dilluns, 2 de desembre de 2013

Espiritualitat sense religió?



Twombly 1989


Reflexions aportades per Raimon Ribera al seminari sobre “Espiritualitat sense religió?” celebrat al Centre Cristianisme i Justícia la tardor de 2013, compartit amb en Xavier Melloni en una experiència de diàleg gratificant.


1. Actualment, dos conceptes, certament ben intencionats, poden acabar creant confusió: el d’intel·ligència espiritual i el d’espiritualitat laica.

       a. Crec que la noció d’intel·ligència espiritual pot crear confusió perquè em sembla que l’espiritualitat no és una facultat més del nostre cervell, ni tan sols la més sublim. Per interessant que sigui l’aproximació a les set “intel·ligències múltiples” de Howard Gardner, proposada el 1983 i potenciada a nivell popular per l’aproximació a la “intel·ligència emocional” de Daniel Goleman proposada el 1995, l’espiritualitat no crec que pertanyi a aquesta categoria analítica (ni el mateix Gardner li posa, tot i que altres autors sí que ho fan). Quan es parla d’”intel·ligència espiritual” es parla d’una cosa real, material, física, d’unes facultats determinades del nostre cervell, de la nostra ment, de la intel·ligència humana, en una utilització del terme “espiritual” més a la francesa (en francès, el terme esperit no només s’utilitza de la manera tradicional en l’àmbit religiós, que també s’hi utilitza, sinó que serveix també per designar el conjunt de les facultats intel·lectuals; és el “siège de la pensée, des idées”, i la “faculté de penser”, la “manière de penser”, la “façon de concevoir”, el que fa que se l’utilitzi per traduir el terme anglès “mind”; té com a sinònims possibles “pensée”, “intellect”, “jugement”, “Raison”, “compréhension”). Aquesta és una utilització diferent de la que s’ha fet servir en el si de les tradicions religioses que, metafòricament, relacionen més l’espiritualitat amb quelcom “rebut” (“revelació”, transmissió comunitària, transmissió pel mestre, etc.) que no pas amb quelcom intern, innat, espontani en l’individu.

       b. Crec que la noció d’espiritualitat laica pot crear confusió perquè per a mi no hi ha espiritualitat sense referent religiós, sense vinculació a una herència, a una tradició treballada col·lectivament en el temps. Per això no ens sembla encertat insistir en voler una espiritualitat desvinculada de les religions (“Spiritual but not religious”, en una expressió que apareix com una entrada de la mateixa Wikipedia: “SBNR”). L’espiritualitat es diferencia de les religions, però no se’n desvincula. Així com no hi pot haver religió sense espiritualitat (seria una estructura morta, rígida, sense vitalitat, vibració, élan, alè de l’Esperit o com li vulguem dir; i aquesta “vitalitat” és la mateixa per a les diferents estructures religioses, filles de llocs i temps determinats), no hi pot haver espiritualitat sense religió (que la manifesta, la materialitza, li dona cos, la tradueix en paraules i gestos). L’espiritualitat és una construcció cultural, simbòlica, més que no pas una experiència subjectiva espontània. El nostre gran repte no és construir una espiritualitat laica al marge de les religions, sinó com ser “humans religiosos” en una societat secularitzada, amb els reptes que això suposa per a les persones que decideixen intentar-ho i per a les tradicions religioses, portades a una profunda revisió de com es comprenen a elles mateixes i com operen.

2. L'espiritualitat, tal com jo l’entenc, no és una dimensió més del que en podríem dir “l'humanisme” en un sentit no habitual del terme. Crec que es pot ser plenament humà sense "connectar" amb el món de l'esperit, crec que l’espiritualitat no és un requisit obligatori per a la plena humanització. Soc conscient de les objeccions que es faran a aquesta consideració, especialment des d’alguns àmbits religiosos, on es considera que no es pot ser plenament humà, humanament madur, sense la dimensió espiritual. En aquest sentit, voldria matisar que potser des d’aquests àmbits és legítim pensar que això és així, perquè es viu així, però potser seria millor no dir-ho, tant per no desvaloritzar la humanitat dels qui no creuen (qui som nosaltres per jutjar això des de fora; i quants exemples tenim de “no creients” més “humans” que molts “creients”) com perquè tampoc està tan clar que l’espiritualitat no pugui acabar essent fins i tot un factor de “deshumanització” en un determinat sentit de la paraula; l’espiritualitat, en tant que relacionada amb la “pèrdua d l’ego”, té dimensions destructives, d’anorreament, terribles, és un salt a l’abisme, una opció força “boja”, i això també s’ha de tenir en compte (sempre va bé recordar el “tremens et fascinans” que evocava Rudolf Otto). Per mirar de delimitar una mica aquests territoris, podríem dir que crec que quan parlem d'humanització, de maduració, de plena realització, de ple desplegament del nostre potencial, de viure amb més consciència, direcció, saviesa i compassió, d’interioritat, de “mindfulness”, d'estar en pau, de reflexió, fins i tot de segons quina meditació, parlem d'humanisme, de qualitat humana; quan parlem de contacte amb el misteri, d'obertura al desconegut, d'anul·lació de l'ego, d'accés a dimensions que van més enllà de la raó, parlem d’espiritualitat.

