Actituds angèliques

 

Chagall 1960

Amb una virtut activa, lligada a la nostra voluntat (poder, creativitat, sobrietat, amor, ordre-reflexió, claredat-visió, síntesi), una virtut rebuda, que ens és donada, més subtil i gratuïta (llibertat, impecabilitat, senzillesa, innocència-confiança, atenció, designi-propòsit, intuïció), i una virtut difícil, que requereix esforç (coratge, respecte, obediència, servei, aguait, acceptació, entrega), anem arribant a adquirir una determinada capacitat (desafiament, intent, serenitat, oració, paciència-quietud-espera, comprensió, silenci) que ens permet assolir un estat favorable (èxit, abundància, desaferrament, alegria-entusiasme, flexibilitat, humor, invocació), el qual té una manifestació exterior (dansa-amor a la terra, sexualitat màgica, aventura, compartir, comunicació, harmonia, veritat-autenticitat) i una manifestació interior (aturar el món-descansar, sanació, obertura, perdó, transformació, renaixement, viatge espiritual de l'ànima).

Set estan lligades a l'energia vital, la vermellor del muladhara: dansa-amor a la terra, desafiament, èxit, llibertat, aturar el món-descansar, poder, coratge. Set estan lligades a la força creadora, la taronjor del svadhistana: abundància, creativitat, intent, impecabilitat, respecte, sanació, sexualitat màgica. Set estan lligades al poder personal, a la blavor clara del manipura: aventura, desaferrament, obediència, obertura, senzillesa, sobrietat, serenitat. Set estan lligades a l'amor universal, la rosor i verdor de l'anahata: alegria-entusiasme, amor, compartir, innocència-confiança, oració, perdó, servei. Set estan lligades a la saviesa, la blavor fosca del vishuddha: aguait, atenció, comunicació, flexibilitat, ordre-reflexió, paciència-quietud-espera, transformació. Set estan lligades a la clarividència, la grogor d'ajna: acceptació, claredat-visió, comprensió, designi-propòsit, harmonia, humor, renaixement. Set estan lligades a la il·luminació, la violetor del sahasrara: entrega, intuïció, invocació, veritat-autenticitat, viatge espiritual de l'ànima, silenci, síntesi.

(en relació al tarot angèlic de Marta Cabeza)

Manierisme

El Greco 1580

"Avui comencem a entendre que en tots els artistes creadors del Manierisme (...) l'afany estilístic s'adreça sobretot a trencar la senzilla regularitat i harmonia de l'art clàssic i a substituir la seva normalitat suprapersonal per trets més suggestius i subjectius. De vegades és l'aprofundiment i interiorització de l'experiència religiosa i la visió d'un nou univers vital espiritual el que porta a abandonar la forma clàssica; d'altres, un intel·lectualisme extremat, conscient de la realitat i deformant-la a propòsit, moltes vegades perdent-se en jocs amb el bizarre i l'abstrús; en algun cas, també la maduresa passada d'un refinament preciosista que tot ho tradueix a l'elegant i subtil. (...) El Maniersime és (...) la primera orientació estilística moderna, la primera que està vinculada a un problema cultural i que estima que la relació entre la tradició i la innovació és tema que s'ha de resoldre mitjançant la intel·ligència. La tradició no és més que una defensa contra la novetat massa impetuosa, sentida com un principi de vida però alhora de destrucció. No es compren el Manierisme si no s'entén que la seva imitació dels models clàssics és una fugida del caos imminent, i que la agudització subjectiva de les seves formes expressa el temor a que la forma pugui fallar davant la vida i apagar l'art en una bellesa sense ànima. (...) [Els artistes manieristes, que treballen entre la tercera dècada i el final del segle XVI, i entre els que subratllem Tintoretto, El Greco, Brueghel, el Miquel Àngel tardà] són tan decididament realistes com idealistes, i la unitat complexa i gairebé no diferenciada de naturalisme i espiritualisme, de falta de forma i formalisme, de concreció i abstracció en el seu art, és la fórmula fonamental de tot l'estil, que els uneix els uns amb els altres. (...) El Manierisme cortesà [dels Mèdici a Florència, de Francesc I a Fontainebleau, de Felip II a Madrid, de Rodolf II a Praga, d'Albert V a Munich] és, especialment el la seva forma tardana, un moviment unitari i d'extensió europea: el primer gran estil internacional des del Gòtic. (...) Però el Manierisme no només te en comú amb el Gòtic aquest internacionalisme. La renovació religiosa de l'època, la nova mística, la nostàlgia de desmaterialització i salvació, el menyspreu del cos i l'endinsar-se en la vivència del sobrenatural porten a una "gotificació" que troba sovint expressió no tan sols evident, sinó exagerada, el les proporcions allargades de les formes manieristes. (...) El Gòtic va donar, a través de l'animació de la figura humana, el primer gran pas en l'evolució de l'art expressiu modern; el segon el va donar el Manierisme, amb la dissolució de l'objectivisme renaixentista, l'accentuació del punt de vista personal de l'artista i l'experiència personal de l'espectador."


