dimecres, 18 d’octubre de 2017

Naturalesa del mal




Fautrier 1943



"Comprendre el bé és tan senzill com problemàtic és pensar sobre el mal. El bé presenta un camp restringit, mentre que el del mal no té límits, i inclou la crueltat, el crim, el sofriment, la venjança, el dolor infligit de forma espontània o sistemàtica. A la vida quotidiana, fer el bé als nostres éssers estimats o pròxims requereix notables esforços, propòsits que sovint troben mil dificultats per a ser portats a la pràctica. En canvi, el mal en petites o notables dosis -una frase insidiosa, un parany, el càlcul per fastiguejar, fins i tot sense obtenir avantatge, està present en tota relació humana.

(...)

Però d'aquí al mal humà a gran escala, el cim del qual és l'extermini sistemàtic de milions de jueus i gitanos, planificat per el nazisme, hi ha un abisme, sobre el que no pocs filòsofs i assagistes han tractat de tendir ponts que ajudin a comprendre la naturalesa del mal extrem. Per molt que li repugni, l'enteniment no es pot desentendre de l'horror, encara que hi ha graus de abjecció que escapen a qualsevol intent racionalitzador. Com es va poder arribar tan lluny?

(...)

No serveix de gran cosa prendre un component ocasional, la indiferència del torturador cap als que fa patir o extermina, la banalitat de l'acte repetit amb minúcia de funcionari, com a base d'una explicació que és, per la seva severitat criminal, força més agra. Tots els torturadors tenen sentiments afectuosos, de vegades exagerats, envers els seus familiars o els seus animals de companyia. Molts jerarques de camps d'extermini sentien una emoció desbordada per la música. Sota l'aparença d'una màquina indiferent al mal que ocasiona, hi ha sempre un ésser humà. No sempre un sàdic. No sempre un pertorbat.

Com s'arriba aquí? Un torturador és el mateix a tot arreu, tant se val Llatinoamèrica com la Xina imperial, o l'actual, i poc importa que arribi al seu ofici per delit davant el retorciment aliè com perquè, en veure'l tímid, li hagin empès cap  a ell. Travessi o no travessi la frontera de la malaltia mental, la variabilitat humana presenta tipologies més inclinades i capaces que d'altres per a aquestes pràctiques. Hi ha persones que neixen amb mancances d'empatia cap als altres, altres indiferents al perill, etcètera. El problema mai ha consistit en trobar botxins o formar-los. (...) El problema tampoc està en les clavegueres de totes les dictadures, hagudes i per haver, la supervivència de les quals depèn de l'eliminació dels opositors i de la por a les conseqüències que frena els que estan temptats d'oposar-s'hi.

El difícil, si no impossible de ficar-se ordenadament al cap, és com un poble avançat, organitzat, amb un llegat cultural de primeríssim ordre i una tecnologia punta, va poder arribar a aquests extrems de barbàrie, com uns centres de decisió ordenen l'extermini, altres ho planifiquen al detall i una cadena de comandament, un exèrcit militar i civil amb enormes mitjans al seu servei, executa la determinació més vil i macabra de la humanitat, per calibrada i conscient de traspassar tot límit.

Déu i el lector em perdonin, però no puc apartar del meu cap la sospita, gairebé la certesa, que van fer allò amb orgull, que se sentien i sabien herois, capaços de superar, mitjançant un esforç de la voluntat al qual cap país havia arribat, la repulsió pel vessament de sang innocent, no enemiga. El que per a la resta dels mortals és inconcebible, va ser per a ells una prova de superioritat moral. No es tracta d'una transgressió individual, per implacable i desaforada que pugui ser, o d'una sèrie de transgressions concatenades. Va ser un col·lectiu amb aspiracions a resoldre els problemes de la humanitat, gent amb poder, disciplina, notables sentiments d'autoestima, que creien en la superioritat de la seva obstinació i la seva civilització, que es miraven als ulls amb aprovació en signar i segellar els milions de documents de l'extermini, després de contemplar les fotos, les proves, l'exactitud dels informes.

(...)

Un component essencial, present en aquesta i en altres accions, èxits o avanços de la humanitat -tant en el bé com en el mal- és la força del mètode. La convicció, la fermesa, la determinació, són el primer, però no són suficients. Després cal arribar també més enllà, molt més enllà que ningú abans i potser després, en l'organització, en la planificació, en l'eficiència. Algú més podia haver-ho fet?"


Xavier Bru de Sala a La Vanguardia del 19.07.2003