Deteriorament gradual

"En arribar a la Dinastia Chou, hem diluït la puresa i perdut la simplicitat, apartant-nos de la divinitat per idear artificialitats, actuant sobre la base de qualitats perilloses. Han sorgit els brots de l'astúcia i l'ardit; l'erudició cínica s'utilitza pretenent arribar a la saviesa, el fals criticisme s'utilitza per intimidar les masses, l'elaboració de la poesia i de la prosa s'utilitza per aconseguir fama i honor. Tothom vol emprar el coneixement i l'astúcia per a ser reconegut socialment i perd el fonament de la font global; per això, en la societat n'hi ha que perden les seves vides naturals.

Aquest deteriorament ha estat un procés gradual, que s'ha estat produint durant molt de temps."

Del Wenzi 172

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Rosales sobre Roma

Van Gogh 1889

"Aquest ha estat un bon any. La collita cinematogràfica del 2018 ha deixat un grapat de bones pel·lícules. Algunes d'excel·lents. Una d'extraordinària. Em va encantar Un asunto de familia i em va agradar Cold war. Em vaig entretenir amb Bohemian rhapsody i amb Green book, pel·lícules ja vistes però molt ben fetes. Em vaig perdre Infiltrado en el KKKlan, però n'he sentit comentaris excel·lents. Espero veure-la aviat. I després hi ha Roma. La gran derrotada de la nit dels Oscars. Una obra mestra incontestable i, tot i això, contestada.

Els que la contesten esgrimeixen com a argument la pobresa dramàtica de la història que explica. Es queixen que no hi passa res, a la pel·lícula; o molt poca cosa. En qualsevol cas, segons ells, molt lentament. El valor de Roma té a veure amb els seus atributs fílmics. El valor d'una òpera no està en el seu argument dramàtic, sinó en el musical. Potser La Bohème de Puccini desplega una gran història? I el Tannhäuser de Wagner? El valor d'un quadre no està en el contingut escènic, sinó en el pictòric. Els gira-sols de Van Gogh presenten un motiu escènic impactant? De la mateixa manera, el valor d'una pel·lícula no està en la seva història, sinó en el vessant fílmic.

Què és el vessant fílmic? L'expressió plàstica del temps en l'espai. El cinema és una experiència que ens connecta amb la sensació de vida lligada a la percepció del temps i de l'espai. Sentir el temps. Sentir l'espai. En aquesta expressió Roma és superlativa. Ho és en la sensació de l'espai de la casa quan hi ha gent i quan és buida. Quan ensenya com viuen les criades i la família. Quan ensenya l'extraordinària escena del camp amb els nois entrenant arts marcials. Quan ensenya el cosset de la nena morta a la sala de parts, com també els gestos i els sons que acompanyen aquest moment. Ho és en la seqüència final de la platja amb el mar –aquell altre espaitemps no humà que ens envolta, ens fascina i ens pot engolir– que mira d'arrabassar la vida dels nois. En una pel·lícula l'argument dramàtic és important, sens dubte, però no és substancial. Roma és cinema i és art. És art perquè és bonica i veritable. Emana bellesa i veritat en tots els seus personatges, en tots els seus detalls plàstics i sonors."

Jaime Rosales a La Vanguardia del 26.02.2019

Més sobre Bellesa i Veritat

Picasso 1932

"Notwithstanding the possible unseasonableness of the truth-relation, the general importance of Truth for the promotion of Beauty is overwelming. After all has been said, yet the truth-relation remains the simple, direct mode of realizing Harmony. Other ways are indirect, and indirectness is at the mercy of the environment. There is a blunt force about Truth, which in the subjective form of its prehension is akin to cleanliness -namely, the removal of dirt, which is unwanted irrelevance. The sense of directness which it carries with it, sustains the upstanding individualities so necessary for the beauty of a complex. Falsehood is corrosive.

Truth is various in its extent, its modes, and its relevance. But an apparent object, beautiful beyond the hope of antecedent imagination, as it functions in experience is realizing some hidden, penetrating Truth with a keenness beyond compare. The type of Truth required for the final stretch of Beauty is a discovery and not a recapitulation. The Truth that for such extremity of Beauty is wanted is such truth-relation whereby Appearance summons up new resources of feeling from the depths of Reality. It is a Truth of feeling and not a Truth of verbalization. The relata in Reality must lie below the stale presuppositions of verbal thought. The Truth of supreme Beauty lies beyond the dictionary meanings of words.

When Appearance has to Reality, in some important direct sense, a truth-relation, there is a security about the Beauty attained, that is to say, a pledge for the future.

From these functions of Truth in the service of Beauty, the realization of Truth becomes in itself an element promoting Beauty of feeling. Consciousness, with its dim intuitions, welcomes a factor so generally on the right side, so habitually necessary. The element of anticipation under the influence of Truth is in a deep sense satisfied, and thus adds a factor to the immediate Harmony. Thus Truth, in itself and apart from special reasons to the contrary, becomes self-justifiyng. It is accompanied by a sense of rightness in the deepest Harmony. But Truth derives this self-justifying power from its services in the promotion of Beauty. Apart from Beauty, Truth is neither good, nor bad."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVIII, 2



Possible traducció:


"Malgrat la possible inoportunitat de la relació de veritat, la importància general de la Veritat en la promoció de la Bellesa és aclaparadora. Tot i el que s'ha dit, la relació de veritat continua sent la forma senzilla i directa de realitzar l'Harmonia. D'altres maneres són indirectes, i la tortuositat és a la mercè de l'entorn. Hi ha una força contundent en la Veritat, que en la forma subjectiva de la seva aprehensió és semblant a la netedat - és a dir, a l'eliminació de la brutícia, que és indesitjada irrellevància. El sentit de rectitud que porta amb ella, sosté les destacades individualitats tan necessàries per a la bellesa d'un conjunt. La Falsedat és corrosiva.

