Incompatibilitats

"Dirigir el cos i nodrir l'essència, dormir i descansar amb moderació, menjar i beure de manera apropiada; harmonitzar les emocions, simplificar les activitats. Els que estan atents internament a ser aconsegueixen tot això i són immunes a les energies perverses.

Els que decoren el seu exterior es fan malbé a si mateixos internament. Els que alimenten els seus sentiments fereixen seu esperit. Els que mostren el seu embelliment oculten la seva realitat.

Els que mai s'obliden de ser aguts, ni tan sols per un segon, sobrecarreguen inevitablement la seva naturalesa essencial. Els que mai s'obliden d'adoptar aparences, ni tan sols durant un passeig de cent passos, inevitablement sobrecarreguen els seus cossos físics.

Per això, la bellesa de les plomes danya l'esquelet, el fullatge profús de les branques fereix les arrels. Cap ésser del món pot arribar al màxim grau de perfecció en les dues coses."

Wenzi 58

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

No caldrà esperar tant

Sembla ser que no caldrà esperar 4.000 milions d'anys a que el Sol es converteixi en una gegant roja i engoleixi la Terra, ni de 3.000 a 4.000 milions d'anys perquè la Via Làctia col·lisioni amb Andròmeda i es desestabilitzi (sembla que els efectes d'aquesta col·lisió ja es podrien començar a notar d'aquí 2.000 milions d'anys).

Abans, d'aquí a uns 1.500 milions d'anys, hi ha qui considera que l'energia fosca trencarà la nostra galàxia, la Via Làctia, deixant el sistema solar a la deriva; i després trencarà el mateix sistema solar, portant a la Terra a vagar per l'espai sense el Sol que la il·lumini i l'escalfi...

De tota manera, això no és cap problema per a la humanitat, que s'haurà extingit abans. Com diu Jordi Isern a La Vanguardia del 26.11.2017: "La brillantor del Sol està augmentant i en menys de 1.000 milions d'anys serà tan brillant que els oceans s'evaporaran i la Terra serà inhabitable."

Samten

"El terme "meditació" ve del sànscrit dhyana, que es va convertir en ch'an a la Xina, zen al Japó i samten al Tibet: totes aquestes paraules signifiquen, doncs, el mateix. En tibetà sam és la ment pensant, discursiva, ten és l'acció de solidificar, calmar. Així doncs, la traducció de samten és: calmar la ment que pensa. El pensament crea la confusió. Quan deixeu el pensament dipositar-se tranquil·lament, de manera espaiosa, llavors la confusió es dissol."

Sogyal Rimpoché a L'art de méditer et d'agir, Les Editions du Rélié

L'ànima de les coses

Chardin 1728

"Al llarg de la nostra vida passem per situacions diverses, que van des una felicitat radiant fins a la  tristesa d'un pou sense fons. Són situacions de trànsit que formen part del nostre viatge vital. Com passa amb el temps atmosfèric, les situacions són canviants, de vegades lleugeres com l'aire i altres vegades, aclaparadores de pur dolor. I en aquests canvis ens acompanyen les coses de les que ens envoltem, què sé jo!, alguns llibres, alguna música, alguns objectes inclassificables, petites caixes de fusta o de cartró, estatuetes de fang, figures de vidre, una vella samarreta que no llencem per res del món ..., fins i tot alguna tassa desportillada amb la nansa trencada des de fa temps. I també va amb això aquella peça del vestuari que ja no té ni forma ni color de tant ús i rentats.

I un es pregunta què passa amb això, per què no podem desprendre'ns d'uns simples objectes. I no sé la resposta, dedueixo que hem posat en aquests objectes part de la nostra ànima; potser i gairebé sense adonar-nos-en, en el moment de rebre aquell objecte hi havia en l'aire molt d'afecte, o molt dolor, que també és el resultat d'un afecte. Aquells objectes es constitueixen en una part de nosaltres pel simple fet d'estar presents en aquells moments en que va passar una cosa significativa i així van quedar incorporats al nostre viatge i a la nostra persona.

I més endavant succeiran canvis de tota mena, fora i dins de la persona, els anys passaran i les prioritats seran diferents del que van ser i, en canvi, aquells objectes, aquelles petites coses que ni tan sols tenen un valor material, romandran al nostre costat amb el seu mateix significat. És com per creure que adquireixen una mica d'ànima.

Potser és per això pel que quan els anys passen, quan ja mitja vida queda enrere i fins i tot més, ens va costant una mica més cada dia allunyar-nos de les nostres coses personals, del nostre entorn, de les nostres llums i ombres, siguin com siguin. La nostra vida es va convertint en un trencaclosques en què algunes peces es troben ja en els objectes que ens envolten.

I crec que la qualitat de vida passa per aquí, per poder mantenir el mínim entorn conegut, un entorn impregnat de la nostra presència al llarg del temps. Per això és important, quan es debat sobre la vellesa i les seves cures, que les persones puguin romandre en els seus domicilis fins a la fi de seus dies, perquè cap comoditat del món sencer aconseguirà substituir el valor de les coses pròpies viscudes. És com si, en la vellesa, l'ànima es repartís entre la persona i les seves coses i el diàleg constant de la persona amb els seus objectes -diàleg inconscient, la majoria de les vegades- establís uns ponts pels quals circulen els afectes, recordant la història que els va motivar. Quan, pel pas dels anys, les forces fallen, aquest diàleg en l'ombra amb l'ànima de les coses ajuda a sentir una certa immortalitat dels sentiments viscuts.

Hi ha casos en els que, quan la persona envelleix, està malalta de tal manera que necessita de cures permanents i les residències de ancians estan per això, però seria altament convenient que tinguessin allà una habitació individual i hi poguessin dur les seves coses, per recrear en la mesura del possible el seu entorn conegut. La fragilitat dels vells no hauria d'augmentar retirant els seus ponts d'afecte amb els seus objectes. No crec que sigui una utopia, crec sincerament que es poden combinar les dues coses, atenció sanitària adequada i entorns personalitzats.

I a la gent gran que poden valer-se mínimament per si mateixos cal respectar-los també al màxim el seu estar amb els seus objectes, perquè és possible i també molt probable que la seva ànima es trobi repartida entre ells."

Remei Margarit a La Vanguardia del 19.07.2006.

El conseller

“El jove rei governava el seu poble amb justícia i sobrietat. S'ocupava del benestar dels seus súbdits, els impostos que cobrava eren els imprescindibles per a cobrir eficaçment les necessitats generals i dedicava la seva jornada a atendre puntualment els afers d'estat. Al regne hi havia pau i prosperitat. Al seu costat hi havia sempre el seu fidel i savi conseller, que ja havia servit com a tal al seu pare.

