Vinyoli: Nit de l'àngel

Gauguin 1888

"He lluitat amb un àngel
d'inusitat ardor
-ell gran i fort, jo temerari-,
vingut a mi perquè participés
d'allò més alt que salva.

Tens com la nit, amb meravella
i espant, entre les seves
mans debatent-me, quin misteri
naixia en mi, que m'igualava
com a la nit, sobrepassant-me?

Quasi vençut, ell em cedia
part del seu foc, jo veia
l'escala de la llum,
per on els cants davallen
al solitari cor."


Joan Vinyoli, a El Callat (1956)

Metanoia

Jawlensky 1935

"Metanoia vol dir despertar-se i no perdre's la vida. És vivenciar el present."


"Jesús insisteix en la "metanoia", en viure la vida ben desperts, sense perdre's res. El penediment és morir de veritat al passat per a instal·lar-se en el present mirant-lo amb ulls nous."


"Metanoia no vol dir anar-se penedint una i altra vegada, sinó despertar a la veritat."


"La mort de Jesús descobreix la realitat d'una societat que està adormida, i per això la seva mort és la llum. És el crit per a que ens despertem."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

Porta

Enmig de la muntanya et pots trobar una porta com aquesta...

(al camí del Coll de Butana a l'Espina, als Ports)

Més filòsofs

Miró 1936

"L'hegemonia del mercat no ho és tot. És cert que els pares, portats per la por a què els joves no trobin el dia de demà un lloc de treball que els faci feliços i els proporcioni una remuneració, aconsellen els seus fills que facin carreres que asseguren el futur. Però també és veritat que ningú no sap en quins escenaris es mouran les noves generacions, quines professions triomfaran i quines capacitacions seran necessàries per exercir-les. En la incertesa viu millor el filòsof perquè està entrenat precisament a pensar en la complexitat. Això és quelcom que les universitats no han de dubtar. Els desafiaments són molts i de diferent índole. Potser es prescindeixi de certes professions, però les qualitats pròpies del pensador seran necessàries. Ens queda l'elogi al que és inútil, com ara l'art, la bellesa o el pensament, que no produeixen guanys immediats ni beneficis pràctics de cap tipus, però confereixen al món una dimensió diferent."

Editorial de La Vanguardia del 28.08.2016

L'amor no dorm

Jawlensky 1919

"On hi ha amor no hi ha desitjos. I per això no hi ha cap por. Si estimes de debò al teu amic, hauries de poder-li dir sincerament: «Així, sense els vidres dels desitjos, et veig com ets, i no com jo desitjaria que fossis, i així et vull, sense por que t'escapis, que em faltis, que no em vulguis». Perquè en realitat, què volem? ¿Estimar a una persona tal qual és, o estimar una imatge que no existeix? Quant puguis desprendre't d'aquests desitjos-aferraments, podràs estimar; a estimar una imatge no se li ha de dir amor, ja que és el contrari del que l'amor significa.

Enamorar-se no és amor, sinó desitjar la imatge que t'imagines d'una persona. Això és un somni, perquè aquesta persona no existeix. Per això, quan coneixes la realitat d'aquesta persona, com que no coincideix amb el que tu t'imaginaves, et desenamores. L'essència de tot enamorament són els desitjos. Desitjos que generen gelosia i patiment perquè, en no estar assentats en la realitat, viuen en la inseguretat i la desconfiança de la por que els teus somnis s'acabin, s'ensorrin.

L'enamorament proporciona certa emoció i exaltació que agrada a les persones amb inseguretat afectiva i que alimenta una societat i una cultura que fan d'això un comerç. Quan estàs enamorat no goses dir tota la veritat per por que l'altre es desil·lusioni, ja que, en el fons, saps que l'enamorament només s'alimenta d'il·lusions i imatges idealitzades.

L'enamorament suposa una manipulació de la veritat i de l'altra persona perquè aquesta senti i vulgui el mateix que tu i així poder-la posseir com un objecte, sense por que et falli. L'enamorament és una malaltia i una droga d'aquell que, per la seva inseguretat, no està capacitat per estimar lliurement i amb goig.

La gent insegura no desitja la felicitat de veritat, perquè tem el risc de la llibertat i, per això, prefereix la droga dels desitjos. I amb els desitjos ve la por, l'ansietat, les tensions i... per descomptat, la desil·lusió i el sofriment continus. Vas de l'exaltació a la desesperació.

Quant dura el plaer de creure que has aconseguit el que volies? El primer glop de plaer és un encant, però va penjat irremeiablement amb la por de perdre'l, i quan els dubtes s'apoderen de tu, arriba la tristesa. La mateixa alegria i exaltació de quan arriba l'amic, és proporcional a la por i al dolor de quan marxa... o quan l'esperes i no ve... Val la pena? On hi ha por no hi ha amor, en podeu estar ben segurs.

Quan despertem del nostre somni i veiem la realitat tal com és, la nostra inseguretat s'acaba i desapareixen les pors, perquè la realitat és i res la canvia. Llavors puc dir-li a l'altre: "Com que no tinc por de perdre't, ja que no ets un objecte propietat de ningú, llavors puc estimar-te així com ets, sense desitjos, sense afeccions ni condicions, sense egoismes ni voler posseir-te". I aquesta forma d'estimar és un goig sense límits.

Què fas quan escoltes una simfonia? Escoltes cada nota, et delectes en ella i la deixes passar, sense buscar la permanència de cap d'elles, doncs en el seu discórrer hi ha l'harmonia, sempre renovada i sempre fresca. Doncs en l'amor és semblant. Quant t'agafes a la permanència destrueixes tota la bellesa de l'amor. No hi ha parella ni amistat que estigui tan segura com la que es manté lliure. L'aferrament mutu, el control, les promeses i el desig condueixen inexorablement als conflictes i al sofriment, i d'aquí, a curt o llarg termini, a la ruptura. Perquè els llaços que es basen en els desitjos són molt fràgils. Només és etern el que es basa en un amor lliure. Els desitjos et fan sempre vulnerable."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

D'Ors al Prado XVII: Dürer

XVII. Dürer

D'Ors associa Dürer a Luter i a Berkeley, i diu que va gosar fer amb la "vida interior" que aquests havien treballat "el més greu i agosarat que es podia fer amb aquesta "vida interior": pintar-la."

Els quatre Dürer del Prado són:

Dürer 1507 Adam

Dürer 1507 Eva

Dürer 1498 Autoretrat

Dürer 1521 Retrat d'home

L'Autoretrat és de quan l'artista tenia 26 anys. Del Retrat d'home, diu d'Ors que es discuteix si és el banquer Hans Imoff o bé Sterk, un tresorer de Bramant. D'Ors considera que aquestes dues obres "són dues meravelles. L'autoretrat, d'una rèplica del qual tant gaudia Goethe, és una obra d'elegància i de refinament tal, que no podem deixar de commoure'ns davant la suggestió d'una anècdota, el recordar que Dürer era el fill d'un plater pobre, i que havia de guanyar-se la vida venent gravats, de vegades des de la finestra de casa seva, convertida en botiga, i per la mà de la seva dona."