La Veritat és diversa en la seva extensió, els seus modes i la seva rellevància. Però un objecte aparent, bonic més enllà de les esperances de la imaginació precedent, tal com funciona en l'experiència és fent real alguna veritat oculta i penetrant amb una intensitat incomparable. El tipus de Veritat requerit per a l'esforç final de la Bellesa és un descobriment i no una recapitulació. La Veritat que es requereix per a tal extrem de Bellesa és una relació de veritat per la qual l'Aparença convoca nous recursos de sentiment des de la profunditat de la Realitat. És una Veritat de sentiment i no una Veritat de verbalització. Les vinculacions en la Realitat ha d'estar per sota de les gastades pressuposicions del pensament verbal. La Veritat de la Bellesa suprema es troba més enllà dels significats de diccionari de les paraules.

Quan l'Aparença té una relació de veritat amb la Realitat, en algun sentit directe important, hi ha una seguretat sobre la Bellesa aconseguida, és a dir, una penyora per al futur.

A partir d'aquestes funcions de la Veritat al servei de la Bellesa, la realització de la Veritat es converteix per si mateixa en un element que promou la Bellesa del sentiment. La consciència, amb les seves fosques intuïcions, acull favorablement un factor que es troba tan generalment al bon costat, tan habitualment necessari. L'element d'anticipació sota la influència de la Veritat es troba en un sentit profund satisfet i, per tant, afegeix un factor a l'Harmonia immediata. Així, la Veritat, en si mateixa i a part de motius especials en sentit contrari, es justifica a ella mateixa. És acompanyada per un sentit de rectitud en la més profunda Harmonia. Però la Veritat deriva d'aquest poder d'autojustificació dels seus serveis en la promoció de la Bellesa. Allunyada de la Bellesa, la Veritat no és ni bona ni dolenta."

Espurnes d'enginy

Rouault 1909

"Quand on aime réellement, on aime jusqu'aux infirmités de l'objet aimé."

"L'homme reste toute sa vie enfant, mais avec l'âge il va toujours changeant d'enfantillages."

"Une angoisse entre deux néants : Telle est la vie !"

"Nous ne sommes que des squelettes travestis en chair pour un instant."

"Il n'y a guère d'immortel en ce monde que la mort."

"L'instinct est presque toujours la boussole qui dirige notre volonté sur l'océan de la vie."

"À l'extrême limite de la désespérance on retrouve la sérénité."

"Ce qui caractérise le mieux l'amour d'un être pour un autre, c'est le double sentiment qu'on éprouve, de quiétude en sa présence et d'inquiétude en son absence."

"Faire du bien aux autres, c'est s'en faire à soi-même."

La proie du néant (1886)

"Ce qu'il faut à la Nature, c'est de la vie, incessamment de la vie, et la mort des individus ne compte en rien pour elle dans la permanence des espèces."

"Le Hasard engendre et la Logique conçoit la destinée de tout ce qui vit ou végète."

"Absorber toute la douleur ambiante et rétracter de la joie, tel est l'office d'un grand cœur !"

"Selon l'instinct qu'on y apporte, le rite de l'amour est immonde ou sublime."

"Mieux vaut aimer à tort que haïr à raison."

La soif du juste (1895)

"On porte avec aisance sa propre vanité, mais celle d’autrui semble bien lourde."

La Haine du Vice (1903)

"La bêtise se met au premier rang pour être vue. L’intelligence se met en arrière pour voir."

"L’homme et la femme se prennent, se déprennent, s’entreprennent, se reprennent et se surprennent, mais ils ne se comprennent pas."

 Edmond Thiaudière (1837-1930)

Possible traducció:

"Quan realment estimem, estimem fins i tot els defectes de l'objecte estimat".

"L'home segueix sent un nen tota la seva vida, però amb l'edat va canviant les seves puerilitats".

"Una angoixa entre dos buits: així és la vida!".

"Som només esquelets transvestits en carn per un moment".

"No hi ha gairebé res d'immortal en aquest món sinó la mort".

"L'instint és gairebé sempre la brúixola que dirigeix ​​la nostra voluntat en l'oceà de la vida".

"Al límit extrem de la desesperació, retrobem la serenitat".

"El que caracteritza millor l'amor d'un ésser per un altre és el sentiment doble que se sent, de tranquil·litat en la seva presència i ansietat en la seva absència".

"Fer el bé als altres és fer-se'n a un mateix".

"El que la naturalesa requereix és la vida, la vida incessantment i la mort dels individus no compta per res per a ella en la perpetuació de les espècies".

"L'atzar engendra i la lògica concep el destí de tot el que viu o vegeta."

"Absorbir tot el dolor ambient i reconvertir-lo en alegria, aquest és el servei d'un cor gran!".

"Segons l'instint que s'hi aporta, el ritu de l'amor és brut o sublim".

"És millor estimar per error que odiar amb raó".

"Un porta amb facilitat la seva pròpia vanitat, però la dels altres sembla molt pesada".

"L'estupidesa es posa a primera fila per ser vista. La intel·ligència es posa al darrere per veure-hi".

"L'home i la dona es prenen, es desprenen, s'emprenen, es reprenen i es sorprenen, però no es comprenen".

Mite i sentit

Bissier 1962

"El mite té sentit, hem dit, encara que hauria estat millor especificar que el mite és allò que ens permet trobar sentit a les coses. Per això afegim que només té sentit per a qui hi creu."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 94

Frente al cielo

Millares 1960

"La herida no se cierra, pero avanza
la golondrina el pasajero vuelo
y horada la virtud toda nostalgia.
Con el alma en suspenso el hombre clava
su cuerpo en el camino, frente al cielo."

Jacobo Muñoz (1940-2018) a Meditación (publicat a La Caña Gris, Revista de poesía y ensayo, num. 1, València, primavera de 1960)

(en Jacobo Muñoz va ser un dels professors que més varem apreciar a Filosofia i Lletres de la Central els anys 1969-1974. El 1978 va marxar cap a la Complutense de Madrid. Va morir el 23.02.2108, després d'una llarga carrera acadèmica en l'àmbit de la filosofia.)

Adam i Eva

El nostre recull de pintures sobre el tema d'Adam i Eva

https://photos.app.goo.gl/2Kg3693LWm626YnB9

La més elevada justícia

"Quan hi ha prou justícia per abastar a tot el poble, les obres públiques són suficients per abastir totes les necessitats del país, els nomenaments de funcionaris són adequats per guanyar els cors dels savis i virtuosos, i la planificació és capaç de determinar les estratègies de menys a més importància, aquest és el sender de la més elevada justícia."

