Consideracions

Heckel 1907

Més consideracions sobre l'espiritualitat, fetes el 2015 en diàleg amb l'amic Albert Cot

1.- Cap posicionament actual sobre qüestions espirituals/religioses pot menystenir les evidències científiques. El cosmos és un fruit de la dinàmica de l’atzar i la necessitat. La mecànica quàntica és probabilística i amb lleis basades en l'atzar.

2.- No es pot reivindicar l'accés a l’àmbit espiritual rebutjant les tradicions religioses però assumint la metodologia religiosa (meditació, connexió amb un mateix, reconnexió amb la natura, cert enlightment...). No es pot fer aquesta distinció entre continguts i metodologia, no es poden deslligar aquests dos elements; hi ha un vincle substancial entre ells.

3.- Es pot definir l’àmbit religiós com un espai de vivència d’experiències de transcendència a través de l’ús de símbols actualitzats d’acord amb el moment cultural que es viu. Només a través de determinades pràctiques religioses podem ascendir a nivells espirituals superiors. Per això cal trobar la manera de transmetre a les noves generacions el capital simbòlic acumulat per les tradicions religioses que afavoreix l’accés a l’espiritualitat.

4.- No sembla prou rigorós el rebuig de l’experiència religiosa en base a qüestions morals o doctrinals (crítica de les relacions sexuals sense amor, condemna de l’avortament, rebuig del casament dels sacerdots, negació del sacerdoci femení...).

5. L’espiritualitat sembla trobar-se més en el substrat compartit per les diverses narracions mítico-simbòliques (veure Joseph Campbell, The hero with a thousand faces) que en d'altres aproximacions que es puguin fer des de les “noves espiritualitats” (intel·ligència espiritual, espiritualitat laica...). C. G. Jung també apunta en una direcció semblant en subratllar el paper de l'inconscient col·lectiu que tots portem al damunt, i en presentar els seus arquetips com a eines d’interpretació i interpel·lació dels símbols o dels mites. La noció de “poder” de Carlos Castaneda també sembla fecunda en aquesta direcció de trobar camins d’accés a l’espiritualitat.

6.- L'anul·lació de la centralitat de l’ego és un punt clau, condició necessària però no suficient per entrar en el camí cap a la transcendència. A l'allunyament de les necessitats de l'ego s‘hi hauria d’afegir, seguint Campbell, la pèrdua de la por, del desig i de l’ànsia de domini o control. Aquests tres elements ens mantenen lligats amb els peus a terra, a nivell 0, al peu dels cavalls.

7.- La plasmació artística de l’actitud espiritual troba un moment d’esplendor en el segle XV. Potser perquè hi conflueixen un major domini de la tècnica (lligat a l’eclosió renaixentista, l’interès per conèixer la realitat fins als seus darrers detalls) amb el coneixement espiritual heretat de l'Edat Mitjana (misericòrdia, compassió, sacrifici, acceptació, martiri...). Hi trobem els grans rostres dels flamencs Memling, Van der Weyden i Van Eyck, la imatgeria italiana de Fra Angelico, Masaccio, Filippo Lippi, Bellini, Uccello, Piero della Francesca o Botticelli, o les enigmàtiques composicions de Leonardo da Vinci, per exemple.

8.- L’espiritualitat és una construcció cultural humana que inclou tant la projecció dels arquetips pre-existents en l’inconscient humà com l’elaboració de nous símbols i construccions religioses (grans mestres, místics...).

9.- L’àmbit espiritual apareix en un determinat moment de l’evolució (tot i que no sabem quin), probablement entre l’aparició de l’Homo sapiens i la de l’escriptura. No és pre-existent a l’Univers. Però pot ser que l’espiritualitat i la religió juguin en el camp de les “lleis de la vida” (poder/autoritat, lluita, relació/comunicació, possessió d’elements materials...), tinguin arrels en un camp que es pot considerar com un substrat previ a la cultura en sentit estricte, previ a l’Homo sapiens.

10.- L’espiritualitat és una dimensió arrelada en l’inconscient, el qual inclou el superjo (aspiració), el jo (que ha de ser depassat) i l’infrajo (l’aflorament del qual permet revelar els automatismes que portem incorporats i incrementar el nivell d’autoconsciència). Les religions aporten metodologies per fer aflorar l’inconscient, per accedir-hi (meditació, pregària...) i continguts simbòlics que ens ajuden a endinsar-nos en aquest inconscient (elaboració del superjo, consciència del jo, exploració de l’infrajo...).

11.- Les mitologies semblen tenir una doble funció: ajudar-nos a comprendre millor la condició humana (amb totes les seves contradiccions i limitacions) i posar-nos en camí per accedir a una nova condició que la depassi, que ens faci “veritablement humans”, dignes de ser anomenats éssers humans (el camí de l’heroi segons Campbell, l’àmbit de l’espiritualitat). Es tracta de conèixer el que som i el que podem i volem ser (i cal que coneguem bé el que som si volem aspirar a anar més enllà). Potser els accents, els èmfasis, de les diferents mitologies (egípcies, babilòniques, gregues, maies, asteques, dels indis de les grans planes de l’Amèrica del Nord, inuits, maoris, de les illes del Pacífic, de les tribus siberianes, hindús, xineses, buddhistes, judaiques, cristianes, islàmiques...) són diversos, però totes són contribucions a alguna d’aquestes dues dimensions, al lligam que hi ha entre ambdues i als camins per anar de l’una a l’altra.

12.- Els humans som una condensació energètica d’alta complexitat però no per això menys evanescent, impermanent; estem abocats a la desaparició com qualsevol cristal·lització energètica còsmica, com qualsevol espècie vivent, com la mateixa terra i el sistema solar. Mentre existim, compartim un camí llarg, inextricable, que ens permet, que ens obre la porta a connectar amb quelcom que formulem com a insondable, misteriós, interpel·lador, útil per a viure i per a realitzar-nos, per esdevenir allò que considerem que val la pena esdevenir, canviant en mil formes segons les cultures i tradicions, però semblant en el fet de ser un impuls de transcendir-nos i ensenyar-nos a prendre consciencia de les coses i de nosaltres mateixos... Una consciència que es transmet de generació en generació, guardant i sintetitzant la informació.

Regalims III

Regalims de fang als murs del Mas de la Punta de Vallibona, fotografiats per Li Migara.

Nua bellesa

"S’aixequen torres

en esborrats vestigis

de mortes danses.

Truquen a portes

d’oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

Nua bellesa,

nom sol enllà del nombre,

esclat de festa.

Volem la força

dins l’ordre perfectíssim

de la mesura.

En equilibri,

molt lentament ens alcen

castells de somnis.

Seny, no podríem

acollir-nos per sempre

al teu refugi?

Dreçats captaires,

sense plors ni temença

venim a prínceps.

Homes, la mida

del món, rompem silencis,

triomfs, abismes.

Agermanem-nos

sota l’esplendorosa

pau d’un llarg dia.

Per servir l’únic

senyor que tots triàvem:

el nostre poble.".

Salvador Espriu a Per a la bona gent (1984)

Hermann Hesse: La bellesa de les papallones

Bissier 1960

"Tot el visible és expressió, tota la natura és imatge, és llenguatge i acolorida escriptura jeroglífica. Avui en dia, i a pesar d'unes ciències naturals altament desenvolupades, simplement no estem ben preparats i educats per a una veritable contemplació i, de fet, ens trobem més aviat en peu de guerra amb la natura. Altres temps, potser tots els temps, totes les èpoques anteriors fins a la conquesta de la terra per la tècnica i la indústria, van tenir una sensibilitat i una comprensió del màgic llenguatge simbòlic de la natura i sabien llegir-lo més senzillament i innocentment que nosaltres. Aquesta sensibilitat no era de cap manera sentimental, la relació sentimental de l'home amb la natura és de data encara força recent, fins i tot és possible que hagi tingut el seu origen en la nostra mala consciència respecte a la natura.

El sentit del llenguatge de la natura, el sentit del gaudi de la varietat que la vida creadora revela per tot arreu i les ànsies d'interpretar d'alguna manera aquest variat llenguatge, més encara, les ànsies de trobar una resposta, són tan antigues com l'home. La intuïció de l'existència d'una unitat oculta, sagrada, darrera de la gran multiplicitat, una mare primigènia darrera de tots els naixements, un creador darrera de totes les criatures, aquesta meravellosa atracció primitiva que ha sentit l'home per l'albada del món i el secret dels inicis ha estat l'arrel de tot l'art i ho continua essent també avui.

Actualment semblem estar molt lluny del culte a la natura, en aquest sentit religiós de la recerca d'una unitat en la multiplicitat; no ens agrada confessar aquest interès infantil i fem broma quan algú ens ho recorda. Però, a pesar de tot, possiblement sigui un error creure que nosaltres i tota la humanitat actual no sentim cap reverència i som incapaços de tenir una experiència religiosa de la natura. El que passa és que en aquests moments resulta força difícil, fins i tot impossible, presentar tan inofensivament la natura en poètics mites i personificar el creador de manera tan infantil i pregar-li com a un pare com es pogué fer en altres temps. I també és possible que no ens equivoquem quan, en certs casos, considerem una mica superficials i poc serioses les formes de l'antiga religiositat, o quan gosem creure que la poderosa, ineludible propensió de la física moderna a la filosofia és en el fons un procés religiós.