Un dia, el jove rei li va dir en un dinar al seu majordom:

- "Estic cansat de menjar amb aquests palets de fusta, soc el rei, així que dóna ordre a l'orfebre de palau de fer-me uns palets d'ivori i jade."

En sentir aquesta ordre, el conseller s'adreçà immediatament al sobirà:

- "Majestat, us demano que em relleveu el més aviat possible del meu càrrec. No us puc servir més temps."

El monarca, estranyat, va preguntar quin era el motiu d’aquella sobtada decisió.

- "És pels palets, senyor – va respondre el conseller -. Ara heu sol·licitat uns palets de jade i d'ivori, i demà voldreu substituir els plats de fang per una vaixella d'or. Més endavant, desitjareu que els vostres vestits de tela siguin substituïts per uns de seda. Un altre dia, en lloc de conformar-vos amb menjar verdures i porc, demanareu llengües d’alosa i ous de tortuga. D’aquesta manera, arribarà el moment en que els capricis, l'autocomplaença i el mal ús del poder us faran ser injust amb el vostre poble. Llavors, jo em rebel·laré contra vostra majestat, i per res del món vull veure arribar aquest dia.

Diuen que el rei va revocar l’ordre donada a l’orfebre i que des d’aquest dia fou anomenat “el Prudent”. I va conservar al vell conseller al seu costat fins a la seva mort.”

Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.

El naufragi dels humanismes

Fautrier 1945

"Els anys seixanta es produïa a Catalunya una pacífica competència d'humanismes. Aquests, fossin de tradició cristiana, en totes les seves variants, marxista, amb tots els seus accents, o nacionalista, amb totes les seves graduacions, a més de treballar a la recerca de la seva pròpia clientela, col·laboraven pacientment en l'edificació d'un humanisme compartible, més enllà de les diferències, que permetés a Catalunya acumular tolerància, generositat i justícia, per donar-li, dia rere dia, un rostre més humà i un tarannà més acollidor. Més enllà de la unitat política de l'antifranquisme existia aquesta més profunda unió en la divergència de diverses opcions concurrents que conspirava per a l'edificació conjunta d'una ètica col·lectiva catalana.

Avui aquest esforç cultural, competitiu i col·laborador s'ha esfumat. Els humanismes s'han trencat; només en queda, en els seus antics protagonistes, el record de cròniques sentimentals diferents, segons el color de la tradició que els sustentava. En comptes de racionalitats ètiques que agermanaven, resten tan sols epidermis i sensibilitats que separen. Catalunya, globalment, s'ha convertit en un país amb l'humanisme difunt i liquidat i amb el seu record transformat en càrregues emotives, a flor de pell, o acumulades en el subconscient, sempre a punt d'esclatar. Com que cap tasca cultural comú mobilitza les velles tradicions, allò que abans unia avui separa, ferotgement; i el que abans aglutinava per la complementarietat esdevé antagonisme irreconeixible. La excitable sensibilitat cristiana, marxista o nacionalista, ha substituït la dialogant tensió dels vells humanismes. Aquests es movien per raons i esperances; la sensibilitat actual i residual es mou per crispacions i susceptibilitats. Un cristià i un marxista ja no construeixen units gairebé res. Comencen a mirar els aspectes de l'un que repel·leixen l'altre; i viceversa. En aquests exercicis de sensibilitats irritables les anècdotes més trivials ocupen el lloc que abans estava regit per les idees. Les susceptibilitats històriques han agafat el protagonisme dels antics ideals. Les tradicions originàries ja no serveixen per a aportar dialogalment elements a un patriotisme comú, sinó per a buscar punts abismals de discrepància. Entre la tradició nacionalista i la no nacionalista aquest pessigolleig irritable d'epidermis alertades i de sentimentalismes diversos està arribant al zenit. Sense tasca humanística comú la diferència es converteix en repudi. La comprensió degenera en exclusió. Els orígens diversos en racismes espirituals. Mal pot funcionar un país, com la Catalunya d'avui, on el factor més important que distingeix els seus ciutadans és d'una banda la crònica sentimental i de l'altra la irracionalitat visceral consegüent, sense que cap projecte cultural comú ordeni les diversitats i els conflictes en la recerca d'uns ideals mínims, però sòlids, assumibles per tots, en tant que tots tenen ulls posats en un futur humanisme que els salvi de contemplar-se amb contumàcia el melic. Per aquest camí, l'"altre" es converteix en una agressió permanent cap a "un", en lloc de ser un possible col·laborador en una tasca que a tots sobrepassa. Ser "anti" torna a servir per trobar la pròpia identitat. Una identitat que es fonamenta en el repudi, en el fàstic i les seves cortines d'odi, i no en l'afirmació.

Hem retrocedit en una convivència creativa que es va forjar en els darrers vint anys. L'actual convivència no passa de ser una conllevancia forçada per controlar unes agressivitats cívicament perilloses. No neix d'una il·lusió a l'horitzó, sinó d'un elemental instint col·lectiu de supervivència. A pesar que el foc purificador de la crisi de valors ha arrasat i posat en fallida totes les tradicions culturals i els seus fruits. Però un cristià amb la fe en fallida, un marxista amb la lluita de classes en gegantí parèntesi, un nacionalista amb la identitat desarbolada es miren entre si amb més agressivitat desconfiada que quan estaven pletòrics d'idees en la diversitat. La crisi no ha servit de cura d'humilitat que apropés les posicions en la recerca de camins col·lectius per sortir-ne. S'ha convertit en una crispació dogmàtica d'aferrament a les restes de cada naufragi; en una recerca de les identitats ofegades per dubtes i ombres a través de la irada i visceral negació de l'"altre", metamorfosat en contrincant. Els antagonismes obcecats de la vida política catalana són només un reflex d'aquesta situació d'epidermis voraçment enfrontades en la vida cultural. L'absència dels mínims d'unitat política respon a l'absència més fonamental d'una ètica àmplia que només podrà fer-se entre tots. Les impossibilitats dels pactes polítics, per excés d'exclusivisme i suspicàcia emotiva i la falta de racionalitat comprensiva, també apareixen com a fruits de la incomunicació entre velles tradicions que abans es barrejaven en tasques col·lectives. El partidisme polític, exacerbat fins els límits del sectarisme, correspon a la consciència que la recerca d'una ètica comú, a través de la concurrència d'humanismes, ja no és tasca per a la nostra societat, ni és tan sols un dels seus indeclinables quefers culturals.