Del Wenzi 170

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

El Vaticà

Tiziano 1543

El Vaticà (una de les concrecions institucionals més qüestionables de l'Església catòlica) viu una crisi que malmet l'autoritat moral (en disminució) que l'Església encara té en l'opinió pública. Ha volgut preservar el seu prestigi institucional a base d'ocultar els casos de pederàstia i d'abusos sexuals a monges que es donaven en el seu si, i això no és possible (afortunadament) en un món com el nostre.

Certament, aquest no és l'únic problema greu que té l'Església catòlica, però és el més visible actualment, ja que afecta i escandalitza tant als catòlics com a la població en general (la majoria dels altres problemes de l'Església deixen indiferents als no catòlics). Per això l'Església reacciona ara declarant-se sorpresa i afligida, cosa que agreuja la qüestió perquè se sap que sempre ha estat conscient del problema i ha mirat d'ocultar-lo (amb recurs al secret pontifici si feia falta), amb la qual cosa la major part de les seves manifestacions actuals semblen expressions hipòcrites.

Aquest problema podria ser el detonant que portés a un procés de crisi i renovació, a una reforma en profunditat de l'Església catòlica (nou aggiornamento, nou Concili o el que sigui). Demanar perdó pel que s'ha fet sense emprendre cap reforma estructural que no permeti que això continuï passant (començant per l'abolició de la confessió individual, que pot haver fet bé històricament a alguns però que probablement en conjunt ha fet més mal que bé, permetent un perillós domini de les consciències) seria enormement inconseqüent. Aquesta reforma hauria d'incloure la mateixa desaparició del Vaticà com a Estat i com a instància jeràrquica operativa superior de l'Església catòlica, recuperant la seva identitat com a bisbat de Roma (i la basílica de Sant Pere com a catedral de Roma) amb una funció simbòlica de comunió de les Esglésies locals. En aquest sentit, que el bisbe de Roma convoqui als presidents de les Conferències episcopals del món a trobar-se plegats per parlar sembla prou adient.

Però els aparells institucionals com el de l'Església catòlica, les estructures eclesiàstiques (Vaticà inclòs), tenen molta capacitat de resistència, que faran servir ni que sigui al preu de fer perdre a allò que diuen representar la capacitat d'irradiació positiva en el món. Ara bé, és pràcticament segur que l'Església catòlica sortirà afeblida d'aquesta situació, cosa que porta a plantejar-se el dilema de si és millor la supervivència d'una Església afeblida o el risc d'una incerta i difícil renovació eclesial. Aquesta segona seria certament la nostra opció.


Nota addicional: Quins serien alguns dels altres problemes greus actuals de l'Església catòlica? Un de fonamental és que ha de passar de ser una estructura jeràrquica a ser una estructura democràtica, fonamentada en les comunitats “de base” coneixedores i aglutinades per la tradició, les quals s'haurien d'articular i dotar de mitjans per nodrir la seva existència, per fer-la més vibrant i significativa, sempre des de la més profunda autenticitat. Els pastors (inclosos els bisbes) han de ser elegits o proclamats per les comunitats. Les Esglésies locals o nacionals han de jugar un paper de primer ordre, coordinant-se per a intercanviar experiències i donar-se suport mutu. No hi ha inconvenient en atorgar una rellevància simbòlica especial al bisbe de Roma, però no és positiu seguir-lo tractant com a cap d'un Estat ni com a cap suprem d'una estructura piramidal jerarquitzada en sentit descendent.

Un altre gran tema és que l'equiparació entre homes i dones en el si de l'Església ha de ser total. I la qüestió dels papers respectius dels laics i els sacerdots ha de ser  replantejada a fons. La possibilitat del matrimoni dels sacerdots sembla indiscutible. La qüestió de l'homosexualitat ha de ser debatuda obertament, especialment pel que fa a les institucions monàstiques i a la qüestió de si els criteris de comportament moral han de ser diferents o no entre homosexuals i heterosexuals.

A nivell teològic la renovació ha de ser també profunda, incorporant les reflexions de les ciències i la filosofia actuals i renovant a fons el llenguatge teològic per tal que sigui comprensible per a un màxim nombre de persones, creients i no creients. A nivell litúrgic cal un gran esforç de descentralització, impulsant que cada comunitat utilitzi les formes que li resultin més pròpies i adients.

En general, podem dir que cal mantenir una veritable comunió entre els cristians, però aquesta comunió, feta possible per una clara referència a la tradició, ha de venir de la confluència de diversitats des de baix, no d'una imposició uniformitzadora des de dalt.

Màquines

Balla 1913

"Oh perché gli uomini si affannano cosí a rendere man mano piú complicato il congegno della loro vita? Perché tutto questo stordimento di macchine? E che farà l'uomo quando le macchine faranno tutto? Si accorgerà allora che il cosí detto progresso non ha nulla a che fare con la felicità? Di tutte le invenzioni, con cui la scienza crede onestamente d'arricchire l'umanità (e la impoverisce, perché costano tanto care), che gioia in fondo proviamo noi, anche ammirandole?"

Luigi Pirandello a Il fu Mattia Pascale (1904)

Possible traducció:

"Oh, per què els homes posen tant d'afany a fer que el dispositiu de la seva vida sigui cada vegada més complicat? Per què totes aquestes màquines vertiginoses? I què farà l'home quan les màquines ho facin tot? S'adonarà llavors que l'anomenat progrés no té relació amb la felicitat? De tots els invents, amb els quals la ciència creu sincerament enriquir la humanitat (i l'empobreix, perquè són tan cars), quina alegria profunda en traiem, fins i tot admirant-los?"

Abusos sexuals i Església

Saura 1961

A La Vanguardia del 17.02.2109 hi ha un escrit d'un grup de reconeguts intel·lectuals catòlics sobre "Abusos sexuals i Església". S'accepten i es denuncien els fets greus en aquest àmbit. Però com passa sovint en les manifestacions sobre el tema des de l'Església catòlica, no s'aconsegueix evitar el "sí, els fets són reals i greus, però..." i llavors venen consideracions que miren de rebaixar la gravetat dels fets. En aquest text de La Vanguardia això passa "menys" que en la majoria d'altres textos eclesiàstics sobre el tema, però també passa.

