La pirotècnia universal

Duubuffet 1961

La pirotècnia universal o La passió còsmica per la complexitat contra corrent

Petit homenatge a Teilhard de Chardin

Presentació

1. Hi ha alguna mena de llei o principi que sembli vàlid en tots els ordres o nivells de la realitat? Una mena de constant explicativa de la dinàmica de tot el que existeix?

2. Una imatge o metàfora suggerent (no una tesi científica) aplicable al cosmos en el sentit més ampli, a tot el que existeix: l’explosió de focs artificials de múltiples etapes (imaginant-ne un que vagi fent durant... 30.000 milions d’anys? Més?)

3. Una constatació aparentment avalada pels fets: la doble dinàmica de 1) dispersió de l’energia i 2) acumulació d’energia en nòduls, nuclis, grumolls de complexitat que al seu torn poden aplegar-se en nous nòduls de complexitat superior.... per acabar sempre, tots ells desfent-se. El cosmos sembla abocat al gran i fred silenci de la seva dispersió final.

4. Perquè aquesta simultaneïtat de tendències contraposades, aquesta dinàmica contradictòria? No ho sabem, només podem constatar-ho: la realitat funciona així.

5. No sabem perquè el cosmos té aquesta “creativitat” o “capacitat de creació” (d’acumulació d’energia depredant-la de l’entorn per formar elements de major complexitat). Però sense aquesta capacitat de creació contínua, no existiríem... La creació no seria doncs només el Big Bang, sinó un procés permanent, continuat... però amb uns resultats sempre evanescents, impermanents, periclitables, moridors, “perecederos”. Magnífiques espurnes d’un foc immens...

6. Podem nosaltres afegir-nos a aquest procés? Esdevenir creadors de complexitat, i entroncar-nos en aquesta dinàmica còsmica?

7. El procés de generació de complexitat no permet dir que hi ha “progrés”, ni dir que el cosmos i la història tenen un sentit, una finalitat. “Generació de complexitat” és una constatació; “progrés, sentit, finalitat” són avaluacions. El que sí que constatem és que, per la raó que sigui, en l’àmbit humà crear una complexitat dóna sentit a la vida. Experimentem que, a nivell dels éssers humans, la creació de complexitat genera goig i sentit, encara que se sàpiga sempre que aquesta complexitat està destinada a desaparèixer.

Il·lustracions de la imatge/metàfora en la història

1. Les partícules subatòmiques. Immediatament després del Big Bang (o sigui una 10-35 èsima de segon després!) ja apareixen els primers grumolls de complexitat, per modesta que fos: electrons i quarks. Abans de tres minuts ja s’han produït nòduls més sofisticats: protons i neutrons, que als tres minuts ja han format nuclis d’hidrogen i heli. Alta pirotècnia immediata! Però compte: aquests primers grumolls de complexitat no són elementals, simples: són ja enormement complexos (allò de les 11 dimensions de les cordes, llargues com un tronc d’avet respecte a l’univers!). O sigui: complexitat creixent no exclou que els components d’una complexitat no siguin ja ells mateixos enormement complexes!

2. Transcorre mig milió d’anys sense passar gran cosa (només refredant-se...) i, de cop, els nuclis poden capturar electrons i formar àtoms: un salt espectacular en el procés de creació de complexitat, ja que els àtoms seran la base de tota la complexitat material posterior (però queden les energies, i la complexitat mental, i la social, etc.)

3. Un milió d’anys després del Big Bang i mig milió d’anys després de la seva aparició els àtoms s’apleguen massivament i adeleradament i formen la enorme complexitat dels estels i les galàxies, les quals generen àtoms complexos (carboni, ferro) que són escampats quan els estels esclaten... Ja tenim allò que en diem cosmos, en el qual vivim i que ens ha generat. Per tant: la fi d’una complexitat pot assentar les bases per a posteriors noves complexitats, pot deixar herència... I aquí ve allò de poder dir que som pols d’estels!