En qualsevol cas, tant si actuem amb religiosa modèstia com si ho fem amb descarat desdeny, tant si ens burlem com si admirem les antigues formes de la fe en l'espiritualitat de la natura: la nostra relació pràctica amb la natura, fins i tot en aquells casos en que ja només la coneixem com a objecte d'explotació, continua essent la del nen amb la mare i cap nova via no ha vingut a afegir-se al parell d'antics camins capaços de conduir l'home a la glòria o la saviesa. Un d'ells, el més senzill i infantil, és el camí de l'admiració davant de la natura i de parar atentament orelles al seu llenguatge.

"He vingut a admirar-me!", diu un vers de Goethe. Tot comença amb l'admiració i acaba també amb l'admiració, i tot i això no es fa el camí en va. Quan admiro una molsa, un cristall, una flor, un escarabat daurat o un cel ple de núvols, un mar amb el serè respirar de gegant de la seva maror, l'ala d'una papallona amb l'ordenació de la seva cristal·lina nervadura, la línia i l'acolorida ornamentació dels seus vorells, els múltiples gravats i ornaments de la seva trama i l'infinit, dolç, fantàsticament tènue fos i difuminat dels colors, cada cop que experimento amb la vista o amb un altre sentit físic un fragment de natura, cada cop que em sento atret i captivat per ell i m'obro per un instant a la seva existència i a la seva revelació, en aquest mateix instant abandono tot el món cec i ambiciós de les necessitats humanes i en lloc de pensar o ordenar, en lloc de guanyar o explotar, de combatre o organitzar, per un instant no faig més que "admirar-me" com Goethe, i amb aquesta admiració no només m'agermano amb Goethe i amb els altres poetes i savis, sinó que també m'agermano amb tot allò que admiro i que capto com a món vivent: amb la papallona, amb l’escarabat, amb el núvol, el riu i la muntanya, ja que seguint el camí de l'admiració he escapat per un instant del món de les divisions per entrar en el món de la unitat, en el qual tota cosa i tota criatura li diu a l'altra: "Tat twam asi" ("Això ets tu.")

Hermann Hesse, del pròleg a Falterschönheit, d'Adolf Portmann, 1935

Gracián: Només façana

Rembrandt 1631

"Hombre con fondos, tanto tiene de persona. Siempre ha de ser otro tanto más lo interior que lo exterior en todo. Hay sujetos de solo fachata, como casas por acabar porque faltó el caudal; tienen la entrada de palacio, y de choza la habitación. No hay en estos dónde parar, o todo para, porque, acabada la primera salutación, acabó la conversación. Entran por las primeras cortesías como caballos sicilianos, y luego paran en silenciarios, que se agotan las palabras donde no hay perenidad de concepto. Engañan estos fácilmente a otros que tienen también la vista superficial, pero no a la astucia, que, como mira por dentro, los halla vaciados, para ser fábula de los discretos."

Baltasar Gracián, Oráculo manual y arte de prudencia, 48 (1647).

CEL

Quan érem joves, vàrem formar part d'una Comunitat d'expressió litúrgica (CEL), que ens va marcar molt.

Ara voldríem reciclar aquestes sigles per a incitar a formar nuclis comunitaris més o menys espirituals o religiosos. Idealment entre 10 i 20 persones (en ser més de 20, es poden plantejar la seva escissió en dos...).

Cal fer-ho amb peus de plom per respectar la identitat de tots els integrants i anar trobant una dinàmica reeixida. Un primer pas interessant i que ja fa pensar podria ser triar el nom. Proposem múltiples alternatives, que cada grup vagi triant la seva... 

Per a la C: Comunitat, Cercle, Centre, Cèl·lula, Celebració, Configuració, Constel·lació

Per a la E: Expressió, Experimentació, Experiència, Esperit

Per a la L: Litúrgic(a), Lliure

Aquests nuclis podrien compartir la següent òptica:

1. Veure les religions com a camins d’aprofundiment i alliberament

2. Beure de totes les tradicions, agafant-ne una com a central o no

3. Sentir la necessitat d’àmbits propers on compartir la recerca religiosa o espiritual

4. Creure en la necessitat d’una veu profètica des de les religions en l’espai públic actual

Cada nucli podria anar concretant uns referents compartits pels seus membres, que resulten significatius per a tots ells i  que es van ampliant amb l'aportació analitzada i discutida de tots:

- Textos sagrats: Daodejing, Upanishads, Bhagavad Gita, Dhammapada, Salms, Profetes, Evangelis...

- Grans mestres: Francesc d’Assis, Eckart, Joan de la Creu, Krishnamurti, Castaneda...

- Poetes: Tagore, Gibran, Rilke, Vinyoli, Martí i Pol...

Cada nucli podria anar concretant unes propostes d'estructura per a les seves celebracions, com ara la següent (simple exemple):

- Estona de ioga (30 minuts)

- Lectura de textos (30 minuts)

- Audició de música (30 minuts)

- Estona de silenci (30 minuts)

- Aportacions orals dels participants (30 a 60 minuts)

- Ritual litúrgic/Pregàries (30 minuts)

-       Àpat compartit

Textos i música es podrien anar alternant. El silenci pot o no ser totalment o parcialment acompanyat per una música de fons.

El ritual litúrgic s'hauria d'anar construint entre tots. Si el grup comparteix una referència cristiana, pot utilitzar una adaptació de la pregària eucarística a les seves característiques.

Krishnamurti i la llibertat

Hernández Pijuan 1995

"L'essència de la religió és la llibertat –no llibertat de fer allò que li plagui, això és massa infantil, immadur i contradictori; genera gran conflicte, desgràcia i confusió. La llibertat, com la religió, és una cosa completament diferent. Significa absència de conflicte intern, psicològic. I amb la llibertat, el cervell es torna holístic, no està fragmentat en si mateix. La llibertat implica també amor, compassió; i no hi ha llibertat si no hi ha intel·ligència. La intel·ligència és inherent a la compassió i a l'amor. Hom pot aprofundir-hi infinitament, no de manera verbal o intel·lectual, sinó vivint internament aquest caràcter de vida."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 27.03.1984

Imatges per al silenci XXV

Van der Weyden 1455

El silenci es pot manifestar en la severitat.

La Declaració

"Al llarg dels segles el nostre Occident, modelat pel cristianisme però hereu també del pensament antic, ha adreçat els seus esforços, a través de mil vicissituds, envers la llibertat de la persona humana. L'Església només defensava la llibertat de l'individu per a deixar-li la facultat de treballar en pau per a la seva salvació i guanyar el paradís. Des del segle XVI al XVIII, alguns filòsofs havien proposat a l'ésser humà desfer-se també de les cadenes que impedien el seu desenvolupament terrenal, per tal de convertir-se en amo de la natura i fer veritablement de la seva espècie la reina de la creació. Però, per diferents que semblin els seus ensenyaments dels de l'Església, el seu pensament s'unia al d'aquesta en la mesura que reconeixia la eminent dignitat de la persona humana, manant que se la respectés, atribuint-li uns drets naturals i imprescriptibles, no assignant a l'autoritat de l'Estat cap altra finalitat que la de protegir-los i ajudar l'individu a fer-se digne d'ells. Per altra banda, l'Occident, inspirant-se en els mateixos mestres, mai a deixat d'admetre la unitat de l'espècie humana. L'Església prometia la salvació a tots els homes, sense distinció de raça, de llengua ni de nacionalitat. Els filòsofs van romandre fidels a aquest universalisme. Van laïcitzar la idea de comunitat cristiana, però la van continuar. La Declaració [dels Drets de l'Home i del Ciutadà, adoptada per l'Assemblea Nacional francesa el 26 d'agost de 1789, i que començava amb la frase "Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets"] participa d'aquests dos trets: per a ella, l'individu autònom i lliure és la finalitat suprema de l'organització social i de l'Estat, i no reconeix entre els homes ni races elegides ni pàries."

Aquest fragment forma part de l'apartat final de les conclusions de l'historiador francès Georges Lefebvre a la seva obra de divulgació sobre la Revolució francesa publicada l'any 1939. És també bonic i interessant -fins i tot emocionant- el fragment final d'aquestes conclusions, abrandat en el to, amb referències al feixisme, i que exemplifica com es pot vincular la reflexió analítica amb la conjuntura històrica, la reivindicació dels valors i la crida a la mobilització:

"És absolutament cert que la Declaració comporta un risc, certament, tal com el comporten l'absolutisme i la dictadura, tot i que d'una altra mena, i els ciutadans han d'assumir les seves responsabilitats. Investits del dret de governar-se a ells mateixos, si abusen del seu poder els uns respecte als altres i, sobretot, si per egoisme personal refusen assegurar la salvació de la comunitat, aquesta perirà, i amb ella la seva llibertat, si no la seva existència.