I aquest "però" fa mal a l'Església, la posa a la defensiva, assenyala la temptació de l'autojustificació. És un àmbit on no hi pot haver "peròs" de cap mena. Els fets són aquí i se n'han d'assumir les conseqüències. I no n'hi ha prou amb demanar excuses: cal desmuntar els mecanismes estructurals que han afavorit aquestes pràctiques (massa nombroses com per poder ser considerades simples problemes de "febleses individuals").

L'escrit esmentat reconeix que són "actuacions injustificables de determinats sacerdots i religiosos que haurien comès actes de pederàstia o altres tipus d'abusos a menors". I reconeix que "aquests actes han estat silenciats en l'interior de la comunitat religiosa o diocesana enviant el religiós o el capellà a altres indrets, per estalviar-se –massa còmodament i irresponsablement– escàndols i problemes". Els autors els consideren "actes injustificables, delictes execrables, i que afecten la credibilitat" d'una institució com l'Església. Afirmen que "l'Església no només té l'obligació de demanar perdó, posar remei i adoptar un criteri universal en l'abordatge dels casos que hi pugui haver", sinó que "també ha de reparar els danys causats i exposar el seu propi relat dels fets". I reconeix que "fins ara això no s'ha fet en el grau necessari. Durant massa anys l'Església ha actuat amb retard i manca de coratge".

Llavors apareix el primer "però": "Dit això cal, però, examinar i delimitar la gravetat real dels diversos casos tenint en compte (...) la presumpció d'innocència, perquè sota l'heterogènia qualificació d'abusos es troben des de conductes inadequades, o simples interpretacions errònies de situacions equívoques, fins a veritables actes moralment escandalosos i judicialment punibles". Aquí es comença a notar cert aire d'autojustificació de l'injustificable. Confirmat per la consideració que "una bona part de les denúncies es refereixen a casos que es remunten als anys cinquanta i seixanta del segle passat, de manera que el presumpte autor és mort o és un ancià molt retirat del món. Tampoc queden les persones, bisbes o altres responsables eclesials, que podien conèixer i havien de jutjar el cas. Aclarir les coses en aquestes circumstàncies és difícil."

Llavors es diu que "el fet que l'escrutini es basi en l'acumulació de casos al llarg d'un prolongat període de temps, de mig segle o més, resulta especialment devastador per la magnitud del seu impacte, i enllà de suscitar un veritable clamor de justícia, també pot ser aprofitat com a pretext per a una causa general contra l'Església, com passa en un cert nombre de mitjans de comunicació." Surten les posicions defensives. Ni que sigui cert aquest aprofitament, no hi ha lloc per a aquesta queixa, ni que sembli justificada. Perquè no es tracta de "nombrosos fets aïllats", sinó del resultat de determinades estructures institucionals. I aquí el lament de l'escrit quan diu "no es diu que aquest o aquell capellà és responsable, sinó que se'n fa l'Església en el seu conjunt" és incorrecte, perquè la responsabilitat és certament col·lectiva. No només és la responsabilitat d'aquest o aquell capellà -que també- sinó que hi ha una "culpa estructural" indefugible. La sèrie americana The keepers ho mostra prou bé.

I llavors apareix l'altre freqüent recurs exculpatori: "això no només passa a l'Església, sinó que també passa a altres àmbits socials". Excusa impresentable per una institució que vol ser model i propulsora de virtuts, d'una vida santificada. L'escrit mira de fer-ho amb molta prudència, reconeixent la deguda exemplaritat de l'Església: "Certament, un nombre de casos d'aquest tipus es revelen cada any en famílies, associacions esportives o escoles, i no per això s'obre una causa general contra elles. Aquesta crítica resulta justa i enriquidora quan reclama a l'Església l'exemplaritat que seria d'esperar d'una institució que aspira i exhorta a un grau superior de responsabilitat i virtut". Però no pot evitar caure novament en la temptació defensiva: "Dissortadament, massa sovint s'hi barregen exageracions i mitges veritats, prejudicis i rancúnies, que contribueixen a la confusió de tots plegats, més que no pas a una solució real del problema."

El paràgraf final mereix especial atenció, perquè s'hi invoquen dos conceptes (el perdó i la consideració que el cristianisme no és puritanisme) que acaben d'embolicar la troca: "Finalment, i independentment que tots els casos han de ser aclarits i perseguits per la justícia ordinària, també convé recordar que el perdó forma part de l'essència del cristianisme. El cristianisme no és puritanisme, sinó invitació a una vida més justa i plena, i per això sempre és possible tornar a començar, fins i tot els autors dels pitjors fets, amb reparació als agreujats o perjudicats, i voluntat sincera i eficaç d'esmena."

És difícil no llegir aquesta darrera frase com a un cert intent de "comprensió" (com li va passar a l'arquebisbe de Tarragona quan va parlar del tema). I quin sentit té aquesta referència a que el cristianisme no és puritanisme? No és un altre "argument explicatiu" o fins i tot "justificatiu"? Vol dir que com que el cristianisme no és puritanisme, es poden "comprendre" aquests fets? I certament el cristianisme no és puritanisme, i ja sabem que ningú no pot tirar la primera pedra, perquè tots som pecadors, però sí que el cristianisme és una invitació a la puresa...

Considerar que cal perdonar, públicament i com a col·lectiu, els autors dels fets és fora de lloc. Potser un sacerdot pot perdonar a individus en el marc del sagrament de la penitència i des d'un penediment real, però aquest no és el tema que es discuteix aquí. El greu és el pecat estructural, que cal reconèixer obertament, i aquest no es perdona sinó que només es pot combatre amb profundes reformes estructurals.

