ell tenen menys importància que l'aire. L'assassinat i la mort no el preocupen, i si li sembla, pot, com un gran senyor feudal, recompensar generosament els seus servents pels danys causats en les messes per una cacera. "Has perdut els teus fills i les teves filles i els teus servents? No et preocupis, jo te’n donaré d’altres i millors."

Job prossegueix dient (sens dubte amb ulls baixos i feble veu) (Job 42, 3-6):

“Tu has dit:
«Qui és aquest per a enfosquir els meus plans
sense cap coneixement?»
És cert! He parlat en la ignorància
de coses grans que no puc entendre.
Has dit encara:
«Escolta’m, doncs, i et parlaré;
jo et preguntaré i tu m’instruiràs.»
Jo només et coneixia d’oïda,
però ara t’he vist amb els meus ulls.
Per això ara em retracto,
penedit sobre la pols i la cendra.”

Intel·ligentment, Job recull les agressives paraules de Jahveh, i es llança als seus peus, com si ell fos en veritat l'adversari vençut. Per clares que semblin les seves paraules, el seu sentit pot ser doble. És cert que Job ha après la lliçó, i ha viscut "coses ocultes", que no és fàcil entendre. Job coneixia, en efecte, Jahveh només "d'oïda", però ara ha experimentat la realitat de Jahveh encara més que el mateix David. Aquesta és una lliçó important, que no s'ha d'oblidar. Job era abans un ingenu, havia arribat a somiar amb un Déu "bo", i amb un sobirà complaent i just jutge; s'havia imaginat que una "aliança" era una qüestió de dret, i que un dels aliats pot aferrar-se al dret que se li ha concedit. Job creia que Déu era veraç i fidel, o almenys just, i que reconeixia -com podia sospitar-se pel decàleg- certs valors ètics, o si més no se sentia obligat a mantenir el seu propi punt de vista jurídic. Però, per espant seu, Job ha vist que Jahveh no és un ésser humà, sinó que, en certa manera és menys que un humà, i que és allò mateix que Jahveh diu del leviatan (Job 41, 25-26):

“No té parió sobre la terra,
jo l’he fet el més intrèpid.
Planta cara a tots els arrogants,
és el rei dels animals ferotges.

La inconsciència és una cosa natural-animal. El mateix que tots els antics déus, també Jahveh tenia els seus símbols animals, que havia pres, sens dubte, de les figures dels déus teriomorfs d'Egipte, molt més antics, i especialment de la figura d'Horus i dels seus quatre fills. Dels quatre animals de Jahveh, només un té rostre humà. Aquest rostre humà és sens dubte Satanàs, padrí de l'ésser humà espiritual. La visió d'Ezequiel atribueix al Déu animal tres quarts d'animalitat i només un quart d'humanitat, mentre que el Déu "superior", el Déu que es troba sobre la pedra de safir, s'assembla només a un ésser humà. Des d'un punt de vista humà aquests símbols expliquen l'insuportable comportament de Jahveh: és el comportament propi d'un ésser preponderantment inconscient, que no pot ser jutjat de manera moral. Jahveh és un fenomen, i "no un ésser humà" (Job 9, 32) (La ingènua suposició que el creator mundi és un ésser conscient ha de ser considerada com un prejudici de funestes conseqüències, ja que dóna ocasió més tard a les més increïbles dislocacions lògiques. Així, per exemple, l'absurd concepte de la privatio boni no hagués estat mai necessari, sinó no hagués calgut pressuposar que la consciència d'un Déu bo no pot produir en absolut fets dolents. La inconsciència i irreflexió divines, per contra, possibiliten una concepció que eximeix del judici moral l’obrar de Déu, i no provoca cap conflicte entre la seva bondat i la seva terribilitat).

Es podria suposar sense dificultat que les paraules de Job tenen aquest sentit. Però sigui pel que sigui, en tot cas Jahveh s'ha apaivagat definitivament. La mesura terapèutica d'acceptar sense protesta tot el vingui, ha provat o un cop més la seva ineficàcia. Però Jahveh no s'ha tranquil·litzat encara pel que fa als amics de Job, aquests "no havien parlat per ell el correcte". Jahveh projecta també -còmicament, caldria dir- el ser que dubta (Satanàs) sobre aquests homes honrats i una mica petulants, com si pogués tenir importància el que ells pensessin. Però a Déu l’irrita profundament que els humans pensin, i més encara que puguin pensar sobre ell; això cal impedir-ho d'alguna manera. El pensament de l'ésser humà s'assembla molt a les coses que el seu mòbil fill Satanàs produeix sovint de sobte, i que el fereixen tan desagradablement en el seu punt feble. Quantes vegades ha hagut Jahveh de penedir-se dels seus irreflexius rampells!

És difícil evitar la impressió que l'omnisciència es va aproximant a poc a poc a la realització de si mateixa, i que és imminent un coneixement que sembla estar envoltat d'angoixes d'autodestrucció. Però les paraules últimes de Job estan afortunadament formulades de tal manera que pot suposar-se, amb força seguretat, que el conflicte ha acabat definitivament per ambdues parts.

