diumenge, 8 de desembre del 2013

Diàleg sobre espiritualitat



Twombly 1990


Arran del seminari del Centre Cristianisme i Justícia sobre "Espiritualitat sense religió", en Josep Miralles, que participava a les sessions, ens va fer arribar les seves reflexions, a les que en Raimon Ribera va afegir els seus comentaris (en vermell) i en Josep Miralles els seus nous comentaris (en marró), ampliant així a un diàleg per escrit el diàleg oral del seminari.


Benvolguts Rai i Xavier:

He seguit amb gust i apassionament el curs que feu a CJ. És un bonic exemple de debat i de diàleg sobre temes difícils de dialogar: normalment els temes religiosos ens apassionen de tal manera que resulta difícil escoltar i argumentar en lloc de defensar i desqualificar. Cal felicitar-vos perquè, a més a més, dialogar sobre aquestes qüestions és ineludible i necessari.

Voldria aportar algunes reflexions a aquest diàleg. Són només insinuacions de fils que potser caldria seguir. No segueixen un únic fil conductor: són observacions disperses.

  1. Una primera observació sobre el sentit d’aquestes discussions. El Xavier deia (més o menys) que ell volia saber com “submergir-nos en les fonts de l’ÉSSER. Fins ara les tradicions religioses havien marcat el camí: ara això ja no és clar, cal investigar com escollir el camí”. Estant d’acord, jo diria que cal afegir que hi ha persones en situacions molt diverses (situació en sentit ample: íntim, religiós, social...) i que per això cal tenir present d’entrada que hi haurà diversitat de camins i un treball de discerniment del millor per a cada situació. Per això el tema de l’experiència espiritual dels no creients és molt important: moltes persones no són ni seran creients per múltiples raons socials, culturals, històriques arrelades en la seva biografia més íntima. Cal pensar com “ajudar” (usant el verb tan estimat per Sant Ignasi) a cada persona a trobar el seu itinerari a partir del lloc on és vitalment. Des del meu punt de vista (que considera que no hi ha experiència espiritual fora de les religions) crec que la prioritat és fer que les tradicions siguin accessibles a tothom, fins i tot als que n’han sortit rebotats (la intuició inicial del CETR és bona: estudiar les tradicions religioses!). Això vol dir un gran esforç de reconversió i reformulació per part de les tradicions, que sovint les depassa o els hi fa mandra o els hi trenca massa esquemes o els hi genera massa inseguretat o qüestiona massa el seu satus quo, i d’aquí l’immobilisme actual, que no se sap si és aparent i la processó va per dins o simplement que res no es mou i es prefereix el numantinisme, el “morir con las botas puestas”, desapareixerem però no cedirem... Estic d’acord amb el que dius. Em sembla que els dos camins són complementaris: explorar la possible experiència espiritual del no creient que busca i a la vegada treballar en les religions per a que s’orientin en la línia que dius. Tan de bo poguéssim fer que l’espiritualitat acumulada a les tradicions religioses no es perdés sinó que pogués ser llegida i reinterpretada!
  1. Una segona observació és que caldria explorar el canvi de significat que l’actual situació de secularització i pluralisme religiós introdueixen en la manera de viure les religions. Agafant la tipologia que el Xavier va fer l’últim dia, només el primer tipus de persona pot viure una determinada confessió com a “veritat” que pot aprendre algunes coses d’altres religions. En les altres possibilitats (“bilingüisme religiós”, sincretisme, perspectiva laica) les religions deriven cap a “instruments” del camí però la seva “veritat” deixa de ser “ontològica”. Aquest és un dels grans punts: es poden viure intensament i a fons les tradicions substituint la “veritat ontològica” per la “veritat simbòlica”? El que no vol dir que la simbologia no pugui ser viscuda com a ”veritat...”; de fet, és viscuda així i així ha de ser, per molt que sapiguem que “allò no va passar mai” o que “si hi hagués hagut una càmera de cinema no hauria enregistrat res”... La transfiguració de Jesús ens és “veritat”, per molt que no se situï en el terreny dels “fets objectivament constatables... Aquesta manca de “veritat ontològica” sembla que obre el camí a vies d’accés a l’Esperit que no tinguin la mateixa ontologia, per “camins” arrelats en una tradició o fora d’elles (aquesta deducció o deriva no la veig clara, no crec que sigui conseqüència necessària del que es diu abans: el pas pel llenguatge simbòlic continua essent ineludible...). Tens raó, els simbolismes fan falta. Només volia dir que es podrien inventar altres simbologies, que les Tradicions no en tenen el monopoli... Però la situació cultural fa que d’entrada siguin diferents les que es poguessin crear que les antigues. 