Bellini i Mantegna

Mantegna 1454

Bellini 1474

Diu Javier Arnott:

"L'any 1460, Andrea Mantegna es va traslladar a Màntua, on va ocupar fins a la seva mort, l'any 1506, el càrrec de pintor a la cort de la família Gonzaga. Giovanni Bellini, que va morir 10 anys més tard, va passar tota la seva vida a la Sereníssima, República de Venècia. Tot i la distància entre ells, el seu treball ens proporciona evidències d'un continuat intercanvi artístic i creatiu durant les seves vides. Com a data interessant hem de tenir en compte que eren cunyats. Andrea Mantegna estava casat amb Nicolisia Bellini, germana de Giovanni."

La primera obra es troba a la Gemaldegallerie de Berlin. Les seves proporcions són més aviat 4/3.

La segona a la Fundació Querini Stampalia de Venècia. Les seves proporcions són més aviat 16/9.

Sembla ser que Bellini (1424-1516) va copiar, ampliant-la i modificant-la, l'obra del seu cunyat Mantegna (1431-1506).

Imatge interreligiosa

Una imatge interreligiosa fotografiada el 08.02.2019 al cim que queda al costat de la Creu de Santos o Xàquera, el punt més alt de la comarca de la Ribera d'Ebre (942 m.), amb unes vistes espectaculars. L'accés pel Coll de Murteró (721 m.) és extraordinari.

Preservar i canviar

Léger 1924

Una consideració útil és plantejar-se, tant a nivell de la pròpia vida com de la col·lectivitat, què voldríem preservar i què voldríem canviar.

Sense oblidar que tant costa una cosa com l'altra: ambdues activitats demanen un esforç, una iniciativa, un compromís. De vegades pot semblar que això només s'aplica al canvi, i que la continuïtat es dóna per ella mateixa; no és cert. Cal tant d'acció per preservar com per canviar.

No es tracta, per tant, d'una qüestió de simple desig (a mi m'agradaria preservar això, canviar allò altre; amb el desig no n'hi ha prou) sinó d'una tenaç aplicació de la voluntat traduïda en iniciatives concretes, en passos operatius, en accions; tant per conservar com per innovar o renovar.

Continuïtat i novetat esdevenen així tasques paral·leles, complementàries i igualment necessàries. No només de tradició viuen els humans, però tampoc no poden viure només d'innovació.

Preservar allò que ens interessa del passat i canviar allò que no va prou bé en el present són dues maneres complementàries i imprescindibles de construir el futur. I construir el futur costa, no és una tasca fàcil, que sorgeixi fluidament per ella mateixa, pel simple pas del temps. Si no construïm  el futur amb el nostre esforç, cura i criteri, podem estar donant pas al caos i al desastre. A la història no hi ha res positiu garantit, més aviat al contrari: sense esforç constructiu és el desordre el que sembla garantit.


Per poder decidir bé què volem mantenir caldrà un bon coneixement de la història, en la seva triple dimensió: econòmica, política i de la cultura (i dins d'aquesta caldrà posar èmfasi en la història de les arts, de la ciència, de la filosofia i de les religions). I per poder introduir canvis positius caldrà prudència (consciència de les limitacions) i una clara percepció dels valors que volem que caracteritzin les nostres vides i societats.

Les societats caòtiques

"Encarnar la divinitat per a les nacions consisteix en què els governants no donin ordres cruels, els funcionaris no tinguin una burocràcia complicada, les persones educades no actuïn amb engany, els artesans no practiquin artesanies decadents; els deures es deleguin sense confusió, els instruments es completin però no s'adornin.

Les societats caòtiques són d'una altra manera. Els ambiciosos s'eleven entre si a alts càrrecs, els sofisticats s'honoren entre si amb artificis. Els vehicles són extremament decoratius, els instruments són extravagantment embellits. Els que tenen afany de coses lluiten pel que és difícil d'obtenir, considerant-ho preciós. Els escriptors persegueixen la complexitat i la prolixitat, considerant això important. A causa dels sofismes, als assumptes se'ls dóna una llarga consideració sense que es prenguin decisions, el que no ajuda a l'ordre, fomentant per contra la confusió. Els artesans fan curiositats, emprant anys per completar coses que no són mai útils."

Del Wenzi 168

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Enamorats

Chagall 1961

Se suposa que Adam i Eva van ser els primers enamorats...

Vida i mort

"Al punt que hom naix comença de morir,
e, morint, creix, e creixent, mor tot dia."


Pere March (1338-1413)

Sincronies

Malevich 1932

Anomenem "sincronies" a les relacions entre esdeveniments no lligats per una relació de causa-efecte. De vegades en diem "casualitats significatives" o "coincidències simptomàtiques". Sabem que no hi ha res que justifiqui que si fem A passarà B, però alhora constatem per experiència que si fem A, acostuma a passar B.

És un fenomen desconcertant, que no sabem a què atribuir (i per això ha estat àvidament tractat en termes esotèrics). Sabem que no hi ha vinculació lògica, concatenació causal, però alhora no podem deixar de constatar que un cert fenomen comporta o queda vinculat a altres fenòmens.

Això passa amb certes prediccions (si sorgeix determinat element, passen coses que hi tenen relació). I passa amb certs comportaments: un comportament d'un determinat tipus, un comportament que ens sembli coherent o incoherent, apropiat o inapropiat, acostuma a anar seguit d'esdeveniments positius en el primer cas, negatius en el segon (probablement nocions com les de "benedicció del cel" o "càstig diví" tenen el seu origen en aquestes sincronies).

Interrogants

Bissier 1961

"¿Qui pot creure que la realitat només és racional (¿on posem el mal?) o simplement lògica (¿on posem l'art, els somnis i la vida mateixa?)?"

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 85

Plantin: Esperar dolçament la mort

Morales 1566

"Avoir une maison commode, propre et belle,
Un jardin tapissé d'espaliers odorans,
Des fruits, d'excellent vin, peu de train, peu d'enfans,
Posseder seul sans bruit une femme fidèle,

N'avoir dettes, amour, ni procès, ni querelle,
Ni de partage à faire avecque ses parens,
Se contenter de peu, n'espérer rien des grands,
Régler tous ses desseins sur un juste modèle,

Vivre avecque franchise et sans ambition,
S'adonner sans scrupule à la dévotion,
Dompter ses passions, les rendre obéissantes,

Conserver l'esprit libre, et le jugement fort,
Dire son chapelet en cultivant ses entes,
C'est attendre chez soi bien doucement la mort."