Arnold Hauser a Història social de la literatura i l'art (1951)

Rosa dels Innocents

Rosa dels Innocents, última rosa!

Rosa dels infants que moren sense haver pogut viure,
rosa dels que s'ofeguen al mar mirant d'arribar al paradís,
rosa dels que van com l'ovella que trobes desorientada enmig del camí,
i que mira cap a totes bandes sense trobar cap indici que la porti amb el ramat,
i mira a la dreta, i a l'esquerra, i gira sobre ella mateixa, desolada,
i continua mirant cap a la foscor de la nit, completament perduda, sola.

Rosa dels Innocents, última rosa...

Rosa dels que arriben ja al final, dels que emprenen la darrera etapa,
l'hora de posar ordre, d'estripar papers, d'esborrar arxius,
de no mirar gaire enrere per por dels retrets, dels penediments,
del que hagués pogut ser i no fou, del que hagués volgut ser i no fou,
rosa dels que encara no han acabat de copsar el sentit de tot plegat,
rosa dels que han de retrobar la innocència per afrontar la mort.

Rosa dels Innocents, última rosa!

Innocents de Brueghel

Brueghel 1566

Matèria i esperit

"Enfront dels qui segueixen pensant i vivint des del dualisme esperit-matèria, Maillol mostra l’esperit en la matèria, mostra que l’esperit és matèria i la matèria esperit."

Fragment del preciós escrit de Josep M. Lozano sobre Maillol i el silenci, que podeu trobar a:

http://www.josepmlozano.cat/Bloc0/PersonaEmpresaiSocietat/tabid/217/EntryId/1542/Introduir-el-silenci.aspx

Nativitat d'Avià

Martí i Pol: Nadala

Filippo Lippi 1460

"Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
　
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
　
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
　
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella."

Miquel Martí i Pol

Diu en Kabir

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"Déu és l'alè de tots els alès."

S'hi fixa molt

Paraules vives

"Els significats de les paraules vives que sorgeixen de les experiències dels grans cors no es poden esgotar mai usant cap sistema d'interpretació lògica.

S'han d'explicar contínuament amb els comentaris de les vides individuals, i guanyen un misteri afegit a cada nova revelació.

Per mi, els versos de les Upanishads i les ensenyances del Buddha han estat sempre coses de l'esperit i, per tant, dotades d'un creixement vital sense límits; i els he utilitzat tant en la meva pròpia vida com en les meves pregàries, perquè tenen un significat individual per mi i per altri, tot esperant-ne la confirmació pel meu propi testimoni individual, que ha de tenir valor per la seva individualitat."

Rabindranath Tagore al Prefaci de Sadhana, Fragmenta Editorial, Barcelona 2013 (el subratllat és nostre)

Kreuzweg

Una radical radiografia de la mentalitat fonamentalista feta pels germans Brüggemann. Curosa, respectuosa i alhora sense concessions, permet endinsar-se en els mecanismes ideològics del fonamentalisme catòlic. Mecanismes no gaire diferents dels de qualsevol altre fonamentalisme.

Zen vol dir

Zen vol dir:

- Capbussar-se un mateix en l'ara

- Explorar-se i reptar-se un mateix

- Seure com vulguis siguis on siguis

- Tornar a començar

- Parar i escoltar

- Ser tot orelles

- No ignorar res

- Estimar

- Ser


(tret de la coberta d'un llibre, no recordo quin, ni quan, ni a on...)