En aquest punt arribem al sentit profund de la Declaració. Constitueix una direcció d'intenció: per tant, suposa en els ciutadans una intenció neta, és a dir l'esperit crític, el patriotisme en el sentit precís de la paraula, el respecte al dret dels altres, el lliurament conscient a la comunitat nacional, la virtut, tal com han assenyalat Montesquieu, Rousseau i Robespierre. Aquest darrer escrivia el 1792: " L'ànima de la República és la virtut, l'amor a la pàtria, el magnànim lliurament que fon tots els interessos en l'interès general." Per tant, en proclamar els drets de l'home, la Declaració està recorrent a la disciplina lliurement acceptada, al sacrifici si és necessari, a la moralitat, a l'esperit. La llibertat no és de cap manera una invitació a la negligència i al poder irresponsable; no és la promesa d'un benestar il·limitat sense la contrapartida del treball i l'esforç. Suposa, ben al contrari, l'aplicació, l'esforç continuat, el control rigorós de si mateix, el sacrifici si és necessari, la virtut cívica i privada. És, doncs, molt més difícil viure lliure que viure esclau, i per això els homes renuncien tan freqüentment a la llibertat; és, en certa forma, una invitació a viure valentament i, si arriba el cas, heroicament, de la mateixa manera que la llibertat del cristià és una invitació a viure santament. Per tant, és un greu error haver presentat la Declaració com una invitació a viure tranquil·lament, en el gaudi mediocre dels bens materials, i que s'hagi pensat en apel·lar a aquest gust pel risc i per l'acció que distingeix a la joventut, per a esborrar-la de la faç de la terra. Joventut de 1939! La Declaració també és una tradició, i una tradició gloriosa. En llegir-la, escolta la veu dels avantpassats que et parlen, els que varen lluitar a Valmy, a Jemappes, a Fleurus, al crit de "Visca la nació!" Ells t'han fet lliure; aprecia la noblesa de l'obsequi: l'home és l'únic en l'univers que ho pot ser. Et repeteixen que la teva sort està a les teves mans i que de tu, només de tu, depèn la sort de la ciutat futura. Pren consciència del risc: ja que constitueix un atractiu per a tu, no et farà tirar enrere. Mesura la magnitud de la tasca, però també la dignitat amb la que et revesteix. Renunciaràs? Els teus avantpassats confien en tu; aviat tu seràs la nació: "Visca la nació!"

Escrit per al silenci

Tàpies 1978

"No sé si m’estimaves: t’estimava 

i això era tot, i això era prou, i els dies 

obraven per a mi racons tendríssims. 

T’estimava amb les hores i amb el somni, 

i et cantava, i passaves, i abril queia, 

i et sabia ma carn meravellada. 

Sí, t’estimava lentament i sorda. 

Com s’estimen les coses marcescibles. 

Com s'aprèn l’idioma de l’absència."

 

Joan Fuster, Escrit per al silenci, 5 (1978)

Vida i realitat

Rembrandt 1638

"Per això, quan el principi conductor és el de la vida, se segueix el camí invers, el que va envers la individualitat. Mentre que la forma com a tal s'adhereix a l'abstracció i a la universalització, la vida es vincula a la configuració individual. Naturalment, també es pot formar un concepte universal de la vida o del vivent; però en un sentit i mesura diferent, l'individu té la seva vida i la seva forma per ell mateix. La forma no està soldada a la realitat, té una validesa ideal de la que qualsevol realitat pot participar; la vida, en canvi, només és real i té, per això, en cada una de les seves expressions, aquella individualitat que posseeix tota realitat pel fet de ser realitat."

Georg Simmel a Rembrandt (1916)

Oratori de Liverpool

Felixmüller 1921

L'Oratori de Liverpool (Liverpool Oratorio) és una obra de Paul McCartney feta en col·laboració amb Carl Davis per commemorar el 150è aniversari de la Reial Orquestra Filharmònica de Liverpool. 

Dividida en vuit moviments separats, la història de l'oratori relata la pròpia vida de McCartney a través del personatge principal, Shanty, que a l'igual que McCartney va néixer a Liverpool el 1942 i va ser educat en la creença que «néixer en el lloc que neixes comporta certes responsabilitats ». Després els seus dies a l'escola, on de vegades no anava a classe, Shanty comença a treballar i coneix a la seva futura dona, Mary Dee. Després de la mort del seu pare, Shanty i Mary Dee es casen i es veuen forçats a lluitar per mantenir l'equilibri del seu matrimoni i les seves respectives carreres. Després d'una baralla, Mary Dee revela que està embarassada i després de sobreviure a un fatal accident, dóna a llum el seu primer fill, tancant el cicle de la vida a Liverpool.

L'oratori va ser estrenat a la Catedral de Liverpool sota la direcció de Carl Davis, amb l'assistència de McCartney i la participació de Kiri Te Kanawa, Jerry Hadley, Sally Burgess i Willard White representant els personatges de l'oratori. L'enregistrament de l'estrena va ser publicat per la companyia discogràfica EMI Classics l'octubre de 1991. Es troba a Spotify.

Aquesta seria la versió en català del text de l'Oratori de Liverpool:

ORATORI DE LIVERPOOL

Primer moviment: Guerra

1- Andante (Orquestra)

2- Solo per a noi

Non nobis solum

Sed toti mundo nati,

Toti mundo nati.

Cor de nois

Non nobis solum

Sed toti mundo nati.

Cor

(Ah), Ah

3- Shanty

La sirena que anuncia la incursió aèria

penetra a través d'una nit de 1942.

Una parella que es refugia en la foscor

coneix massa bé aquesta sala d'espera

ja que sovint en el passat

han estat arraconats per les explosions

dels dolls de bombes;

ja no poden suportar-ho més.

Així va ser com jo vaig néixer,

com vaig venir al món un matí d'estiu,

i obrint-me pas a través d'aquest nou dia

sento el so d'atenció al perill.

Cor

(Guerra, Ah)

4- Shanty

Oh, acabarà tot aquí?

O bé el seu futur és en tombar la cantonada?

Seràs perdonat si t'agenolles.

Què serà, què?

Què serem, què?

Què veurem, què?

Es queden a la foscor subterrània

fins que senten el senyal de la fi de l'alarma

i amb ulls cansats busquen al cel

un senyal de la llum del dia,

un senyal de la llum del dia.

5- Cor

La mare i el pare sostenint la seva criatura,

sense saber quina futura màgia porta a dins.

Obrim els nostres cors,

obriu la porta

a la pau i la felicitat per sempre més,

per a nosaltres per sempre més.

 

Segon moviment: Escola

6- Nois

Som aquí a l'escola avui per obtenir una educació perfecta,

sí, anem amunt.

Tenim moltes ganes d'aprendre les regles i lleis

que la civilització ens ha ensenyat,

sí, anem creixent.

No per a nosaltres mateixos,

sinó per a tot el món vàrem néixer.

I vàrem néixer a Liverpool.

Els nostres mestres diuen que la ignorància 

sempre ens retindrà avall.

És com una tos empipadora.

Shanty (apartat)

Però jo puc dir que, mirant enrere,

la cosa més important que vaig trobar era

sortir-se'n!

No per a tot el món,

sinó per a tu mateix vares néixer.

I vares...

Shanty i nois

néixer a Liverpool.

Nois

No Birmingham

ni Edinburgh.

No Manchester

o Sunderland.

Shanty

Havent nascut on vares néixer

portes certes responsabilitats.

Nois

Aquesta escola és bona per a nosaltres.

Shanty

Aquesta escola només és bona per aquells

que volen aprendre dels llibres.

Perdreu el vostre sentit de propòsit...

Nois

Però no gosem replicar,

tenim por de la mirada del mestre.

No per a nosaltres,

sinó per a tot el món vàrem néixer.

I vàrem néixer a Liverpool.

Shanty

No Coventry

Director

O Solihull.

Nois

No Scarborough

 

Shanty

Ni Inverness.

Haver nascut on vàreu néixer

comporta certes responsabilitats.

7- Director

Sortiu de classe en fila de un,

escales avall i fins al pati.

Nois

A través de les portes de l'escola,

creuem la carretera, i saltant la tanca del cementiri,

costa avall fins allà on les làpides

jeuen convidadores al sol.

8- Instal·leu-vos.

instal·leu-vos.

Deixeu transcórrer la tarda.

Instal·leu-vos.

Instal·leu-vos.

És el lloc perfecte per a una capcinada.

(Shanty s'adorm sobre una làpida i somnia)

9- Shanty

Mantingut en la confusió,

atrapat per la il·lusió,

pensant en dir el que penso.

Somnis del futur,

fantasmes del passat deixats enrere.

Sempre endut pel corrent,

aixecant sense parar 

més pes del que un home pot suportar.

Cap al futur.

Fantasmes del passat arreu.

Cor d'homes (fantasmes)

Estàs dormint entre nosaltres,

estem en el teu somni,

qui ets tu?

Perquè cridar-nos?

Què vol dir això?

Destorbant el nostre son,

movent-te tan de pressa.

Shanty

Fantasmes del passat.

Girant i tombant,

d'alguna manera m'assabento de secrets

que valdria més que no conegués.

Perquè no pot ser senzill?

Perquè ha de ser així?

