divendres, 22 de febrer de 2013

Desolació


Picasso 1937

Si és cert que de vegades una imatge val més que mil paraules, aquesta obra de Picasso potser reflecteix bé l'estat d'ànim davant del panorama actual. La crisi (econòmica, política, social, d'idees) ha quedat tenyida per una onada de notícies sobre corrupció que abasta el Vaticà, la Monarquia espanyola, els Jesse Jackson Jr., el PP i Bárcenas, CDC i el Palau i els fills Pujol i petites explosions per diversos cantons, UDC i el cas Pallerols i el que no sabem, el PSC amb en Bustos i en Zaragoza com a mínim, esquitxos també a ERC, empresaris amb diners a l'estranger, l'espionatge entre partits polítics, el frau fiscal a gran escala... i tants altres casos a molts nivells que esdevenen indicis de fins a quin punt la capacitat d'autoregulació moral s'ha anat afeblint a les nostres societats i els marcs legals i repressius no poden controlar aquestes dinàmiques del cadascú per ell i a veure qui en treu més profit. Certament que "qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra", i que la condició humana incorpora en el seu nucli un component d'ambigüitat i feblesa. Potser les coses sempre han estat així i el que fèiem era viure més enganyats. Però no podem evitar la impressió que en altres temps el pes de les idees morals, de la consciència, de la necessitat de preservar la convivència, de no perjudicar als altres, de ser bones persones o com n'hi vulguem dir era més alt, més operatiu; que ara ha minvat, s'ha afeblit (caldria veure el perquè i el com d'aquest afebliment); i que aquest afebliment és al darrera del procés de degradació, de dissolució d'horitzons que contemplem i que genera en nosaltres una gran desolació.