El problema rau, doncs, en què una societat satisfactòria no pot viure des de la més absoluta i radical absència d'humanisme. Perquè ha estat cada un d'ells qui anava traient a cada tradició dels seus estrets límits i la feia reflexionar, conjuntament amb els altres, en la tasca de fer Catalunya a la mesura dels seus ciutadans considerats des de l'angle de l'exigent dignitat humana. Aquells humanismes posaven a l'ésser humà per sobre de les idees, dels sentiments parcials, de les opcions íntimes. Expressant les tradicions en forma de humanismes, les agermanava en un llenguatge comú que es plasmava en una ètica conjunta. La diversitat d'origens i de tradicions no impedia la confluència de fins. L'objectiu de cada tradició no se situava en la conservació incòlume i autosatisfeta de les seves preteses essències, sinó en la recerca d'un servei creatiu cap a una idea d'ésser humà que la transcendia. La crisi de civilització, en posar en quarantena les falses utopies anteriors, ha tancat les diverses forces culturals en la solitud de les seves tradicions a l'hora que aquestes s'estan desintegrant entre les seves mans. Conservar la tradició, o  les seves restes, sembla més important que posar-la en joc i en risc, al servei d'una causa comú. La tradició, esclerotitzada i visceralitzada, s'ha posat al servei de la resolució de problemes d'identitat cultural. D'aquí que, paralitzat el debat cultural i la seva creativitat, es traslladi la defensa de la tradició amenaçada i escindida al camp polític. Es busca recobrar una identitat cultural i humana, trontollant i problematitzadora, a través d'un triomf electoral d'opcions polítiques que afalagui l'epidermis sentimental d'aquesta identitat.

L'administració i l'ús del poder polític s'està convertint en substitut dels humanismes en barrena; l'ideal d'ésser humà que s'ha de servir i construir col·lectivament s'ha substituït per la prosa implacable d'un poder que només es gaudeix a través de l'exclusió dels perdedors electorals. Quan la batalla electoral sense cuartel ha ocupat el lloc de la confluència dels humanismes es pot dir que la idea concreta de la dignitat de l'humà català, que a tots ens corresponia defensar i promoure, ha desaparegut del mapa polític. Aquest està fet de crispades identitats que naufraguen i necessiten de l'antagonisme total per a palpar-se com a cosa vivent. La política ha ocupat el buit deixat per l'ètica col·lectiva i per això la nostra Catalunya d'avui és cada dia més deshumanitzada; sacrifica al joc polític el creixement dels seus ciutadans com a éssers humans. Una política sense base humanista és un culte al poder com a tal, en comptes d'una purificació d'aquest poder posant-lo al servei de l'ésser humà. Per això la nostra política catalana, en lloc de preocupar-se per l'ésser humà, del que ha perdut una imatge compartible, es preocupa d'afalagar les cròniques sentimentals i les epidermis sectàries. Per això la crispació substitueix al diàleg, l'enfrontament a la col·laboració, les opcions excloents als ideals comuns. Humanitzar la nostra política obligaria a retrobar les intencions dels humanismes en plena "cultura de la crisi"."


Jaume Lorés a La Vanguardia del 12.04.1984

Valors i pobles

Hodgkin 1996

"Una taula de valors penja sobre cada poble. Guaita, és la taula de les seves superacions; guaita, és la veu de la seva voluntat de poder.

Troba lloable allò que li sembla difícil; allò que és indispensable i difícil, ho anomena "bo", i allò que allibera de la més alta necessitat, el més rar, el més ardu, ho exalça com a sagrat.

(...)

"Sempre has de ser el primer i has de passar davant dels altres: la teva ànima gelosa no ha d'estimar  ningú, fora de l'amic" -això feia estremir l'ànima d'un grec: i per això seguí el camí dels grans homes.

"Dir la veritat i saber fer anar bé l'arc i la fletxa" -això li semblava adorable i alhora difícil a aquell poble del qual prové el meu nom -el nom que m'és adorable i alhora feixuc.

"Honrar pare i mare i ser dòcils envers ells fins a l'arrel de l'ànima": aquesta fou la taula de la superació que un altre poble es penjà al damunt i per això fou poderós i etern.

"Servar fidelitat i per la fidelitat voler donar l'honor i la sang fins i tot per coses dolentes i perilloses": així amb aquesta doctrina es dominà a si mateix un altre poble, i dominant-se així esdevingué feixuc i gràvid de grans esperances."

Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), "De les mil fites i de l'única"


(traducció de Manuel Carbonell)

Contraposició

"S'està ben orientat quan es té una facilitat interior per accedir a l'essència, alhora que s'actua externament d'acord amb la justícia i se segueix a la raó, sense estar lligat a les coses.

Les maneres perverses es manifesten en una recerca creixent d'un gust més ric, una complaença desenfrenada en el so i la forma, accessos d'eufòria i ràbia, oblit de les conseqüències negatives."

Del Wenzi 57

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Reescoltar

Millares 1959

Perquè a la gent gran ens agrada tornar a escoltar les cançons que sentíem a la nostra joventut? En part és un exercici de nostalgia, d'acord. Però probablement no sigui la part principal. Ho fem perquè en sentir-les ara, aquestes cançons ens mostren aspectes, ens diuen coses, que potser en aquell moment, joves com érem, no vèiem i ara sí que podem copsar. Amb els anys hem anat refinant i enriquint la nostra percepció, i el que veiem ara no és el mateix que vèiem llavors.

A més, ens és més fàcil de sentir i de fruir aquestes cançons que les que s'han anat popularitzant posteriorment, la major part de les quals no coneixem i que no és fàcil que ens agradin, i menys encara que ens emocionin i commocionin com ho van fer les "nostres" cançons.

El nostre món estava poblat de cançons catalanes, tradicionals i "noves", de cançons castellanes i hispàniques en general, de cançons franceses i italianes, i de cançons angloamericanes de menes prou diferents.

Era un panorama ampli i ric, ens en varem estimar moltes (a l'Spotify de merceirai mirem de recollir-ne/recordar-ne tantes com podem). 

Benvinguts siguin, doncs, aquests retrobaments no només nostàlgics amb les cançons i músiques de la nostra joventut.

(post dedicat als nostres amics Lluís Trabal, autor de la seva idea germinal, i Josep Serra, que la va enriquir)

El poder i la ment

Francis Bacon 1949

"He estudiat com es detecten trastorns mentals en el llenguatge honest: gestos, tics, llenguatge corporal... Tot allò amb què diem la veritat sense voler.

I què diuen els malalts sense voler?

En els seus textos parlats i escrits solen utilitzar paraules clau i girs que revelen els seus trastorns. I jo m'he especialitzat a localitzar-los en discursos de polítics i poderosos.