Vinyoli: Sol davant teu

Vlaminck 1905

"Sol davant teu, encesa llunyania
reveladora, digue'm el secret
que vetlla en tu.
            Silenci.
                       L'últim clam
del dia mor, deixant-me sols preguntes.
Com ara el món, així també la vida:
posta constant, fluent, cap a naixences
que no sabem.
                       De tants que et precediren
i ja no són, avui ets el resum:
petita veu que puja com la flama,
dient només: Tots som per a morir.
Un breu instant, però, sobre la terra
cremar estimant t'és concedit.
Altre saber no t'és donat: cal perdre's
en foc humil, però l'amor coneix."


Joan Vinyoli, del llibre Les hores retrobades (1951)

Despertar

Jawlensky 1911

"Despertar és l'única experiència que val la pena. Obrir bé els ulls per veure que la infelicitat no ve de la realitat, sinó dels desitjos i de les idees equivocades. Per ser feliç no has de fer res, ni aconseguir res, sinó desfer-te de falses idees, il·lusions i fantasies que no et deixen veure la realitat. Això només s'aconsegueix mantenint-te despert i anomenant a les coses pel seu nom."


"Tot canvi autèntic s'efectua sense cap esforç. La persona humana té unes energies fabuloses en reserva per a quan necessita engegar-les. L'important és descobrir què està passant en tu i al teu voltant per saber el que va malament i les seves causes. El que importa és estar despert."


"Cal despertar. La por només es treu buscant-ne l'origen. El que es porta bé a base de por és que l'ha domesticat, però no ha canviat l'origen dels seus problemes. Està adormit."


"Estar despert és no deixar-te afectar per res ni per ningú. I això és ser lliure."


"Només es desperten els que desitgen despertar-se."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987, un mes després de la seva mort, a la revista Vida Nueva. El text es va fer a partir dels apunts d'una participant al curs que Mello va impartir a Barcelona del 19 al 26 d'agost de 1986, ara fa trenta anys.

Cultura i esforç

Manet 1868

"La cultura de l'entreteniment està devorant l'autèntica cultura. És fàcil caure en entreteniments massificats i no fer un esforç per interessar-se per la música o l'art. És una decadència general."

Arnau Tomàs, violoncel·lista del Quartet Casals, a La Vanguardia del 20.08.2016

El cor pur

Bissier 1960

"El cor pur és la nostra guia per anar pel món. Hem d'actuar més per inspiració i no pas per un desig que ens ve de fora. El cor pur és consciència. Consciència és coneixement, però no només coneixement, també vol dir adonar-se de les coses, incorpora una altra dimensió, més moral, ètica."

"La consciència és la porta a la meditació. És a dir, una cosa és el que saps i l'altra la consciència, que agrupa el que saps i el que no saps. La consciència és més ampla que el coneixement."

Raimon Panikkar al seu llibre de converses amb Antoni Bassas El matí amb Raimon Panikkar, Edicions Proa 2008.

Enteniment i raó

Duchamp 1910

"En el pla del coneixement, els filòsofs medievals ja havien distingit entre dues capacitats cognoscitives: l'enteniment (intellectus) i la raó (ratio). El primer era superior. Se'l concebia com de caràcter intuïtiu i permetia arribar als principis que regien el coneixement i l'acció moral. D'una manera fulminant ens apropava a la divinitat. La segona capacitat, la raó, era més "humana". Posseïa una naturalesa discursiva i ens apropava a uns coneixements més efímers i temporals. Més tard, la il·lustració va invertir la jerarquia entre aquestes dues capacitats. A partir d'aquí, Kant va copsar bé dues coses: que pensem des de categories que només són nostres, i que estem condemnats a pensar coses que no coneixem ni podem conèixer. Entre aquestes darreres s'hi troben la llibertat i l'acció moral.  Elles, i no el coneixement, constitueixen, per a Kant, el vèrtex de la dignitat humana. El coneixement científic es circumscriu als fenomens; fora d'ells no hi ha coneixement. Però es vulgui o no, estem compel·lits a pensar més enllà d'ells, a pensar sense conèixer. Aquest és el camp de la moralitat i d'unes idees regulatives que mai permeten assolir l'ideal que es persegueix, però que permeten orientar-nos i civilitzar una mica la jungla d'interessos, valors i identitats en la que vivim."

Ferran Requejo i Ramón Valls a "Somos conflictivos, pero..." Isegoría, Revista de filosofía moral y política n. 37, 2007.

La noche iluminada

...estando ya mi casa sosegada.

                                                                           San Juan de la Cruz

"Nada de lo que has sido
permanece.
No tienes ni pasado ni futuro,
y hasta el mismo morir
no es muy seguro.
Nada ni nadie a ti
te pertenece.
Pero respira el campo
si anochece.
Vuelve a ser todo transparente
y puro.
Avanzas confiado
hacia lo oscuro.
El mundo nace en tu interior
y crece.
Qué sencillo morir.
Y qué sencillo
poder vivir al fin
como si todo
fuera un ir devanándose
el ovillo,
y nunca hubiera sido
de otro modo.
Todo vuelve a ser tuyo,
siendo nada,
estando ya la noche
iluminada."


José Corredor-Matheos a El don de la ignorancia (2004)


(gràcies, Lluís Trabal, per fer-nos-el conèixer!)

D'Ors al Prado XVI: Ribera

XVI. Ribera

Recorda d'Ors que Ribera era tretze anys més gran que Zurbarán, catorze que Velázquez i trenta-tres que Murillo, però parla d'ell en darrer lloc perquè el considera el més romàntic dels quatre. "Aquest Spagnoleto, aquest valencià entreverat de napolità, s'apropa alhora, per la patològica profunditat de la ment i pel desordre luxosíssim de la sensibilitat, al Rhin (els mestres germànics i el seu "descobriment de la vida interior") i a l'Adriàtic (els mestres venecians i la seva "orgia del color")."

Considera un exemple d'aguda tendresa la sèrie de bustos d'apòstol, especialment el dedicat a l'Apóstol Santiago, del que diu: "Quin rostre ardent, inquiet, consumit per la intel·ligència, quina mirada tan febril!"

Ribera 1630 Santiago el Mayor

Ribera 1630 Sant Felipe

Ribera 1630 San Judas Tadeo

Ribera 1630 San Pablo

Ribera 1630 San Pedro

Ribera 1630 San Simón

Ribera 1630 San Bartolomé

Ribera 1630 Santo Tomás

"De la "orgia del color", en proporcions i força gairebé adriàtiques, ens en dóna testimoni, més clarament que "El sueño de Jacob", per a molts la preferida entre les obres de Ribera, el quadre "El martirio de San Bartolomé" [de fet, és El martirio de San Felipe], on a pesar del terrible tema s'ofereix als ulls el regal d'un veritable festival, fins i tot amb luxe teatral i sumptuosa escenografia. El cos del sant es retorça al centre com una flama d'or. Els botxins es mouen al seu voltant amb gestos amplis de noble tragèdia. Cossos i roba, en dinamisme encara molt noble, s'apleguen i reparteixen en agrupacions podríem dir coreogràfiques. Una harmonia de porpres i carmins forma al voltant d'aquella àurea flama una mena de braser sagnant d'on sortís."