4. Des del nostre punt de vista segueixen 9.000 milions d’anys de monotonia (dos terços de la vida de l’univers!), anar creant i esclatant estels que van fabricant àtoms complexos.... I llavors apareix la complexitat “sistema solar”, que per nosaltres és força rellevant. El sol, la terra, la lluna, els planetes amb els seus satèl·lits...

5. De mica en mica la prima superfície de la terra es va mostrant com una molt fèrtil generadora de complexitats químiques, i fa uns 3.500 milions d’anys n’apareix una de fabulosa: la vida (ja enormement complexa en les seves formes més elementals! Podríem repetir el que hem dit respecte a les partícules subatòmiques). Dins del cosmos, la vida serà una enormement fràgil però enormement potent força de creació de complexitat.

6. Aquí cal valorar com determinades combinacions de circumstàncies provoquen canvis que demanen adaptacions i permeten l’aparició de noves complexitats. Tota la dinàmica de moviment de plaques tectòniques/clima i la generació d’espècies vegetals i animals que s’adapten als canvis és una fabulosa història de generació i destrucció de complexitats. Agafem-ne només un símbol: els dinosaures. I això s’esdevé només en els darrers 600 milions d’anys, després de passar-se 2.400 milions d’anys fent aparentment molt poca cosa (quatre algues i prou) però preparant les condicions (per exemple, oxigen suficient) per a una nova etapa de la vida. Això ens indica que, com ja hem vist també abans, els processos de creació de complexitat no són continus i regulars, sinó que hi ha moments d’explosió creativa degut a determinades circumstàncies (normalment a un canvi de circumstàncies) i llargs períodes d’estabilitat o monotonia o atonia, períodes conservadors de pura rutina reproductiva o de llargues i lentes decadències.

7. En aquesta “eufòria creativa” de la vida a la crosta terrestre durant els darrers 600 milions d’anys s’hi dona una combinatòria fascinant de dos elements que genera una altra cursa de complexitat: la interrelació cervell-sentits (a més terminals sensorials més necessitat de processador de dades, a més capacitat de procés de dades més facilitat de noves terminals). Una interrelació que va passant de manera cada cop més complexa per peixos, amfibis, rèptils, mamífers... fins arribar als éssers humans. Som fruit i hereus d’una llarga tradició... Tinguem-ho en compte!

8. Un fruit d’aquesta explosió de vida ens interessa especialment: els mamífers que perseguint insectes pugen als arbres i desenvolupen mans prènsils, visió estereoscòpica i visió en color, que després els seran molt útils en haver de baixar dels arbres i desenvolupar el caminar drets, que permet que la mà esdevingui la gran eina i que el crani s’articuli per sota amb la columna, fent possible el creixement de la volta cranial i per tant del cervell, que en uns 700.000 anys passa de 500 a 1.000 cc... per estancar-se aquí durant un milió d’anys! Tornem a veure la no continuïtat o gradualitat de la creació de complexitat. Però ha aparegut un nou nivell de creació de complexitat que s’uneix amb molt de dinamisme tant al cosmos com a la vida: l’ésser humà.

9. Sembla ser que la combinació del control del foc, la sofisticació del llenguatge i la intensificació de la vida social van donar lloc a un altre moment d’acceleració de la complexitat, en aquest cas de la complexitat humana, que en 300.000 anys durà al crani fins a volums de l’ordre dels 1.450-1.500 cc (Neardenthal i Sapiens) i amb ells a l’aparició de la tecnologia, la complexitat social (pas de la banda amb un sol mascle reproductor a la família nuclear, divisió del treball amb complementarietat i repartiment del risc, primera socialitat conscient) i la cultura. Aquests éssers humans som nosaltres, a nivell físic no hi ha hagut modificacions essencials. I cal subratllar la extraordinària complexitat del cos humà, del seu cervell (considerat com a l’òrgan més complex que existeix, i una de les grans fronteres del coneixement actual), de la ment humana i del conjunt cos-ment, o sigui de l’ésser humà mateix. I tot això amb la permanent actuació de rerefons d’una altra gran parella: l’atzar i la necessitat (no es creen terminals perquè es necessiten, sinó que sobreviuen els que per casualitat –o per error en la reproducció, en la fotocòpia- disposen de més capacitat de processament. Sembla que el cervell creixi perquè fa falta, però de fet creix per casualitat... ben seleccionada per la supervivència). O sigui: tot el que existeix, existeix per casualitat. Els éssers humans, existim per casualitat. No hi ha un designi còsmic que porti a l’aparició de l’ésser humà. No ens creguem la finalitat de la creació, sinó una de les moltes possibilitats còsmiques que s’ha fet realitat. Podríem perfectament no haver existit, i de fet deixarem d’existir i el cosmos continuarà el seu curs...

