dimarts, 11 de febrer de 2014

Eternitat de l'art



Raffaello 1515

Rembrandt 1654


"L'obra d'art és un mirall transfigurador, excepcional, únic, on la vida s'atura sense morir. Les grans obres són riqueses amb les que la realitat humana s'amplia constantment. Són somriures, crits, serenitats, angoixes, alegries que no envelleixen; que guarden reminiscències de moments anteriors i sobreviuen a les condicions i als homes que les van produir. Són testimonis, és cert, reflexos, equivalències. Però documents vius que romanen vius i guarden i transmeten el misteri de la vida.  Que romanen vius i vàlids, d'alguna manera eterns."

(...) L'art pateix alteracions, transformacions, evolució també. Però cada obra d'art roman intacta, acabada, independent de tot el que va a succeir en la marxa de l'art mateix. Cada nou estil, cada obra nova, no altera en res el valor total de l'estil o de l'obra anterior. La seva veritat no és desmentida per les noves veritats. Des d'aquest punt de vista és perfectament correcte afirmar que en art no hi ha progrés. (...) Però això no significa que no s'enfonsi en el que hi ha de més viu i circumstancial de l'aventura humana, que ell mateix no sigui testimoni i agent de progrés. Significa només que cada nova manera de pintar no anul·la la manera de pintar anteriorment utilitzada. Que Rembrandt no és un progrés en relació a Raffaello, ni Watteau en relació a Rembrandt, o que Delacroix representi un avançament en relació a Watteau. (...) Ningú no podria demostrar que Rembrandt va desplaçar a Raffaello o que Delacriox va tornar antiquat a Watteau. Que després de Renoir, Courbet no compta."


Mário Dionisio, a Introducción a la pintura, Alianza Editorial, Madrid 1972, p. 39-40