Ribera 1639 El martirio de Sant Felipe

Ribera 1639 El sueño de Jacob

Tolerància

Bissier 1961

"Tolere vol dir suportar, aguantar. Tolerància també vol dir tenir paciència, aguantar transformant. Qui no és tolerant no pot viure en pau amb ell mateix. La tolerància és una virtut ("virtut" vol dir "força") essencial per a la vida personal."

Raimon Panikkar al seu llibre de converses amb Antoni Bassas El matí amb Raimon Panikkar, Edicions Proa 2008.

Vinyoli: El gran foc

Hernández Pijuan 1974

"Atio focs
que se m'apaguen.
                              No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
                              Cada dia
més fatigat, però no mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
                                        que totes les guspires
omplin la nit."


Joan Vinyoli, a Ara que és tard (1975)

Interposició

Morris Louis 1958

"I aleshores quan et disposis seriosament (...) a oblidar el coneixement i la consciència de tu mateix - com ha de ser si vols experimentar l'amor de Déu en el seu grau màxim possible en aquesta vida - comprendràs i experimentaràs que, si no perds el teu jo, mai no aconseguiràs el teu objectiu. Perquè onsevulla que siguis, qualsevol cosa que facis o de la manera que ho intentis, sempre notes la confusa consciència del teu propi ésser que s'interposa entre tu i Déu."

El núvol del no-saber, anònim anglès del segle XIV

Religió i llibertat

Bissier 1961

"La llibertat se'ns dóna com a possibilitat i ens toca a nosaltres fer-la real. Això és la veritable religió: allò que lliga deslligant de tot."

Raimon Panikkar a una entrevista d'Eva Torres publicada a la revista La Xarxa de Manresa n. 7, 2005

Maria amb el Nen

Bellini 1470

La glòria de Déu

Michelangelo 1511

"L'Església sabia el que sabia el Salmista: la música canta la glòria de Déu. La música el lloa tan bé o millor que la construcció d'una església o la seva ornamentació. La música és l'ornament més bell de l'església. Gloria, gloria, gloria!"

Ígor Stravinski, a Avec Stravinsky, de Robert Craft (1958)

D'Ors al Prado XV: Murillo

XV. Murillo

D'Ors considera que Zurbarán està mal representat al Prado. Pel que fa a Murillo, tampoc no el considera prou ben representat però en parla amb més amplària. Diu que, pel seu gust, el millor Murillo "és aquell que vesteix les escenes picaresques amb una certa ombrívola fondària, que deixa transparentar un or subterrani, i s'eaproxima, en cert sentit, a Rembrandt." El pitjor Murillo, en canvi, "és, a l'extrem oposat, el que voldria fer clar i es queda en marcit; el que aspira al bell i no passa del bonic; el que, en pretendre traduir un misticisme, traeix una sensualitat vulgar; el que, en intentar elevar a les seves Verges un himne, no fa més, no pot fer més, que adreçar-los una floreta."

Considera La Sagrada Familia del Pajarito com un exemple del millor fase de l'artista:

Murillo 1650 La Sagrada Familia del Pajarito

En canvi, El Divino Pastor i les Purísimas les situa en el pitjor Murillo:

Murillo 1660 El Divino Pastor

Murillo 1665 La Inmaculada Concepción de la Media Luna

I afegeix: "Però és típic en l'artista l'acomplament d'ambdues maneres en un mateix quadre, meitat per meitat. Llavors una part de l'obra sona com una dita saborosa i plebea, i l'altra com una romança per a cant i piano en una saleta de rebre." Veu un exemple d'això a Visión de San Bernardo.

Murillo 1655 Aparición de la Virgen a San Bernardo

Vinyoli: Runa

Twombly 1971

"Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico."


Joan Vinyoli, a Encara les paraules (1973)

Sobre música clàssica: cronologies

Twombly 1963

(remenant papers antics he trobat aquests materials cronològics. No sé qui els va elaborar ni com em van arribar. Semblen materials per a un cicle de conferències. Els transcric per preservar-los. Hi he afegit alguna cosa i he suprimit algunes coses)

A) Amb Mozart com a eix:

1762: Mozart, de 6 anys, fa la Sonata en Do per a violí i piano K. 6. Haydn, de 30 anys, fa la seva Simfonia n. 9 en Do.

1763: Mozart, de 7 anys, fa la Sonata en Re per a violí, K. 7 i la Sonata en Si bemoll per a violí, K. 8. Haydn, de 31 anys, fa les Simfonies n. 12 en Mi i n. 13 en Re.

1764: Mozart, de 8 anys, fa la Simfonia n. 1 en Mi bemoll, K. 16, la Simfonia n. 4 en Re, K. 19, i set Sonates per a violí K. 9 a K. 15. Gluck, de 50 anys, fa l'òpera La rencontre imprévue, i Haydn, de 32 anys, les Simfonies n. 16 a 18 i la n. 22 en Mi bemoll (El filòsof).

1765: Mozart, de 9 anys, fa la Simfonia n. 5 en Si bemoll, K. 22, la Sonata per a piano a quatre mans en Do K. 19d, i arreglava tres Sonates de J. C. Bach per a orquestra de cordes, K. 107.  Haydn, de 33 anys, fa les Simfonies n. 26 (Lamentacions) i n. 30 (Al·leluia). Boccherini, de 22 anys, fa l'òpera La confederazione.

1766: Mozart, de 10 anys, fa les Sis sonates per a violí K. 26 a K. 31. Gluck, de 52 anys, fa el ballet L'orfano della China. Haydn, de 34 anys, les Sonates per a piano n. 4 a 12.

1767: Mozart, d'11 anys, fa la Simfonia n. 6 en Fa K. 43, la Simfonia n. 43 en Fa, K. 76, quatre Concerts per a piano (K. 37 en Fa; K. 39 en Si bemoll; K. 40 en Re; k. 41 en Sol) i tres Sonates per a orgue i cordes (K. 62 en Mi bemoll; K. 68 en Si bemoll; K. 69 en Re). Hayd, de 35 anys, fa les Sonates per a piano 13, 16 i 17.

1768: Mozart, de 12 anys, fa l'opereta Bastien und Bastienne i les Simfonies n. 7 en Re, K. 45 i n. 8 en Re, K. 48. Haydn, de 36 anys, fa els Concerts per a violí en Do i Sol.