10. La complexitat humana no s’atura en el nivell biològic, sinó que s’estén a la manera de viure i organitzar-se dels humans. Aquí hi trobem el pas (fa només 10.000 anys!) del llarg i gran període de la cacera - recol·lecció (com els indis de Nord-Amèrica) a la domesticació de plantes i animals (l’agricultura - ramaderia). És el fascinant procés de complexificació creixent viscut a Mesopotàmia, amb els seus invents tecnològics i organitzatius.

11. El següent gran pas en la manera humana d’organitzar-se és l’aparició de l’Estat (el sorgiment de l’autoritat i la imposició de l’autoritat; la combinació de compulsió i convicció) i en paral·lel l’aparició de l’escriptura (-3.000) i de la “alta cultura”. Aquí, l’experiència de les ciutats-estat i els imperis a Mesopotàmia ens recorda que les majors complexitats no sempre es fan sense resistències! (no oblidem que per crear complexitat cal depredar energia de l’entorn, i això genera resistències per part d’aquest entorn...).

12. Els imperis antics (a Egipte, Mesopotàmia, Índia, Xina) són exemples de la diversitat de la complexitat: són complexitats de nivell equivalent però diferents entre sí. I les grans mitologies que apareixen en el seu sí (que marcaran la concepció del món fins a la modernitat) també expressen aquest fenomen. Recordem la complexa excepcionalitat d’Assíria (-900 a -600: primer imperi multicultural i multireligiós), Babilònia (-600 a -550) i Pèrsia (-550 a -330). Aquests imperis conviuen amb la cultura de l’Egeu, la ciència i la filosofia gregues i la democràcia d’Atenes (Soló -575; Pisístrat -560; Clístenes -508; guerres mèdiques -490 i -480; Pèricles -458): o sigui, hi pot haver desenvolupaments simultanis de complexitats en direccions diferents, paral·leles o contraposades. I recordem l’excepcionalitat de l’imperi del que som fills directes: Roma (República de -550 a -50 i Imperi fins a 410/476)

13. La caiguda de l’Imperi Romà (amb la seva combinació de factors externs i interns) i la crisi i recuperació de l’Alta Edat Mitjana mostren la possibilitat de períodes de recessió de complexitat. La complexitat no és un procés lineal, regular i sempre creixent: hi ha “crisis de complexitat”, els nivells de complexitat no són irreversibles. De fet, com ja hem dit, tota complexitat està destinada a desaparèixer i pot ser substituïda o no per una complexitat equivalent o més gran.

14. La reaparició dels estats i del comerç internacional a la Baixa Edat Mitjana mostra la possibilitat de períodes de reconstrucció de nivells de complexitat que ja havien estat assolits. De vegades una complexitat passada facilita la construcció de complexitats futures.

15. La follia creativa de l’Edat Moderna: l’humanisme renaixentista, la Reforma, la filosofia moderna, l’exaltació de l’individu, les guerres de religió, el mercantilisme, l’ascens de la burgesia, el comerç transoceànic, la revolució agrària, els imperis moderns, l’economia de mercat, la revolució científica, la revolució industrial, les revolucions polítiques (a Anglaterra, els Estats Units i França), les ideologies (liberalisme, socialisme)...