  2. Un tret distintiu de tot camí espiritual vertader és el trencament amb l’ego, el sobrepassament de l’egocentrisme espontani de la persona en tant que “animal” orientat a la supervivència en tots el nivells: biològic, psíquic, relacional... Però crec que en els itineraris espirituals s’hauria de fer més esment de que, a mesura que l’ego es retira, “l’altre” (l’Esperit?) “va entrant”, més o menys conscientment. Aquesta frase em sembla fonamental, tot i que caldria precisar lo del més o menys conscientment, que és molt rellevant en el nostre debat; posats a ser radical-barroer, jo diria que sense consciència l’Esperit no pot entrar. I viceversa, l’entrada de l’Esperit fa retrocedir l’ego. Vull dir que no crec que hi hagi un terreny “neutral” buit de l’ego i sense l’Esperit simultàniament. Formulació molt gràfica; crec que hi estic d’acord, tot i que potser més intuïtivament que racionalment. Altra cosa, repeteixo és la consciència que se’n pugui tenir. El tema de la consciència és, com deia, molt rellevant, crec que la consciència del diàleg amb el símbol és requisit per a la fe tal com jo l’entenc, com a opció lliure i que incorpora una dimensió de decisió voluntària. Es pot revelar l’Esperit (i desplaçar l’ego) sense passar per una consciència “religiosa”? No ho tinc clar. Crec que la qualitat humana pot tenir un paper en el control de l’ego (potser no en la seva desaparició), i que es pot arribar humanament a un ego “controlat”, que no és el mateix que buit d’ego, però ja té la seva funció i impacte, segurament suficients antropològicament). Em sembla molt interessant la distinció entre “ego controlat” i “ego desaparegut”. Per altra banda, potser estem parlant de “consciència” al·ludint a coses diferents. Jo quan parlo de transformació personal (desaparició de l’ego i entrada de l’Esperit) sense ésser-ne conscient, vull dir sense formulació doctrinal de la fe. En canvi, em sembla evident que aquesta experiència espiritual té un component de consciència: la persona arriba a una consciència de si i del món, diferent de la que tenia abans. Però potser no ho identifica l’oferta de sentit de les religions, tal com li han arribat.