Mondrian: Autoretrats

Mondrian 1900

Mondrian 1911

Mondrian 1912

Mondrian 1918

Mondrian 1942

Mondrian 1942

Servitud i grandesa

Torres-Garcia 1948

"Servidumbre y Grandeza de la filosofía. Por un lado, obediente servidumbre de su amor franciscano para las humildes y abigarradas apariencias, los sentidos, las existencias, lo individual, lo particular, lo concreto, lo circinstancial, lo anecdótico, lo accidental, lo fenoménico y lo fáctico; para todo lo cambiante, perecedero, fugaz, temporal, contingente, transitivo, relativo, inacabado, limitado, separado, empírico y dialéctico; para el Mundo de lo Múltiple y plural, de lo diferente y lo contrario, del Devenir y de los hechos. Por el otro lado, delirios de grandeza de su amor platónico para las elevadas y puras ideas, las razones, las esencias, lo genérico, lo universal, lo abstracto, lo principal, lo fundamental, lo sustancial, lo nouménico y eidético; para todo lo inmutable, perdurable, eterno, intemporal, necesario, invariable, absoluto, perfecto, infinito, contínuo, cogitado, sistemático; para el Reino de lo Uno y del Todo, de lo mismo y lo idéntico, del Ser y del Deber ser. Y no hay auténtica grandeza que no sea a su vez servidumbre, tal como no hay verdadera servidumbre desprovista de grandeza."

Rodolf Llorens i Jordana a Servidumbre y grandeza de la filosofía (escrit a Caracas el 1948 i publicat a Buenos Aires el 1949)

Monsieur mon frère

Pour les petites gens


Tu t’en vas, Monsieur mon frère
Sur ton chemin, rien dans les mains
Ta vie va finir sans réussir
Petite gens, où vas-tu sans argent ?

Tu t’en vas, Monsieur mon frère
Sur ton chemin, rien dans les mains
Ta vie va finir, voici le soir
Pas un mouchoir ne salue ton départ

Frère malheureux
Et sans bagages, et sans avoir
Garde au cœur un coin d’espoir
Et tes mains sauront
Ouvrir la porte du bon Dieu
Pour entrer aux pays heureux

Tu t’en vas, Mmm mmm mmm
Sur ton chemin, rien dans les mains
Ta vie va finir, voici le soir
Pas un mouchoir ne salue ton départ

Tu t’en vas, Mmm mmm mmm
Sur ton chemin, rien dans les mains
Ta vie va finir et réussir
Petite gens, t’en auras pour ton argent


Aimé Duval, Monsieur mon frère (1960)


https://www.youtube.com/watch?v=Z8qAZZpGlZg​

Tota una història

A La Vanguardia del 11.12.2014 Adolfo S. Ruiz explica la fascinant història dels japonesos de Coria del Río (Sevilla). Fem una síntesi del seu text, que ens presenta un fet històric excepcional, ple de situacions insòlites, i la paradoxa del final dels seus promotors: no sempre les grans gestes es veuen recompensades.

Als inicis del segle XVII hi havia una gran rivalitat entre jesuïtes i franciscans per controlar el catolicisme nouvingut al Japó. Un franciscà, fra Luis Sotelo, establert al territori del nord de Mutsu, va convèncer el senyor feudal, convertit a la fe cristiana, perquè enviés una missió a Espanya amb l’objectiu d’establir relacions comercials amb el poderós rei Felip III, i després prosseguir viatge a Roma per posar-se al servei del Papa. Date Masamune, el senyor feudal de la zona, que tenia com a capital la ciutat de Sendai, es va entusiasmar amb la idea i no va estalviar despeses per noliejar el primer vaixell japonès que recorreria d’oest a est tot el Pacífic. La direcció d’aquella expedició inèdita, coneguda com a Ambaixada Keicho, va ser encarregada al samurai Hasekura Tsunenaga, un heroi de dues guerres, acompanyat per una comitiva de cinquanta japonesos més i tres sacerdots franciscans, entre els quals el ja esmentat fra Luis Sotelo, que aspirava a aconseguir del papa un episcopat al Japó que els posés en pla d’igualtat amb els seus acèrrims enemics jesuïtes, que ja tenien un bisbe a les illes.