10- Mary Dee (com a fantasma)

Sempre estaré aquí,

mai no et deixaré,

sempre estaré dins teu.

Somnis del futur,

fantasmes del passat deixats enrere.

 

Cor de dones (fantasmes)

Dorms enmig nostre.

Som en el teu somni.

Qui ets?

Perquè cridar-nos?

Què vol dir això?

Tot el cor (fantasmes)

Destorbant el nostre son,

et mous tan de pressa.

Shanty i Mary Dee (com a fantasma)

Fantasmes del passat

(més tard, de tornada a l'escola)

11- Director

Nois, aquesta és la vostra professora.

El seu nom és Miss Inkley.

Us ensenyarà castellà.

Ella va ser a la guerra

lluitant amb les tropes.

La podeu anomenar "Sir"!

Nois

"Sir"?

Miss Inkley

En primer lloc avui

aprendreu una cançó

en una llengua estrangera.

Em seguireu a mi

quan vagi dient les paraules.

Ara començarem...

12- (Cançó dels tres conills)

13- Nois i cor

No per a nosaltres

sinó per a tot el món vàrem néixer.

I vàrem néixer a Liverpool.

Director

No Birmingham

Miss Inkley

Ni Edinburgh.

Nois

No Manchestrer

Shanty

O Solihull.

Nois i cor

Haver nascut on has nascut

Nois i cor de dones

Comporta certes responsa...

 

Homes

Comporta certes responsa..

Miss Inkley i Director

Comporta certes responsabilitats.

Tercer moviment: Cripta

14- Shanty

I així va ser que vaig créixer,

llençat a una incerta joventut,

entre els lleons i els anyells.

Per passar el temps

miràvem els nens ballar.

15- Dansa (Orquestra)

16- Jo acostumava a venir aquí 

quan aquest lloc era una cripta.

Ara sona la música.

Oh, no et passa que de vegades voldries

que es cenyissin al guió,

com diu el nostre predicador.

Pluja del cel portarà benediccions,

contempleu créixer la collita.

La pluja del cel cau sobre teu,

però jo, jo em sento sol.

Predicador (cordialment)

Sol

Shanty

Sol

Predicador

Si no vénen a adorar Déu

en una església

s'ha de fer alguna cosa.

Hem de promoure una investigació per tot el país

sobre la manera de fer-ho atractiu.

La pluja del cel portarà benediccions,

contempla créixer la collita.

Shanty i Predicador

La pluja del cel et cau a sobre,

Shanty

però jo, jo em sento sol.

Sol.

17- Eh, què estic fent aquí ara?

Escolteu-me,

perquè no em sentiu mai?

Perquè no em sentiu mai?

18- Mary Dee (com a mig fantasma)

Sempre estaré aquí.

Mai no et deixaré.

Sempre estaré dins teu.

Somnis del futur,

fantasmes del passat deixats enrere.

Cor de dones

(Ah)

Shanty

M'ha semblat tenir una visió

jaient en un cementiri

m'ha semblat sentir una melodia a dins.

Podria ser el futur,

parlant amb la veu dels que varen morir?

M'ha semblat veure un regne,

felicitat i rialles,

un lloc per a jugar-hi un innocent.

Hi ha alguna justícia ?

Passen encara així aquestes coses ?

Mary Dee

No li diguis que no, no és just.

Perquè a ell li varen dir aquells que saben

que hi ha amor per tot arreu.

Shanty

Amor per tot arreu.

19- Mary Dee

Ara és l'hora de dir-li,

mentre la seva mare plora.

Digues-li gentilment mentre ella plora.

Digues-li que el seu pare

serà ben cuidat, allà on dorm.

Cor (fantasmes)

Està dormint enmig nostre.

És en els nostres somnis.

No et preocupis,

és amb nosaltres ara.

Shanty

No ho digueu així,

no és just.

Perquè em varen dir els que saben

que hi ha amor per tot arreu.

Sol.

Quart moviment: Pare

20- Andante lamentoso (Orquestra)

Cor (els que es dolen)

Pare, Pare

Pare, Pare

21- El principal dels que es dolen

Oh Pare, heu donat

temps a les vostres criatures.

Vos tindreu cura

d'aquells que estan a càrrec vostre.

Cor de dones (les que es dolen)

Et preguem que tinguis

cura de nosaltres.

Pare, Pare.

 

El principal dels que es dolen

Pare

Cor de dones

Vers el futur,

en cercles cada cop més grans,

El principal dels que es dolen

Vos hi sereu,

i el vostre esperit ens farà continuar

anant en la bona direcció.

22- Cor (els que es dolen)

(Ah)

Oh Pare, vos heu donat

temps a les vostres criatures.

Vos tindreu cura

dels que estan a càrrec vostre.

Vers el futur,

en cercles cada cop més grans,

vós hi sereu.

El principal dels que es dolen

I el vostre esperit ens farà continuar

anant en la bona direcció.

23- Shanty

Ep, espera't un minut,

no m'ho vas dir.

Vaig caure en un lloc on no volia anar.

Tan li fa.

Juro que no passaré per cap altra

d'aquestes coses en tota la meva vida.

M'hauries d'haver advertit

de tots els perills.

Però potser hi havia coses

que simplement no sabies.

Però tu ets el meu pare,

i certament els pares haurien de saber

sobre la majoria de coses

en aquesta vida.

No m'ho diguis.

Jo creia que eres el millor.

Només eres humà

i molt com tots els altres.

Com jo tu eres fràgil.

No segur

enfront del ràpid flux de la vida

que passaria rabent per la teva porta.

24- Cor (els que es dolen)

Pare, Pare, Pare

Nois i cor

Toti mundo nati.

Cor

Pare

(Ah)

Shanty

Et perdono,

em perdonaràs tu?

 

El principal dels que es dolen

Seràs allà.

El principal dels qui es dolen i Cor

I el vostre esperit ens farà continuar

anant en la bona direcció.

Cinquè moviment: Casament

1- Andante amoroso (Orquestra)

Shanty

Sé

que hauria d'estar content per això

ja que ser agraït 

és conèixer.

Espero

que tu encara seràs aquí,

el temps de conèixer s'apropa.

Mary Dee (ja no com a fantasma)

Sempre estaré aquí

mentre tinguis temps per a mi.

Tant si hi ha joia com tristesa,

tant li fa -

mentre tinguis temps per a mi,

estarem junts.

Shanty

Sé

que estar agraït

no és el que necessito, però ara com ara

és tot el que tinc.

Sé que la paciència és una virtut.

Però en aquest moment de la meva vida

necessito alguna cosa més.

Hi ha quelcom a l'aire

que lentament ens apropa.

Mary Dee

Seu quiet,

sigues valent,

i creu en quelcom més.

Shanty

Si pogués seure quiet,

si pogués tenir coratge.

Tinc el pressentiment que hi ha quelcom

que ens mena inevitablement vers allò.

Mary Dee

Si tens paciència,

no tindràs que esperar per sempre.

Aquesta és la història que expliquen als nens

que sempre estan fent la pregunta.

Shanty

Sé

que algú dóna sentit.

 

Mary Dee

Tenim un sentit en comú.

(Ah)

Shanty i Cor

(Ah)

2- Nois

Pare, escolta les nostres humils veus,

et lloarem tota la nostra vida.

Lleva els nostres pecats, allibera les nostres ments.

Estarem junts.

Predicador i Cor de dones

Senyor, porta la teva salvació

a aquells que beneeixen el teu nom.

Cor

Deixa'ls viure en harmonia,

Solo del quartet

Amb el teu Esperit Sant

3- Cor

Hossana, hossana.

Gloria in excelsis Deo.

Mary Dee i Shanty

Déu del cel, guarda el teu tro

pels enemics de l'amor.

Banya'ns en la teva santa llum.

Viurem junts.

Cor

Amen.

Sisè moviment: Treball

4- Allegro energico (Orquestra)

(A l'oficina de la Mary Dee)

5- Cor de dones (oficinistes)

Dones treballadores dalt de tot,

S'aturarà mai això ?

Papers apilant-se més i més.

Els dies passen com dilluns, dimarts:

treballar fins a no poder més !

Sempre amb bon aspecte,

anant tard,

en un estat, perdent pes,

anant tard 

una vegada i una altra.

Mary Dee

Doni'm la carta que va mecanografiar

ahir.

Va enviar el Sr. Fisher el fax a LA?

Asseguri's que les flors no arribin massa tard

i cancel·li la meva cita al Club de Squash.

 

Cor de dones

Quin club?

Mary Dee

El Club de Squash.

Cor de dones

Dones treballadores en acció,

sabran mai el que suposa

dirigir el cotarro?

Els dies passen com a llampecs,

aniran algun cop més a poc a poc?

La meitat del temps sentint-me morta,

sobrealimentada,

amb mal de cap,

enyoro el meu llit.

Sobrealimentada

una i altra vegada.

Mary Dee

Van passar a recollir el curriculum 

del comptable?

Asseguri's que el cotxe arriba a temps

per l'avió.

Doni'm els detalls de l'oferta d'adquisició

i escrigui una altra carta al Ministre.

Cor de dones

Ministre?

Mary Dee

El Ministre de l'amor.