1769: Mozart, de 13 anys, fa la Simfonia n. 9 en Do, K. 73, la Simfonia n. 42 en Fa, K. 75 i la Missa en Do K. 66. Haydn, de 37 anys, fa els  Quartets per a cordes 20 a 25.

1770: Mozart, de 14 anys, fa les Simfonies n. 10 en Sol K. 74; n. 11 en Re K. 80; n. 45 en Re K. 95; n. 47 en Re K. 97 i , així com el Quartet per a cordes en Sol K. 80. Haydn, de 38 anys, fa el Concert per a violí en Re.

1771: Mozart, de 13 anys, fa les Simfonies n. 12 en Sol K. 110; n. 13 en La K. 112; n. 14 en La K. 114.; n. 46 en Do K. 96; n. 48 en Re K. 111.  Haydn, de 39 anys, fa la Sonata per a piano n. 18 en Do m i els Quartets per a cordes n. 26 a 31.

1772: Mozart, de 14 anys, fa les Simfonies  n. 15 en Sol K. 124; n. 16 en Do K. 128; n. 17 en Sol K. 129; n. 19 en Mi bemoll K. 132; n. 20 en Re K. 133 (de gran vitalitat rítmica); n. 21 en La K. 134; en Re K. 161; n. 22 en Do K. 162; n. 51 en Re K. 163, i l'òpera Lucio Silla. Haydn, de 40 anys, fa les Simfonies n. 45, 46, 48 (Maria Teresa) i 52 i la Missa de Santa Cecília n. 3.

1773: Mozart, de 17 anys, fa les Simfonies n. 23 en Re K. 181; n. 24 en Si bemolll K. 182; n. 25 en Sol m K. 183 (la primera escrita en tonalitat menor, dramàtica i passional); n. 26 en Mi bemoll K. 184, el Concert per a piano en Re K. 175, el Concertone per a dos violins en Do K. 190, els Quartets per a cordes K. 168 a 173 i el Quintet de corda en Si bemoll K. 174. Haydn, de 41 anys, fa les Sonates per a piano 19 a 24.

1774: Mozart, de 18 anys, fa l'òpera La finta giardiniera; les Simfonies n. 27 en Sol K. 199; n. 28 en Do K. 200; n. 29 en La K. 201; n. 30 en Re K. 202, el Concert per a fagot en Si bemoll K. 191, les Sonates per a piano k. 279 a 284 i la Sonata per a piano a quatre mans en Si bemoll K. 358. Gluck, de 60 anys, fa l'òpera Ifigènia a Àulide. Haydn, de 42 anys, fa la Simfonia n. 55 (Mestre d'escola).

1775: Mozart, de 19 anys, fa l'òpera Il re pastore, la Simfonia n. 49 en Do, K. 102, els Concerts per a violí n. 207, 211, 216, 218 i 219 i la Sonata en Si bemoll per a orgue i cordes K. 212.

1776 (Revolució americana): Mozart, de 20 anys, fa els Concerts per a piano K. 238, 242 (per a tres pianos) i 246, el Trio amb piano en Si bemoll K. 254, les Sonates per a orgue i cordes K. 224, 225, 241, 244 i 245 i la Missa en Do K. 257. Gluck, de 62 anys, fa l'òpera Alceste. Haydn, de 44 anys, fa la Simfonia n. 60 (Il distrato) i les Sonates per a piano n. 25 a 30.

1777: Mozart, de 21 anys, fa el Concert per a piano en Mi bemoll K. 271; el Concert per a violí en Re K. 271a; la Sonata per a piano en Do K. 309 i la Sonata per a orgue i cordes en Sol K. 274. Gluck, de 63 anys, fa l'òpera Armide. Haydn, de 45 anys, fa la Simfonia n. 63 (La Roxolane) i les Sonates per a piano n. 31 i 32.

1778: Mozart, de 22 anys, fa la Simfonia n. 31 en Re K. 297 (Paris, llarga i brillant); el Concert per a flauta i arpa en Do K. 299; els Concerts per a flauta en Sol K. 313 i en Re K. 314; la Simfonia concertant per a instruments de vent K. 9; les Sonates per a piano K. 310, 311, 330 a 333 i les Sonates per a violí K. 296 (molt lírica) i 301 a 306.

1779: Mozart, de 23 anys, fa les Simfonies n. 32 en Sol K. 318 i n. 33 en Si bemoll K. 319; la Simfonia concertant per a violí i viola en Mi bemoll K. 364 (una obra mestra); la Sonata per a orgue i cordes en Do K. 328 i la Missa en Do K. 317. Gluck, de 65 anys, fa l'òpera Ifigènia a Tàuride. Haydn, de 47 anys, fa les Sonates per a piano de 33 a 37.

1780: Mozart, de 24 anys, fa la Simfonia n. 34 en Do K. 338; les sis Variacions per a violí i piano sobre "Hélas, j'ai perdu mon amant" K. 360, i la Sonata per a orgue i cordes en Do K. 336. Beethoven, de 10 anys, fa les nou Variacions sobre una marxa de Dressler.

1781: Mozart, de 25 anys, fa l'òpera Idomeneo; en Rondó per a violí i orquestra en Do K. 373; el Concert rondó per a trompa en Mi bemoll K. 371; les dotze Variacions per a violí i piano sobre "La bergère Célimène" K. 359; la Sonata per a dos pianos k. 448; les Sonates per a violí K. 376a 380. Haydn, de 49 anys, fa la Simfonia n. 73 (La cacera) i el Concert per a trompa i cordes n. 2. Beethoven, d'11 anys, fa "Schilderung eines Mädchen".

1782: Mozart, de 26 anys, fa l'òpera El rapte en el serrall; la Simfonia n. 35 en Re K. 385 (Haffner); els Concerts per a piano K. 413 a 415; el Concert per a trompa K. 412; tres Sonates inacabades per a violí K. 402 a 404 i el Quartet per a cordes K. 387. Beethoven, de 12 anys, fa algunes Bagatel·les per a piano.

1783: Mozart, de 27 anys, fa la Simfonia n. 36 en Do K. 425 (Linz, delicada i subtil); els Concerts per a trompa en Mi bemoll K. 417 i en Mi bemoll K. 447, i els Quartets per a cordes en Re K. 421 i en Mi bemoll K. 428. Haydn, de 52 anys, fa el Concert per a violoncel en Re. Beethoven, de 13 anys, fa tres Sonates per a piano i un Minuet per a piano.

1784: Mozart, de 28 anys, fa els Concerts per a piano K. 449, 450, 451, 453, 456 i 459; la Sonata per a violí en Si bemoll K. 454; la Sonata per a piano en Do m K. 457 i el Quartet per a cordes en Si bemoll K. 458. Haydn, de 52 anys, fa l'òpera Armida. Beethoven, de 14 anys, fa el Rondó allegretto per a piano.