Però nosaltres, el cor que comenta aquesta gran tragèdia, que no ha perdut el seu valor en cap època, no sentim de la mateixa manera. A la nostra sensibilitat moderna li sembla que la profunda submissió de Job a l'omnipotència de la presència divina, i el seu prudent silenci, no han donat una resposta a la qüestió plantejada per la jugada satànica de l'aposta amb Déu. Job no ha donat una resposta ni ha reaccionat de manera adequada; amb això ha demostrat tenir un meravellós domini sobre si mateix; però ens falta encara una resposta inequívoca.

Per començar pel més immediat, ¿què significa la injustícia immoral soferta per Job? És que l'ésser humà és tan miserable a la vista de Jahveh, que no té ni tan sols capacitat de patir un tort moral? Això estaria en contradicció amb el fet que Jahveh té necessitat de l'ésser humà, i que té per a ell molta importància que els humans parlin "bé" d'ell. Jahveh està pendent de la lleialtat de Job; aquesta lleialtat té per a ell tanta importància, que no retrocedeix davant cap mitjà per sotmetre-la a una prova. L'actitud de Jahveh dóna a l'home una importància gairebé divina; doncs, què més hi ha al món que pugui tenir importància per a aquell que tot ho té? La doble actitud de Jahveh, que per una part destrossa sense cap consideració la felicitat i la vida de l'ésser humà, i per l’altra es veu obligat a tenir com a interlocutor l'ésser humà, col·loca a aquest en una situació gairebé impossible: d'una banda, Jahveh es porta d'una manera irracional, a la manera de les catàstrofes naturals i de coses semblants, d'una altra, Jahveh vol ser estimat, honrat, reverenciat i exalçat com a just per l'home. Jahveh reacciona minuciosament a qualsevol paraula que pugui significar encara la més lleu crítica, i d'una altra part no es preocupa del seu propi codi moral quan la seva manera d'obrar xoca contra els paràgrafs d'aquest.

A un Déu tal, que és un sobirà absolut, l'ésser humà només se li pot sotmetre amb temor i tremolor, i intentar propiciar-lo indirectament amb grans lloances i amb una obediència ostentosa. Però a la sensibilitat moderna li sembla impossible en aquestes circumstàncies una relació de confiança. D'un ésser natural inconscient d'aquest tipus no es pot esperar una satisfacció moral. No obstant això, Job va obtenir aquesta satisfacció, fins i tot sense que Jahveh tingués intenció d'això, i potser sense saber-ho el mateix Job, com ens voldria fer veure el poeta. Les paraules de Jahveh tendeixen de manera irreflexiva, però no per això menys clara, a mostrar a l'ésser humà el poder brutal del demiürg: "Jo sóc el creador de totes les atroces i indomables forces naturals, que no estan subjectes a preceptes ètics; jo mateix sóc un poder natural amoral, una força purament fenomènica, que no veu la seva pròpia esquena."

Aquest aclariment és, o podria ser almenys, una grandiosa satisfacció per Job, doncs mitjançant ella l'ésser humà és constituït, malgrat la seva impotència, en jutge de la divinitat. No sabem si Job va veure això. Però sabem de manera positiva, pels moltíssims comentaris al llibre de Job, que cap dels segles següents ha vist que sobre Jahveh impera una Moira o Dich, que el força a jutjar-se tal com ho fa. Tot el que tingui valor per a això pot veure que Jahveh, en rebolcar Job per la pols, l'ha enaltit sense saber-ho. Amb això Déu es jutja a si mateix i dóna a l'ésser humà la satisfacció que tan dolorosament trobàvem a faltar en el llibre de Job.

El poeta d'aquest drama ens ha donat una prova de discreció magistral en fer caure el teló en el precís moment en què el seu heroi reconeixia incondicionalment, mitjançant la seva prostració davant la majestat divina, la apofasis megalh del demiürg. No ha de quedar cap altra impressió més que aquesta. El que està en joc és massa important; hi ha el perill de provocar en la metafísica un escàndol inaudit, de conseqüències probablement desastroses, i ningú disposa d'un remei capaç de salvar d'una catàstrofe al concepte monoteista de Déu. Ja en aquell temps l'enteniment crític d'un grec hauria pogut usar i aprofitar aquest nou coneixement biogràfic per atacar Jahveh -el que, de tota manera, va succeir bastant més tard- i dispensar-li la mateixa sort que ja llavors va dispensar als déus grecs. Però en aquell temps, igual que en els dos mil·lennis següents, era totalment impensable un relativisme de Déu.

L'esperit inconscient de l'ésser humà té una vista segura, tot i que l'enteniment conscient estigui encegat i impotent. El drama s'ha consumat per a tota l'eternitat, la doble naturalesa de Jahveh s'ha posat de manifest, i algú o alguna cosa l'ha vist i l'ha registrat. Aquesta revelació, arribés o no llavors a la consciència dels humans, no podia deixar de tenir conseqüències.