3. Mirant de ser més propositius, podríem dir que en l'experiència espiritual hi ha una mena de ressonància entre l'interior i l'exterior. Ni només a dins, ni només a fora, sinó una vibrant sintonia que es dóna en moments puntuals, moments de manifestació. Aquesta ressonància és tan poderosa que té la capacitat de fer enretirar l’ego, fent que la manifestació ocupi el seu espai. El que es manifesta no sabem què és, només copsem que hi ha manifestació. Aquesta ressonància espiritual és puntual, fugissera, incontrolable, improgramable. No es dóna quan un vol, es dóna quan es dóna (l’Esperit bufa quan vol, deia la tradició). Podem preparar entorns que l'afavoreixin, però res no garanteix que arribi, que es produeixi. I cal assenyalar també que el que en un moment és vehicle facilitador d’aquesta experiència, en un altre moment pot no ser-ho. I el que per a una persona és vehicle, pot no ser-ho per una altra. No podem dir: "aquesta música és espiritual"; només podem dir "en aquell moment i per a aquella persona, aquella música va ser espiritual" (tot i que sí que podrem dir “aquesta música és en general més facilitadora de l’experiència espiritual que aquella altra”). I el mateix passa amb un quadre, amb un text, amb un símbol, amb un paisatge, amb una llum.

4. És important no confondre "espiritual" amb "emocional". "Espiritual" no vol dir “quelcom capaç de generar una emoció intensa” (sigui d'alegria, de tristesa, de plaer, de solemnitat...), per corprenedora i meravellosa que sigui l’emoció generada. Per tal que quelcom sigui "espiritual" ha de tenir alguna cosa més. Però no sabem ben bé què és això de més que ha de tenir; no sabem dir què és el que converteix quelcom en "espiritual", no sabem què és el que permet “llegir entre línies" en la nostra realitat interior i exterior.

5. El que sí que és l'espiritualitat és un desafiament a la condició humana. Certament, no tothom, ni sempre, se sent interpel·lat per l'esperit; però algunes persones, en alguns moments, experimenten que l'esperit és fonamental, que és decisiu per a les seves vides, o en un moment de cert salt al buit prenen l’opció de viure així, de mirar d’assolir aquesta experiència (les experiències no són només quelcom que se’ns imposa i davant de les quals som passius, sinó que hi pot haver intervenció activa per part nostra, “decisions d’experimentar”). La naturalesa d'aquesta experiència/opció és tal que tothom la pot viure en qualsevol moment, no hi ha criteris ni condicions, ni exclusivitats ni predeterminacions. Ara, això sí: als que hi accedeixen, l'esperit els commou, els trastorna i els porta a viure de manera diferent, unes vegades de forma molt visible i d’altres de forma més discreta, subtil. L'esperit els porta a obrir-se, a posar-se en funció d'ell, a deixar-se condicionar per ell. I això es fa sempre des de la llibertat, sense imposicions ni obligacions; ningú pot ser “obligat” a experimentar l’esperit, encara que de vegades algunes vivències subjectives d’aquesta experiència, inevitablement lligada al llenguatge simbòlic, puguin utilitzar com a imatge comunicativa que l’esperit “se t’imposa”, “irromp”, fent servir aquesta imatge per aproximar-se o expressar millor la naturalesa de l’experiència, com es viu subjectivament. En qualsevol cas, l'impacte de l’esperit és radical, absolut, profund: obrir-se a l'esperit, optar per ell, es viu com un fenomen de “si o no”. No es pot accedir o predisposar-se a accedir a l'esperit "una mica", o "molt": o s’entra en el joc o no, o ressona o no ressona. Pot ser una explosió silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan es dóna, es dóna, i reorienta la pròpia actitud vital de fons. Pot donar-se l’experiència de l’esperit quan un vol? No. Però cal voler que es doni per tal que es pugui donar, cal posar-s’hi bé, cal “pre-disposar-se”, acumular gestos que ho afavoreixin (“caçar”, acumular “poder”, en dirà Carlos Castaneda). I quan això succeeix, el joc a dues bandes entre l'ésser humà i el món es converteix en un joc a tres bandes entre el món, l'esperit i l'ésser humà (la “visió cosmoteàndrica”, en terminologia d’en Raimon Panikkar). 