Christophe Plantin (1514-1589)



Possible traducció:


"Tenir una casa còmoda, neta i formosa,
Un jardí encatifat de marges olorosos,
Fruites, vi excel·lent, pocs servents, pocs fills,
Posseir sol sense soroll una dona fidel,

No tenir deutes, amor, ni plets, ni disputes,
No haver de repartir res amb els seus parents,
Contentar-se amb poc, no esperar res dels grans,
Compassar tots els propòsits amb un just model,

Viure amb franquesa i sense ambició,
Lliurar-se sense excessos a la devoció,
Contenir les passions, fer-les obedients,

Mantenir l'esperit lliure i el judici fort,
Dir el rosari tot cultivant els seus injerts,
És esperar a casa ben dolçament la mort".

Essencial

Picasso 1937

"L'essencial és fer allò que un té ganes de fer".


Picasso

Contreure i doblegar

"Contreure's és una manera de buscar l'expansió, doblegar-se és una manera de buscar el redreçament. Contreure un centímetre i expandir un metre o doblegar el petit per redreçar el gran, són coses que faran les persones superiors.

(...)

Les bones paraules es valoren en la mesura que poden ser posades en pràctica; les bones obres es valoren en la mesura que són humanes i justes. Les faltes de les persones superiors són com els eclipsis de sol i de lluna, que no destrueixen la llum.

(...)

Encara que tinguis coneixement i capacitat, cal fer de la humanitat i de la justícia la base sobre la qual el coneixement i la capacitat poden establir-se i practicar-se en harmonia. Els savis fan uniformement de la humanitat i la justícia les seves línies directrius: els qui s'ajusten a la línia directriu són anomenats persones superiors, els qui no s'ajusten a la línia directriu són cridats persones inferiors. Tot i que les persones superiors siguin destruïdes, la seva reputació no disminueix; tot i que les persones inferiors obtinguin poder, les seves faltes no són eliminades."

Del Wenzi 166

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Independentisme i llengua catalana

Tàpies 1955

Aquest és un article del vell amic Josep Lligadas a la pàgina 18 del n. 112 de la revista L'Agulla de gener de 2019, escrit des del context de Viladecans. Compartim les seves posicions i agraïm la seva claredat i coratge. Pel que fa al que diu d'Òmnium, també ho comparteixo; jo en vaig ser membre de la Junta fins que l'entitat va fer l'opció per l'independentisme, contra el parer d'alguns com jo.

"El passat mes de desembre, un grup de cristians i cristianes vam fer pública una carta adreçada a les comunitats cristianes i a tothom qui li pogués interessar, en què reflexionàvem, en nou punts, sobre la situació que estem vivint actualment a Catalunya. El setè punt es referia a com afecta el procés independentista a la salut de la llengua catalana, i sobre aquest tema voldria ampliar aquí una mica la reflexió.

Aquest punt deia: “Dintre l'objectiu de ser un sol poble, voldríem fer parar atenció en un aspecte que a Catalunya té un pes determinant. Ens referim a la situació de la llengua catalana. Les convulsions dels darrers anys han provocat que un cert nombre de catalans i catalanes, que no tenien el català com a llengua de família però que havien assumit i interioritzat que l'aprenentatge i l'ús de la llengua pròpia de Catalunya era un bé tant personal com social, ara hagin començat a girar-li l'esquena. Des de l'independentisme, s'ha actuat de manera com si el català anés indestriablement unit a la independència. I com que aquests catalans i catalanes d'orígens familiars no catalans no la volen, la independència, han passat a veure el català com una llengua enemiga. Així, s'ha trencat un consens que havia costat molt de crear. Creiem que els partits independentistes haurien de reflexionar seriosament sobre aquesta realitat. I haurien de reflexionar també sobre el mal que es pot provocar en els altres territoris amb qui compartim la mateixa llengua”.

Un servidor, vaig aprendre a llegir i després a escriure en català de petit, gràcies als llibres de pietat d'abans de la guerra que hi havia a casa i que havien sobreviscut a la guerra i a la postguerra: llibres en català i alhora llibres catòlics, o sigui llibres que tenien tots els números per ser condemnats a la desaparició per una banda i l'altra. Però van sobreviure. El que més recordo i que encara conservo és un que es deia Jesuset, del claretià Lluís Ribera, amb unes encantadores il·lustracions de Ricard Fàbregas, que era un dibuixant que va morir als 41 anys i que tant feia dibuixos de missa com cartells de cabaret.

Després, quan tenia 8 o 9 anys, el vicari de la parròquia, Joaquim Palomera, mossèn Joaquim, un home que va deixar petjada forta al meu poble, em va posar a ensenyar a escriure en català als altres nens, i recordo que m'hi vaig esforçar molt, no sé si amb gaire èxit. Però en tot cas, el que tinc clar és que, des de ben petit, i amb poca ideologia a sobre, el treball per la llengua i la cultura catalana ha estat fonamental per a mi, incloent-hi algunes piruetes davant la dictadura franquista quan va caldre.

Després, gràcies a la transició democràtica –aquest procés que alguns, insensatament, volen desacreditar anomenant-lo “el règim del 78”–, es van aconseguir importants consensos sobre la llengua, uns consensos molt inclusius i que han anat obrint camins de recuperació molt importants.

I bé. Ara tot això s'està destruint. Sens dubte que la dreta rància espanyola ha mirat de boicotejar tant com ha pogut la recuperació del català. Però gosaria dir que qui més mal ha fet, i més mal està fent, a l'estabilitat de la llengua catalana, és l'independentisme que ens governa. La liquidació d'Òmnium Cultural per esdevenir un grup independentista més, és un molt il·lustratiu i lamentable exemple d'aquest fet. Els que tenien el compromís de promoure la llengua i la cultura catalanes ens estan dient que, això, només es pot fer des de l'independentisme. Que la llengua catalana no és una riquesa transversal, sinó només d'un sector de la població.