Diuen tantes mentides com pensem?

Per descomptat, però la gran pregunta és: per què ens les creiem fins i tot descobrint-les?

M'ho plantejo cada cop que els sento.

I la resposta és perquè la mateixa síndrome que modifica el cervell del poderós, denominada d'Hybris per Owen&Davidson, també afecta de manera simètrica i dinàmica els qui l'obeeixen i reforcen el seu trastorn.

L'Hybris era la supèrbia contra els déus grecs, que la castigaven amb la Nèmesi.

Es tracta, en efecte, d'un trastorn tan antic com el poder humà i sempre universal.

El poder emmalalteix qui mana i obeeix i si és absolut, absolutament?

Ho demostra la història, i ara, modestament, la meva feina en l'anàlisi de marcadors lingüístics en el llenguatge del poderós. Exercir el poder altera la nostra neuroquímica; i ho fa de manera més profunda i persistent com més gran i durador és; i del tot si no té límits.

Com exactament?

Ser obeït –o creure que ho és– magnifica l'autoconfiança del poderós en les seves pròpies habilitats fins a privar-lo de la capacitat de dubtar de si mateix i aïllar-lo de la realitat.

Què passa en la ment de qui obeeix?

Creu més en el que suposa que veu el seu líder que en el que veuen els seus ulls, i això el fa compartir el seu deliri de vegades anticipant-s'hi i sempre reforçant-lo. Hem descrit fins a 14 símptomes de la síndrome d'Hybris.

Els trobaria en la nostra història?

I en la del món, la d'Europa i la del meu país, Gran Bretanya. Ho he descrit amb profusió en els discursos, per exemple, de Harold Wilson, Margaret Thatcher i Tony Blair. Però de segur que la trobaria en polítics espanyols.

Ha analitzat textos i biografia d'algun polític que no patís Hybris?

Alguns desenvolupen mecanismes de prevenció de la síndrome que els permeten minvar-la o no patir-la. John Major, per exemple, va ser primer ministre britànic i no va patir d'Hybris, almenys pel que he observat en els seus textos.

Potser perquè el seu propi partit li va escatimar el reconeixement i l'obediència.

En altres polítics, en canvi, és fàcil d'identificar la tendència a creure que encarnaven les essències d'un Estat o que tenien una relació privilegiada amb Déu o la història, la pàtria, el poble, el destí de la nació...

El pitjor és que hi hagi gent que els creu.

Al creure'ls i aplaudir-los quan parlen d'aquesta manera "del poble" o "la nació", com si fossin mèdiums, reforcen el seu trastorn empitjorant-lo i alhora també agreugen el seu en un bucle delirant que es retroalimenta.

I al final, la política és un manicomi.

El poderós afectat per la síndrome passa de gestionar la realitat tal com és a estar convençut que és ell qui la crea.

I arriba al pensament màgic narcisista?

Al final, en els seus discursos acaba per renyar els fets quan no s'ajusten als seus desitjos.

La síndrome es pateix en altres àrees?

Ha estat descrita en empresaris i altres col·lectius amb poder... I en periodistes, esclar.

Els periodistes amb Hybris passen de descriure la realitat a prescriure-la.

Un altre dels col·lectius on es va observar amb detall la síndrome van ser els brokers de Wall Street als anys de la bombolla. La testosterona que els envaïa quan guanyaven fortunes en minuts els va fer creure que el mercat sempre els obeiria i els va fer més i més agressius en les apostes fins que van causar una recessió.

Com és que no s'adonaven el perill? Avui sembla que estiguessin drogats.

Ho estaven. El seu cervell estava dopat. La síndrome d'Hybris aïlla de la realitat qui la pateix i els que hi creuen –en aquest cas els inversors– fins que la realitat acaba per imposar-los els límits que ells no volien acceptar.

El remei per no patir tots l'Hybris d'alguns és posar límits a qualsevol poder?

És un principi sa, però més fàcil d'enunciar que d'aplicar precisament per la naturalesa de la síndrome, que es retroalimenta. Com més persones segueixen qui la pateix, més reforcen el seu deliri i fan que d'altres s'hi afegeixin per compartir les seves preteses dots. La síndrome fa que tots els afectats es creguin elegits per viure moments excepcionals amb el seu líder.

Sembla que ningú no es vol perdre un bon moment històric darrere d'un gran líder.

I el poder resulta més irresistible com més modifica els nostres cervells. L'Hybris col·lectiva permet creure que tot és possible i que és la nostra voluntat unida a la de qui ens mana la que ho fa possible.

Quan arriba la caiguda?

Quan la realitat s'imposa. I és més dura com més intensa i duradora ha estat l'Hybris. El poderós caigut sol pidolar atenció com a substitut del seu poder perdut. Blair muntava fundacions i Alex Salmond ha acabat de comediant. La síndrome d'abstinència que segueix la d'Hybris pot acabar, com va acabar la de Harold Wilson, en la bogeria."

Peter Garrard a La Contra de La Vanguardia del 15.11.2017, feta per Lluís Amiguet

Quatre crisis

Tàpies 1964

Cadascú veu el món - i el seu país - des del seu petit reducte biogràfic. En el meu cas, és la mirada d'un català nascut el 1951 i amb una trajectòria vital determinada, com totes. Amb interès per la dinàmica social, però sense dedicació professional a la seva anàlisi i coneixement. Per tant, el que jo veig val molt poc, és un simple petit testimoni més d'un temps històric.

Dic això perquè vull parlar de quatre crisis encara vigents que he constatat en el meu itinerari biogràfic i que crec que ajuden a entendre on som. A entendre que em sembla que som en el moment més baix de la psicologia col·lectiva catalana dels darrers seixanta anys. I encara no se sap si hem tocat fons i començarem aviat a remuntar, o bé encara ens espera anar més avall. És possible que les eleccions del 21.12.2017 no serveixin per aclarir la direcció d'aquesta trajectòria. Serà una llàstima.