El 30 de setembre del 1614 l’expedició arriba a Espanya per Sanlúcar de Barrameda, on és rebuda amb tots els honors pel duc de Medina Sidonia, senyor de la vila, que disposa el seu allotjament a Coria del Río, llavors una població de només dos mil habitants que vivia essencialment de la pesca fluvial, la cria de cavalls i alguns horts de modesta importància. A Coria del Río van passar deu dies abans de ser rebuts per les autoritats de Sevilla. La majoria dels japonesos que van començar aquella aventura, incloent-hi el samurai Tsunenaga, van acabar convertits al catolicisme. Captivats pel lloc, per l’amabilitat de la seva gent, i sabedors que les autoritats del seu país havien començat una sagnant persecució contra el cristianisme, molts van decidir arrelar en aquell petit poble on podien professar la seva nova religió sense por de perdre el coll. 

La comitiva, ja sense els japonesos que van decidir quedar-se a Coria, va ser finalment rebuda pel rei Felip III a Madrid, encara que no va obtenir gran èxit perquè es tractava d’ambaixadors d’un potentat però no de l’autèntic sobirà del llunyà Japó. Poc després de la seva arribada, al monestir de les Descalces Reials i en presència de Felip III, el samurai Tsusenaga rebia el baptisme catòlic com a Felip (pel rei) Francesc (pel sant) Tsunenaga. Era el 17 de febrer del 1615. A l’agost el que quedava de l’expedició sortia cap a Roma i al novembre era rebuda pel papa Pau V, que nomena fra Luis Sotelo bisbe de la terra de Mutsu. El 1622 l’expedició Keicho tornava al Japó després d’onze anys de viatge. Tot just arribar a Nagasaki el samurai Hasekura, que ja era Felip Francesc Tsunenaga, va ser empresonat per tota la vida, i el nou bisbe, fra Luis Sotelo, cremat a la foguera.

Nova política i valors

Twombly 1988

Actualment es parla de la necessitat d'una "nova política", d'un procés de "regeneració política", de promoure una forta dinàmica d'innovació en l'àmbit polític, molt malmès tant pels problemes de corrupció com per les limitacions d'un sistema de partits que ha posat la lleialtat per sobre del talent i els interessos corporatius per sobre del servei al bé comú.

Es diu, doncs, que cal repensar el marc legislatiu democràtic en termes de transparència i participació, posant fre a les deformacions que els "poders fàctics" (entre els quals hi ha els mitjans de comunicació) poden introduir en la dinàmica política. Però cal recordar coses tan elementals com la vella dita: "Feta la llei, feta la trampa", o que no es pot posar un policia al costat de cada ciutadà per vigilar la legalitat del seu comportament. Si els ciutadans no s'autoregulen en bona part a partir de conviccions ben arrelades en l'individu, les reformes legislatives poden resultar insuficients.

Aquesta autoregulació comporta una elaboració de les conviccions personals que només és possible a partir d'una bona tasca educativa a les famílies i a les escoles i a partir d'un intens i permanent esforç de debat cultural i ètic a nivell de diverses instàncies socials que afavoreixin aquesta tasca: grups d'amics (de totes les menes i edats), associacions de veïns (amb aquest nom o d'altres), entitats orientades en aquest sentit (marcs de debat que incorporin aquesta temàtica), mitjans de comunicació...

El debat ideològic sobre el comportament humà individual i col·lectiu, sobre el que mou i el que ha de moure a les persones, sembla imprescindible si es vol impulsar un procés de regeneració. Sense interpel·lació als nivells més íntims i profunds de les persones, al nivell dels valors, dels pressupòsits, de les conviccions arrelades, dels principis rectors, dels orientadors vitals, es corre el risc permanent que tota reforma no sigui més que un vernís brillant que dissimuli la fusta corcada.

Aquarel·les

Una mena de paradís

"Caminant contra el vent, de cop se sentia que res existia entre un mateix i el cel, i aquesta obertura total era una mena de paradís. Trobar-se tan vulnerable, tan obert a les muntanyes, al mar i a l'home, és la mateixa essència de la meditació. Estar sense resistència, sense barreres, interiorment obert a tot, veritablement lliure..."

J. Krishnamurti

Bolets de soca

Amor i llibertat

Mondrian 1916

"Poder estimar quelcom: quin alliberament!"

Hermann Hesse

Menyspreu de l'enemic

Torres-García 1937

"¡Menguado y mendaz valor el de las concepciones que buscan y basan su prestigio, no en la superación constante del valor ajeno, sino en el desconocimiento, silencio, menosprecio, desfiguración, caricaturización y denigración del enemigo!

(...)