Cor de dones

Amor.

(La)

Mary Dee

On és el temps per estar tranquil?

Cor de dones

Donant-se les mans i passejant lliurement.

Mary Dee

On és el temps per a tu...

Mary Dee i Cor de dones

i jo?

6- Solo de violí

7- Mary Dee

Vaig firmar la carta que vas picar ahir?

Té el Sr. Fisher el vol per LA?

Ell té els detalls per a l'oferta d'adquisició

i jo estaré en una reunió amb el Ministre.

Cor de dones

Ministre, Ministre de l'amor.

Amor.

 

Mary Dee

Experimentant confusió,

por de la intrusió,

espantada de perdre el cap.

Somnis del futur,

pensaments sobre mi mateixa deixats enrere.

Cor de dones

Dones treballadores a dalt de tot.

Mary Dee

Pararà mai ?

La pila de comandes creixent i creixent.

Cor de dones

Els dies passen com dijous, divendres.

Mary Dee

Sempre en acció.

Una part de mi mateixa viu a dins.

8- Tempo I (Orquestra)

(a l'oficina d'en Shanty)

9- Cor d'homes

Quan li preguntes a un treballador

si ell mai s'atura,

si arribarà a dalt de tot,

si hauria de reposar el diumenge,

diu que treballarà fins a caure mort.

Shanty

Els meus primers temps a l'escola demanaven

molta concentració,

anava veient jo.

Però ara, en aquests darrers anys, trobo

que els meus companys aquí tendeixen més

a enredar.

La meva dona, des de casa,

segurament no entendria mai

que jo em miri tant a algú altre.

Cor d'homes

Si els homes haguessin estat de la mena fidel

certament s'hagués canviat el curs

de la història.

No em preguntis qui fou el primer home

que va gosar tenir una amant,

és un misteri.

La teva dona a casa

segurament ho hauria d'entendre

si se't veiés algun cop amb algú altre.

Mr. Dingle

Oh, no, ella no ho entendria !

Cor d'homes

No gosaries !

Shanty

Oh, sí que gosaria !

 

Mr. Dingle

Oh, no, no gosaries !

Cor d'homes

Tots els assumptes del matrimoni

comporten certes responsabilitats.

Shanty i Mr. Dingle

(Ah)

Comporten certes responsabilitats.

Mr. Dingle

Busquem una petita fonda

on puguis seure i beure a la meva salut.

Tindrem ocasió

de parlar d'aquells que ens fan la punyeta.

Hi ha tant més a la vida que el que veiem,

n'hi ha prou com per fer-te sentir el coll sec.

Corregim-ho

allà on ningú gosi empipar-nos.

Bevem

mentre pensem què fer.

I mentre pensem,

acceptaré que em convidis a beure.

Si tothom es prengués la vida seriosament,

tots ens sentiríem com tu.

Però, de fet,

no ho fem, i per tant això no ens farà la guitza.

Bevem

mentre pensem què fer.

I mentre pensem,

acceptaré que em convidis a beure.

Mary Dee

Una part de mi mateixa creix a dins.

Setè moviment :Crisis

11- Allegro molto (Orquestra)

(a la casa de la Mary Dee i en Shanty)

12- Mary Dee (sola a l'habitació)

El món en el que arribes

no és un lloc on sigui fàcil entrar.

Cada dia és perseguit

pels ressons del passat.

Pensaments estranys i salvatges, salvatges somnis

trobaran la manera d'entrar en la teva ment.

Els núvols que pengen damunt nostre,

poden estar plens de pluja i trons.

Però en el seu moment s'esvaeixen

per mostrar que el sol encara hi és.

Els dies mandrosos i les salvatges, salvatges flors

portaran una mica d'alegria al teu cor.

I jo sempre t'estimaré,

jo et donaré la benvinguda a aquest món.

Mary Dee i Solo de noi

Ets meu i jo t'estimaré.

 

13- Tempo I (Orquestra)

14- Shanty

On és el meu sopar?

He treballat durament durant tot el dia

i un home pot generar molta gana

d'aquesta manera.

Què hi ha per sopar ?

Alguna cosa nutritiva i calenta?

Me'n puc fotre força de "tu saps què"

i tot el que t'he de dir és

"Perquè no hi ha sopar?"

No tinc res al plat,

s'espera això d'una companya.

Perquè m'has de fer esperar?

On és el meu...

Mary Dee

Així és com apaguem l'espelma.

Adéu a la infantesa.

Dins del bosc salvatge s'apaga un foc,

i amb què ens quedem

ara que ens hem fet grans?

Shanty

Així és com llevem l'àncora.

Adéu als amors.

Dins l'oceà s'ha perdut un bon vaixell,

i amb què ens quedem

ara que ens hem fet grans?

Mary Dee

És hora de pensar en els sentiments de la vida real.

He de continuar.

Shanty

És hora de comprar aquestes petites foteses

que són massa cares per a mi.

El Senyor sap que vull donar-li el millor,

però on puc trobar els quartos que falten?

Mary Dee

És una boja cursa

cap a la fama i la fortuna.

Els címbals sonen

i ja no hi ets.

Shanty

Així doncs, quines són les meves possibilitats

de promocionar?

De la manera com van les coses

no fa gaire bona cara.

Mary Dee

De què serveix queixar-se,

no et porta enlloc.

I jo sóc al mig del teu remolí,

a l'ull de la teva tempesta.

15- Shanty

No ens barallem.

 

Mary Dee

Estalvia'm les teves disculpes.

Shanty

Cap disculpa.

Mary Dee

Perdona el meu cabreig.

Shanty

Perquè em pressiones tant?

Mary Dee

No puc creure el que estic sentint.

Shanty

No m'has fet sopar.

16- Mary Dee

No sóc una esclava.

Treballo per viure,

puc guanyar-me el respecte dels meus semblants.

On has anat?

Has sortit amb els amics.

Shanty

I què si he anat a beure alguna cosa?

Sentint-te hom podria pensar

que és una mena de crim.

Mary Dee

Necessito algú amb qui parlar

però tot el que trobo és a mi mateixa.

Si fossis el mateix home amb qui em vaig casar,

sabries que la teva dona necessita amor.

Shanty

I jo què?

Suposo que jo no conto.

No estic ni segur

que mai m'hagis estimat.

17- Mary Dee

Bé!

Ja n'hi ha prou!

Me'n vaig!

Oh, i per cert...aviat

seràs pare.

(Se'n va corrent al carrer)

18- Cor

Para.

Espera.

Agafa't.

Agafa't a la vida.

Queda't.

 

(Hospital)

19- Infermera

Sap vostè qui és

mentre jeu aquí dormint?

Prengui's el temps per reposar el seu cap atabalat.

La vetllaré fins que es desperti.

Pot sentir el que dic

mentre jeu aquí dormint?

Quan les desgràcies s'apleguen en el seu dia

i el cantó fosc de la vida

s'ha fet massa difícil de suportar,

jo estaré al seu costat.

Tot i que encara no sabem si hi ha

alguna cosa que no va bé

la van portar del carrer

i un testimoni diu que va fer un crit

tot caient als seus peus.

Estem fent anàlisis

i aviat sabrem els resultats.

Però crec que l'he de prevenir,

pot haver-hi complicacions.

Però encara no sabem si el seu fill és

en perill.

Haurem d'esperar i veure.

Mentre estant

no ha de fer res més 

que dormir.

20- Nois

Fantasmes del passat deixats enrere.

Cor d'homes (fantasmes)

Dorms

enmig nostre.

Som en el teu somni.

Infermera

Està somniant, procuri descansar, nena meva.

Cor d'homes (fantasmes)

Ens has cridat,

t'hem sentit

i som aquí.

Infermera

Per salvar el seu fill s'ha d'estar quieta.

Cor d'homes (fantasmes)

Estem a punt per escoltar

el que ens vols preguntar.

Infermera

Dorm.

Cor de dones (fantasmes)

Estàs creuant

les aigües,

la corrent és forta.

 

Mary Dee

No!

Cor de dones (fantasmes)

Ens envien el teu fill,

cap a la nostra colla.

Shanty

No!

Cor (fantasmes)

Aquest infant és

molt benvingut,

aviat serà un de nosaltres.

Mary Dee

No, us ho dic!

No passareu,

no us deixaré passar mai.

Ningú no robarà aquest infant.

No tinc por de

fantasmes que el passat va deixar enrere.

Shanty

Deixeu-me recuperar,

i llavors deixeu-me estimar-la

fins que se'ns acabi el temps.

I en el futur

prometo que seré l'home

que ella tenia al cap.

Infermera

Estigui's quieta,

estigui calmada.

El seu fill està segur.

21- Mary Dee

És que vivim en un món

amb un futur incert

on un home està insegur del seu destí?

Tornarem als nostres cabals,

i serem correctes els uns amb els altres?

Podem capgirar les coses

abans que sigui massa tard?

És que sé si tenim la resposta?

Sí, ho sé

ara que estem junts.

Per tant hem de tenir present

que les pàgines estan girant

i la sorra s'acabarà en el rellotge.

En el clamor de la batalla

traurem els dimonis

i tirarem endavant,

ja que hem de salvar l'infant.