  1. Això ens porta al que em sembla que és un punt essencial de tota la discussió: el de la consciència del que vivim i el nom que li donem. Jo crec que hi ha una distància molt gran entre una i altra cosa. A les nostres societats occidentals hi ha moltes persones que han crescut en un ambient laic i anticlerical, agnòstic o ateu. Quan aquestes persones són honestes i profundes és difícil que “es converteixin” a una tradició religiosa (jo no ho veig tan difícil, si les tradicions fan els canvis pertinents i precisem bé que vol dir “convertir-se”, veient-ho més com que et ressonin els símbols d’una tradició més que no pas que passis a opinar que aquella religió és la veritable, o que t’adhereixis intel·lectualment i pràcticament a determinats postulats, dogmes o disciplines; l’important és que l’anunciació et commogui...). Amb definir la conversió tal com dius  estic bastant d’acord i efectivament, això canvia la perspectiva. El que passa és que molts no creients pensen que convertir-se és el primer que dius i no el segon... De fet, he tingut experiències de persones no creients que "ressonen fortament" amb el missatge evangèlic. Un personatge de pel·lícula em ve sempre al cap com a exemple: el militant comunista de “Roma, città aperta”. Aquell home dona la vida per la causa (cal l’Esperit per donar la vida? No es pot donar per qualitat humana, per generositat, per amor, per convicció, per adhesió a una causa?). La pregunta que jo em faig no és si “cal” l’Esperit per donar la vida sinó si “pot estar absent” d’aquell que dona la vida. Jo penso que “l’Esperit de Déu omple l’univers” com diu el cant de missa. És tan diferent del personatge de Clint Eastwood  a “Gran Torino” perquè aquest és de tradició catòlica? Com diu Rovira Belloso en el pròleg a “El misteri del sobrenatural” de De Lubac, el que ens diferencia (i és visible) no és la confessió conscient sinó l’haver obert camí a l’Esperit a la pròpia vida (tornem al d’abans: es pot haver obert camí a l’Esperit sense la consciència? Es poden treballar símbols sense saber-ho? Es pot accedir a l’Esperit sense passar per símbols?). Tens raó, però... quins símbols? El punt és que això no és només una qüestió ètica si per ètica entenem normes, valors i/o imperatiu categòric. La presència de l’Esperit és gratuïtat, humilitat, consciència de “rebre” (de Déu, de la Vida, de l’Ésser, també dels altres?), amor com-passiu i entregat, llibertat d’esperit, progressiva integració de la vida (excel·lent descripció!) (però hi ha persones realment molt espirituals amb forts desequilibris interns, això sí, assumits i acceptats amb humilitat) (i tant, i tant, ser espiritual no és pas tenir “totes les virtuts”, fins i tot és compatible amb la condició de pecador, com ens indica la figura del rei David). Des d’aquesta perspectiva cal dir que hi ha persones èticament molt rectes però que potser no han acollit l’essencial de l’Esperit: se’ls hi nota de vegades un cert “puritanisme” ètic, de vegades certa duresa que està a poca distància de l’autoafirmació orgullosa (ben observat...). La persona espiritual és bàsicament humil (certament, però crec que també es pot tenir accés a l’humilitat sense l’ajuda de l’Esperit, per dir-ho amb el llenguatge que estem fent servir). Dit d’una altra manera, les ètiques racionals no són necessàriament espirituals (certament, certament!). Però en certes experiències ètiques traspua una experiència de l’Esperit, per exemple, en una vivència pregona de la dignitat humana reconeguda fins i tot en la persona desposseïda de tot “reconeixement” social, com un sense sostre (sí, la transpua per nosaltres, pels sensibles a l’Esperit, pels que sabem més o menys parlar en llenguatge simbòlic, però el que fa l’experiència no té perquè viure-ho així. Hi ha experiència deslligada del llenguatge, de la possibilitat de formular-nos-la, ni que sigui en el nostre interior mental? Quan davant d’un quadre no entenem ni sentim res (de fet, ni el veiem), no és per manca de llenguatge, per no haver estat mínimament educats en el llenguatge pictòric? I en el nostre cas, l’experiència espiritual no va inevitablement lligada al llenguatge simbòlic?). És veritat que he de pensar més el paper de la mediació del llenguatge en tot això...
