dilluns, 2 d’octubre de 2017

La política







"Els afortunats pobles que vivim en democràcia ens hem acostumat a ser governats per institucions que ens representen en forma de parlaments elegits per sufragi universal i governs autonòmics i locals. Tots ells nodrits de les persones que formen els partits polítics i llistes de candidats per a ser votades. És la manera en què la gent del país atorga la seva confiança i delega, amb el seu vot, la seva sobirania als representants que considera idonis i coherents amb les seves diverses formes de pensar. Tot això configura l'Estat. Segons Spinoza: "La finalitat de l'Estat no és transformar els homes d'éssers racionals en bèsties o instruments, sinó, més aviat, garantir que la seva ment i el seu cos funcionin amb seguretat, que es serveixin de la lliure raó i que no es combatin amb odi, ira o engany, ni s'enfrontin els uns als altres amb ànim inic "(Tractat teològic-polític). Aquest escrit del segle XVII segueix sent un excel·lent punt de referència per explicar la importància de la pràctica política i dels seus continguts. Així com també aquesta afirmació de Sèneca: "Mai van durar els poders violents". I  és que la pràctica política de vegades s'entén com un enfrontament constant entre adversaris en la manera d'entendre la vida i de dictar les lleis, quan la veritat és que els bons polítics -que n'hi ha hagut- resolen les qüestions basant-se en pactes entre les parts.

Es confon el comandament amb el govern i si bé al govern li toca decidir algunes qüestions, que per això hi és, no és de calaix que la manera amb que porti a terme el seu mandat sigui l'enfrontament i no l'acord. I és que també es confon amb facilitat el nombre amb la qualitat. És a dir, totes les persones tenen els mateixos drets i deures, encara que no totes les persones serveixen pel mateix.

En altres paraules, hi ha persones que per la seva preparació humanística i el seu tarannà conciliador són éssers polítics per naturalesa encara no sentin la necessitat de governar. I també hi ha persones sense cap preparació, no ja tècnica sinó en el difícil art de conciliar situacions, a les quals els agrada el comandament del que sigui i escalen llocs de poder encara que les seves trajectòries vitals siguin anodines, arrogants i buides de continguts.

El lamentable és que sovint sol ocórrer que aquest tipus de persones "escaladores del poder" (sigui qui sigui qui l'ostenti), a causa de la seva mateixa ignorància, no s'aturen davant de res ni ningú, creant situacions conflictives on no n'hi havia abans i fent malbé la feina feta per altres governants més qualificats.

La democràcia, afortunadament, propicia la possibilitat que qualsevol persona que es presenti davant un electorat pugui ser triada per governar. Això, que és una de les seves grans virtuts, també ens nodreix del que hi ha, i si el país posseeix un sistema educatiu en el que no s'imparteixen obligatòriament les ciències humanístiques, "el que hi haurà" serà un personal que no sabrà conciliar, només sabrà mandar i això no és política, sinó justament el contrari. de manera que en aquests casos s'entra en un cercle viciós en el qual el que imparteix lleis va retirant del seu ordre de prioritats tot el relatiu a la formació en humanisme i, cada cop més, el país es va buidant de contingut. De fet, sense una mínima filosofia de la vida que es plantegi les qüestions vitals, com el bé i el mal, la veritat i la justícia, cap país, per ric en diners que sigui, serà capaç de governar per a tots en igualtat de condicions.

Sona difícil, encara que crec que hauria de ser possible."


Remei Margarit, a La Vanguardia del 18.05.2002.