1785: Mozart, de 29 anys, fa els Concerts per a piano K. 466, 467 i 482; els Quartets per a cordes K. 464 i 465; el Quartet amb piano K. 478 i la Sonata per a violí en Mi bemoll K. 481. Haydn, de 53 anys, fa la Simfonia n. 87 i la Sonata per a piano n. 41. Beethoven, de 15 anys, fa el Quartet amb piano n. 1 i el Trio amb piano n. 9.

1786: Mozart, de 30 anys, fa les òperes L'empresari i Le nozze di Figaro; la Simfonia n. 38 en Re K. 504 (Praga); els Concerts per a piano K. 488, 491 i 503; el Concert per a trompa en Mi bemoll K. 495; les Sonates per a piano a quatre mans K. 357 i 497; el Quartet per a cordes en Re K. 499; el Quartet amb piano en Mi bemoll K. 493, i els Trios amb piano K. 496, 498 i 502. Haydn, de 54 anys, fa les Simfonies n. 82 (L'ós), 83 (La gallina), 84, 85 (La reina) i 86 (El miracle). Beethoven, de 16 anys, fa un Trio per a piano, flauta i fagot.

1787: Mozart, de 31 anys, fa l'òpera Don Giovanni; Eine kleine Nachtmusik per a cordes; els Quartets per a cordes K. 406, 515 i 516; la Sonata per a piano a quatre mans en Do K. 521 i la Sonata per a violí en La K. 526. Haydn, de 55 anys, fa les Simfonies n. 88 i 89 i els Quartets per a cordes n. 51 a 57.

1788: Mozart, de 32 anys, fa les Simfonies n. 39 en Mi bemoll K. 543, n. 40 en Sol m K.550 i n. 41 en Do K. 551 (Júpiter), que són les tres més grans simfonies de Mozart; el Concert per a piano en Re K. 537 (Coronació); el Quartet per a cordes en Re m K. 546; els Trios per a piano K. 542, 548 i 564; la Sonatina per a piano en Do K. 545 i la Sonata per a violí en Fa K. 547. Haydn, de 56 anys, fa les Simfonies n. 90, 91, 92 (Oxford) i la de les joguines.

1789 (Revolució francesa): Mozart, de 33 anys, fa el Quartet per a cordes en Re K. 575 i les Sonates per a piano en Si bemoll K. 570 i en Re K. 576. Beethoven, de 19 anys, fa dos preludis per a piano o orgue.

1790: Mozart, de 34 anys, fa l'òpera Così fan tutte; el Quintet per a cordes en Re K. 593 i els Quartets per a cordes K. 589 i 590. Haydn, de 58 anys, fa la Sonata per a piano n. 48. Beethoven, de 20 anys, fa dues Cantates.

1791: Mozart, de 35 anys, fa les òperes La flauta màgica i La clemenza di Tito; el coral Ave Verum; el Concert per a piano en Si bemoll K. 595; el Concert per a clarinet en La K. 622; el Quartet per a cordes en Mi bemoll K. 614 i el Requiem. Haydn, de 59 anys, fa les Simfonies n. 93 i 94 (Sorpresa) (obra mestra).



B) Amb Mendelssohn com a eix:


1821: Mendelssohn, de 12 anys, fa la Sonata per a piano n. 2. Beethoven, de 51 anys, fa la Sonata per a piano n. 31. Schubert, de 24 anys, fa la Simfonia n. 7. Chopin, de 11 anys, fa la Polonesa n. 15.

1822: Mendelssohn, de 13 anys, fa el Quartet amb piani n.1, Op. 1. Beethoven, de 52 anys, fa la obertura La consagració de la llar. Schubert, de 25 anys, fa la Simfonia n. 8 (Inacabada). Chopin, de 12 anys, fa la Polonesa n. 16.

1823: Mendelssohn, de 14 anys, fa el Quartet per a piano n. 2 i una Sonata per a violí. Beethoven, de 53 anys, fa la Sonata per a piano n. 32. Schubert, de 26 anys, fa el cicle de cançons "La bella molinera" i la música incidental de Rosamunda.

1824: Mendelssohn, de 15 anys, fa la Simfonia n. 1 en Do m i el Quartet amb piano n. 3. Beethoven, de 54 anys, fa el Quartet per a cordes n. 12. Schubert, de 27 anys, fa el Quartet per a cordes n. 14.

1825: Mendelssohn, de 16 anys, fa l'òpera "Les noces de Camacho"; l'obertura per a orquestra "Trompeta"; l'Octet per a cordes i un Capriccio per a piano. Beethoven, de 55 anys, fa el Quartet per a cordes n. 13 i la Gran fuga en Si bemoll per a cordes. Schubert, de 28 anys, fa les Sonates per a piano n. 15 a 17. Chopin, de 15 anys, fa la Polonesa n. 8.

1826: Mendelssohn, de 17 anys, fa l'obertura de El somni d'una nit d'estiu; un Quintet per a cordes; unes Sonates per a piano i comença un cicle de sis cançons.  Beethoven, de 56 anys, fa els Quartets per a cordes n. 14 a 16. Schubert, de 29 anys, fa la Sonata per a piano n. 18. Chopin, de 16 anys, fa tres Escoceses. Weber, de 40 anys, fa l'òpera Oberon.

1827: Mendelssohn, de 18 anys, fa el Quartet per a cordes n. 2, la Fuga per a Quartet de cordes, la Sonata per a piano n. 3 i set peces per a piano. Schubert, de 30 anys, fa el cicle de cançons "Viatge d'hivern". Chopin, de 17 anys, fa el Nocturn n. 19. Berlioz, de 24 anys, fa l'obertura de "Les Francs.Juges".

1829: Mendelssohn, de 20 anys, fa la opereta Die Heimkehr aus der Fremde, el Quartet per a cordes n. 1, les Variacions concertants per a violoncel i piano, tres Fantasies per a piano i dotze cançons. Schumann, de 19 anys, fa els Papillons. Chopin, de 19 anys, fa el Concert per a piano n. 2, els Valsos n. 10 i 13 o la Polonesa n. 12.

1830: Mendelssohn, de 21 anys, fa la Simfonia n. 5 (Reforma), el poema simfònic Les Hèbrides Op. 26 (també conegut per La gruta de Fingal) i divuit cançons, a més d'acabar el Rondó capriccioso Op. 14. Berlioz, de 27 anys, fa la Simfonia fantàstica. Chopin, de 20 anys, fa el Concert per a piano n. 1 i els Nocturns per a piano n. 4 a 6. Liszt, de 19 anys, comença el Concert per a piano n. 1.

1831: Mendelssohn, de 22 anys, fa el Concert per a piano n. 1 i la cantata La primera nit de Walpurgis. Chopin, de 21 anys, fa els Valsos n. 1 i 3 i l'Andante spianato i Gran Polonesa brillant. Liszt, de 20 anys, fa les Harmonies poétiques et religieuses per a piano i orquestra.

