divendres, 6 de desembre de 2013

Experiència espiritual i marc religiós


Twombly 1990


Annex a l'aportació de Raimon Ribera al seminari sobre “Espiritualitat sense religió?” celebrat al Centre Cristianisme i Justícia la tardor de 2013.


Pot haver-hi “experiència espiritual” en el sentit fort de la paraula sense un marc religiós que l’avali? Tema clau. ¿Per què considero que no hi pot haver espiritualitat sense religió? Doncs perquè em temo que l’experiència religiosa és qualitativament diferent de l’experiència estètica i de l’experiència ètica. Això no vol dir que no hi hagi continuïtat, en l’àmbit personal subjectiu, entre les tres experiències. Però no són iguals. I la que més reivindica alteritat, discontinuïtat, ruptura és l’espiritual (la noció de “revelació” és reveladora al respecte, valgui la redundància). Tot i la continuïtat experiencial, la vivència espiritual sembla necessitar formular-se com a “diferent” (amb una metàfora tan potent com la de “provenir d’un altre món”, o “parlar d’un altre món”).

Envestint-ho per un altre cantó complementari: l’espiritualitat és una construcció cultural, simbòlica, més que no pas una experiència subjectiva espontània. Sense el marc heretat de formulació, és difícil arribar-hi, potser impossible. Es pot dir que també estètica i ètica es viuen en un marc d’herència cultural, i és cert, però sembla com si en elles l’experiència personal fos més propera, més assequible, amb més autonomia del marc mental heretat: bellesa i bondat semblen ser experiències més primàries, més espontànies, com correspon potser a la seva naturalesa de valors; constructes humans, certament, però fets sobre una base empírica potent, immediata, universal, més a l’abast de tothom. L’experiència espiritual no sembla seguir les mateixes regles, queda més lluny de l’experiència espontània (el que no vol dir que no hi hagi experiència, la qual valida i corrobora les construccions heretades; però el pes de l’herència és més gran, més inicial, com si sense ella difícilment hom pogués viure una experiència d’alteritat com la que l’espiritualitat proposa). Per això em sembla que el rol del marc religiós té tan de pes en l’experiència espiritual, la qual queda més lluny de la nostra espontaneïtat que l’admiració davant de la grandesa del cel estelat o davant del gest altruista del nostre veí.

El rebrotar de l’experiència estètica i ètica de generació en generació és més senzill per aquest major pes de l’experiència personal “espontània” (que mai no ho és ben bé del tot, però s’hi acosta més). Amb l’espiritualitat no passa el mateix: sense la transmissió del marc simbòlic, dels referents mítics, construïts de mica en mica des de fa molt de temps però especialment des de fa 2.500 anys, potser intuiríem alguna cosa a les palpentes, però ni d’això estic segur. Dir “el Senyor és el meu pastor”, o “Déu meu, perquè m’heu abandonat?”, o “Déu és per nosaltres un refugi i un castell” no ens és espontani de la manera que ho pot ser dir “que bonica que és aquesta flor”; és fruit d’un procés de transmissió-educació sense el qual potser seriem orfes d’espiritualitat (i per això la imitació del mestre pot ser una manera d’accedir a l’herència, de connectar i rebre el tresor acumulat, de vincular-se a la tradició, mentre la imitació no esdevingui pura mimètica mecànica sense vivència personal real, fet que llavors certament la invalida). Cada generació no pot començar de zero en el camp de l’espiritualitat, tot i que es pugui desitjar poder-ho fer. Per dir-ho curt i malament: l’admiració còsmica de Monsieur de Compte-Sponville em sembla bonica i sincera, però pertanyent al món de la sensibilitat, no al de l’espiritualitat.

Diguem-ho d’una altra manera. Quan s’està amb criatures, és normal anar transmetent “això és bonic”, “això és lleig”, “això és bo”, “això és dolent”, i de mica en mica, amb relativa facilitat, aquestes distincions es van incorporant en elles. Però amb l’espiritualitat això no funciona així, em temo. Es pot replicar que se’ls pot ensenyar a fer silenci, a meditar. I és cert. Però, l’espiritualitat, ¿s’identifica només amb una ment serena, en pau, amb un autocontrol? El mite, ¿no aporta res de substancial que no es pot transmetre si no és a través d’ell? Sense el “conte” religiós, els infants ¿no deixen de tenir accés a quelcom de fonamental en el domini de l’espiritualitat? La gran alteritat, ¿es pot transmetre només a través del silenci (per dir-ho malament i curt, i sabent que el silenci li és fonamental)? La pregària, l’adreçar-se a aquesta gran alteritat, ¿es pot desvincular de la narració mitològica? ¿Aquesta “espiritualitat sense paraules” és tot el que entenem per espiritualitat, o les “paraules” aporten quelcom de substancial? I aquestes paraules no poden ser les grans formulacions humanistes sobre la grandesa del món o de la vida, han de ser específiques per apuntar i desvetllar el misteri, i jo no les sé trobar fora dels edificis mitològics de les tradicions.

Ens podem preguntar com hem d’entendre la diversitat d’experiències espirituals de contacte amb el misteri que han viscut persones més o menys contemporànies i que no anaven precedides de cap mediació religiosa. Realment no hi anaven precedides? O del que no anaven precedides és de l’adhesió subjectiva a un credo religiós, d’una militància en una organització religiosa (sovint preexistent i rebutjada)? No veig florir espontàniament experiències religioses entre nosaltres, com si fossin flors primaverals o bolets tardorencs, i em sembla que quan això passa és gràcies a llavors o humus simbòlics d’origen religiós, potser invisibles però que actuen per sota. I em fa l’efecte que com més allunyament hi ha del marc simbòlic religiós, menys experiències espirituals semblen sorgir (si més no, és la impressió que jo tinc). La ruptura amb la cultura religiosa no només és un problema cultural (saber interpretar els quadres del Prado) sinó un problema espiritual (disposar de les bases que permeten accedir a l’experiència).

