"Les religions creen un abisme particular entre les persones: creients i no creients. Tornem a viure'l en els nostres dies. L'amenaça d'una nova era obscurantista és l'altra cara del fracàs de la secularització. La temptació totalitària és inherent a l'humanitarisme de la religió. De l'universalisme de la religió en neix la fraternitat entre classes socials i nacions, però també l'odi. Déu pot civilitzar els homes i igualment convertir-los en bàrbars. Aquí van quatre tesis per il·lustrar-ho.
Primera tesi: la religió instaura la fe com a distintiu absolut. Al costat, totes les desigualtats i diferències socials són moderades i de poca importància. El Nou Testament diu: “Tots som iguals davant Déu”. Aquesta igualtat, aquesta supressió de les fronteres que divideixen els homes, els grups, les societats i les cultures és el que sustenta socialment les religions cristianes. No obstant això, la conseqüència és que amb la mateixa radicalitat amb què se suprimeixen les diferències socials i polítiques, s'estableix una nova distinció fonamental i una nova jerarquia al món: entre els creients i els no creients. Amb això, es priva generalment els no creients de la categoria de persones. Les religions poden construir ponts entre les persones allà on hi ha jerarquies i fronteres, però caven alhora nous abismes allà on abans no existien.
L'universalisme humanitari de les persones creients descansa en la identificació amb Déu i en la satanització dels qui s'hi oposen, que són els "servents de Satanàs", segons Pau i Luter. La violència religiosa té el seu origen en l'universalisme de la igualtat entre els creients, que priva els no creients o els que tenen altres creences, d'allò que se'ls promet: dignitat i igualtat.
Els déus monoteistes i les seves veritats eternes estableixen categories mereixedores de condemna: "heretge", "pagà", "supersticiós", "idòlatra", etcètera. El "malament", a favor del qual hi ha els "fills de les tenebres", fa referència a accions i pensaments que van més enllà de l'imaginable, més enllà del justificable, més enllà d'allò que es pot defensar. Aquesta preocupació s´està estenent: l'amenaça d´una nova era obscurantista és l'altra cara del fracàs de la secularització. La història del colonialisme és un exemple indiscutible de crims i atrocitats inimaginables comesos i "legitimats" en nom de la categoria de l'infidel per intentar salvar-lo.
Segona tesi: la simple pregunta sobre què és la religió ja té un biaix eurocentrista. La religió és entesa com a substantiu. Només s'hi pot creure o no creure i si un pertany a una comunitat religiosa no pot formar part d'una altra. En aquest sentit és raonable i necessari establir una diferència entre la "religió" i "allò religiós", entre la religió com a substantiu i la religió com a adjectiu. El substantiu "religió" ordena el terreny religiós segons la lògica de "això o allò". En canvi, l'adjectiu “religiós” ho fa segons la lògica de “això com allò”. Ser religiós no descansa en la afiliació a un grup o organització. Defineix més aviat una orientació concreta respecte a qüestions existencials.
Amb això es planteja la pregunta següent: en principi, el dualisme de l'amor i de l'odi és vàlid per a la "religió", però ho és per a allò "religiós"? Aquest dualisme monoteista i portador de violència, no es pot relativitzar, evitar o ser desactivat mitjançant el sincretisme de la tolerància?
El subjecte autònom que crea el seu propi déu és l'autoritat màxima de la fe renascuda. El que això posa de manifest no és precisament la fi de la religió sinó el ressorgir d'un desordre religiós de nou encuny i subjectiu que traspassa totes les fronteres religioses, i que encaixa cada cop menys a les bastides dogmàtiques de les religions institucionals. La unitat entre la religió i allò religiós ha fet fallida. En efecte, la religió i allò religiós han entrat en pugna.