Mary Dee i Infermera

(Ah)

Mary Dee i Shanty

Hem tornat als nostres cabals,

som part l'un de l'altre

i tirarem endavant,

ja que hem de salvar l'infant.

Cor

Sabeu que teniu la resposta?

Mary Dee i Shanty

Sí, ara ho sabem.

Cor

Ara ho sabem.

Mary Dee i Shanty

Ara ho sabem.

Estem junts.

Vuitè moviment. Pau

22- Shanty

I així fou que vares néixer

en aquest món un matí d'hivern.

Amb innocència d'infant em vas somriure

i jo vaig tornar a néixer.

Solo de noi

Non nobis solum

sed toti mundo

Cor de nois

Nati,

mundo nati.

Solo de noi

Toti mundo nati.

23- Cor d'homes

Déu és bo

i Ell serà el nostre salvador,

tot el que necessitem

Ell té el poder de donar-nos-ho.

Deixem que la llum que rau en el Seu cor

il·lumini el nostre ésser.

Cor

Déu és bo

i amb el seu propòsit de guiar-nos

viurem

en joiosa contemplació.

Deixeu que l'amor que viu en el vostre cor

il·lumini el vostre ésser.

24- Predicador

El que la gent vol és una vida de família,

la força d'una llar i un fossat voltant 

el castell.

Aixequeu el pont llevadís,

quedant-vos a casa amb la família.

Tot el que la gent vol és una vida de família,

de vegades troben que no és pas tan fàcil.

La gent es pot barallar,

la vida pot ser dura en una família.

 

Baixos

La mare és a la cuina

no es parla amb el pare.

Contralts

L'oncle està avergonyit de lo bé que s'ho va passar.

Tenors

Els germans i germanes estan fent aixecar la teulada

amb la música que posen tota la nit.

Predicador

Però la gent encara vol una vida de família,

res no substitueix l'amor i l'afecte.

Feu pujar el pont llevadís -

els humors estan excitats, però és així.

Contralts

No us desanimeu si és així.

Baixos

Així

Predicador

No t'obeeixen però t'agrada això -

la vida de família

Nois i Contralts

Déu és bo.

En Ell viurem eternament,

feliços

dins la Seva gràcia i la Seva glòria.

Cor

Segurs i sans

en el Seu etern amor

hem trobat la salvació.

25- Infermera

El pare és al jardí, no es parla amb la mare.

Mary Dee

Mare

Infermera

L'oncle és al llit amb un mal de...

Shanty

El Diable és dolent

Predicador

I Déu és bo.

Mary Dee

El Diable és dolent

Shanty

Amb una D.   (evil>Devil)

 

Mary Dee

I Déu és bo

Shanty

Sense una O.   (good>God)

Mary Dee i Infermera

Déu és bo sense una O.

Shanty i Predicador

O...

Mary Dee i Infermera

I així estem agraïts per l'harmonia

ja que serem fidels

Shanty i Predicador

Eternament.

Mary Dee, Infermera, Shanty i Predicador

(Ah)

Cor

(Ah)

Déu és bo,

el salvador universal.

Confieu en Ell

per guiar-nos a través de la foscor.

Viviu en l'amor i quan la batalla estigui guanyada

Mary Dee i Infermera

Viviu en pau.

Shanty i Predicador

Viviu en pau

Cor

Viviu en pau per sempre

Solo de Quartet

Viviu en pau.

Tots

Viviu en pau tots junts.

26- Shanty

I així la historia continua

dia a dia al llarg de la nostra vida.

Mary Dee

Que hi podem fer, és així com creix.

Jo sóc amb tu,

Mary Dee i Shanty

El nostre amor perdura."

David: dames de la Revolució

David 1792

 

David 1799

David 1800

Fragilitat del valor

Vallotton 1918

"Tanmateix, si la resistència a aquesta llei de destrucció, inseparable del temps, sembla una de les característiques essencials del valor, de la qual hem trobat una mena d'imatge en la duresa de les coses insensibles, és important reconèixer no només que pressuposa sempre la consciència i la intervenció de la voluntat, sinó també que troba la seva màxima aplicació en les coses més fràgils i que són sempre les més amenaçades i les més exposades a perir. En cert sentit, sembla com si totes les forces de la natura estiguessin aliades contra el valor. És per això que sovint identifiquem la natura amb el mal. Perquè entenem sense dificultat que des del moment en què el valor necessita encarnar-se per existir, les lleis de la natura que són, és cert, els mitjans que utilitza, però sempre per superar-les, tendeixen a seguir el seu propi joc sense ell: llavors tenim la impressió que elles es posen d'acord per ofegar-lo. El valor pertany a un altre món: així en aquest sembla indefens. La natura, la societat mateixa, segueixen un pendent que ell sempre ha de remuntar. És en el món de les coses com un toc d'esperit pur, però que només té lloc per moments, com si les lleis de la naturalesa reprenguessin de seguida el seu imperi.

En totes les seves formes, ja sigui en l'obra d'art o en la intenció moral, és extremadament delicat i molt difícil tant d'aconseguir com de retenir. Requereix consciències penetrants, rectes i entrenades, que sempre corren el risc de debilitar-se o de ser absorbides pels hàbits materials. Però llavors només queda un espectacle el significat del qual ha desaparegut. És perquè el valor és pròpiament invisible i implica la intimitat secreta de cada ésser, que és tan fàcilment arrugat i disposat a cedir el lloc a les aparences més externes. Sempre pot ser contestat i aquestes no. Requereix posar en joc tots els poders de la ment; a les aparences, els sentits els són suficients. Sempre cal defensar-lo, cultivar-lo, regenerar-lo i, a la més mínima derrota, només queden les aparences, com per demostrar que elles constitueixen l'únic ésser veritable.”

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 393-394.

Text original:

"Pourtant, si la résistance à cette loi de destruction qui est inséparable du temps semble un des caractères essentiels de la valeur, dont nous avons trouvé une sorte d’image dans la dureté des choses insensibles, il importe pourtant de reconnaître non seulement qu’elle suppose toujours la conscience et l’intervention du vouloir, mais encore qu’elle trouve son application la plus haute dans les choses les plus fragiles et qui sont toujours les plus menacées et les plus exposées à périr. En un sens il semble que toutes les forces de la nature soient liguées contre la valeur. C’est pour cela que nous identifions souvent la nature avec le mal. Car on comprend sans peine qu’à partir du moment où la valeur est tenue de s’incarner pour être, les lois de la nature qui sont, il est vrai, les moyens qu’elle utilise, mais pour les dépasser toujours, tendent à poursuivre sans elle leur propre jeu : alors on a l’impression qu’elles se concertent pour l’étouffer. La valeur appartient à un autre monde : aussi dans celui-ci semble-t-elle sans défense. La nature, la société elle-même, suivent une pente qu’elle doit remonter toujours. Elle est dans le monde des choses comme une touche de l’esprit pur, mais qui n’a lieu que par instants, comme si les lois de la nature reprenaient leur empire aussitôt.

Sous toutes ses formes, soit dans l’œuvre d’art, soit dans l’intention morale, elle est d’une extrême délicatesse et très malaisée aussi bien à atteindre qu’à retenir. Il y faut des consciences pénétrantes, droites et exercées et qui risquent toujours de faiblir ou de se laisser reprendre par les habitudes matérielles. Mais alors il ne reste plus qu’un spectacle dont la signification s’est évanouie. C’est parce que la valeur est proprement invisible et qu’elle engage l’intimité secrète de chaque être qu’elle est si aisément froissée et prête à céder la place aux apparences les plus extérieures. Elle peut toujours être contestée et celles-ci ne le sont pas. Elle exige une mise en jeu de toutes les puissances de l’esprit ; aux apparences les sens suffisent. Elle a toujours besoin d’être défendue, cultivée, régénérée et, à la moindre défaite, les apparences subsistent seules, comme pour faire la preuve qu’elles constituent le seul être véritable."

La pirotècnia universal

Duubuffet 1961

La pirotècnia universal o La passió còsmica per la complexitat contra corrent

Petit homenatge a Teilhard de Chardin

Presentació

1. Hi ha alguna mena de llei o principi que sembli vàlid en tots els ordres o nivells de la realitat? Una mena de constant explicativa de la dinàmica de tot el que existeix?

2. Una imatge o metàfora suggerent (no una tesi científica) aplicable al cosmos en el sentit més ampli, a tot el que existeix: l’explosió de focs artificials de múltiples etapes (imaginant-ne un que vagi fent durant... 30.000 milions d’anys? Més?)

3. Una constatació aparentment avalada pels fets: la doble dinàmica de 1) dispersió de l’energia i 2) acumulació d’energia en nòduls, nuclis, grumolls de complexitat que al seu torn poden aplegar-se en nous nòduls de complexitat superior.... per acabar sempre, tots ells desfent-se. El cosmos sembla abocat al gran i fred silenci de la seva dispersió final.

4. Perquè aquesta simultaneïtat de tendències contraposades, aquesta dinàmica contradictòria? No ho sabem, només podem constatar-ho: la realitat funciona així.