Constato en primer lloc una crisi religiosa. Amb arrels profundes i diverses, però simbolitzable potser com a punt d'arrencada visible amb la visita de Joan Pau II a Catalunya el novembre de 1982. En poques dècades Catalunya va passar de ser un país activament cristià catòlic a ser un dels països menys religiosos del món. La segona crisi és una crisi cultural. De pèrdua d'empenta i de fe en la pròpia cultura, de pèrdua de creativitat i d'ambició. Probablement va començar obertament el 1993 amb la depressió post-Jocs Olímpics, i es va manifestar amb un cert patetisme en la manca de consistència com a projecte del Fòrum Universal de les Cultures del 2004. La tercera és la crisi política, que es manifesta públicament a partir de l'11 de setembre del 2012, quan l'ANC i altres aconsegueixen l'hegemonia de l'estelada sobre la senyera en la manifestació d'aquella diada. Una crisi que també perdura, que en els darrers dos anys, i especialment en els darrers tres mesos, ha arribat a un nivell insòlit i que no sembla que les eleccions del 21 D puguin tancar, vistes les candidatures presentades. I la quarta crisi és una crisi econòmica d'arrels no econòmiques. Per primera vegada en aquests seixanta anys, factors externs a l'economia tenen un impacte real en l'àmbit econòmic, principalment amb la fuga de seus socials i fiscals d'empreses i amb la reducció de demanda de determinats serveis. Aquesta crisi esclata amb la reunió d'Oriol Junqueras i Isidre Fainé a la seu de la Fundació la Caixa el 03.10.2017, explicada per Manel Pérez a La Vanguardia del 08.10.2017. Encara és massa recent com per avaluar-ne l'abast i la incidència.

Deixo a part la crisi de psicologia individual i col·lectiva viscuda sobretot a partir del 06.09.2017, amb neguits i insomnis no vistos fins ara i una tensió i desorientació col·lectives també noves. Deixo a part les anomenades fractures familiars i de cercles d'amistats derivades del procés independentista unilateral viscut. Tot això és encara més subjectiu que les subjectives impressions sobre les quatre crisis esmentades.

Caldrà seguir molt de prop com evoluciona tot això en els propers mesos i anys. Perquè de cap d'aquestes quatre crisis no n'hem sortit, hi estem simultàniament immersos. El gran repte de futur per a nosaltres, el repte que podria orientar el nostre compromís present i futur amb el país, és precisament el de sortir d'aquestes quatre crisis. Això seria bastir un país nou, un país amb futur.

La intrusa

Toulouse-Lautrec 1889

"Un agent d'assegurances, el senyor B., vol emprendre un llarg viatge de negocis, havent de deixar sola la seva jove esposa a la casa de camp, situada a uns cent quilòmetres de la capital. Li disgusta molt deixar-la perquè fa poc temps que s'han casat i estan molt enamorats, però el deure i l'interès l'obliguen a marxar. Aquest viatge havia de durar un mes i mig, però per diverses causes el senyor B. es veu obligat a romandre absent per espai de dos mesos. Finalment arriba el tan desitjat dia de la tornada; quan s'apropa la nit, baixa a l'estació més propera al seu domicili, a l'estació l'espera una carrossa demanada per telegrama; ha fet bons negocis i està content, però més que res està content en pensar que al cap de tant de temps podrà abraçar a la seva bona i bella Maria. Arriba finalment a la porta de fusta del seu jardí. Ja és de nit. El jardiner surt al seu encontre portant un fanal. Mirant al seu voltant tot li sembla nou, encara que res ha canviat. El vell gos blanc el reconeix i li fa festes; la vella criada que l'ha servit des de la infantesa està a l'entrada de la porta, li somriu, li dóna la benvinguda, l'ajuda a treure's el gruixut capot negre especial per a viatges:

- Cap novetat?

- Cap, senyor.

- I la senyora?

- Baixa en aquests moments.

En efecte: per l'escala de faig que condueix a la planta alta baixa una dona que saluda alegrement al senyor B., però aquest, quan la dona és a prop, fa un moviment d'estupor i en lloc d'abraçar-la camina cap enrere sense dir ni paraula. Aquella jove senyora, vestida de vellut, no és la seva Maria, no és la seva esposa. Maria és bruna com una meridional, mentre que aquesta té els cabells d'un color ros cendra; Maria és de mitja alçada i una mica rodona, mentre que aquesta és alta, prima. Ni tan sols els ulls són els mateixos: la desconeguda que pretén abraçar-lo té uns ulls blaus claríssims, gairebé grisos, mentre que els de Maria, foscos i ardents, s'assemblen als d'una dona criolla.

I, no obstant això, aquesta senyora el crida pel seu nom amb veu acariciadora, li demana notícies sobre el seu viatge i la seva salut, pren una de les seves mans i l'atrau cap a ella, el besa amb llavis càlids en ambdues galtes. El viatger és incapaç d'articular una sola paraula, li sembla que en lloc d'entrar a casa ha ingressat al món dels somnis; li agradaria que algú el despertés. Però allà tot és normal excepte la nova dona: la casa és la mateixa de sempre, els mobles són els mateixos que va deixar en partir, el jardiner, deixades les maletes, espera ordres de la propietària de casa, la serventa tracta a la desconeguda com si fos la senyora Maria i fins i tot el gos es mou per allà fent festes i bordant com acostumava fer-ho amb la seva veritable mestressa. Què havia succeït?, per què cap dels presents, excepte ell, no s'adona que aquella dona no és la seva Maria?

Sempre en silenci, el senyor B. segueix a la desconeguda, pugen per l'escala de fusta i entren a la cambra conjugal. També allà està tot igual que abans. La toilette de Maria és la mateixa, amb els seus flascons i altres coses ben conegudes per ell; els vestits de Maria pengen al mateix penjador, el seu retrat, el de B., és a la mateixa tauleta de l'esposa. La nova Maria s'aprofita de la seva torbació per abraçar-lo i besar-lo a la boca, i ell sent que el perfum és el mateix, ben conegut, exòtic i intens, tot i que el cos sigui divers.

-Estàs cansat? - li pregunta la dona -. Vols reposar una mica abans de baixar a sopar? Em sembla que estàs estrany, molt canviat. Per què et mostres tan fred amb mi, que t'estic esperant des de fa temps?, t'ha passat una cosa desagradable?, no et sents bé?, vols beure un glop del teu licor preferit?, sempre he tingut a mà l'ampolla per al teu retorn ...

- No necessito res - aconsegueix dir, finalment, el senyor B.-. Només voldria descansar una mica i reflexionar sobre el que està succeint. No ho puc comprendre. Deixa'm sol un moment.

- Com vulguis - respon dolçament la dona. Vaig a la cuina per vigilar que el sopar estigui a punt. He fet preparar els plats que més t'agraden.