A les societats occidentals, que han convertit en un principi l'autonomia de l'individu, les persones cada cop construeixen amb més independència petits relats d'un "déu personal" que adapten a la "pròpia" vida i a la "pròpia" experiència. Però aquest "déu personal" no és el déu monoteista que ofereix la salvació mentre s'apodera de la història i consenteix la intolerància i la violència. Estem vivint una transformació del monoteisme de la religió al politeisme d'allò religiós sota el signe del “déu personal”?
Al Japó podem observar com aquesta tolerància del sincretisme s'estén no només al terreny ocult de la religiositat difusa, sinó que es practica amb gran naturalitat a l'àmbit de les formes institucionals. Les persones no tenen cap problema per visitar un altar sintoista en determinades èpoques de l'any, casar-se segons la cerimònia cristiana o ser enterrats per un monjo budista. El sociòleg de la religió Peter L. Berger cita el filòsof japonès Nakamura, el qual expressa perfectament aquesta idea: "Occident és responsable de dos errors fonamentals. Un és el monoteisme: només existeix un Déu. I l'altre és el principi de contradicció d'Aristòtil, segons el qual alguna cosa no pot ser alhora A i no A. ".
Tercera tesi: si les religions sempre han anat superant fronteres territorials i nacionals aparentment infranquejables, i cavant nous abismes entre els creients i els no creients, quina és aleshores la novetat? L'acostament a nivell global que resulta de l'entramat de les tecnologies de la comunicació condueix al fet que les grans religions entrin en contacte i es barregin, però també a un xoc d'universalismes, a disputes eternes sobre les veritats revelades així com sobre les maneres que tenen els uns i els altres de satanitzar els altres. El xoc d'universalismes significa el següent: estar obligat a justificar-se i a reflexionar tant a la vida íntima com als debats públics, allà on abans dominava l'absoluta certesa. Rebutjar aquestes obligacions bàsiques, o sigui tractar de reinstaurar amb tots els mitjans les veritats qüestionades de la religió, és la comesa primordial dels moviments fonamentalistes de totes les religions del món. Aquí es perfila una nova línia de conflicte potser d'extraordinària importància per al futur, és a dir, entre aquells corrents religiosos que atorguen un espai al dubte i aquells altres que, per defensar-se del dubte, s'escuden en la “puresa” fictícia de la fe.
En la seva lluita contra la "dictadura del relativisme", el papa Benet XVI defensa la jerarquia catòlica de la veritat, que segueix una lògica semblant a la d'un joc de cartes. La fe guanya la raó. La fe cristiana supera les altres creences (en concret l'islam). La fe catòlic romana és la sota de trèvols, que guanya les altres cartes de la fe cristiana. I el Papa tira el triomf més alt en el joc de la veritat de l'ortodòxia catòlica.
Quarta tesi: pressuposant que sigui fals l'ideal de la secularització, segons el qual més modernitat significa menys religió, cal plantejar-se amb urgència renovada la pregunta sobre la convivència civilitzada entre les grans religions: Serà possible un model de tolerància interreligiosa en què l'amor a uns no impliqui odi als altres? O sigui, un model de tolerància la meta del qual no sigui la veritat sinó la pau.
Mahatma Gandhi va fer de la seva experiència vital una política transformadora de repercussions mundials. Es tracta de ser capaç de veure el món, fins i tot el mateix univers religiós, a través dels ulls de l'altre. Sent jove, Ghandi va anar a Anglaterra a estudiar Dret. Aquest "tomb" per un important país de l'Occident cristià no el va allunyar de l'hinduisme, sinó que la seva comprensió i la seva adhesió s'hi van fer més profunds. Ja que va ser a Anglaterra, convidat per un amic, on Ghandi es va iniciar a la lectura tan reveladora per a ell de la Baghavad Gita, i en una traducció anglesa. Va ser només més tard quan va començar a estudiar a fons el text hindú en sànscrit. Gràcies a la mirada del seu amic occidental va ser mogut a descobrir la riquesa espiritual de la tradició hinduista.
Avui és decisiva per a la supervivència de la humanitat la pregunta sobre si es pot substituir la veritat per la pau."
Entrades