6. Per treballar l'espiritualitat cal haver, doncs, decidit lliurement viure la vida en funció de l'esperit. Haver triat l'opció de posar la vida al servei d'una cosa que ens supera i se'ns escapa, però que es viu com a fonamental. Treballar l’espiritualitat és tant l’anhel com la recerca d'alguna cosa alhora experimentable i inabastable, així com la construcció d'una vida diferent, d’un món diferent. És, d’alguna manera, passar a percebre la realitat de manera diferent. Com ja hem subratllat, res obliga a fer-ho: es fa perquè es vol, perquè es decideix fer-ho, des de la més plena llibertat. S'intenta construir un projecte de vida vertebrat per l'esperit, amb l'esperit com a referència central; s’intenta materialitzar l’esperit, donar-li cos, encarnar-lo, manifestar-lo, convertir-lo en gest vital, aplomador secret de la pròpia identitat personal, orientador del propi itinerari, generador de la pròpia existència com a éssers amb propòsit, si ens permetem una certa incursió en el llenguatge poètico-simbòlic.

7. Per tant, treballar l'espiritualitat no és ben bé acumular coneixements, ni emocions, ni pràctiques rituals. No és ben bé interioritzar valors, ni conviccions, ni creences, ni adhesions. No és tenir experiències paranormals (pressentiments, invocacions als esperits, coincidències, visions, etc.). Ni endinsar-se en teràpies (naturistes, homeopàtiques, d'acupuntura, etc.). Ni assolir estats d'ànim exaltats, ni estats alterats de consciència. Pot incloure algunes d'aquestes activitats o ser-hi al darrera, però sense identificar-se plenament amb elles.

8. El treball de l'espiritualitat ve facilitat per la gran quantitat de mètodes, pràctiques i símbols que les tradicions religioses han acumulat durant mil·lennis. La meditació, les pràctiques de silenci, els exercicis de ioga o tai-txi, les oracions, els rituals i litúrgies de tot tipus, les pràctiques ascètiques, els exercicis espirituals, la vida eremítica i monàstica, el treball dels textos clàssics, les músiques sagrades, les imatges i els temples, etc. ofereixen un ampli ventall de possibilitats. L'habilitat és saber trobar aquelles peces que resulten profundament significatives, o més ben dit, espiritualment significatives per algú en un moment determinat. En aquest terreny, la quantitat de llibres, revistes, webs, cursos, experts de tot tipus, és notable; i la dificultat de trobar un itinerari fecund entre tanta abundància i desigual nivell de les propostes (algunes dubtoses o fins i tot pernicioses) és tot un repte.

9. Pel que fa als camins religiosos d’aquest itinerari, hi haurà qui trobarà més fàcil treballar l’herència de la tradició que ha viscut de petit, i hi haurà qui, al contrari, trobarà més fàcil treballar una tradició distant; això no comporta cap problema, i cal respectar plenament cada situació personal, cada itinerari vital, des de la convicció que el resultat final serà el mateix. En qualsevol cas, aquestes opcions personals haurien d’anar acompanyades d’una profunda reconsideració, reconversió, reformulació, actualització o com li vulgueu dir per part de les grans tradicions religioses. Una tasca que sovint les depassa, o els hi fa mandra, o els hi trenca massa esquemes, o els hi genera massa inseguretat, o qüestiona massa el seu satus quo, i d’aquí l’immobilisme que constatem actualment en elles.