Estreny la seva mà, li somriu i surt de la cambra. El senyor B., vestit com havia arribat, s'estira al llit pressentint que s'aproxima una mena de vertigen. No aconsegueix adonar-se de la inaudita aventura que li està succeint. En el seu atordiment no és capaç de trobar una explicació satisfactòria. Què havia passat? Durant aquells dos mesos d'absència, ¿s'hauria transformat ell fins al punt de no reconèixer ja a la seva estimada esposa, o potser, tot i que ningú se n'adonés, la seva Maria hauria canviat enterament deixant de ser com era abans?; o una altra hipòtesi encara més absurda i paorosa: ¿la veritable Maria hauria estat treta d'allà per la força, potser fins i tot assassinada, comptant amb la complicitat del servei, i una altra dona a la qual mai havia vist però que tal vegada l'estimava, hauria ocupat el lloc de la primera?

Totes aquestes suposicions li van semblar igualment infundades, i va procurar fer-les desaparèixer de la seva ment. Però, per més que fes treballar la fantasia no aconseguia trobar explicacions més naturals i convincents. El senyor B. no era un romàntic i no sentia cap simpatia pels relats d'Hoffmann i de Poe. Finalment va prevaldre en ell el bon sentit: va decidir no fer cas de res i adaptar-se, si més no en les aparences, a aquella incomprensible situació. Acceptaria i recitaria la seva part en la comèdia, tractant a la desconeguda com si fos en veritat la seva Maria. Potser, passant el temps i amb una tenaç observació, arribaria a descobrir la veritat. Aquesta resolució va calmar la seva excitació, però no va mitigar la intensitat dels seus pensaments. Quan la falsa Maria va entrar una altra vegada a l'habitació matrimonial, el senyor B. es va aixecar del llit i va veure brillar una nova esperança: en la penombra li va semblar que era ella, la que havia deixat en partir. Però, només per un brevíssim moment; després, era la desconeguda, la intrusa.

Va aconseguir ser amo de si mateix i la va agafar pel braç, comprovant amb estupor que aquell braç, tebi a través de la tènue màniga, li recordava el de Maria, tant que gairebé va sentir remordiment. La nova esposa es mostrava afectuosa, sol·lícita, alegre, elegant, com l'anterior. Ara, l'experiència que pensava fer li semblava menys difícil, menys paorosa. Van baixar junts per anar a sopar... "

Giovanni Papini a El llibre negre (1951), capítol 59

Populisme

Ibarrola

Ha esdevingut l'independentisme polític català en els darrers temps un populisme?

De cara a tenir més elements per mirar de respondre a la pregunta, recollim el que Anton Costas i José Antonio Zarzalejos han resumit recentment com a trets del populisme:

- la creença dels populistes que només ells són els legítims representants del "poble". Un sol poble que tindria una sola veu, la d'ells.

- la orientació antipluralista, dirigida a la supressió de qualsevol expressió de la societat civil oposada a les seves directrius.

- la immunitat dels seus arguments a l'evidència empírica. Els és igual que els fets no donin suport a les seves posicions, continuen reiterant-les com si fossin veritats objectives.

- la funcionalitat del seu interès en els processos democràtics. És a dir, els interessen en la mesura que aquells processos confirmin el que ells han determinat a priori que ha de ser la voluntat del poble.

- l'adopció d'estratègies dirigides a l'ocupació del poder que poden involucrar activitats de clientelisme polític i de corrupció. El populisme no és pròpiament una ideologia o un programa polític sinó una estratègia oportunista de presa del poder. Per això en les seves accions domina el procés de presa del poder, no el programa polític que es vol construir. Aquest objectiu oportunista fa que els populistes desenvolupin aliances polítiques parlamentàries que en principi semblarien improbables.

- la democràcia directa i les decisions per aclamació. Menysteniment del pluralisme social i polític. En aquest sentit, el populisme és profundament antiliberal. La seva democràcia és aclamativa, no representativa. Per això la mentalitat populista és moralment ombrívola.

- la reducció dels problemes complexos a solucions simples (l'èpica paradisíaca d'un futur sempre millor).

- la rotunda dicotomia entre "ells" i "nosaltres" (dialèctica amic/enemic).

- la creació d'una legalitat i una legitimitat alternatives a les establertes.

- la reacció hiperbòlica a qualsevol greuge.

- la pretesa absència de costos a l'hora de capgirar el sistema polític vigent.

- el recurs a una astúcia de vol baix, purament enganyosa, a efectes òptics. 

- la deriva cap a formes d'autocràcia, on un home o una dona concentra a les seves mans, de manera fàctica i no normativament atribuïda, tot el poder. Els autòcrates solen recórrer a instàncies socials de pressió, políticament irresponsables, sense funcions públiques, dirigides per particulars sense estatut funcionarial ni elecció pública.

Fuig

Hodgkin 2004

"Fuig, amic meu, cap a la teva solitud!  Et veig atordit de la fressa dels grans homes i et veig crivellat dels fiblons dels petits.

Bosc i roca saben callar dignament amb tu. Torna a ser igual que l'arbre que estimes, l'arbre de grans branques: silenciós i atent penja sobre el mar.

(...)

Tu, que estimes la veritat, no tinguis gelosia d'aquests incondicionals i acuitadors! Mai encara la veritat no s'ha arrepenjat al braç d'un incondicional.

(...)

Tots els pous fondos viuen lentament les experiències: llargament han d'esperar fins a saber què caigué en llur profunditat.

Tot allò que té grandesa s'aparta del mercat i de la fama: apartats del mercat i de la fama han viscut des de sempre els inventors de nous valors.

Fuig, amic meu, cap a la teva solitud: et veig crivellat de mosques verinoses. Fuig cap a on bufa un aire rúfol, fort!

Fuig cap a la teva solitud! Has viscut massa prop dels coquins i dels mesquins. Fuig de llur venjança invisible! Per a tu no són res més que venjança.

No alcis més el braç contra ells! Són innombrables, i el teu destí no és pas ser espantamosques.

(...)

Fuig, amic meu, cap a la teva solitud i cap a on bufa un aire rúfol, fort. El teu destí no és pas ser espantamosques."

Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), "De les mosques del mercat"

(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)

Personalitat i divinitat

"Quan fas el bé, ets estimulat; quan fas el mal, ets observat. L'estímul produeix reptes, l'observació produeix problemes.

Per això, l'apropament a la divinitat no pot utilitzar-se per continuar buscant la fama, sinó per retirar-se a un procés d'autorealització.

Per això, els savis no busquen el renom pels seus actes ni busquen la lloança pel seu coneixement. El seu comportament segueix a la naturalesa de manera espontània, sense afegir res per si mateixos.

Hi ha alguna cosa que no és realitzada pels que fan plans, alguna cosa que no és aconseguida pels que busquen. La gent queda exhausta, i la divinitat no els travessa.