El meu germà Jordi, que és discapacitat i va a un taller ocupacional, m'explicava un dia que una companya del taller, d'origen no català però que s'havia acostumat a parlar amb ell en català, un dia va començar a parlar-li en castellà. I quan el Jordi li va preguntar el perquè d'aquell canvi, la noia li va dir: “Pues porque yo no quiero la independencia de Cataluña”. Doncs això."

Bellesa i Veritat

Picasso 1932

"Beauty is the internal conformation of the various items of experience with each other, for the production of maximum effectiveness. Beauty thus concerns the inter-relations of the various components of Reality, and also the inter-relations of the various components of Appearance, and also the relations of Appearance to Reality. Thut any part of experience can be beautiful. The teleology of the Universe is directed to the production of Beauty. Thus any system of things which in any wide sense is beautiful is to that extent justified in its existence. It may however fail in another sense, by inhibiting more Beauty than it creates. Thus the system, though in a sense beautiful, is on the whole evil in that environment. But Truth has a narrower meaning in two ways. First, Truth, in any important sense, merely concerns the relations of Appearance to Reality. It is the conformation of Appearance to Reality. But in the second case the notion of "conformantion" in the case of Truth is narrower than that in the case of Beauty. For the truth-relation requires that the two relata have some factor in common.

In itself, and apart from other factors, there seems to be no special importance about the truth-relation. There is the bare fact of a certain limited relalionship of identity. There is nothing in such a fact which will necessarily dictate any corresponding type of subjective form within the percipient occasion.  Still less is there any reason why such influence as a truth-relation does have upon subjective form should be in the direction of the promotion of Beauty. In other words, a truth-relation is not necessarily beautiful. It may not even be neutral. It may be evil. Thus Beauty is left as the one aim which by its very nature is self-justifying. The Discord in the Universe arises from the fact that modes of Beauty are various, and not of necessity compatible. And yet some admixture of Discord is a necessary factor in the transition from mode to mode."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVIII, 1



Possible traducció:

"La Bellesa és la conformació interna dels diferents elements de l'experiència entre ells, per a la producció de la màxima efectivitat. La Bellesa, per tant, es refereix a les interrelacions dels diferents components de la Realitat i també a les relacions entre els diferents components de l'Aparença, i també les relacions entre l'Aparença i la Realitat. Així, qualsevol part de l'experiència pot ser bella. La teleologia de l'Univers es dirigeix ​​a la producció de Bellesa. D'aquesta manera, tot sistema de coses que en qualsevol sentit ampli sigui bonic, és en aquest sentit justificat en la seva existència. Però pot fracassar en un altre sentit, en inhibir més Bellesa de la que crea. Llavors el sistema, tot i que bonic en un sentit, és en el seu conjunt perjudicial en aquell entorn. Però la Veritat té un sentit més estret de dues maneres. Primer, la Veritat, en qualsevol sentit important, només es refereix a les relacions entre l'Aparença i la Realitat. És la conformació de l'Aparença a la Realitat. Però en el segon cas, la noció de "conformació" en el cas de la Veritat és més estreta que en el cas de la Bellesa. Perquè la relació de veritat requereix que els dos elements relacionats tinguin algun factor en comú.

En ella mateixa, i prescindint d'altres factors, sembla que no hi ha cap importància especial en la relació de veritat. És el simple fet d'una certa i  limitada relació d'identitat. No hi ha res en aquest fet que dicti necessàriament cap tipus corresponent de forma subjectiva dins de l'ocasió percebent. Encara menys hi ha cap raó per la qual aquesta influència que com a relació de veritat té sobre la forma subjectiva hagi d'anar en la direcció de la promoció de la Bellesa. En altres paraules, una relació de veritat no és necessàriament bella. Pot ser que ni tan sols sigui neutral. Pot ser malvada. D'aquesta manera, la Bellesa queda com a l'única aspiració que, per la seva pròpia naturalesa, s'auto-justifica. La Discòrdia en l'Univers sorgeix del fet de ser diversos els modes de Bellesa i no necessàriament compatibles. I, a més, alguna dosi de Discòrdia és un factor necessari en la transició de mode a mode."

Martí i Pol: Parlem de tu

Hernández Pijuan 1988

“Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.”


Miquel Martí i Pol a Llibre d'absències (març de 1985)

Llegit a l'enterrament d'en Josep Sala Vilardaga al Tanatori Sant Gervasi de Barcelona el 04.02.2019

Raó i mite

Bissier 1961

"La modernitat és fonamentalment la cultura del logos, convertit en raó (ratio), i ha volgut relegar el mythos a una etapa ja abandonada o a mer entreteniment." (p. 75)


"El mite, que implica sempre la creença en ell (i no necessàriament com a mite) és innocent: no pregunta per què. No hi veu la necessitat. Quan sorgeix la pregunta i es manté com a tal, la innocència mítica s'ha perdut. El logos ha desplaçat el mythos, tot i que després el mythos es refugiï en un altre lloc. Quan la serp va preguntar a Adam i a Eva per què no menjaven el fruit d'aquell arbre, i ells van trobar la pregunta raonable, van perdre la innocència i començà la condició humana." (p. 81)


"El mythos no és la contradicció del logos ni tampoc el seu oposat dialèctic. L'oposició és bidimensional, necessita un pla en el qual es pugui traçar una línia que els oposi. Haver interpretat dialècticament la relació mythos-logos ha dut funestes conseqüències. La polaritat mythos-logos no és dual sinó adual, advaita. La seva relació no és estrictament de complementarietat. La seva relació no és complementària sinó constitutivament polar. Però els pols no es poden sintetitzar. Deixarien de ser pols. Si la síntesi la fes el logos tindríem un monisme idealista que destruiria el mythos. Si fos el mythos el sintetitzant cauríem en la incoherència o la irracionalitat. I no hi ha una instància superior, un hypermythos o un hyperlogos. D'altra banda, la solució dualista representa una esquizofrènia cultural. Per això la seva relació, si es vol, es podria anomenar de quasicomplementarietat perquè la complementarietat estricta implica la possibilitat d'una síntesi superior -que és l'exigència de la raó per poder comprendre alguna cosa. En canvi, la quasicomplementarietat entre mythos i logos no la podem entendre. Aquest és el desafiament de l'advaita a la raó. Però trobem un sentit a aquesta relacionalitat essent conscients que no ho podem reduir tot ad unum." (p. 91)