Si accentuo la contraposició entre humanisme i espiritualitat (de vegades amb més propòsit didàctic que altra cosa) és per subratllar aquesta diferència de dinàmiques. L’espiritual és “més que humà”, és “inhumà” fins i tot, no és la culminació o sublimació de l’humà (tot i que, segons des d’on ho observes, ho és) sinó un anar més enllà de l’espontàniament humà (d’aquí la necessitat del recurs al “diví”, que més que del mestre o del seguidor parla de la persona que ha decidit embarcar-se en el camí espiritual; la distinció entre mestre i seguidor estaria en un pla inferior, més operatiu, més de l’àmbit de les tècniques i la didàctica). Segons des d’on ho mires, hi ha continuïtat entre humanisme i espiritualitat; segons des d’on ho mires, hi ha contraposició. Assumir l’especificitat de l’espiritualitat és assumir aquesta paradoxal doble naturalesa. Per això em costa identificar “espiritualitat” amb “qualitat humana” (ni que sigui amb el qualificatiu de “profunda”): qualitat humana em va bé per l’àmbit més alt de l’espontàniament humà, per la matriu generadora dels valors humans, una matriu que de vegades “flirteja” amb la divinitat, però aquesta és una relació molt delicada amb la que cal ser molt prudents, no fos cas que acabéssim anant a para a que només els que tenen accés a l’àmbit espiritual poden accedir veritablement als grans valors humans (amor, justícia, llibertat, etc.). D’aquí la meva defensa del que podríem considerar un cert dualisme: no vull anar a parar a uns “creients anònims” com havíem anat a parar a uns “cristians anònims”: no hi ha accés a l’espiritualitat sense decisió o acceptació lliure i voluntària, sense un pas conscient per obrir-se a una dimensió “altra” que es relaciona conflictivament amb l’humà (alhora portant-lo al límit i alhora qüestionant-lo). L’espiritualitat es viu des de la consciència i la llibertat.

Parlar de la necessitat –el caràcter imprescindible- del mite per parlar d’espiritualitat és tornar a dir d’una altra manera el que s’ha dit sobre espiritualitat i religió. Potser una mica més depuradament, ja que la religió no només inclou mitologia sinó també ritual i organització institucional, però el nucli del problema és el mateix. ¿Es pot parlar d’espiritualitat sense fer servir els marcs mítics heretats? A mi em costa de veure. Sense el mite és pot parlar de coses meravelloses, d’altes cimeres de l’experiència humana, de les meravelles de la natura, del cosmos, de la ment humana, de la consciència, però ¿abasta això l’experiència espiritual o el que hi falta és precisament el que és més específic a aquesta experiència?

És clar, si això és així no es pot deixar de banda el mite, cal recuperar-lo; en el context cultural actual i des d’ell, però cal recuperar-lo. Pretenc doncs recuperar la religió cristiana, alliberada d’allò que no es viable a dia d’avui, reduïda potser en bona part al seu paper de símbol iniciàtic, com a via per oferir “espiritualitat” als nostres contemporanis. Però pretenc fer-ho tot apropant-nos “alhora” a les diverses grans tradicions (si hi ha un apropar-se preferentment a la cristiana és per raons històrico-culturals). Fer ambdues coses alhora, no només una d’elles.

Segons com, aquest punt de vista que miro de defensar pot ser vist precisament com a terriblement “ateu”, com ara quan dic que Déu no està amagat en algun plec desconegut del cosmos. Si fos així, si Déu estigués d’alguna manera “irrompent” pel cosmos, llavors si que quedaria fonamentada la consideració de la possibilitat de l’experiència “espontània” de la dimensió espiritual: hi hauria uns humans capaços de copsar el que els altres no copsen, de trobar la divinitat en la trama objectiva del cosmos. Als que no opinem així, llavors només ens queda el mite, la construcció cultural humana, com a possibilitat d’accés a la divinitat. D’aquí la meva insistència en el mite, perquè no em sembla que hi hagi cap accés “directe” a la divinitat a partir de la nostra experiència espontània del cosmos. La persona que atorga una certa “materialitat” (pertinència al cosmos) a la divinitat no té el mateix problema d’alarma davant del risc de desaparició del mite, ja que considerarà que aquesta connexió es continuarà produint encara que desaparegui el mite, i que es pot produir sempre i en tot lloc, ni que només sigui en algunes persones. Llavors la preocupació per la ruptura de la tradició disminueix molt, perquè ja no és essencial, imprescindible, sinó que sempre es pot tornar a reconnectar directament amb el misteri, la divinitat o el que sigui, perquè està present aquí, independentment de la nostra presència, ens precedeix i seguirà existint quan l’espècie desaparegui. Però als que no veiem clara aquesta divinitat “còsmica” això no ens funciona, només ens funciona la construcció mítica com a porta d’accés a la divinitat. Potser precisament perquè no trobo Déu en l’experiència sensible espontània crec tan necessari el mite. Identifico llavors “creença” amb “confiança en l’operativitat del mite”, no amb “accessible objectivitat del misteri fora del mite”. Viure el mite i a través d’ell obrir-se al misteri i accedir-hi és cosa humana, construcció humana, no recerca d’una dimensió còsmica independent de nosaltres; nosaltres fem que la divinitat sigui operativa, “per a major bé de la humanitat” i “per a major glòria de la divinitat”.