  2. Fa anys vaig estudia el llibre ja citat de De Lubac “El misteri del sobrenatural”. M’és difícil sintetitzar la seva idea però crec que és molt rellevant per al tema que ens ocupa. La seva idea bàsica és una antropologia que entén a la persona humana (tota persona) com un ésser “obert a Déu” (això és com ho veiem i vivim nosaltres, que disposem d’un llenguatge simbòlic religiosament construit per a formular-ho, i ho podem considerar sense cap problema com a objectivament cert, però no necessàriament ho veu i viu així l’afectat, per a qui el que nosaltres en diem “obertura a Déu” pot ser perfectament i simplement una bonica i fonda experiència humana, que formularà de la seva manera). Déu és la seva “finalitat última” i trobar-lo i entrar en comunió amb Ell és el destí de l’ésser humà (per a nosaltres, des del nostre llenguatge; el que no vol dir que no puguem fer l’esforç de traduir-ho en termes laics, com demana Habermas, però no crec que tot sigui traduïble; els impactes antropològics i ètics potser sí, però el nucli central crec que només és expressable en termes simbòlics perquè pertany al món del misteri i de la gràcia). Un destí que si no s’assoleix deixa a la persona frustrada en el que li és més essencial (per nosaltres, no per ell; en aquest context no crec que sigui del tot adient parlar de frustració, es pot viure sense Déu i sense frustració, a no ser que diguem que si no hi ha frustració és que hi ha Déu, que és molt dir i ens remet altre com al tema de la consciència). Dit així sembla que Déu sigui el destí “natural” de l’ésser humà i això xoca amb la idea que el destí de l’ésser humà és “sobrenatural” (exacte). Què vol dir “sobrenatural”? Vol dir “gratuït” (certament). Com pot ser gratuït allò que és essencial a la realització humana? (és que potser no és essencial a la realització humana, és un regal afegit; ens podem realitzar com a humans sense Déu, però el que accedeix a Déu rep una mena de “propina”, un afegitó magnífic que l’obre a o li permet ser “sobrehumà”, ni que això pugui ser per a alguns una grilladura) Això sí que em costa d’acceptar! Semblaria molt injust que allò que necessitem (és que no ho “necessitem”, podem viure, i viure bé, sense; per això és do, gràcia) essencialment depengués de la “gratuïtat” de Déu (sí, sembla que hi depèn...). Però gratuïtat no vol dir arbitrarietat. Déu pot oferir a tots el do gratuït que és Ell mateix (sí, la possibilitat d’accés és universal, però no la seva realització; d’aquí que es visqui com a do, com a gràcia; amb mala llet, i seguint aquest llenguatge, es podria dir que ho pot oferir a tothom però no ho fa, cosa altament desconcertant...) Això és el que no puc acceptar: ho fa! Aquest do, del que De Lubac parla en termes ontològics és, crec jo, aquest Esperit del que nosaltres parlem en termes més “fenomenològics” o simplement de manera més empírica i descriptiva pels seus efectes (alguns dels seus efectes, els antropològics i ètics, però torno a dir que potser no són els nuclears...).
  3. Evidentment, tot el que he dit en el paràgraf anterior és la manera com el creient veu a les persones humanes: les veu fetes a “imatge” de Déu i destinades a assolir una més gran “semblança” amb Ell (exactament, perquè el creient sap parlar en llenguatge simbòlic i l’utilitza). I això perquè Déu ens ha destinat a la seva casa on estem invitats al “banquet del Regne” com els dos fills de la paràbola de Lluc (seguim en el llenguatge simbòlic). Evidentment, el no creient no es veu d’aquesta manera i no ens veu d’aquesta manera. Hi ha moltes antropologies agnòstiques o atees més o menys serenes o tràgiques, més o menys obertes a l’altre i a l’Altre (amb nom o sense), que reconeixen més o menys la possibilitat d’una experiència “espiritual” (com la que descriu Compte-Sponville, encara que la seva descripció s’hauria de matitzar (sí, sí, perquè jo no la trobo pas “espiritual”...)). L’antropologia explícita és important perquè modela els camins de creixement que un adopta conscientment. Una antropologia atea pot barrar el camí d’obertura a l’Esperit. Però no necessàriament (certament; crec que potser acabarem tots tenint una antropologia –que és una aproximació “científica” – atea i en canvi continuarem podent fer servir el llenguatge simbòlic i accedir al món de l’Esperit). L’ésser humà és un misteri més ample que les definicions que dona de si mateix (exactament).