1832: Mendelssohn, de 23 anys, fa Mar en calma i bon viatge (sobre poemes de Goethe), el Capriccio brillant per a piano i orquestra i sis Preludis i fugues per a piano. Chopin, de 22 anys, comença l'Allegro de concert i fa el Scherzo n. 1. Wagner, de 19 anys, fa la Simfonia en Do.

1833: Mendelssohn, de 24 anys, fa la Simfonia n. 4 (Italiana), l'obertura de Die Schöne Melusine, la Fantasia per a piano en Fa sostingut menor i tres Capricis per a piano. Chopin, de 23 anys, fa el Bolero en Do i la Introducció i variacions sobre un tema de Hérold. Schumann, de 23 anys, fa sis Concerts estudis sobre Capricis de Paganini.

1834: Mendelssohn, de 25 anys, fa el Rondó brillant per a piano i orquestra; el Sextet per a piano; les Cançons sense paraules per a piano, Llibre I; tres Estudis per a piano i set cançons. Berlioz, de 31 anys, fa Les nuits d'été. Chopin, de 24 anys, fa els Estudis 13 a 24. Schumann, de 24 anys, fa el Carnaval.

1835: Mendelssohn, de 26 anys, fa les Cançons sense paraules per a piano, Llibre II. Liszt, de 24 anys, fa els Anys de pelegrinatge per a piano. Chopin, de 25 anys, fa els Nocturns n. 7 i 8.

1836: Mendelssohn, de 27 anys, fa l'oratori Paulus. Chopin, de 26 anys, fa els Nocturns n. 9 i 10.

1837: Mendelssohn, de 28 anys, fa el Concert per a piano n. 2 i els Quartets per a cordes n. 3 a 5. Chopin, de 27 anys, fa el Nocturn en Do m Op. 20 i l'Impromptu Op. 29. Schumann, de 27 anys, fa els Estudis simfònics.

1838: Mendelssohn, de 29 anys, fa la Serenada i Allegro goioso per a piano i orquestra; una Sonata per a violoncel i el Trio per a piano n. 1. Berlioz, de 35 anys, fa l'òpera Benvenut Cellini. Schumann, de 28 anys, fa les Kinderszenen i la Kreisleriana.

1839: Mendelssohn, de 30 anys, fa les Cançons sense paraules per a piano, Llibre III i l'obertura de Ruy Blas. Chopin, de 29 anys, fa la Sonata per a piano n. 2 i els Estudis n. 25 a 27. Schumann, de 29 anys, fa els Nachtstücke per a piano. Liszt, de 28 anys, fa el Concert per a piano n. 2.

1840: Mendelssohn, de 31 anys, fa la Simfonia n. 2 (Lobgesang). Chopin, de 30 anys, fa el Vals n. 5. Liszt, de 29 anys, fa la Maldició per a piano i cordes. Wagner, de 27 anys, fa l'obertura de Faust.

1841: Mendelssohn, de 32 anys, fa les Cançons sense paraules per a piano, Llibres IV i VII i les Variacions serioses en Re m, Op. 54. Schumann, de 31 anys, fa les Simfonies n. 1 (Primavera) i 4, i el Concert per a piano.

1842: Mendelssohn, de 33 anys, acaba la Simfonia n. 3 (Escocesa) i fa les Cançons sense paraules per a piano, Llibre VIII, les sis Kinderstücke, Op. 72 i una Sonata per a violoncel. Chopin, de 32 anys, fa la Polonesa n. 6. Schumann, de 32 anys, fa tres Quartets per a cordes. Wagner, de 29 anys, fa l'òpera Rienzi. Verdi, de 29 anys, fa l'òpera Nabucco.

1843: Mendelssohn, de 34 anys, fa les Cançons sense paraules per a piano, Llibres V i VI, la resta de la suite El somni d'una nit d'estiu, les peces per a Quartet de cores Op. 81 i la música incidental per a Athalie. Chopin, de 33 anys, fa els Nocturns n. 15 i 16 i la Berceuse Op. 57. Schumann, de 33 anys, fa la cantata Das Paradies und die Peri. Liszt, de 32 anys, fa el Vals impromptu en La bemoll. Wagner, de 30 anys, fa l'òpera L'holandès errant. Verdi, de 29 anys, fa l'òpera I Lombardi.

1844: Mendelssohn, de 35 anys, fa el Concert per a violí en Mi m (obra mestra). Chopin, de 34 anys, fa la Sonata per a piano n. 3.

1845: Mendelssohn, de 36 anys, fa les Cançons sense paraules per a violoncel i piano, el Trio amb piano  n. 2 i un Quintet per a cordes. Schumann, de 35 anys, fa la Simfonia n. 2. Wagner, de 32 anys, fa l'òpera Tannhäuser. Verdi, de 32 anys, fa l'òpera Giovanna d'Arco.

1846: Mendelssohn, de 37 anys, fa l'oratori Elies i el Quartet per a cordes n. 6. Berlioz, de 43 anys, fa  La condemna de Faust.

1847: Mendelssohn, de 38 anys, fa l'òpera Lorelei (inacabada). Schumann, de 37 anys, fa els Tríos amb piano n. 1 i 2.



C) Amb Liszt com a eix:

1830: Liszt, de 19 anys, fa el Concert per a piano n. 1. Mendelssohn, de 21 anys, fa el poema simfònic Les Hèbrides Op. 26 (també conegut per La gruta de Fingal), la Simfonia n. 5 (Reforma) i divuit cançons, a més d'acabar el Rondó capriccioso Op. 14. Berlioz, de 27 anys, fa la Simfonia fantàstica. Chopin, de 20 anys, fa el Concert per a piano n. 1 i els Nocturns per a piano n. 4 a 6.

1831: Liszt, de 20 anys, fa les Harmonies poétiques et religieuses per a piano i orquestra. Mendelssohn, de 22 anys, fa el Concert per a piano n. 1 i la cantata La primera nit de Walpurgis. Chopin, de 21 anys, fa els Valsos n. 1 i 3 i l'Andante spianato i Gran Polonesa brillant.

1835: Liszt, de 24 anys, fa els Anys de pelegrinatge per a piano .Mendelssohn, de 26 anys, fa les Cançons sense paraules per a piano, Llibre II. Chopin, de 25 anys, fa els Nocturns n. 7 i 8.

1839: Liszt, de 28 anys, fa el Concert per a piano n. 2. Mendelssohn, de 30 anys, fa les Cançons sense paraules per a piano, Llibre III i l'obertura de Ruy Blas. Chopin, de 29 anys, fa la Sonata per a piano n. 2 i els Estudis n. 25 a 27. Schumann, de 29 anys, fa els Nachtstücke per a piano.

1840: Liszt, de 29 anys, fa la Maldició per a piano i cordes. Mendelssohn, de 31 anys, fa la Simfonia n. 2 (Lobgesang). Chopin, de 30 anys, fa el Vals n. 5. Wagner, de 27 anys, fa l'obertura de Faust.