16. El segle XX: l’esclat i l’autonomia de la ciència, les ruptures artístiques i del pensament (Freud, Nietzsche), les grans guerres, els Estats del benestar, la crisi de les ideologies, l’explosió tecnocientífica que porta a la societat més complexa i sofisticada mai creada per l’home (i alhora enormement fràgil). I la presa de consciència que el millorament de les situacions no és permanent, que sempre hi ha forces disgregadores, que les situacions canvien pel simple pas del temps i solucions d’un moment deixen després de ser-ho. La necessitat de la defensa constant dels valors en les situacions socials, del remar contra corrent. Això és cansat, però és alhora font de sentit i dignitat.

Una il·lustració en l’àmbit cultural

L’orquestra simfònica, model de complexitat (és el lloc on més persones han de fer simultàniament una determinada actuació). Podem dir que és “millor” que un quartet? No, però sí que és més complexa. Major complexitat no inclou una valoració de millor o pitjor: és simplement més complex. La distinció entre qualitat i complexitat és important i complicada: l’avaluació de la qualitat forma part del procés de complexificació, però no l’absorbeix. Apareix l’avaluació qualitativa quan la consciència/llenguatge generen una distància que permet formular valors que esdevenen referents qualitatius, i que poden ser aplicats tant a elements més complexos com menys complexos (una medusa pot ser tant o més bonica que un tauró, tot i que el tauró és molt més complex). La mateixa complexitat pot ser un d’aquests valors o criteris avaluatius, però no l’únic.

La mateixa música clàssica pot ser vista com un esclat de complexitat amb un cicle aparentment definit: 300 anys enormement rics i tancament de l’esclat (o al menys aquesta és una de les possibles impressions a hores d’ara). L’orquestra de Bach, la de Beethoven i la de Mahler (però ja no creix més...). Els creixements de complexitat no són indefinits.

Una il·lustració en l’àmbit econòmic

Les empreses com a processos de creació de complexitat. Sempre contra-corrent, sempre condemnades a desaparèixer, però no per això deixem de mirar de tirar endavant empreses, i procurar que assoleixin una màxima dimensió i complexitat.

Tres reflexions en l’àmbit personal

1. Els projectes personals de vida. Veure la pròpia vida com un procés de creació de complexitat, elaborant un producte -la pròpia persona- de més qualitat, més valuós. Crear un ésser més sensible, més culte, més capaç d’admiració i altruisme, és crear un ésser més complex. Si més no, es pot considerar que el procés de desenvolupament personal consisteix a nivell material en un procés de creixement de la quantitat i complexitat de les connexions interneuronals del cervell. I les relacions personals intenses –amistat, amor- que s’estableixen entre persones són uns altres enormes esclats de complexitat, de vegades harmònics i duradors, de vegades origen de confusió o inviabilitat, de vegades extingint-se ràpidament. Però la durada d’un esclat de complexitat no diu gran cosa del seu nivell de complexitat (que els dinosaures duressin 150 milions d’anys i que els homes probablement no en duraran més de 15 no significa que els dinosaures fossin més complexos que els humans). El que no vol dir que en l’àmbit de les relacions personals, i en altres àmbits, el que dura més no sigui preferible al més breu, entre altres coses perquè té més possibilitats de desenvolupament de complexitat.