  4. Penso que el diàleg entre el creient i el no creient no pot evitar aquesta diferent manera d’entendre’ns mútuament. Encara que vulguem evitar tot “imperialisme” en la “classificació” de l’altre, crec que és inevitable (o no...). En el diàleg hauríem d’explicitar aquesta diferent antropologia que, crec jo, sent inclusiva, és molt respectuosa de la realitat de l’altre. Fent caricatura, crec inevitable que el no creient vegi al creient com una persona ben intencionada però que es complica molt la vida edificant teologies innecessàries per a l’únic important que és viure a fons la vida, estimant, etc. I el creien no pot evitar de pensar: “Llàstima que aquesta persona no s’obri més explícitament al misteri de l’Altre, perquè això li facilitaria el creixement humà i el portaria més enllà del que és capaç d’imaginar” (aquesta contraposició, que és més que una caricatura, està molt ben formulada; és així, i no passa res mentre nosaltres ens mantinguem en aquests límits: “facilitar (no garantir, ni ser imprescindible per) el creixement humà i portar més enllà del que un és capaç d’imaginar”, res més...). Atenció: aquí, quan dic “creient” penso, paradoxalment en l’amic Corbí, perquè ell critica les “creences” però afirma que les tradicions de saviesa han descobert la Realitat que ens transcendeix i que plenifica la vida (certament, certament...).
  5. Des d’aquesta perspectiva, m’agradaria que poguéssim comentar una frase de Dag Hammarskjöld que a mi m’impressiona fortament i amb la que combrego:
Dios no muere el día en que dejamos de creer en la divinidad personal. Pero morimos el día en que nuestras vidas dejan de estar iluminadas por el permanente resplandor, renovado cada día, del milagro, Fuente que está más allá de toda razón” (Marcas en el camino, nº 49).
(Bonic i exacte, molt bon ús del llenguatge simbòlic… que només podem entendre des de dins, des de la comunitat dels simbòlico-parlants! El drama passa a ser: com ensenyar avui a la gent a parlar llenguatge simbòlic, a més del racional? Com aconseguir recuperar aquest bilingüisme?) Efectivament, aquesta és la gran qüestió. Camins de poesia? Però és lírica individual més que col·lectiva. Amb tot això no hem parlat de la dimensió comunitària de l’experiència tant humana com espiritual (si és que es poden distingir...)

  1. En tot el que he dit hi ha una perspectiva “continuista”: estem més o menys plens d’ego i hem deixat més o menys espai a Déu... Això contrasta amb la visió del Rai de que l’Esperit no pot ser pres com un “més o menys”.... Quan és identificat demana entrega total i provoca un canvi total. Estic d’acord però no em sembla contradictori (exacte, Josep, és una mica paradoxal però és així: és una experiència de tot o res però alhora es pot treballar l’esperit, madurar en l’esperit, créixer en l’esperit, el que aniria lligat a les pràctiques que afavoreixen l’experiència viscuda i a aprofundir en la capacitat de parlar en llenguatge simbòlic, d’enriquir el llenguatge simbòlic emprat i així poder formular millor l’experiència i per tant viure-la amb més precisió). Jo penso que la “plenitud acumulada”, en algun moment, “esclata”... (en termes de Castaneda, això seria el que ell en diu acumulació de poder, estadi previ a la irrupció incontrolable del Nagual en el tonal... però cal haver pres la decisió lliure i voluntària de dedicar-se a caçar poder...que potser només es pot prendre si ja s’ha flairat una mica, no ho sé...) amb una experiència específica i reconeguda més o menys subtilment (certament, una experiència d’alguna manera formalitzada, designada, conscient...).
  2. De moment no tinc més suggeriments... Gràcies per la paciència si heu arribat fins aquí! He anat escrivint comentaris que després més tard troben resposta del mateix Josep, però ho mantinc per no perdre l’espontaneïtat de la reacció... He de dir també que aquest exercici em fascina però alhora em resulta dolorós, sense saber ben bé perquè... Caminar pels límits no és ben bé agradable, tanta inseguretat, tanta incertesa sobre coses que et semblen fonamentals... Una última observació: no parlem massa de llenguatge i poc de “pràctica” o d’”acció”, o més senzillament, “d’estimar”? Això també és simbòlic, però per a molta gent és el tipus de simbolisme que té a l’abast i per altra banda em sona estrany parla de tot això sense emfasitzar la centralitat de l’amor. Certament el missatge evangèlic es centra molt en l’amor (la possibilitat i capacitat d’estima de manera gratuïta i totalment entregada).