1843: Liszt, de 32 anys, fa el Vals impromptu en La bemoll. Mendelssohn, de 34 anys, fa les Cançons sense paraules per a piano, Llibres V i VI, la resta de la suite El somni d'una nit d'estiu, les peces per a Quartet de cordes Op. 81 i la música incidental per a Athalie. Chopin, de 33 anys, fa els Nocturns n. 15 i 16 i la Berceuse Op. 57. Schumann, de 33 anys, fa la cantata Das Paradies und die Peri. Wagner, de 30 anys, fa l'òpera L'holandès errant. Verdi, de 29 anys, fa l'òpera I Lombardi.

1849: Liszt, de 38 anys, fa la Héroïde funèbre per a orquestra. Schumann, de 39 anys, fa el poema dramàtic Manfred. Verdi, de 36 anys, fa l'òpera Luisa Miller. Bruckner, de 25 anys, fa el Requiem en Re m.

1850: Liszt, de 39 anys, fa el poema simfònic Prometheus, les Consolacions per a piano i els nocturns per a piano Liebensträume. Schumann, de 40 anys, fa la Simfonia n. 3 (Renana).

1852: Liszt, de 41 anys, fa les Rapsòdies hongareses n. 1 a 15. Gounod, de 34 anys, fa l'òpera Faust. Brahms, de 19 anys, fa la Sonata per a piano n. 1.

1854: Liszt, de 43 anys, fa els poemes simfònics Les préludes, Hungaria i Orpheus. Berlioz, de 51 anys, fa l'oratori L'enfance du Christ. Bruckner, de 30 anys, fa la Missa solemne en Si bemoll. Brahms, de 21 anys, fa el Concert per a piano n. 1.

1855: Liszt, de 44 anys, fa el Totentanz per a piano i orquestra. Verdi, de 42 anys, fa l'òpera I vespri siciliani. Gounod, de 37 anys, fa les Simfonies n. 1 i 2. Lalo, de 32 anys, fa el Quartet per a cordes. Brahms, de 22 anys, fa el Quartet per a piano n. 3.

1856: Liszt, de 45 anys, fa els poemes simfònics Tasso i Hunnenschlacht. Berlioz, de 53 anys, fa l'òpera Els troians. Brahms, de 23 anys, fa les Variacions sobre un tema original per a piano.

1857: Liszt, de 46 anys, fa el poema simfònic Mazeppa i les Simfonies Dante i Faust. Wagner, de 44 anys, fa els Wesendonck Lieder. Verdi, de 44 anys, fa l'òpera Simon Bocanegra. Brahms, de 24 anys, fa el Rèquiem alemany. Dvorak, de 16 anys, fa la Missa en Si bemoll.

1859: Liszt, de 48 anys, fa el poema simfònic Hamlet i Die Ideale per a orquestra. Verdi, de 46 anys, fa l'òpera Un ballo in maschera. Brahms, de 26 anys, fa els Quartets per a cordes n. 1 i 2.

1860: Liszt, de 49 anys, fa la Fantasia sobre temes populars hongaresos per a piano i orquestra. Brahms, de 27 anys, fa el Sextet per a cordes en Si bemoll.

1863: Liszt, de 52 anys, fa dos Estudis-concert per a piano. Rossini, de 71 anys, fa la Petite Messe Solennelle. Bruckner, de 39 anys, fa la Simfonia en Fa m. Brahms, de 30 anys, fa la cantata Rinaldo.

1866: Liszt, de 55 anys, fa Deux légendes per a piano. Bruckner, de 42 anys, fa la Simfonia n. 1. Txaikovski, de 26 anys, fa la Simfonia n. 1 (Somnis d'hivern).

1867: Liszt, de 56 anys, fa la Llegenda de Santa Isabel. Verdi, de 54 anys, fa l'òpera Don Carlo. Gounod, de 49 anys, fa l'òpera Roméo et Juliette.

1879: Liszt, de 68 anys, fa el Via Crucis. Franck, de 57 anys, fa el Quintet per a piano en Fa m. Brahms, de 46 anys, fa la Rapsòdia per a piano en Sol m. Txaikovski, de 39 anys, fa l'òpera Eugene Onegin. Dvorak, de 38 anys, fa el Concert per a violí en La m. Richard Strauss, de 15 anys, fa la Obertura en La m.

1880: Liszt, de 69 anys, fa les cinc Rapsòdies hongareses restants. Brahms, de 47 anys fa l'Obertura per a un Festival Acadèmic i l'Obertura Tràgica. Txaikovski, de 40 anys, fa l'obertura de Romeo i Julieta. Dvorak, de 39 anys, fa la Simfonia n. 6. Grieg, de 37 anys, fa les Dues melodies elegíaques. Mahler, de 20 anys, fa els Klagende Lieder. Debussy, de 18 anys, fa l'andante per a piano. Richard Strauss, de 16 anys, fa la Simfonia en Re m.

1881: Liszt, de 70 anys, fa el Vals Mephisto. Bruckner, de 56 anys, fa la Simfonia n. 6. Dvorak, de 40 anys, fa un Quartet per a cordes. Grieg, de 38 anys, fa les Danses noruegues. Debussy, de 19 anys, fa la Fuga per a piano. Richard Strauss, de 17 anys, fa el Concert per a violí en Re m.

C) Amb Lalo com a eix:


1855: Lalo, de 32 anys, fa el Quartet per a cordes. Liszt, de 44 anys, fa el Totentanz per a piano i orquestra. Verdi, de 42 anys, fa l'òpera I vespri siciliani. Gounod, de 37 anys, fa les Simfonies n. 1 i 2.

1872: Lalo, de 49 anys, fa el Concert per a violí i Deux Aubades i Divertissement per a petita orquestra. Franck, de 50 anys, fa el Panis Angelicus. Bruckner, de 48 anys, fa la Simfonia n. 2. Txaikovski, de 32 anys, fa la Simfonia n. 2 (Petita Rússia). Dvorak, de 31 anys, fa el Quintet per a piano en La.

1873: Lalo, de 50 anys, fa la Simfonia espanyola per a violí i orquestra. Verdi, de 60 anys, fa el Quartet per a cordes. Bruckner, de 49 anys, fa la Simfonia n. 3 (Wagner). Brahms, de 40 anys, fa les Variacions sobre un tema de Haydn, Sant Antoni, per a orquestra. Dvorak, de 32 anys, fa la Simfonia n. 3 i el Quartet per a cordes en La m. Fauré, de 28 anys, fa el Cantique de Jean Racine.

1875: Lalo, de 52 anys, fa l'Allegro simfònic. Brahms, de 42 anys, fa el Quartet per a cordes n. 3. Txaikovski, de 35 anys, fa la Simfonia n. 3 (Polonesa) i el ballet El llac dels cignes. Dvorak, de 34 anys, fa la Simfonia n. 5. Grieg, de 32 anys, fa la música incidental de Peer Gynt. Fauré, de 30 anys, fa l'Allegro simfònic per a orquestra.