5. No sabem perquè el cosmos té aquesta “creativitat” o “capacitat de creació” (d’acumulació d’energia depredant-la de l’entorn per formar elements de major complexitat). Però sense aquesta capacitat de creació contínua, no existiríem... La creació no seria doncs només el Big Bang, sinó un procés permanent, continuat... però amb uns resultats sempre evanescents, impermanents, periclitables, moridors, “perecederos”. Magnífiques espurnes d’un foc immens...

6. Podem nosaltres afegir-nos a aquest procés? Esdevenir creadors de complexitat, i entroncar-nos en aquesta dinàmica còsmica?

7. El procés de generació de complexitat no permet dir que hi ha “progrés”, ni dir que el cosmos i la història tenen un sentit, una finalitat. “Generació de complexitat” és una constatació; “progrés, sentit, finalitat” són avaluacions. El que sí que constatem és que, per la raó que sigui, en l’àmbit humà crear una complexitat dóna sentit a la vida. Experimentem que, a nivell dels éssers humans, la creació de complexitat genera goig i sentit, encara que se sàpiga sempre que aquesta complexitat està destinada a desaparèixer.

Il·lustracions de la imatge/metàfora en la història

1. Les partícules subatòmiques. Immediatament després del Big Bang (o sigui una 10-35 èsima de segon després!) ja apareixen els primers grumolls de complexitat, per modesta que fos: electrons i quarks. Abans de tres minuts ja s’han produït nòduls més sofisticats: protons i neutrons, que als tres minuts ja han format nuclis d’hidrogen i heli. Alta pirotècnia immediata! Però compte: aquests primers grumolls de complexitat no són elementals, simples: són ja enormement complexos (allò de les 11 dimensions de les cordes, llargues com un tronc d’avet respecte a l’univers!). O sigui: complexitat creixent no exclou que els components d’una complexitat no siguin ja ells mateixos enormement complexes!

2. Transcorre mig milió d’anys sense passar gran cosa (només refredant-se...) i, de cop, els nuclis poden capturar electrons i formar àtoms: un salt espectacular en el procés de creació de complexitat, ja que els àtoms seran la base de tota la complexitat material posterior (però queden les energies, i la complexitat mental, i la social, etc.)

3. Un milió d’anys després del Big Bang i mig milió d’anys després de la seva aparició els àtoms s’apleguen massivament i adeleradament i formen la enorme complexitat dels estels i les galàxies, les quals generen àtoms complexos (carboni, ferro) que són escampats quan els estels esclaten... Ja tenim allò que en diem cosmos, en el qual vivim i que ens ha generat. Per tant: la fi d’una complexitat pot assentar les bases per a posteriors noves complexitats, pot deixar herència... I aquí ve allò de poder dir que som pols d’estels!

4. Des del nostre punt de vista segueixen 9.000 milions d’anys de monotonia (dos terços de la vida de l’univers!), anar creant i esclatant estels que van fabricant àtoms complexos.... I llavors apareix la complexitat “sistema solar”, que per nosaltres és força rellevant. El sol, la terra, la lluna, els planetes amb els seus satèl·lits...

5. De mica en mica la prima superfície de la terra es va mostrant com una molt fèrtil generadora de complexitats químiques, i fa uns 3.500 milions d’anys n’apareix una de fabulosa: la vida (ja enormement complexa en les seves formes més elementals! Podríem repetir el que hem dit respecte a les partícules subatòmiques). Dins del cosmos, la vida serà una enormement fràgil però enormement potent força de creació de complexitat.

6. Aquí cal valorar com determinades combinacions de circumstàncies provoquen canvis que demanen adaptacions i permeten l’aparició de noves complexitats. Tota la dinàmica de moviment de plaques tectòniques/clima i la generació d’espècies vegetals i animals que s’adapten als canvis és una fabulosa història de generació i destrucció de complexitats. Agafem-ne només un símbol: els dinosaures. I això s’esdevé només en els darrers 600 milions d’anys, després de passar-se 2.400 milions d’anys fent aparentment molt poca cosa (quatre algues i prou) però preparant les condicions (per exemple, oxigen suficient) per a una nova etapa de la vida. Això ens indica que, com ja hem vist també abans, els processos de creació de complexitat no són continus i regulars, sinó que hi ha moments d’explosió creativa degut a determinades circumstàncies (normalment a un canvi de circumstàncies) i llargs períodes d’estabilitat o monotonia o atonia, períodes conservadors de pura rutina reproductiva o de llargues i lentes decadències.

7. En aquesta “eufòria creativa” de la vida a la crosta terrestre durant els darrers 600 milions d’anys s’hi dona una combinatòria fascinant de dos elements que genera una altra cursa de complexitat: la interrelació cervell-sentits (a més terminals sensorials més necessitat de processador de dades, a més capacitat de procés de dades més facilitat de noves terminals). Una interrelació que va passant de manera cada cop més complexa per peixos, amfibis, rèptils, mamífers... fins arribar als éssers humans. Som fruit i hereus d’una llarga tradició... Tinguem-ho en compte!

8. Un fruit d’aquesta explosió de vida ens interessa especialment: els mamífers que perseguint insectes pugen als arbres i desenvolupen mans prènsils, visió estereoscòpica i visió en color, que després els seran molt útils en haver de baixar dels arbres i desenvolupar el caminar drets, que permet que la mà esdevingui la gran eina i que el crani s’articuli per sota amb la columna, fent possible el creixement de la volta cranial i per tant del cervell, que en uns 700.000 anys passa de 500 a 1.000 cc... per estancar-se aquí durant un milió d’anys! Tornem a veure la no continuïtat o gradualitat de la creació de complexitat. Però ha aparegut un nou nivell de creació de complexitat que s’uneix amb molt de dinamisme tant al cosmos com a la vida: l’ésser humà.

9. Sembla ser que la combinació del control del foc, la sofisticació del llenguatge i la intensificació de la vida social van donar lloc a un altre moment d’acceleració de la complexitat, en aquest cas de la complexitat humana, que en 300.000 anys durà al crani fins a volums de l’ordre dels 1.450-1.500 cc (Neardenthal i Sapiens) i amb ells a l’aparició de la tecnologia, la complexitat social (pas de la banda amb un sol mascle reproductor a la família nuclear, divisió del treball amb complementarietat i repartiment del risc, primera socialitat conscient) i la cultura. Aquests éssers humans som nosaltres, a nivell físic no hi ha hagut modificacions essencials. I cal subratllar la extraordinària complexitat del cos humà, del seu cervell (considerat com a l’òrgan més complex que existeix, i una de les grans fronteres del coneixement actual), de la ment humana i del conjunt cos-ment, o sigui de l’ésser humà mateix. I tot això amb la permanent actuació de rerefons d’una altra gran parella: l’atzar i la necessitat (no es creen terminals perquè es necessiten, sinó que sobreviuen els que per casualitat –o per error en la reproducció, en la fotocòpia- disposen de més capacitat de processament. Sembla que el cervell creixi perquè fa falta, però de fet creix per casualitat... ben seleccionada per la supervivència). O sigui: tot el que existeix, existeix per casualitat. Els éssers humans, existim per casualitat. No hi ha un designi còsmic que porti a l’aparició de l’ésser humà. No ens creguem la finalitat de la creació, sinó una de les moltes possibilitats còsmiques que s’ha fet realitat. Podríem perfectament no haver existit, i de fet deixarem d’existir i el cosmos continuarà el seu curs...

10. La complexitat humana no s’atura en el nivell biològic, sinó que s’estén a la manera de viure i organitzar-se dels humans. Aquí hi trobem el pas (fa només 10.000 anys!) del llarg i gran període de la cacera - recol·lecció (com els indis de Nord-Amèrica) a la domesticació de plantes i animals (l’agricultura - ramaderia). És el fascinant procés de complexificació creixent viscut a Mesopotàmia, amb els seus invents tecnològics i organitzatius.

11. El següent gran pas en la manera humana d’organitzar-se és l’aparició de l’Estat (el sorgiment de l’autoritat i la imposició de l’autoritat; la combinació de compulsió i convicció) i en paral·lel l’aparició de l’escriptura (-3.000) i de la “alta cultura”. Aquí, l’experiència de les ciutats-estat i els imperis a Mesopotàmia ens recorda que les majors complexitats no sempre es fan sense resistències! (no oblidem que per crear complexitat cal depredar energia de l’entorn, i això genera resistències per part d’aquest entorn...).

12. Els imperis antics (a Egipte, Mesopotàmia, Índia, Xina) són exemples de la diversitat de la complexitat: són complexitats de nivell equivalent però diferents entre sí. I les grans mitologies que apareixen en el seu sí (que marcaran la concepció del món fins a la modernitat) també expressen aquest fenomen. Recordem la complexa excepcionalitat d’Assíria (-900 a -600: primer imperi multicultural i multireligiós), Babilònia (-600 a -550) i Pèrsia (-550 a -330). Aquests imperis conviuen amb la cultura de l’Egeu, la ciència i la filosofia gregues i la democràcia d’Atenes (Soló -575; Pisístrat -560; Clístenes -508; guerres mèdiques -490 i -480; Pèricles -458): o sigui, hi pot haver desenvolupaments simultanis de complexitats en direccions diferents, paral·leles o contraposades. I recordem l’excepcionalitat de l’imperi del que som fills directes: Roma (República de -550 a -50 i Imperi fins a 410/476)

13. La caiguda de l’Imperi Romà (amb la seva combinació de factors externs i interns) i la crisi i recuperació de l’Alta Edat Mitjana mostren la possibilitat de períodes de recessió de complexitat. La complexitat no és un procés lineal, regular i sempre creixent: hi ha “crisis de complexitat”, els nivells de complexitat no són irreversibles. De fet, com ja hem dit, tota complexitat està destinada a desaparèixer i pot ser substituïda o no per una complexitat equivalent o més gran.