Sólo los que han servido y combatido de verdad saben y pueden decir todo el valor y todo el mérito del adversario. Sólo los faltos de grandeza tienen lengua viperina."

Rodolf Llorens i Jordana a Servidumbre y grandeza de la filosofía (1948)

Filosofia i veritat

Rothko 1956

"La filosofia no serveix per a res, com l'art, la religió o tot el que és important a la vida.

(...)

La filosofia ens pot ajudar a sospesar les conseqüències dels nostres actes i la fondària de la nostra llibertat; entendre que en un cert sentit tot depèn de nosaltres, de les nostres accions i decisions.

(...)

Les veritats no es poden tenir, són com una llum, i la llum no és un objecte que es pugui agafar. No tenim la veritat, la veritat ens té, la veritat ens dóna llum."

Rémi Brague a La Vanguardia del 03.12.2014

Com pols d'or

Wyeth 1947

"El conocimiento, para un guerrero, es algo que llega de pronto, lo envuelve, y pasa.

Llega flotando como centellas de polvo de oro."

Carlos Castaneda

Discurs d'un mestre

Cézanne 1905

"D'aquests mesos passats allà [al camp de concentració], on érem menys que animals, va continuar [el mestre], en vaig treure dues conclusions: la primera és de tal mena que fa desesperar. La segona permet mantenir la fe en els humans. Aquestes conclusions, les vull compartir amb vosaltres, i el meu desig seria que s'imprimissin en vosaltres i hi quedessin. Per tal que vosaltres poguéssiu aprofitar-vos de la meva experiència. Per tal que el que jo vaig suportar us ajudi a esdevenir més tard persones lúcides, us ajudi a comportar-vos be, us ajudi a afrontar la vida amb un màxim de clarividència.

La primera d'aquestes conclusions, força banal, deriva d'una simple constatació. Es pot enunciar així: amb total bona consciència -un dia, tornaré a aquesta qüestió- els humans som capaços d'infligir a altres humans les coses més terribles, les més atroces. Esclafant-los i humiliant-los, portant-los a perdre tota dignitat i a menysprear-se ells mateixos, mira de trencar la seva ànima, a transformar-los en residus pudents i repulsius, de manera que finalment, atordits, buidats de tota humanitat, havent deixat de reconèixer-se el dret de viure, venen a ser víctimes consentidores, a col·laborar amb la màquina de mort que mira de destruir-los completament. Aquest és el primer punt. Però cal també saber que, per altra banda, els humans poden mostrar una devoció, una generositat, un heroisme absolutament admirables. A la propera classe us explicaré com alguns deportats no van dubtar a posar la seva vida en joc per ajudar a un camarada. Però fins i tot aquí les coses no són simples. Ja que entre nosaltres no hi havia només gent remarcable. Alguns es comportaven de manera vergonyosa, el que no m'indignava pas menys que els crims més innobles perpetrats cada dia pels alemanys. Així doncs, quan ja adults, mireu de sondejar aquest misteri que és l'ésser humà, de fer-vos una idea precisa del que som, no haureu de perdre de vista que tenim al menys dos vessants. Només veure'n un ignorant l'altre, és obligatòriament cometre un greu error. Si només considereu en l'ésser humà allò que el porta al bé, sou en certa manera uns idealistes, i sereu ben sovint decebuts. A la inversa, si ignoreu la seva millor part i us obnubileu amb el que el torna temible, malèfic, només tindreu d'ell una visió reductora, inexacta, i per tant falsa. En aquest cas, és molt probable que visqueu en la desconfiança, o sigui en el ressentiment o l'odi. El que podria portar-vos a arribar cínicament a la conclusió que cal rebutjar tota moral, ser d'aquells que exploten i esclafen els altres, dels qui, arribat el cas -no oblido que sou futurs militars- els porten a rendir-se, els hi infringeixen lesions, o fins i tot els eliminen.

Potser ja heu tingut ocasió d'observar aquesta lluita gairebé incessant que es desenvolupa en vosaltres, aquestes necessitats contràries que es combaten entre elles. Així doncs, quan sigueu adults, què fareu? Sereu dels que cedeixen a les seves males inclinacions, dels que contribueixen al sofriment i la desgràcia dels altres? O sereu dels que lluiten per fer retrocedir la ignorància, la niciesa i el mal,  dels que tenen el desig de construir un ésser humà del que no tinguem ja res a témer, un ésser humà que ja no fos capaç de cometre les atrocitats que la nostra tràgica època acaba de conèixer?