Tenir coneixement i no fer res té el mateix mèrit que no tenir coneixement. Tenir capacitat però no explotar-la té la mateixa virtut que no tenir cap capacitat. Si tens coneixement, però sembla que no en tens cap, si tens capacitat, però sembla que no en tens cap, el designi de la divinitat triomfa i el talent humà desapareix.

La personalitat i la divinitat no poden lluir alhora: si les persones estan enamorades de la reputació, no s'apropen a la divinitat; quan l'apropament a la divinitat supera la personalitat, llavors la fama s'eclipsa. Quan l'apropament a la divinitat s'atura i s'exhibeixen la personalitat i la fama, hi ha perill i destrucció."

Wenzi 54

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Dejunar

“Una dona tenia un fill jove que es va posar malalt. El metge li va dir que el seu únic remei era prendre's un medicament alhora que romania en dejú una setmana. Però el jove semblava trobar-se bé, i no era capaç de dejunar ni un sol dia,  tot i les contínues advertències de la seva mare i del metge. Un dia, la dona va sentir parlar d’un savi que vivia en un lloc llunyà i que potser podria ajudar-la. Va anar-lo a veure i li va explicar la seva situació. El mestre va dir:

- "Dona, torna d’aquí una setmana amb el teu fill."

Al cap d’una setmana, la mare i el fill van fer el llarg viatge per presentar-se novament davant del savi. Quan van arribar a la seva presència, aquest li va dir al jove:

- "Has de saber que si no dejunes una setmana serà perillós per a tu. Podeu marxar."

La dona, sentint aquelles simples paraules, va quedar desconcertada. Havia sospitat que aquell home faria servir algun poder estrany per a convèncer el seu fill, o potser fes un poderós ritual de petició a alguna divinitat.

- "Senyor, va dir, hem fet un llarg viatge per veure't, i l'única cosa que se t'acudeix dir-li és quelcom que tant el seu metge com jo li hem repetit mil vegades."

- "No és el mateix" – va respondre el savi.

- "I quina és la diferència?" – va voler saber la dona.

- "La diferència és que jo he estat dejunant aquesta setmana."

Quan van tornar al seu poble, el jove va fer per voluntat pròpia la setmana de dejuni, va prendre la medicina i es va curar.”

Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.

Perdedor

Tàpies 1975

"El perdedor de l'estratègia independentista ha estat el catalanisme transversal, defensor del mínim comú denominador, que si no havia aconseguit cosir Catalunya com un sol poble, assegurava, si més no, un consens bàsic: la solidaritat fraternal, el respecte general per la llengua catalana, i una convivència potser freda, però autèntica. Tot això ara està en risc. Tota una cultura política integradora se'n va en orris: la del PSUC i el PSC, la de Candel, Raimon, Serrat, Benet o Fernández Jurado, la de l'Assemblea de Catalunya i CC.OO. La polseguera de l'independentisme ha eclipsat una veritat històrica: que la recuperació de les institucions catalanes es va fer amb accent castellà: "Volèn l'ehtatú"."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 08.11.2017

Fruit de l'Esperit

Andrea di Bartolo 1420

Diu Pau a la Carta als Gàlates, en el seu capítol cinquè, versets 19 a 23:

"Les conseqüències dels desigs terrenals són prou clares: comportaments libidinosos, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, borratxeres, orgies i coses semblants. Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara, que els qui obren així no rebran en herència el Regne de Déu.  En canvi, el fruit de l’Esperit és aquest: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix."

Actualment, aquest llenguatge de Pau pel que fa als "desigs terrenals" i les seves conseqüències resulta incòmode, rondinaire, antipàtic, repressiu, passat de moda, carca, carrincló, neuròtic i tot el que vulgueu. Considerem els "desigs terrenals" com a naturals, bons, acceptables i no veiem perquè ha de ser estigmatitzats d'aquesta manera.

Amb els "fruits de l'Esperit" no hi tenim problema, els trobem ben desitjables; de tota manera, no hi dediquem gaire atenció, no formen part efectiva (teòrica, potser sí) del nostre horitzó de propòsits a assolir. I ens resistim a veure una confrontació entre "desigs terrenals" i "fruits de l'Esperit".

Però si hi pensem una mica, no hi ha una certa veritat en aquesta contraposició? Tan harmònica és la nostra espontaneïtat? Podem estalviar-nos la invocació a l'Esperit, per dir-ho en el llenguatge de Pau?

Nietzsche per Olde

Algunes de les corprenedores fotografies que Hans Olde li va fer a Nietzsche malalt entre el maig i l'agost de 1899...

Anar progressant

Léger 1937

"La finalitat de tota construcció humana individual és anar progressant per camins que portin a la bondat, a la indulgència amb les febleses alienes, als intents de correcció de les pròpies, a l'enteresa com a objectiu, a una certa plenitud vital, no exempta de petites renúncies i certs èxits, que entenc com l'única font de satisfacció amb un mateix."

Xavier Bru de Sala a La Vanguardia / Culturas del 05.07.2006

Plenes de grandesa

Hodgkin 1997

"Lliure encara és la terra per a les ànimes plenes de grandesa. Encara molts indrets romanen buits per a solitaris i aparellats, al voltant dels quals bufa el perfum de mars silenciosos.

Encara tenen oberta una vida lliure les ànimes plenes de grandesa. En veritat, qui no posseeix gaire, menys encara és posseït: lloada sia la petita pobresa!

Allà on l'estat acaba, hi comença l'humà que no és superflu: hi comença la cançó dels qui són necessaris, l'única i insubstituïble melodia.

Allà on l'estat acaba -mireu allà, doncs, germans meus! No hi veieu l'arc iris i els ponts de l'ultrahumà?-"

Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), "Del nou ídol"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)

Repudi i elogi

"No vulguis fer coses que puguin ser repudiades, però no et prenguis malament si les persones et repudien. Conrea virtuts dignes d'elogi, però no esperis que les persones t'elogiïn."

Del Wenzi 52

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Comín

"Quan Alfonso Comín acabava d'expirar, la veu chestertoniana de Josep M. Rovira Belloso va sentenciar: "S'ha tancat un llarg capítol de la historia del cristianisme progressista català". I en dir "cristianisme" hagués pogut, alhora, afegir la paraula "polític". En el fons, la mort ajornada tantes vegades d'Alfonso Comín va retardar un fet que, sense la seva presència, com a símbol i com a paraula, s'hauria produït molt abans: la fallida i el desballestament del nostre catolicisme progressista. Poques vegades la perdurabilitat en la vida d'una persona ha estat tan lligada a la vigència i a l'eficàcia d'un ideal. Comín, mentre va poder continuar lluitant contra la seva malaltia, mentre va existir en el regne dels mortals, va mantenir encesa la força ètica i l'esperança utòpica de molts dels seus conciutadans. Molts més dels que combregaven amb les seves concretes idees polítiques i amb la seva definida teologia. Eren molts els que, discrepant políticament de Comín, acceptaven el nucli humà i religiós del seu dir i el seu fer.