10. Actualment és complicat pensar l'espiritualitat perquè tradicionalment l'espiritualitat s'havia viscut i formulat en marcs mentals mítics (o mítico-simbòlics, si ho preferiu; o sigui, aquells on l'eix central no és el raonament deductiu, l'anàlisi racional, sinó una narració, una història, un conte que configura el pensament i commou el cor, impacta). I en canvi la modernitat comporta l'hegemonia de la racionalitat sobre el mite, introduint-nos en un marc mental diferent (de racionalitat sempre n’hi ha hagut, a un nivell o altre; la novetat de la modernitat és la seva indefugible hegemonia, el seu protagonisme, el fet de no poder-ne prescindir o deixar al marge, l’haver de passar per ella, el que no vol dir la seva exclusivitat).

11. Què n’hem de fer dels mites en aquest nou marc mental actual? Crec que hem d’evitar dos extrems: 1) considerar que han de desaparèixer, i 2) considerar que poden continuar sent hegemònics i configuradors bàsics dels esquemes mentals. Es tractaria de considerar que, tot i que la raó és i serà hegemònica, els mites poden continuar tenint un paper específic, potser no com a configuradors del pensament, de la concepció del món, però sí com a commocionadors del cor i per tant com a orientadors del comportament.

12. És possible separar espiritualitat i mite? 1) Per a alguns ho és, i això els permet abandonar, ignorar el mite i considerar que es manté l'espiritualitat. "Som espirituals però no som religiosos" és una formulació habitual del tema, com ja hem dit. Llavors l'espiritualitat passa a ser una dimensió racional de la persona que mira de cultivar al màxim la seva sensibilitat i els seus valors, així com la seva interioritat. L'espiritualitat passa a ser un compendi de sensibilitat a la natura, de sensibilitat a l'art, de sensibilitat moral i de “vida interior”, d’atenció a les dinàmiques del propi cor i la pròpia ment, d’autoconsciència; compendi que dóna qualitat i gruix a la vida de les persones. No fa falta cap obertura al misteri ni a cap dimensió que vagi més enllà de la raó. Cosa que està molt bé; aquí no discutim la bondat d’això, sinó l’oportunitat de designar-ho com a “espiritualitat”, ni que sigui afegint-hi “laica” 2) D’altres considerem que l'espiritualitat és una dimensió irracional, o a-racional, o pre-racional, o post-racional, però certament no racional (ni raonable), que només es pot vehicular a través del mite. Sense el llenguatge mític no es pot parlar d'espiritualitat. Amb plena consciència del caire simbòlic del mite, i de que és un fruit de la creativitat humana. L’espiritualitat no ens ve doncs de fora (tot i que es fa servir aquesta imatge per subratllar la seva peculiaritat, especificitat, “estranyesa”), i no és tampoc el fruit d'una elaboració racional, sinó que és vehiculada per un tipus de narració commocionadora, el mite, narració peculiar i insubstituïble generada per la cultura humana. I com que en el marc mental modern ja no podem crear nous mites (aquesta és la meva opinió), hem de recórrer als mites antics (per sort, rics i abundants) per a poder continuar gaudint d'aquesta commoció (podríem dir que hem perdut la “innocència mítica”, la capacitat de crear veritables mites en el sentit fort i positiu de la paraula, que és el que utilitzem aquí; en el sentit feble i negatiu, el que anomenem de vegades “mitificació”, sembla que hi tenim una gran facilitat).

13. Poden els mites continuar commocionant tot i que es tingui consciència 1) de la seva naturalesa simbòlica (no descriuen fets, no són narracions d'esdeveniments històrics objectivament constatables) i 2) del seu caràcter de creació humana? Hi ha qui creu que no, que només poden commoure si te'ls prens literalment, com a descripcions de fets reals, d'esdeveniments històrics constatables, o com a fruits d’una “revelació” literal, d’una transmissió de coneixement des d’una instància suprahumana. Si no creus que "allò va ser així", que "era real", o que va ser explicat així per la veu de Déu, o per un àngel, no et pot impactar. Nosaltres creiem que, de manera semblant o paral·lela a com una pintura de fa 800 anys ens pot commoure avui en dia, els mites ens poden continuar commovent tot i que siguem conscients del seu caràcter de creació “literària” humana. Tot i que es moguin en un altre nivell, vivim els mites d’una manera propera a com vivim les obres d'art: ens hi interessem, ens hi obrim i ens deixem impactar per ells. I, en conseqüència, si no hem estat educats en els mites, si la nostra situació emocional no ens hi fa sensibles o si no ens interessem per conèixer-los, si no ens obrim a ells, no hi ha possibilitat de ser impactats per ells. De vegades confonem aquesta ignorància dels mites amb la seva inoperància o no validesa, generalitzant així abusivament les nostres limitacions: com que a nosaltres no ens diuen res, no els considerem valuosos i els deixem de banda.