La segona conclusió a la que vaig arribar, no menys banal que la primera, és també fruit d'una constatació. Una constatació que m'ha portat ha descobrir que l'ésser humà posseeix uns recursos de coratge, de tenacitat, d'energia absolutament insospitats. En les pitjors circumstàncies, presoner de les situacions més desesperades, troba en ell la manera d'esdevenir gairebé invencible, de desbaratar el que és concebut per envilir-lo i eliminar-lo. Si vol, pot superar el sofriment i la desesperació. Si vol, pot fins i tot vèncer la seva por de la mort. I quan és alliberat d'aquesta por, posseeix una força i una llibertat que li permeten desafiar-ho tot, afrontar-ho tot.

Al maquis tenia un gran amic, un home que era per a mi com un germà. Poc de temps abans que jo fos arrestat, va morir al meu costat, amb el coll travessat per una bala. Un dia, quan érem perseguits pels alemanys i tremolàvem, enfonsats dins la neu, jo rondinava, em queixava d'aquesta vida que portàvem. És cert que estàvem esgotats. Feia tres dies que gairebé no havíem ni menjat ni dormit i el futur era ben fosc. Em cridà a l'ordre, i després conclogué, com si emetés una evidència: "Si se sap agafar bé, es pot ser feliç fins i tot a l'infern." Mai no he oblidat aquesta reflexió. Ni la mirada que havia tingut. Una mirada vibrant de desafiament, de força, de joia, d'una determinació ferotge, que m'havia immediatament reinflat.

Poc després, l'infern, el vaig conèixer. Però diverses vegades, em vaig poder sostreure mentalment al que volia anorrear-me. En aquests instants, projectat més enllà de qualsevol sentiment designable, vaig sentir una gran pau, i m'adheria a la vida amb totes les fibres del meu cos.

(...)

Et lamentes de tenir gana i fred. Certament, no és agradable. Però joia i sofriment, tot passa dins del cap. Llavors, quan tinguis la impressió que la vida et maltracta, sàpigues persuadir-te que tu pots ser més fort que el que et fa desgraciat. Si en tens la voluntat, acabaràs per dominar les circumstàncies que et siguin contràries, i així, esdevindràs un ésser humà. Un de debò. Un ésser que no pot ser demolit ni desarrelat.

(...)

El que importa més, és el que som, la manera com ens comportem amb els altres. Aquest altre jo mateix, el meu semblant, ¿el respecto, el tracto com un igual, dono mostra de rectitud en el meu tracte amb ell? O, al contrari, ¿és que no miro, subtilment o no, de dominar-lo i explotar-lo? ¿De rebaixar-lo i humiliar-lo? Aquestes preguntes us les haureu de fer cent vegades al dia i durant tota la vostra existència. I el que jo desitjo, el que voldria, és que pels vostres  actes, per les vostres paraules,  pel vostre comportament, els hi donéssiu bones respostes, vull dir respostes que facin que no hàgiu de tenir vergonya de vosaltres."


Charles Juliet a L'année de l'éveil (1989)

L'enfant de nuit

"Je m'en vais bien des fois
Mon Seigneur avec moi
Me promener la nuit
Seul avec Lui

Je m'en vais bien des fois
Mon Seigneur avec moi
Dans la grand ville qui dort
Avec la mort

Qu'Il ne m'en veuille pas
Il est si triste et las
Si je chante pour Lui
L'enfant de nuit

Je m'en vais bien des fois
Mon Seigneur avec moi
Me promener la nuit
Seul avec Lui

Je m'en vais bien des fois
Mon Seigneur avec moi
Dans la grand ville qui dort
Avec la mort

Il m'a semblé, mon Dieu
Qu'il entrouvrait les yeux
Quand j'ai chanté pour Lui
L'enfant de nuit

Je m'en vais bien des fois
Mon Seigneur avec moi
Me promener la nuit
Seul avec Lui

J'ai rêvé bien des fois
Mon Seigneur avec moi
Pour la grand ville qui dort
Un meilleur sort."

Aimé Duval, L'enfant de nuit, 1960

https://www.youtube.com/watch?v=sqI_WnT_p2k​

Escriptors innocents

Klee 1920

Anomeno “escriptors innocents” aquells que, creient en la humanitat i estimant-la, es preocupen més per transmetre això que per la perfecció de la forma literària.