14. La reaparició dels estats i del comerç internacional a la Baixa Edat Mitjana mostra la possibilitat de períodes de reconstrucció de nivells de complexitat que ja havien estat assolits. De vegades una complexitat passada facilita la construcció de complexitats futures.

15. La follia creativa de l’Edat Moderna: l’humanisme renaixentista, la Reforma, la filosofia moderna, l’exaltació de l’individu, les guerres de religió, el mercantilisme, l’ascens de la burgesia, el comerç transoceànic, la revolució agrària, els imperis moderns, l’economia de mercat, la revolució científica, la revolució industrial, les revolucions polítiques (a Anglaterra, els Estats Units i França), les ideologies (liberalisme, socialisme)...

16. El segle XX: l’esclat i l’autonomia de la ciència, les ruptures artístiques i del pensament (Freud, Nietzsche), les grans guerres, els Estats del benestar, la crisi de les ideologies, l’explosió tecnocientífica que porta a la societat més complexa i sofisticada mai creada per l’home (i alhora enormement fràgil). I la presa de consciència que el millorament de les situacions no és permanent, que sempre hi ha forces disgregadores, que les situacions canvien pel simple pas del temps i solucions d’un moment deixen després de ser-ho. La necessitat de la defensa constant dels valors en les situacions socials, del remar contra corrent. Això és cansat, però és alhora font de sentit i dignitat.

Una il·lustració en l’àmbit cultural

L’orquestra simfònica, model de complexitat (és el lloc on més persones han de fer simultàniament una determinada actuació). Podem dir que és “millor” que un quartet? No, però sí que és més complexa. Major complexitat no inclou una valoració de millor o pitjor: és simplement més complex. La distinció entre qualitat i complexitat és important i complicada: l’avaluació de la qualitat forma part del procés de complexificació, però no l’absorbeix. Apareix l’avaluació qualitativa quan la consciència/llenguatge generen una distància que permet formular valors que esdevenen referents qualitatius, i que poden ser aplicats tant a elements més complexos com menys complexos (una medusa pot ser tant o més bonica que un tauró, tot i que el tauró és molt més complex). La mateixa complexitat pot ser un d’aquests valors o criteris avaluatius, però no l’únic.

La mateixa música clàssica pot ser vista com un esclat de complexitat amb un cicle aparentment definit: 300 anys enormement rics i tancament de l’esclat (o al menys aquesta és una de les possibles impressions a hores d’ara). L’orquestra de Bach, la de Beethoven i la de Mahler (però ja no creix més...). Els creixements de complexitat no són indefinits.

Una il·lustració en l’àmbit econòmic

Les empreses com a processos de creació de complexitat. Sempre contra-corrent, sempre condemnades a desaparèixer, però no per això deixem de mirar de tirar endavant empreses, i procurar que assoleixin una màxima dimensió i complexitat.

Tres reflexions en l’àmbit personal

1. Els projectes personals de vida. Veure la pròpia vida com un procés de creació de complexitat, elaborant un producte -la pròpia persona- de més qualitat, més valuós. Crear un ésser més sensible, més culte, més capaç d’admiració i altruisme, és crear un ésser més complex. Si més no, es pot considerar que el procés de desenvolupament personal consisteix a nivell material en un procés de creixement de la quantitat i complexitat de les connexions interneuronals del cervell. I les relacions personals intenses –amistat, amor- que s’estableixen entre persones són uns altres enormes esclats de complexitat, de vegades harmònics i duradors, de vegades origen de confusió o inviabilitat, de vegades extingint-se ràpidament. Però la durada d’un esclat de complexitat no diu gran cosa del seu nivell de complexitat (que els dinosaures duressin 150 milions d’anys i que els homes probablement no en duraran més de 15 no significa que els dinosaures fossin més complexos que els humans). El que no vol dir que en l’àmbit de les relacions personals, i en altres àmbits, el que dura més no sigui preferible al més breu, entre altres coses perquè té més possibilitats de desenvolupament de complexitat.

2. Els valors (abstraccions de percepcions i comportaments que considerem especialment positius i importants i que tenen la capacitat d’orientar i generar noves percepcions i nous comportaments) són horitzons de referència, guies en aquest procés de desenvolupament de la pròpia persona com a complexitat creixent. Esdevenir més lliures, més justos, més comprensius i compassius, més discrets i humils, més generosos i solidaris, més honestos i transparents, més amables, més bondadosos... Aquí cal no oblidar el caràcter inevitablement permanent de la necessitat de treballar per fer operatius els valors en la realitat; no hi ha conquestes indestructibles, ni a nivell col·lectiu, ni a nivell personal; sempre podem anar enrera, degradar-nos. Cal un esforç constant, perquè sempre hi ha la resistència/tendència degradadora del flux dispersador d’energia, que mira d’imposar-se al nostre intent d’acumular-ne. És un enorme desafiament, aquest esforç constant enmig de la incertesa del seu èxit i la seva continuïtat. Però aquesta és la tragèdia i la grandesa de la condició còsmica, i de la condició humana (compte amb el mite de Sísif, que viu aquesta condició com un procés tràgic i dolorós, quan ho hem de viure com un regal, una oportunitat a aprofitar, una font d’alegria i d’agraïment: podem crear complexitat, ni que sigui evanescent!). Això ens pot ajudar també a situar el problema del mal, que podem considerar entre altres coses com una manifestació a nivell del comportament humà de la tendència a la dispersió, aquella corrent de la qual la complexitat va en contra. No cal esforç per fer el mal, només deixar-se anar; en canvi, cal esforç per construir la complexitat que suposa captar i deixar-se orientar per valors.

3. La construcció espiritual d’un mateix com a referent últim en el procés de construcció de la pròpia complexitat; la construcció de la pròpia espiritualitat com a expressió del procés còsmic de construcció de complexitat. Esdevenim màximament complexos quan desenvolupem la capacitat de relacionar-nos amb tot el que ens envolta amb una identificació-immersió-fusió que no suprimeix la consciència. Som allò altre sense deixar de ser nosaltres. Podem veure i viure la realitat alhora sense distància i amb distància, culminant així un procés que comença en el sense distància (que compartim amb els animals), passa després per la consciència distanciadora (específicament humana: capacitat analítica i crítica derivada del llenguatge i la raó) i culmina en aquesta simultaneïtat dels dos processos, en un procés de reunificació conscient que anomenem experiència d’unitat i que genera un sentiment simultani d’alegria, admiració i agraïment, la triple expressió de la vivència de fusió o unitat conscients. L’experiència d’unitat, tot i tenir un fonament neurològic, només sembla formulable a través del llenguatge simbòlic, analògic. La màxima complexitat és la d’aquest ésser que es depassa a si mateix, que depassa el llenguatge i arriba a una connexió directa amb la realitat, a una experiència del real no interferida per interessos, desigs, projeccions, submissions, dependències de certes coses en particular, anàlisis, crítiques. És el més sublim, també el més fràgil, el més difícil, el més incert. És la màxima aspiració de l’ésser humà, i la més sofisticada realització del cosmos: l’ésser humà espiritualitzat, mogut per la joia, l’admiració i l’agraïment per existir i ser conscient d’aquesta existència. L’ésser que s’identifica conscientment amb el conjunt de la realitat, deixant la distancia crítica i interessada sense deixar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. És una culminació del procés còsmic, o un cert tancament del cicle còsmic: l’explosió energia-matèria generant un ésser prou complex com per prendre consciència de la globalitat del cosmos al que pertany i celebrar-la (la tríada alegria-admiració-agraïment). L’ésser humà espiritual seria així la realitat coneixent-se i celebrant-se a sí mateixa, la fita més alta, més complexa, més valuosa que som capaços d’imaginar: l’ésser humà com a 1) fruit de la creació, 2) lligat a la creació i alhora 3) culminació de la creació en tant que autoconsciència d’ella mateixa. Participant així de la naturalesa divina entesa com a consciència preexistent, creadora i subtilment abastadora de la totalitat del cosmos. La consciència no seria així vista com a exclusiva de l’ésser humà sinó que aquest la viu com a preexistent a ell i al mateix cosmos. L’insòlit de l’ésser humà seria la capacitat 1) d’arribar a aquesta consciència i 2) de percebre-la no com a exclusiva sinó com a preexistent i depassadora d’ell mateix i del cosmos: l’ésser humà com a consciència joiosa, admirada, agraïda, humil i veneradora."

(presentació de Raimon Ribera de maig de 2005)