14. Cal diferenciar coneixement i creença. L’esperit (Déu, si ho preferiu...) no el coneixem, hi creiem; no és un objecte per a la nostra anàlisi racional, sinó una manera de parlar de la nostra experiència del món i un referent simbòlic que orienta la nostra vida. Cal evitar parlar de l’esperit, de Déu, com si fos un objecte de coneixement; quan en parlem, cal deixar clar el caràcter simbòlic o hímnic de les nostres expressions, cal que quedi clar que parlem en llenguatge simbòlic, i no en llenguatge racional (de fet, dit sigui de passada, hem de fer un esforç de bilingüisme, de capacitat de poder parlar ambdós llenguatges). I cal parlar de l’esperit, de Déu, el mínim possible, només quan sigui imprescindible. També cal no identificar Déu amb conceptes filosòfics revestits d’emocionalitat poètica denotada per l’ús de majúscules. I cal evitar la temptació d’una possible vinculació de Déu amb nocions de la física, com ara conceptes de la física quàntica, la matèria i energia fosques, les teories dels “multiversos” o universos paral·lels, la fractalitat, etc. Déu no està amagat en algun plec desconegut del cosmos, i la física no és camí cap a la divinitat; Déu no juga a fet i amagar amb nosaltres pels racons de l’univers. L’”existència” de Déu no es dona en termes físics, còsmics; o bé es dona en termes simbòlics, o bé es dona en uns termes que no podem ni pensar, ni imaginar. Per tant, no és necessària la constatació de l’existència còsmica de Déu, o de la seva capacitat d’”irrupció” en el cosmos trencant-ne la dinàmica, per “creure en Ell”, per viure en funció d’Ell. Déu pot ser una construcció simbòlica humana no fonamentada en cap realitat còsmica pre-humana, i no per això deixa de poder ressonar en les entranyes dels humans. No podem ni podrem mai saber si Déu existia fa 10 milions d’anys, o fa 14.000 milions d’anys (abans de l’existència de l’univers al que pertanyem), però constatem que “va existint” en la mesura que els humans hi van fent referència, van elaborant reflexió al respecte, en van fent el seu referent vital central. Creure en Déu, doncs, no és opinar que Déu existeix; és procurar posar la pròpia vida en referència a Ell, a l’esperit. El que ho aconsegueix és un sant, un separat de la mera condició humana, un salvat.

15. Si no considerem possible treballar l'espiritualitat sense recurs al mite, tenim tres opcions. La primera és situar-nos en una posició d'equidistància respecte a totes les tradicions mítiques i pouar de totes elles d'una manera semblant. La segona és considerar que n'hi ha una que, per tradició històrica, ens és més propera, i centrar-nos en ella. En el cas de Catalunya, aquesta tradició és el cristianisme. Això voldria dir apropar-nos-hi, conèixer-lo, deixar-nos impactar per ell i educar els joves en el coneixement i impacte d'aquesta tradició. I la tercera és, ni que sembli paradoxal, mirar de fer ambdues coses alhora.

16. Què vol dir apropar-se a la tradició cristiana? No vol dir considerar-la com la tradició veritable (totes les grans tradicions ho són) sinó com la tradició que ens és històricament més propera. Això comportarà ser conscients que el mateix nucli central del cristianisme és una indestriable barreja d’història i mite. Vol dir, un cop assumit això, mirar d’apropar-se 1) a la persona i vida de Jesús presentada pels evangelis, 2) al seu missatge (el sermó de la muntanya i tants altres aforismes evangèlics de saviesa, no necessàriament originals però sí recollits pel text) i 3) a les grans imatges mítico-simbòliques que es van construir al seu voltant (anunciació, naixement, bateig, transfiguració, entrada a Jerusalem, santa cena, pregària a Getsemaní, via crucis, crucifixió, descendiment, resurrecció, pentecosta). Vol dir conèixer i viure tot això nosaltres i, com que ens sembla rellevant, fer-ho arribar als infants i joves.