Alguns d'ells (Hermann Hesse, John Steinbeck, François Mauriac, Heinrich Böll...) fins i tot van rebre el Premi Nobel de Literatura; altres (Georges Bernanos, Graham Greene, Jean Giono, C.S. Lewis, Friedrich Dürrenmatt...) no. Però aquest amor als altres humans els guia a tots ells, i ells ens ajuden a nosaltres a transitar per aquest mateix camí. Són escriptors al servei de la humanitat, més que no pas al servei de la seva obra. I saben transmetre, encomanar, la seva passió. D'aquí el seu gran valor.

Hi ha dos escriptors més que entrarien en aquesta categoria, tot i que potser han excel·lit més en l'assaig que en la creació literària estricta: Stefan Zweig i Romain Rolland. Tots dos eren amics de Hermann Hesse, i amics entre ells. Zweig i Hesse eren també amics de Thomas Mann, el qual podria també entrar en la categoria dels "escriptors innocents" pel que fa a les seves posicions ideològiques, però que en canvi assoleix uns nivells de perfecció en la creació literària que el situen a un nivell més elevat, reconegut amb el Premi Nobel i un reconeixement unànime pel que fa a la seva categoria literària, cosa que no passa amb Zweig i Hesse, per exemple.

A l'epíleg a la seva edició de la correspondència entre Stefan Zweig i Hermann Hesse (Acantilado, Barcelona 2009), Volker Michels fa una colla d'interessants reflexions sobre aquests dos autors i subratlla alguns dels passatges de la correspondència. Recorda, per exemple, un paràgraf de Zweig a Hesse d'una carta de la tardor de 1922: "Recorrem interiorment camins molt propers (...) aquesta època ens ha commocionat d'igual manera a tots dos i (...) hem estat portats per un camí interior que a alguns els hi semblarà potser massa apartat, com si fugíssim, mentre que nosaltres sabem que és, precisament, un intent d'arribar al que és essencial."

Michels recorda que Hesse (i Mann) eren més aviat crítics amb la qualitat estilística de Zweig. I afegeix: "Qui s'hagi pres la feina d'investigar els punts febles de l'estil de Zweig haurà verificat segurament que aquest es troba indissolublement lligat a altres aspectes dels seus textos, elements la qualitat dels quals molt pocs autors poden igualar. Els defectes de l'obra de Zweig poden atribuir-se, en general, a una mateixa causa: una tendència a l'excés de claredat, la necessitat que les seves afirmacions fossin, en la mesura del possible, comprensibles per a tothom. D'aquí els contorns excessivament nítids, les simplificacions arrebatadores i exaltades, que no molesten tant al públic en general però incordien el lector exquisit, el qual n'hauria tingut prou amb un piano allí on Zweig fa servir un fortíssimo. Expressions com "mai s'havia patit tant", que Zweig fa servir repetidament - i que sembla ser la seva preferida a l'hora de caracteritzar l'entorn de destacats artistes, per tal de mostrar la força creativa del dolor, la seva condició de premissa per al sorgiment de determinades obres- perden tota la seva contundència precisament a causa del seu ús reiterat. Però, en definitiva, ¿què són aquestes recapitulacions i exageracions encaminades a promoure la eficàcia i la intel·ligibilitat, en comparació amb l'abundància i la varietat del que aquest escriptor és capaç de percebre i descriure? Cal veure com aquestes fallades desapareixen en l'amplària de la figura d'un home que no només va recorrer tota Europa, sinó el món sencer, sempre a la recerca de coneixements detallats i exemples il·lustratius; un home capaç de descobrir els mòbils més ocults de la psique humana. ¿Quin autor podria, com ell, transposar el passat en el present d'una manera tan concisa? ¿Qui té la sort d'expressar tanta emotivitat, traslladar-la a la consciència i així, mantenir a ratlla els seus dimonis? ¿Qui sap mostrar, com Stefan Zweig, o d'una manera que se li aproximi per la seva eficàcia, el que és bo i desitjable, és a dir, aquells camins que condueixen a la humanització dels éssers humans? No falten a la literatura anàlisis enginyoses sobre una època, ni anticipacions visionàries d'un futur depriment. Falten però, motivacions que ens arranquin de la misèria, exemples d'una integritat que no permeti divisió entre la forma de pensar i la d'actuar. En aquest aspecte, és a dir, en les qüestions principals, Hesse i Zweig van estar sempre d'acord i mai aquell va qüestionar els punts en comú de les seves respectives postures polítiques, ni l'estimulant idealisme del seu colega."