Però Comín va morir, fa quatre anys, quan la crisi econòmica i sobretot, ètica i cultural, ja inundava les mentalitats i les sensibilitats de Catalunya. La grandesa de Comín va residir, no en un ingenu desconèixer la crisi, sinó en posseir aquella força seductora capaç d'escombrar els desànims i les excedències que la crisi anava originant. El missatge de Comín, el fonamental, no el circumstancial, continuava sent vàlid tot i la crisi: no com una mostra d'ingenuïtat sinó com una explosió de força ètica. Si a la seva mort es va tancar un capítol de la història del cristianisme progressista català va ser a causa que la vivència ètica de Comín evitava als seus seguidors i còmplices ensopegar amb la crueltat dissuasòria de la crisi i feia que els ideals, el regne de l'"haver de ser", fossin més forts que la crua realitat, el regne del "ser". En el fons, l'esperança i la utopia de molts es mantenien en funcionament perquè tenien com a punt de referència la utopia i la esperança cominianes. Per això, desapareguda la persona de Comín, el vent de la crisi va poder bufar amb tota la seva força i desperdigar un ampli espectre d'esperançades il·lusions i de concretes generositats. El catolicisme progressista català s'havia quedat sense punt de referència, sense pedra angular, sense testimoni viu dels seus anhels.

El problema intel·lectual que avui es planteja, barrejat íntimament amb un problema ètic, resideix a esbrinar si ha de restaurar-se, a la lletra, el pensament de Comín perquè bufi una ona d'esperança fresca entre els nostres conciutadans, o si al contrari cal assimilar el nucli ètic del pensament, i sobretot de l'experiència, de Comín, enterrant la lletra, per llançar a partir d'ell un nou discurs que inciti a l'esperança en anys de despreocupació pel futur i condueixi cap a la solidaritat generosa en anys d'individualisme de supervivència. "Repetir" a Comín o "pensar a partir de" Comín és l'alternativa que té el nostre catolicisme avançat, avui en fase de rebaixes, i per què no? la nostra mística d'esquerres, tan voraçment engolida per la política.

La sortida correcta d'aquest laberint mental i d'aquest repte ètic consisteix, per a mi, en tenir agafada amb una mà l'esperança de Comín i amb una altra la desesperança que origina la crisi. Llegir i, sobretot, interpretar vitalment l'actitud de Comín des del cor de la crisi. Elaborar, des del seu record viu, un nou discurs ètic, ample i generós, que mobilitzi les consciències perquè aprenguin a viure la crisi com un fenomen històric i no com un fatalisme desmovilitzador. Però aquest discurs, des de la mort de Comín. s'ha interromput a Catalunya. Hi ha, com a succedanis, discursos que s'agafen a la lletra del pensament de Comín per tancar els ulls davant la crisi, en un tradicionalisme restauracionista dels tics històrics dels anys 60.

Però el que ningú fa és predicar futur assumint la cruesa del present, incitar la generositat submergint-se en les exigències de l'egoisme de supervivència, revestir les paraules d'ètica comprometedora des del desert del nihilisme narcisista, confiar en l'esperança quan les desil·lusions s'han esvaït, aprofitar els fracassos estrepitosos de les utopies recents per aixecar un pensament utòpic que no comporti en la seva execució pràctiques denigrants per a l'home concret.

N'hi ha que creuen, i amb això fan un flac servei a la memòria de Comín, que el seu discurs s'ha de transportar avui, tan sols, als problemes de Llatinoamèrica, i utilitzar-se per vehicular aquí les solucions llatinoamericanes. Amb aquesta operació es tanca el contingut europeu del pensament cominià i, més encara, es nega a Europa el dret a retrobar camins de generositat i esperança. Sembla, en darrer terme, que la solució del nostre pensament agònic en qüestions de força ètica només pugui reviure interpretant-se en clau de "tercer món". Crec que la voluntat universalista del pensament de Comín s'hagués negat a deixar-se tancar en el dilema Europa-Tercer Món. Comín no hagués abandonat a Europa en la dissort de no tenir una viabilitat ètica com a punt de referència.

D'aquí que sigui més necessari que mai estudiar el pensament de Comín, més enllà del mite, per separar el gra de la seva exigència ètica fonamental, de la palla de les circumstàncies històriques en què es va produir. I cal fer-ho des de la consciència del fracàs temporal de pensaments que van ser els seus instruments eficaços en altres hores; realitzar-lo assumint la complexitat d'aquest present desmitificador dels somnis dogmàtics d'aquella esquerra; recollint l'experiència que ha significat per a nosaltres el viure el present sense crosses ideològiques generadores de falses seguretats.

Perquè Comín, en darrer terme, era un enamorat no només de la pobresa material, sinó de la sempre mal compresa pobresa d'esperit. I la nostra situació intel·lectual és, espiritualment, signe de pobresa, si volem abraçar la causa dels que volen viure, sincers envers ells mateixos, sense els recursos i les abundàncies del fals dogmatisme, d'esquerres o de dretes, dels moralismes generadors de seguretats, dels esquematismes productors de bones consciències. Potser la clau del pensament de Comín va residir en la força ètica que li donava el conèixer la realitat de la seva mala consciència enmig de tantes paraules grans i generoses que pronunciava; en l'haver sabut no renunciar a la, personal i col·lectiva, mala consciència enmig de l'embolic de bona consciència d'esquerres que pululaba els anys 60 i en les seves seqüeles històriques. Comín no hauria mirat amb desdeny als homes transeünts de l'actual crisi, des qualsevol paternalisme dogmàtic. Molt al contrari: s'hagués fet solidari amb ells.

Potser les seves paraules, avui, no serien tan rotundes com abans, però balbucejarien fragments de veritat que ajudarien a replantejar la revolució intel·lectual i moral de la que anem tan necessitats.

D'aquesta manera la reactualització del pensament de Comín no podria limitar-se al concís camp de les esquerres professionals, sinó que podria expandir-se, com quan vivia, més enllà dels grups d'acord amb el seu pensament polític, complint la funció de llevat per a la massa dels nostres conciutadans, posseïdors, pensin com pensin políticament, del dret a rebre un discurs ètic, renovador i plural, a l'estil dels que en els seus dies va pronunciar Alfonso Comín."

Jaume Lorés a La Vanguardia del 26.07.1984