"Estem repetint que el mythos és irreductible al logos. El mythos no ens transmet conceptes sinó formes de vida i de fe." (p. 96)


"La condició humana és un constant anar i venir entre logos i mythos, d'una banda, i  mythos i logos de l'altra, perquè no hi ha cap mythos sense logos ni cap logos sense mythos. Això també ens podria ajudar per a la superació de qualsevol tipus de monisme i de qualsevol mena de totalitarisme i solipsisme - fins i tot de naturalesa antropològica. Mythos i logos van junts i es condicionen mútuament." (p. 118)


"La correlació entre mythos i logos és constitutiva. L'un no pot existir sense l'altre. El nostre rerefons cosmològic no és independent del mythos, com tampoc la ciència i la teologia no són possibles sense una base mítica." (p. 127)


"Entenem per mythos aquella forma humana de coneixement posada al mateix nivell que el logos i en relació constant amb ell. Mythos i logos són dues formes humanes de consciència irreductibles entre si però igualment inseparables." (p. 164)



Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009)

Noms

Lao Tse o Lao Zi es deia Li (cognom) Tan (nom)

Confuci o Kung Tse o Kung Fu Zi es deia K'ong (cognom) K'ieu (nom), i el seu sobrenom era Txong-ni.

Menci  o Meng Zi es deia Mong K'o

Ievtuixenko: Gent

Goncharova 1911

"No existeixen homes poc interessants.

Els seus destins són com històries de planetes.

Cada un és únic, sol, ell sol,

no n'hi ha cap altre que se li assembli.

I si algú ha viscut en silenci,

feliç en el seu racó,

la seva mateixa insignificança

l'ha fet interessant.

Cadascú té un món secret, ben seu,

on s'amaga el millor instant,

on s'amaga l'hora més terrible.

Però nosaltres no en sabem res.

I si un home mor,

mor també la seva primera nevada,

i el primer petó, i el primer combat...

Tot s'ho emporta.

Sí, queden llibres i ponts,

màquines i teles de pintors,

sí, moltes coses han de restar,

però alguna cosa fuig!

Així és la llei d'aquest joc sense pietat.

Desapareixen mons, no persones.

Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,

però en realitat, què en sabíem, d'ells?

Què en sabem nosaltres, dels germans, dels amics?

què en sabem, de la nostra estimada?

Fins del nostre pare,

coneixent-ho tot, no en sabem res.

Se'n va la gent... No la podem retornar.

No podem fer renéixer els seus mons secrets.

I cada vegada,

tinc ganes de xisclar davant aquesta impotència."

Ievgueni Ievtuixenko (1933-2017)

Publicat dins d'Autobiografia precoç (1963)

(traducció d'Elena Vidal Fernández)

Aquesta és la necrològica que Oriol Pi de Cabanyes va publicar a La Vanguardia el 10.04.2017 amb motiu de la mort de Ievtuixenko als Estats Units:

"Amb Ievtuixenko se n'ha anat potser l'últim gran testimoni de la poesia com a fenomen de masses. La poesia declamada sense altra música que el so i el ritme de les paraules, com en l'oratòria sagrada o de míting. Passionari, abrandat, ell tot sol omplia estadis.

Nascut a Sibèria, prop del llac Baikal [el 18 de juliol de 1933], a la mort d’Stalin el 1953 va voler agafar la torxa de Maiakovski com a impulsor de lectures públiques i es va convertir en la figura clau de la cultura del postestalinisme. Sobretot poeta, era també narrador, escenògraf, actor i director de cine. Pasolini mateix va pensar en ell –com també en Allen Ginsberg, Jack Kerouac i fins i tot Luis Goytisolo– com a protagonista de la seva pel·lícula L’evangeli segons sant Mateu.

Inconformista, desinhibit, sobretot amb una ampolla de vodka a l’abast, Ievtuixenko va arribar a ser un poeta popularíssim no només a l'URSS d'entre la guerra freda i el desglaç sinó també als molts països que va visitar com a exponent de la cultura soviètica. Creient en les bondats del comunisme, era en el fons un romàntic defensor de la puresa d'un idealisme revolucionari que considerava traït per buròcrates i arribistes.

El recordo a Barcelona, quan va venir per a la commemoració del cinquantè aniversari de la fundació del PSUC, l'estiu de 1986. Va beure com un cosac quan uns quants escriptors vam sopar amb ell a la bodegueta del Gran Cafè, del carrer Avinyó. Alt, corpulent, portava pantalons ataronjats i s'expressava en un espanyol bastant acceptable, après possiblement a Cuba, on va tractar molt el Che i Fidel fins que va demanar clemència per a Padilla.

Es va oposar també a l'entrada dels carros de combat del pacte de Varsòvia a Praga, la primavera de 1968. Va escriure llavors un poema on demanava que la inscripció a la seva tomba digués: “escriptor rus, esclafat pels tancs russos a Praga”. Se li deu haver respectat el desig?

Va ser un poeta-combatent. I, com a tal, no exempt de contradiccions. “Una de les herències més terribles de l'estalinisme és aquesta deformació psicològica d'una part de la gent”, escriu a la seva Autobiografia precoç publicada aquí el 1967 amb un petit assaig de J.M. Castellet on es remarca el reformisme ètic d'aquell poeta que ja deia que “desapareixen mons, no persones.”

Ievgueni Ievtuixenko ha mort als Estats Units de Trump. I Europa viu una altra vegada l'esfondrament del “món d'ahir”. El Nobel hongarès Imre Kertész –també mort recentment– va profetitzar des del seu autoexili a Berlín que “la tercera generació recuperarà el nazisme, s'identificarà amb ell”. Desapareguda, amb l'oblit cada dia més evident de la història, la mala consciència pels crims del totalitarisme, puja electoralment Alternativa per Alemanya. I a Hongria i a Polònia ja governen líders intolerants. També a Rússia la tercera generació recuperarà, amb Putin, l'estalinisme, s'hi identificarà?... No, si és veritat que tot el que roman ho funden els poetes."