Crec que aquesta defensa de Zweig per part de Michels es podria transposar, amb les especificitats corresponents a cada cas, a molts dels que abans hem assenyalat com a "escriptors innocents". Com també se'ls podria aplicar el comentari que segueix. Michels diu, parlant de la manca d'interès del món acadèmic per Zweig i Hesse (i després de recordar que Sartre qualificava l'obra de Saint-Éxupery com a "kitsch humanista"): "És potser la seva inequívoca defensa de la raó, del bé i de l'humanisme, que no admet divisions entre l'ètica i l'estètica, el que bloqueja als llibres d'escriptors com Hesse i Zweig el camí vers el debat acadèmic. I és que, sembla ser, no hi ha res al que l'acadèmia estigui menys disposada que a estudiar els continguts, és a dir, a les incòmodes exigències i conseqüències que resulten de la lectura dels llibres." I recorda aquest text de Zweig de 1936: "Des de la guerra, he sentit com a un deure moral escriure únicament en una direcció, justament en aquella que serveix d'auxili a la nostra època, per tal que es continuï desenvolupant d'una manera positiva: il·lustrant el passat i amonestant el present, perquè crec que només pot ser considerat valuós aquell esforç que estimula la unitat entre els homes i fa més profunda l'entesa entre els pobles."

Recomanacions de Hemingway

És interessant aquest llistat de recomanacions ofert per Hemingway a un admirador:

Estudi de la filosofia

"Cal alguna cosa més que l'habilitat pràctica, alguna cosa que potser podríem anomenar "saviesa". És quelcom que hem d'aprendre, si això és possible, per mitjà d'uns estudis diferents que els que requereix la tècnica científica. I és quelcom que necessitem ara més que en qualsevol altre temps, perquè el creixement ràpid de la tècnica ha fet esdevenir els antics hàbits de pensament i d'acció més inadequats que en qualsevol època anterior."

"L'educació acadèmica hauria de procurar, com un correctiu de l'especialització que l'increment de les coneixences ha fet inevitable, de donar tot el temps possible a l'estudi d'allò que té un valor cultural en disciplines com la història, la literatura i la filosofia."

"No hem de suposar que el jovent que adquireix valuoses coneixences especialitzades pugui esmerçar una gran quantitat de temps a l'estudi de la filosofia, però fins i tot amb el temps que fàcilment es pot distreure sense perjudici de l'aprenentatge de les disciplines tècniques, la filosofia pot proporcionar algunes coses que incrementaran en gran mesura la vàlua de l'estudiant com a ésser humà i com a ciutadà."


Bertrand Russell  a Unpopular Essays (1950)

Espriu: Quan fam d'ocells

Twombly 1982

"Quan fam d'ocells va davallant en cercle,
per escurar munts d'ossos fins al moll,
reprenc el pas, i per arcans se m'enduu
a l'opressió de vastituds de l'ombra.

No em desvio ni a dreta ni a esquerra,
però sento i pateixo les contràries veus iguals
dels decantats a totes dues bandes.
Els meus ulls miren rectes endavant,
fidels als preceptes del llibre.

El que ningú no pot anomenar
et creava en el principi del camí.
Eternament t'és donat el poder,
des d'aleshores, abans de la terra.
Esdevens des del prec port i domini
per sempre més, perfecta saviesa.

He pujat avui en un dels teus recers,
des d'on senyorejo llunyanies.
En la meva raó no tens cabuda,
perquè són closes les portes del meu sentiment.
Jo no demano res per mi, però vulgues,
en el destret, quan s'hi veuran perduts,
ajudar i consolar aquests teus servidors."


Salvador Espriu (1981)

Sota el cel

"Tots els qui sou sota el cel!
Considereu el Cel com el vostre pare,
la Terra com la vostra mare
i totes les coses com els vostres germans i germanes.
Llavors fruireu d'aquest país diví
lliures de l'odi i del dolor."


Oracle d'Atutsa, de la tradició xintoïsta japonesa

Filigranes

Formacions de quars de la base de la paret oriental de la Caixa.