1876: Lalo, de 53 anys, fa el Concert per a violoncel. Wagner, de 63 anys, fa les òperes Siegfried i Götterdämmerung. Brahms, de 43 anys, fa la Simfonia n. 1. Txaikovski, de 36 anys, fa la Marxa eslava per a orquestra. Dvorak, de 35 anys, fa el Concert per a piano en Sol m. Fauré, de 31 anys, fa la Sonata per a violí en La. Debussy, de 14 anys, fa el Trio en Sol m.

1881: Lalo, de 58 anys, fa la Rapsòdia noruega. Liszt, de 70 anys, fa el Vals Mephisto. Bruckner, de 56 anys, fa la Simfonia n. 6. Dvorak, de 40 anys, fa un Quartet per a cordes. Grieg, de 38 anys, fa les Danses noruegues. Debussy, de 19 anys, fa la Fuga per a piano. Richard Strauss, de 17 anys, fa el Concert per a violí en Re m.

1882: Lalo, de 59 anys, fa les Suites per a ballet n. 1 i 2 Namouna. Wagner, de 69 anys, fa l'òpera Parsifal. Franck, de 60 anys, fa el poema simfònic Le chasseur maudit. Brahms, de 49 anys, fa el Quintet per a cordes n. 1. Txaikovski, de 42 anys, fa l'obertura 1812. Mahler, de 22 anys, fa els Lieder und Gesänge aus der Jugendzeit. Debussy, de 20 anys, fa l'Intermezzo per a orquestra. Richard Strauss, de 18 anys, fa el Concert per a trompa n. 1.

1884: Lalo, de 61 anys, fa el Scherzo. Franck, de 62 anys, fa el Preludi, coral i fuga per a piano. Bruckner, de 60 anys, fa la Simfonia n. 8 (Apocalíptica) i el Te Deum. Brahms, de 51 anys, fa la Simfonia n. 4. Fauré, de 39 anys, fa la Simfonia en Re m. Debussy, de 22 anys, fa la cantata L'Enfant prodigue. Richard Strauss, de 20 anys, fa la Simfonia en Fa m.

1886: Lalo, de 63 anys, fa la Simfonia en Sol m. Frank, de 64 anys, fa la Sonata per a violí en La. Brahms, de 53 anys, fa la Sonata per a violoncel n. 2. Dvorak, de 45 anys, fa les Danses eslaves per a orquestra. Richard Strauss, de 22 anys, fa el poema simfònic Macbeth. Satie, de 20 anys, fa les Ogives per a piano.

1888: Lalo, de 65 anys, fa l'òpera Le Roi d'Ys. Frank, de 66 anys, fa la Simfonia en Re m. Txaikovski, de 48 anys, fa la Simfonia n. 5 i el ballet La bella dorment. Mahler, de 28 anys, fa la Simfonia n. 1 i el cicle de cançons Des Knaben Wunderhorn. Debussy, de 26 ants, fa els Arabescs per a piano n. 1 i 2 (obra mestra). Richard Strauss, de 24 anys, fa el poema simfònic Don Juan. Satie, de 22 anys, fa tres Gymnopédies per a piano.

1889: Lalo, de 66 anys, fa el Concert per a piano. Verdi, de 76 anys, fa els Quatro pezzi sacri. Dvorak, de 48 anys, fa la Simfonia n. 8. Debussy, de 27 anys, fa la Fantasia per a piano i orquestra. Richard Strauss, de 25 anys, fa el poema simfònic Mort i transfiguració.

El darrer acte

"Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la comédie en tout le reste.

On jette enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour jamais."

Pascal

El rostre terrible de Déu

Twombly 1971

És habitual considerar que Déu té dos rostres contradictoris: per una part és ple d'amor i bondat, per l'altra és terrible. A què s'ha d'atribuir aquest rostre terrible?

Una primera explicació seria fer-lo derivar de la cara fosca de la vida: el dolor i la injustícia que omplen el món. En ser Déu considerat creador del conjunt de la realitat, cal associar-lo també amb aquesta dimensió tràgica de la vida. Accidents, malalties, terratrèmols, epidèmies, guerres, tortures, violacions, assassinats, maltractaments, la llista és prou llarga. I quan descobrim que cadascú de nosaltres porta també a dins un cantó fosc, una capacitat de fer el mal, de ser cruel, de ser mesquí, de ser egoista, de ser injust, de ser oportunista, reconfirmem aquest rostre terrible de la divinitat, que ens acusa i ens amenaça amb castigar-nos, ens persegueix, ens omple de culpa i remordiments. Molta gent s'allunya de la inspiració que pot suposar la referència a la divinitat a causa d'aquest rostre terrible que el fa més conscient del propi cantó fosc, un aspecte de nosaltres mateixos que preferim ignorar. No agrada tenir mala consciència, l'origen de la qual atribuïm a aquest rostre terrible de Déu.

Una segona explicació podria estar relacionada amb el terror que produeix la desaparició del "jo". I no tant en el moment inevitable de la mort com en la desaparició o dissolució del "jo" que va associada a tot procés radical de maduració i aprofundiment, d'experiència espiritual, religiosa. Apropar-se a Déu és desaparèixer com a entitat diferenciada, és fondre's, és entrar a l'oceà, és ser cremat pel foc ardent, fent servir imatges de diverses tradicions místiques. Aquest terror a la desaparició del "jo" és que que portaria a parlar del rostre "terrible" de la divinitat.

Actualment la primera explicació perd força. Veiem el Déu creador com un símbol útil, més que no pas com a la descripció d'un fet real. La ciència es va espavilant per fer-nos entendre l'origen i la dinàmica de la realitat, i se'n surt prou bé, fent innecessari el recurs a entitats extracòsmiques per explicar el cosmos. També la imatge dels humans com a fets "a imatge i semblança de Déu" és un bonic i potent símbol de determinades dimensions  dels humans, però no permet anar més enllà en la comprensió de la divinitat. Ja no ens cal atribuir a la faç terrible de Déu la faç terrible del món o la faç terrible de la condició humana. Sabem que som els humans, i no Déu, els responsables de la Xoà, i els responsables de les nostres petites misèries quotidianes. I que ho hem d'assumir, amb referència a Déu o sense.

Ara bé, la segona explicació manté la seva vigència. Per a l'humà que s'hi aproxima, Déu manté la seva capacitat d'anihilació, el seu rostre terrible...

No sabem perquè

Twombly 1964

No sabem perquè
cercar una major qualitat personal - i col·lectiva -
dóna sentit a la vida.
No sabem perquè.

No sabem perquè
gaudir de la bellesa
dóna sentit a la vida.
No sabem perquè.

No sabem perquè
obrir-nos a determinats àmbits simbòlics
i a dimensions unificadores que van més enllà de la raó
dóna sentit a la vida.
No sabem perquè.