2. Els valors (abstraccions de percepcions i comportaments que considerem especialment positius i importants i que tenen la capacitat d’orientar i generar noves percepcions i nous comportaments) són horitzons de referència, guies en aquest procés de desenvolupament de la pròpia persona com a complexitat creixent. Esdevenir més lliures, més justos, més comprensius i compassius, més discrets i humils, més generosos i solidaris, més honestos i transparents, més amables, més bondadosos... Aquí cal no oblidar el caràcter inevitablement permanent de la necessitat de treballar per fer operatius els valors en la realitat; no hi ha conquestes indestructibles, ni a nivell col·lectiu, ni a nivell personal; sempre podem anar enrera, degradar-nos. Cal un esforç constant, perquè sempre hi ha la resistència/tendència degradadora del flux dispersador d’energia, que mira d’imposar-se al nostre intent d’acumular-ne. És un enorme desafiament, aquest esforç constant enmig de la incertesa del seu èxit i la seva continuïtat. Però aquesta és la tragèdia i la grandesa de la condició còsmica, i de la condició humana (compte amb el mite de Sísif, que viu aquesta condició com un procés tràgic i dolorós, quan ho hem de viure com un regal, una oportunitat a aprofitar, una font d’alegria i d’agraïment: podem crear complexitat, ni que sigui evanescent!). Això ens pot ajudar també a situar el problema del mal, que podem considerar entre altres coses com una manifestació a nivell del comportament humà de la tendència a la dispersió, aquella corrent de la qual la complexitat va en contra. No cal esforç per fer el mal, només deixar-se anar; en canvi, cal esforç per construir la complexitat que suposa captar i deixar-se orientar per valors.

3. La construcció espiritual d’un mateix com a referent últim en el procés de construcció de la pròpia complexitat; la construcció de la pròpia espiritualitat com a expressió del procés còsmic de construcció de complexitat. Esdevenim màximament complexos quan desenvolupem la capacitat de relacionar-nos amb tot el que ens envolta amb una identificació-immersió-fusió que no suprimeix la consciència. Som allò altre sense deixar de ser nosaltres. Podem veure i viure la realitat alhora sense distància i amb distància, culminant així un procés que comença en el sense distància (que compartim amb els animals), passa després per la consciència distanciadora (específicament humana: capacitat analítica i crítica derivada del llenguatge i la raó) i culmina en aquesta simultaneïtat dels dos processos, en un procés de reunificació conscient que anomenem experiència d’unitat i que genera un sentiment simultani d’alegria, admiració i agraïment, la triple expressió de la vivència de fusió o unitat conscients. L’experiència d’unitat, tot i tenir un fonament neurològic, només sembla formulable a través del llenguatge simbòlic, analògic. La màxima complexitat és la d’aquest ésser que es depassa a si mateix, que depassa el llenguatge i arriba a una connexió directa amb la realitat, a una experiència del real no interferida per interessos, desigs, projeccions, submissions, dependències de certes coses en particular, anàlisis, crítiques. És el més sublim, també el més fràgil, el més difícil, el més incert. És la màxima aspiració de l’ésser humà, i la més sofisticada realització del cosmos: l’ésser humà espiritualitzat, mogut per la joia, l’admiració i l’agraïment per existir i ser conscient d’aquesta existència. L’ésser que s’identifica conscientment amb el conjunt de la realitat, deixant la distancia crítica i interessada sense deixar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. És una culminació del procés còsmic, o un cert tancament del cicle còsmic: l’explosió energia-matèria generant un ésser prou complex com per prendre consciència de la globalitat del cosmos al que pertany i celebrar-la (la tríada alegria-admiració-agraïment). L’ésser humà espiritual seria així la realitat coneixent-se i celebrant-se a sí mateixa, la fita més alta, més complexa, més valuosa que som capaços d’imaginar: l’ésser humà com a 1) fruit de la creació, 2) lligat a la creació i alhora 3) culminació de la creació en tant que autoconsciència d’ella mateixa. Participant així de la naturalesa divina entesa com a consciència preexistent, creadora i subtilment abastadora de la totalitat del cosmos. La consciència no seria així vista com a exclusiva de l’ésser humà sinó que aquest la viu com a preexistent a ell i al mateix cosmos. L’insòlit de l’ésser humà seria la capacitat 1) d’arribar a aquesta consciència i 2) de percebre-la no com a exclusiva sinó com a preexistent i depassadora d’ell mateix i del cosmos: l’ésser humà com a consciència joiosa, admirada, agraïda, humil i veneradora."

(presentació de Raimon Ribera de maig de 2005)